dilluns, 10 de desembre del 2012

Anonimats

(Traducido al castellano aquí)

En pocs dies, unes quantes situacions diferents m'han portat al tema de l'anonimat i la privacitat. Una d'elles va ser al programa de'n Jordi Évole sobre el frau fiscal pobre i el frau fiscal ric. En un moment de l'entrevista final a la encarregada d'hisenda del PP, ell li va preguntar perquè el PP havia votat en contra de que es publiqués la llista de titulars de grans fortunes en comptes suïssos. Ella es va escudar en el dret a la intimitat que va titllar de "sagrat" en aquest país.

Un altre dia estàvem comentant a la feina un nou model de gestió pública, anomenat Open Govenrment, en el qual, entre altres coses es plantejava fer consultes a la població d'una manera molt més freqüent, usant mitjans informàtics. I sortia el tema que un dels inconvenients que es plantejava era la dificultat en assegurar que el vot seguís sent secret.

La veritat és que tots donem per bo el fet que es protegeixi aquesta intimitat en dos aspectes com les possessions de cadascú o els posicionaments polítics. No diré pas que sigui absurd, però sí que crec que només es justifica quan la societat on estem no acaba de rutllar.

Hom pot voler amagar la seva fortuna si té por de que el robin o el segrestin per prendre-se-la. Un motiu per amagar les pròpies creences o opinions polítiques pot ser evitar represàlies per part dels que tenen poder sobre nosaltres. Però si en la nostra societat la violència estigués ben controlada, el més lògic seria que els bens de tots fossin coneguts. Si s'han obtingut d'una manera lícita, fantàstic. Si els mètodes per obtenir-los no ha estat prou ortodoxos, el fet de que haguessin de ser públics seria un obstacle més.

En el cas de les votacions, també veig molt millor que tothom pugui saber el que voten els altres. Fa poc llegia que a Suïssa, on es fan molts referèndums, s'acaben aprovant lleis que atempten contra els drets de les minories, com per exemple una prohibició per aixecar minarets. Un altre exemple era la propaganda de Plataforma per Catalunya en aquestes darreres eleccions: Tu ho penses, jo ho diré al Parlament. Implícitament està acceptant que hi pot haver gent que s'avergonyeixi de reconèixer una determinada postura política, però que es refugia en l'anonimat del vot per impulsar-la. Jo crec que un vot és una cosa prou important com per a que qui el dóna es faci responsable del que està decidint. Si realment no vol que se l'identifiqui amb aquell posicionament, que no el voti. En cas contrari ve a ser com llençar la pedra i amagar la ma.

Repeteixo que puc entendre que, en determinats casos, la veritable llibertat només es pot donar des de l'anonimat, ja que anar a cara descoberta pot suposar deixar indefensos als més febles. Però cal tenir en compte que, en un món on cadascú és gelós de la seva intimitat, els qui tenen més possibilitats de trencar-la són l'estat i els poderosos. Si l'estat és legítim i democràtic, no té perquè ser un problema, però en el cas dels poderosos, sí que ho pot ser, perquè juguen amb cartes marcades. Llavors millor que el pòquer sigui descobert.

De tota manera, més enllà de les estratègies, per a mi la intimitat no hauria de ser un valor sagrat, sinó un mal menor. La veritable llibertat s'ha d'aconseguir des de la responsabilitat dels actes de cadascú, tant en les posicions polítiques que adopta, com en els bens de què disposa. Cal que tinguem en compte que, en el món finit en que vivim, els bens que pertanyen a algú deixen d'estar a l'abast dels demés.

1 comentari:

  1. No creo que los bienes pertenezcan a uno. Somos temporalmente depositarios de esos bienes y somos responsables de administrarlos de la forma más adecuada. Creo que muchos deberían leer el Mensaje del Gran Jefe Indio Seattle al presidente de los EEUU de 1854, considerado como el primer manifiesto naturalista y que yo considero que destapa las flaquezas del ser humano. Adjunto el enlace http://www.atinachile.cl/node/2250

    ResponElimina