Matisos, matisets, matisíssims

(Traducido al castellano aquí)

Avui he rebut les dues primeres trameses de propaganda electoral. He començat obrint la del Massies. El nostre Ken autòcton, que va aconseguir surfejar l'onada de l'onze de setembre sense despentinar-se, ha canviat la taula de surf per les de la llei. A casa nostra no tenim el Mont Sinaí, però sempre s'hi pot trobar algun pujol que serveixi d'inspiració. I ara ja sap quin camí ha de seguir i se'l veu amb l'esguard confiat, fitant el destí d'un poble; envoltat de senyeres i amb un camí de només quatre anys per endavant (que és tot un rècord si pensem en els quaranta que li va costar a Moisès la travessada del desert). I d'on treu la força aquest humil instrument? De la voluntat d'un poble! Darrera seu fins i tot es pot veure el triangle d'una estelada que apunta en la mateixa direcció que el seus ulls. Quina metàfora més bonica per unes eleccions just un mes abans de Nadal, oi? També tenim l'estrella que ens guia!

Començo a llegir la carta. Puc fer història! És a les meves mans, al meu vot, la possibilitat d'aconseguir un nou país. Cal traduir la il·lusió de l'onze de setembre en vots. Cal fer el camí amb la força de tots. Amb un estat propi ja podrem afrontar el futur, i fer realitat el projecte de país que junts volem i defensem. Un país que superarà la crisi, creixerà econòmicament i generarà llocs de treball. Un país amb cohesió social i estat del benestar. Al fulletó detalla que, amb les eines d'estat dins el marc d'Europa, tindrem més prestacions per la gent gran i una educació i una sanitat de més qualitat. L'alternativa de l'estat espanyol no ho és en realitat, perquè no vol negociar el pacte fiscal, ni assegura l'estat del benestar (quins collons! amb perdó..), ni crea llocs de treball, ni paga els deutes, ni respecta la llengua. En fi, la propaganda no em sorprèn; no dista gaire del que esperava. Em revolta, però, que assumeixi que junts volem un únic projecte de país i m'indigna que parli de cohesió social.

Anem a per la segona. Els tons taronja del paper em recorden a la fletxa ascendent-somrient de CiU. Es tracta d'esquerra. Veig al logo del partit que l'erra republicana ja no hi és i que Catalunya queda fora, una mica per sota i més petita, afirmada amb un sí. Suposo que el canvi de logo ja ve de fa temps, però no me n'havia fet conscient. L'Oriol Junqueras no té gent al darrera, sinó les muntanyes d'un nou país per a tothom. Giro el paperet i em trobo amb el color taronja amb tot el seu esplendor. Quatre punts vermells resumeixen el missatge:

• Les noves eleccions són les més importants de la nostra història. Amb la independència serem un nou estat d'Europa i sortirem de la crisi.
• Ara no tenim un estat que ens ajudi. L'estat espanyol el paguem, no inverteix a Catalunya, ataca la nostra llengua i se'ns endu 16.000 milions d'euros l'any. Acte seguit parla dels 800.000 aturats.
• La independència és l'únic camí per l'estat del benestar, amb salut i educació públiques i de qualitat, i amb feina per a tothom.
• Si volem un nou estat del benestar hem de votar independència, sense perdre cap vot.

I acaba parlant de la il·lusió del l'onze de setembre, de la suma d'esforços, de sortir de la crisi i de la construcció d'un nou país.

Ja sé que la propaganda que s'envia a casa és un resum. Ja sé que el model social d'ERC no és el de CiU. Però m'ha sobtat que la transició d'una propaganda a l'altra hagi estat tant suau. Sí que hi ha matisos. ERC parla de salut i educació públiques i CiU no els hi posa l'adjectiu. ERC diu que siguin de qualitat i CiU es conforma amb que en tinguin més. ERC menciona l'independència i CiU es queda en les eines d'estat o, si parla d'un estat, sempre l'acompanya l'adjectiu "propi". Però tots dos li donen un to èpic a les eleccions, parlant del seu caràcter històric. Tots dos associen el nou país amb la sortida de la crisi i l'estat del benestar de forma gairebé miraculosa. Tots dos es basen en la il·lusió, de la que "también se vive", segons la dita castellana. Per tots dos els nostres mals venen només de l'estat espanyol, com si la reforma laboral no l'hagués votat CiU, com si en Mas no hagués promès fer-ne una de més "moderna" (Déu ens en guard) al programa de Jordi Évole.

El regust que m'ha quedat, és que ERC ha errat les sigles a fer caure del logo. Hagués hagut de deixar Catalunya ben grossa i posar esquerra en un segon pla. Amb aquesta campanya bé es podien haver ajuntat amb CiU, perquè em sembla que els estan donant més vots que res.