dimarts, 18 de setembre del 2012

Radicals lliures

Se'ns insisteix constantment que un bon règim alimentari ha de servir també per reduir els radicals lliures, si volem conservar el nostre organisme saludable. Digueu-me paranoic, però estic convençut que es tracta d'una campanya orquestrada per a que el nostre subconscient faci la correspondència dels règims alimentaris als polítics. Així, quedarem convençuts de que, per la bona salut dels nostres organismes polítics cal seguir la mateixa pauta: de radicals, pocs i empresonats. I és que els radicals són sempre gent bruta i grenyuda que va borratxa i crema contenidors i trenca vidres i crida proclames contra els organismes que tant ens ha costat muntar entre tots.

Però si ens fixem en l'etimologia, la paraula ve d'arrel. Així, un radical és una persona que va a l'arrel de les coses, que se les qüestiona i les analitza a fons, disposada a canviar-les si realment ja no serveixen pel que foren creades o si no s'adapten al que creu correcte. Aquesta radicalitat pot portar a l'acció. I aquesta acció pot ser violenta, però no necessàriament. De fet, els canvis aconseguits sense violència són més perdurables, perquè no vencen, sinó que convencen; perquè no armen, ans desarmen; perquè inclouen enlloc d'excloure.

Els radicals lliures del nostre organisme es desactiven quan es combinen de forma estable i perden el seu poder reactiu. La nostra societat desactiva el nostre poder reactiu donant-nos el suficient com per a que la por a perdre-ho ens freni davant l’acció. És el panem que no ens deixa ser lliures. A més, prova de que la gent no es qüestioni l'establert. Ho fa enlluernant-nos amb tota una sèrie de distraccions en forma d'espectacles de masses, tecnologia desbordant, televisió escombraria, etc. És el circenses que no ens permet ser radicals. No ha canviat molt des de Juli César, però funciona.

Als que se sobreposen a tot això i es constitueixen en radicals lliures, cal desactivar-los d'alguna altra manera. Si són violents, la privació de la llibertat física pot tenir èxit. A qui cremi una caixa de cartró al carrer se'l pot empresonar, no fos cas que acabi per cremar-me la casa. Però amb els pacífics aquest recurs no val, i només es pot anar per la via de la minimització del seu impacte o pel seu descrèdit. Un radical lliure i pacífic a la presó és una bomba de rellotgeria. En alguns casos els han matat per fer-los callar, però la seva flama no l'han poguda apagar, sinó que potser s'ha encès més i per sempre.

Així doncs, necessitem radicals lliures i pacífics, per a que ens qüestionin i ens moguin i ens ajudin una mica a tots a convertir-nos en protagonistes de les nostres vides. Personalment, sempre he provat de no caure en els circenses. Amb l'edat va sent més fàcil, perquè en el fons són avorrits (bé, les maquinetes són molt atractives). Provo de mirar-me les coses des de diferents punts de vista i, potser pecant d'immodèstia, crec que me'n surto raonablement bé. El que em costa més és el panem, desfer-me de la por a perdre el que tinc. Així que soc un pèl radical i poc lliure. No anem bé!

Aquest cap de setmana vaig veure una entrevista que en Jaume Barberà li va fer a la que, per mi, és una de les radicals lliures que corren per casa nostra avui en dia: la Teresa Forcades (dit des del meu més profund respecte). En aquesta entrevista en Jaume Barberà li mencionà un tros de l'evangeli, concretament, Mateu 6:24-34. Aquí va la versió de la Bíblia de Montserrat:

Buscar el Regne de Déu confiant en la Providència. Ningú no pot servir dos senyors, perquè, o estimarà l'un i no l'altre, o bé farà cas de l'un i no de l'altre. No podeu servir Déu i el diner. Per això, us dic: no us preocupeu per la vida pensant què menjareu, ni pel cos pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que no pas el menjar, i el cos més que no pas el vestit? Mireu els ocells: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells? I ¿qui de vosaltres, per més que es preocupi, pot allargar d'un sol moment el temps de la seva vida? I del vestit, ¿per què us en preocupeu? Fixeu-vos en els lliris boscans, com floreixen: no treballen ni filen; però jo us dic que ni Salomó en tota la seva glòria no anava vestit com un d'ells. I, si l'herba, que avui és i demà la tiren al forn, Déu la vesteix així, ¿no farà molt més amb vosaltres, homes de poca fe? No us preocupeu, doncs, dient «¿Què menjarem, o què beurem, o amb què ens vestirem?» Totes aquestes coses són les que busquen els pagans. Ja sap prou el vostre Pare celestial que en teniu necessitat. Busqueu primer el seu Regne i la seva justícia, i tot això us serà donat de més a més No us preocupeu, doncs, pel dia de demà, que el demà ja tindrà les seves preocupacions. Ja en té prou cada dia amb el mal que porta.

Perdoneu per un cita tan llarga, però no he trobat on aturar-me. Avui, al començar a escriure aquesta entrada m'ha vingut aquest passatge al cap, suposo que pel fet d'haver-lo tornat a sentir fa tant poc temps. És la crida a desfer-nos de la cadena del panem, a deixar de perdre la vida provant de conservar-la, a vèncer la por de caminar cap a on ens porten les nostres conviccions.

M'agradaria pensar que són els primers passos els que més costen. Jo no tinc clar que n'hagi fet gaires, però el cert és que em segueixen costant molt.

Bona sort!

2 comentaris:

  1. Cinco citas de Gandhi que creo que pueden acompañar a tu entrada:
    "Hay suficiente en el mundo para cubrir las necesidades de todos los hombres, pero no para satisfacer su codicia."
    "La felicidad consiste en poner de acuerdo tus pensamientos, tus palabras y tus hechos."
    "Más que los actos de los malos, me horroriza la indiferencia de los buenos."
    "Sé el cambio que quieras ver en el mundo."
    "Un minuto que pasa es irrecuperable. Conociendo esto, ¿cómo podemos malgastar tantas horas?"

    ResponElimina