dimarts, 27 de novembre de 2012

Consulta popular

(Traducido al castellano aquí)

Unes eleccions ben estranyes, oi? A l'acabar el recompte no m'ho podia creure. Jo anava tenint el convenciment de que CiU no trauria a la majoria absoluta, sobretot els darrers dies abans de la votació. Fins i tot tenia l'esperança de que davallés, però no m'hauria atrevit a predir una pèrdua com la d'ahir. El resultat va ser un regal per a mi. Em va confirmar que la sensació que tinc de que la gent està dient prou, no és només un desig meu, sinó que va convertint-se en una realitat.

És cert que han guanyat les eleccions, a pesar d'haver aplicat les seves polítiques de la mal anomenada austeritat. Però el seu objectiu era poder liderar un procés en solitari i s'han quedat molt lluny, de fet molt més lluny que abans. I això no era el que s'albirava a finals de setembre, quan es van convocar les eleccions. Què ha passat? Experts hi haurà que ho interpretin, però sota el meu punt de vista, l'onada del 11 de setembre no duia prou aigua per recórrer dos mesos en un mar tant convuls. No es pot fer un camí molt llarg només amb la "il·lusió" de la independència, i CiU ha provat de fer com a les pistes d'esquí, que engeguen canons de neu quan els en manca de natural. Així ha provat d'afegir aigua a l'onada de la independència. Ha exprimit la il·lusió fins festejar amb el ridícul amb una campanya messiànica. Ha posat tota la fusta a la caldera dels mitjans sense cap mena de rubor, obrint amb un espot institucional que va haver de retirar i tancant-la rebent a les persones que s'havien concentrat per donar-li suport durant la jornada de reflexió. Segons el meu punt de vista, s'ha comportat amb una prepotència tan descarada que ha estat contraproduent. Ha fet ostentació d'impunitat.

També s'ha trobat amb altres onades. La més gran, la de la vaga del 14 de novembre. Potser no tant com la de l'11 de setembre, però comparable si més no. I aquesta els anava en contra, encara que volguessin desviar-la cap al govern espanyol, fent veure que el seu nom no apareixia a la manifestació. I també, més petites però més constants, el degoteig de manifestacions contra cadascuna de les retallades: les de la sanitat, les samarretes grogues per l'ensenyament públic de qualitat, les protestes contra els desnonaments, ... També els han jugat en contra les actuacions d'alguns mossos d'esquadra, que són greus, però més encara ho és que es justifiquin per part dels seus responsables.

I s'hi ha afegit la corrupció. Aquesta darrera setmana hi ha hagut una deplorable intervenció de El Mundo, seguida del suport de molts polítics que, lluny d'aplicar la presumpció d'innocència, els han culpat sense proves, seguint la màxima de Calumnia que algo queda. Tan burda era la maniobra, que no se sabia si anava contra CiU, o l'afavoria, fent-la víctima d'un atac injust i donant-los peu a presentar-lo com un episodi de guerra bruta de les clavegueres de l'estat. Però cal recordar que les clavegueres no són les que fan pudor, sinó la merda que hi circula. Si fos aigua de pluja no ens preocuparia que ens esquitxés, oi? I és que hi ha massa preguntes sense resposta sobre diners públics que han anat i segueixen anant a parar a mans privades, mentre les tisores no paren de retallar serveis bàsics. I hi ha preguntes que sí que s'han respost, com en el cas Millet, però que no han tingut conseqüències.

Sigui com sigui, ara tenim un nou Parlament. És molt més divers. Hi ha més sensibilitats representades. Obligarà a tothom a parlamentar, que ja va sent hora. I està legitimat per gairebé un 70% de vots. Hi ha elements nous i importants. Ha aparegut la CUP, que segurament ha aconseguit que part del que hagués estat abstenció arribi al parlament per sacsejar-lo. Ciutadans ha millorat molt el resultat. És evident que ha recollit molts vots anti-independentistes, però ha virat el seu discurs posant més pes en la necessitat d'una regeneració de la democràcia, i potser ha contribuït també a que menys gent es quedés a casa sense votar.

Podem seguir analitzant molts aspectes diferents i les possibilitats s'han ampliat força. Però la pregunta del milió és Amb qui? I el que m'amoïna és que CiU faci una consulta popular: s'adreci als populars i els consulti si li volen donar suport per les retallades. I quan passarà? Potser no avui, potser no demà, però ben aviat i per la resta de la legislatura. Sí, seria una consulta impopular, però ja han girat altres vegades situacions complicades, desplegant tota una sèrie d'arguments i deixant un temps per a que ens anem fent a la idea.

I és que hi ha una veueta que em xiuxiueja a l'oïda bona que CiU volia la majoria per tenir marge per pactar un procés d'independència determinat. Hi ha veus que diuen que cal independitzar-se i després ja ens barallarem pels drets socials. Però el procés d'independència ens pot hipotecar el país i pot deixar lligada una Catalunya independent al servei d'un model neoliberal com el de CiU, amb un deute il·legítim per pagar o amb uns acords que ens lliguin en el futur, per exemple.

I si fos així, la pregunta és: CiU preferix un país independent que no seguexi el seu model? O prefereix un estat espanyol en el que, a pesar de tirar-se els plats pel cap, ha compartit tantes votacions amb PP i PSOE quan fan les polítiques que l'interessen?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada