(Traducido al castellano aquí)
"Ara ja em puc morir". Acabes de fer alguna cosa de la que et sents orgullós, o de viure una experiència que t'ha omplert, i dius aquesta frase. Tens ganes de morir-te? No pas! Senzillament, sents que li has donat una mica més de sentit a la teva vida, al teu pas per aquest món.
Moltes religions parlen de vida més enllà de la mort i la descriuen de maneres diverses. Hi podem creure o no, però tots estarem d'acord en que la nostra vida segueix present en les dels que ens envolten, més enllà de la nostra mort. En alguns casos durant milers d'anys, en altres potser només durant dues o tres generacions. Alguns ho expressen amb la dita de que abans de morir cal tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Per altres, els elements amb els que perdurar seran diferents. Al replicant de Blade Runner li sap greu que tots els seus records extraordinaris es perdin com gotes d'aigua dins la pluja.
Però el sentiment de "ara ja em puc morir" va més enllà de la perdurabilitat de la nostra petjada. És un sentiment més personal que no necessita d'un llegat. El més important és que la pel·lícula que diuen que veus uns instants abans de morir, la pel·lícula de la teva vida, et faci aplaudir al final i no et deixi amb aquell regust d'haver llençat els quartos de l'entrada.
La perdurabilitat en la memòria dels que t'envolten, la petjada que deixes en ells, està lligada al sentit que li hagis donat a la teva vida. Tots coneixem gent a qui considerem excepcional i altres que sembla que siguin en aquest món per a que hi hagi varietat. Però, encara que vagin lligades, en el fons són dues coses diferents. Anar a cercar el llegat per la posteritat ens pot dur a trair-nos. Diuen que pots enganyar a tothom durant un temps i alguns per sempre, però no pots enganyar a tothom per sempre. Jo afegiria que, en l'ultima instància, a qui no pots enganyar és a tu mateix. I menys quan estàs veient la pel·lícula final.
Si creiem que la vida és un regal que ens han fet per a que el gaudim, cada cop que omplim la nostra de sentit ens estem guanyant el dret a una mort digna. Ens estem acostant a una pel·lícula final que en acabar ens faci pronunciar en pau la frase "ara ja em puc morir".
És per tot això que crec que molt sovint anem errats. L'important no és guanyar-se la vida, sinó guanyar-se la mort.
Què puc dir, a banda que no puc estar més d’acord.
ResponEliminaPer mi, la gent extraòrdinaria, m’estimo més aquest terme que excepcional, és aquella que no traeix la seva essència i això no sempre és bufar i fer ampolles perquè és molt possible que errem en un bon laberint ple de paranys i sirenes, cosa que fa que la gent extraòrdinaria, malauradament, sigui, ben sovint, una excepció.
Tots neixem amb una emprempta genuïna que aquesta societat no se’n cansa de tractar d’esborrar fins aconseguir que perdem totes les pistes que ens tornin al nostre particular centre, per això és important envoltar-se d’aquells que respecten la nostra identitat com el tresor valuós que és. D’altra manera, estem comdemnats a vagar per aquest món com aquells fantasmes que arrosseguen cadenes que no són més que “la insoportable càrrega del no ser”
Fantàstic post Eduard.
Doncs haurem de cercar una societat que afavoreixi que la gent que aprofita la seva vida deixi de ser excepcional, o sigui, deixi de ser una excepció. :-)
EliminaGràcies pel comentari, Elisa!