Infinites desigualtats

L'altre dia, en una sobretaula, un dels meus polemistes de capçalera deia que se sentia més motivat pel roig que pel verd. Per ell, l'ecologia no és el punt central, sinó que el fonamental són els aspectes socials. Per il·lustrar els seus arguments plantejava un escenari en el que els recursos fossin infinits i que  poguéssim disposar d'energia i matèries primeres de forma il·limitada. Segons ell, encara en aquest supòsit caldria combatre un sistema que no fa més que crear desigualtats. Potser fins i tot en aquest cas el problema seria major perquè, sense les barreres ecològiques, tampoc hi hauria fre a la desigualtat, que seria cada cop més desmesurada.

Com era la meva obligació, no vaig trigar en caure en el parany del qui sempre em diu que faig trampes, i vaig córrer a dur-li la contrària. Per mi, amb recursos infinits no seria problema la desigualtat. Com a mínim, no seria un gran problema. En aquest punt podria acceptar la teoria del goteig dels neocons, que diuen que no importen les grans desigualtats, ja que els que són molt molt rics fan que vagi augmentant el nivell de vida de la resta, encara que a un ritme molt més lent. Si això es complís, si qui per aptituds, habilitat, esforç i/o sort pogués créixer immensament, disposant de quantitats ingents de recursos, i això fes que la resta tingués accés a unes molletes extra, l'únic problema seria l'enveja. Potser sí que faria ràbia veure riqueses infinites mentre un només en té una petita porció. Però aquesta ràbia no deixa de  ser un problema de l'enrabiat. En termes absoluts tothom estaria millor. En els termes relatius... ¡Qué mala es la envidia!

En aquest punt, caldria valorar el preu a pagar per aquella riquesa i el grau d'esclavatge que suposa. El luxe a partir de certs nivells pot suposar un preu en estrès, en deixar de gaudir de coses més senzilles que potser no a tothom li pagaria la pena. En tot cas, seria  una decisió personal. Cadascú podria optar entre treballar molt per aconseguir estar al grup dels privis o cobrir les necessitats bàsiques, sense generar-se'n de noves. Evidentment, tirar pel camí de l'èxit i no assolir-lo pot ser dur. Per superar-ho caldria una bona dosi de creixement personal. Però d'aquest, de moment, no se'n coneixen els límits, o sigui que encara tenim marge.

El problema són precisament els límits. Quan hi són, les desigualtats impliquen que els recursos de més que tenen uns, són els que els manquen a la resta. Llavors entra en joc la competència, perquè no es possible que tots hi guanyem. Hi ha d'haver guanyadors i perdedors. És com La podrida, un joc de cartes en que les previsions es fan de forma que no tothom pugui encertar. Sempre hi ha algú que perd. Aquí és on el sistema es fa insostenible, perquè els qui més tenen els ho estan prenent als que tenen menys. I, a més de recursos extra, adquireixen el poder de seguir desequilibrant la balança cada cop amb més intensitat.

I ha també un segon efecte dels límits i la competència que se'n desprèn. Per molt que enlluerni el creixement, en realitat fa mandra i no paga la pena perdre la vida en una roda de hàmster. Si pots sortir de la roda perquè pots viure fora d'ella, tirant de molletes dels recursos infinits, segurament, hi hauria quatre gats a la roda. Quin hàmster compartiria la roda amb un gat si no fos per necessitat? El sistema de creixement continu necessita l'esperó de la competència forçada per funcionar, o es queda sense combustible. Per tant, sense límits, és possible que aquestes desigualtats caiguessin pel seu propi pes, perquè no hi hauria hàmsters per fer moure la roda. Però això, segurament, és tema per a una altra entrada...

D'esclaus i recursos

"Sóc informàtic, no el teu esclau". Això és el que deia la samarreta. Just aquesta setmana en que em preguntaven de quina manera crec que podria arribar millor la informació de l'empresa a tots els empleats. La informació de l'empresa. Els objectius de l'empresa. Els missatges de l'empresa. He recordat una dada curiosa que havia llegit fa temps en un comentari d'un bloc, referent a que l'esperança de vida dels esclaus del Sud dels Estats Units era major que la dels obrers de les indústries del Nord. No sé fins quin punt és cert, però ben mirat no seria sorprenent, ja que l'esclau era una propietat cara, mentre que el treballador lliure era un lloguer barat. El propietari d'un esclau és, a més el seu responsable. M'ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa molt temps, Stico, on Fernando Fernán Gómez és un catedràtic de dret romà retirat, que s'ofereix com a esclau perquè ja no té mitjans de subsistència. Si no recordo malament, hi ha un moment en que fa notar al seu amo que la seva condició d'esclau implica la transferència de la responsabilitat sobre els seus actes. Una mica com el que li passa al Rei, pobre. Navegant per Internet he trobat la referència a un llibre, Time on the Cross: The Economics of American Negro Slavery escrit per l'economista Robert William Fogel, que sembla que podria corroborar que el tracte rebut pels esclaus americans podia ser millor que el que rebien treballadors lliures. No he llegit el llibre, però.

Evidentment, amb totes aquestes reflexions no pretenc arribar a la conclusió de que l'esclavatge era bo. És possible que algú se senti ofès pel fet de que faci aquesta comparació i consideri que estic banalitzant una cosa tant seriosa com l'esclavitud. Si és així, demano disculpes; no és pas la meva intenció. Tan sols vull mirar d'entendre la lògica que hi ha al darrera de les relacions que s'estableixen quan es despersonifiquen les persones. Ara fa ja molts anys vaig treballar amb un gran cap de projecte que, a més de mostrar-me com cal portar un equip, em va deixar algunes frases que encara recordo. Una d'elles venia a dir que un punt d'inflexió transcendental en les relacions laborals va ser quan els departaments de personal passaren a anomenar-se de Recursos Humans. Les famoses empreses patriarcals, que muntaven colònies industrials on hi vivien les famílies amb tots els serveis fornits per l'empresa, potser corresponien més a un model d'esclavatge. Encara que l'amo de l'empresa no ho fos dels treballadors, s'encarregava d'organitzar-los la vida. A la seva conveniència, de la mateixa manera que un cacic, el cap d'una família mafiosa o una secta, però tenia un lligam social amb persones. La transició de personal a recurs humà suposa la declinació de la responsabilitat sobre els treballadors, que passen a disposar de major llibertat, però sota la seva responsabilitat, sense el suport del capo. El patró es desvincula i es desentén dels problemes personals dels treballadors. A les dures i a les madures.

Cada cop se'm fa més evident  com es va implantant aquest canvi. Les empreses canvien a models d'organització progressivament més despersonalitzats, mirant d'aconseguir una estandardització en la que cada persona sigui una peça intercanviable i substituïble dins l'engranatge. Això ja ens ho mostrava en Charlot a Temps moderns, però el model industrial es mira d'aplicar cada cop més en tots els àmbits. I així ens trobem, en el dia a dia, parlant de nosaltres mateixos com a recursos, planificant quants en necessitarem (de nosaltres mateixos) i organitzant fàbriques on aquests recursos tirem endavant la feina. I ho veiem normal.

És en aquest context quan se'ns convida a reflexionar sobre la millor manera de que el missatge de l'empresa arribi a tots els racons. I ens parem a analitzar el missatge i és que l'empresa ha de guanyar més diners per als seus accionistes. I aquest objectiu, juntament amb tots els mecanismes necessaris per abastar-lo han d'arribar al darrer racó de la companyia. Però els beneficis d'una companyia en la que la producció no és material, sinó bàsicament intel·lectual, només tenen dos obstacles importants: els clients que volen pagar menys i els recursos que volen cobrar més. I és a aquests mateixos recursos despersonalitzats, als que se'ls vol transmetre el missatge de que cal gestionar-los de manera òptima. Per això cal fer una segona externalització. Es pot fer augmentant la subcontractació, deixant en l'empresa només el nucli gestor. Però també es pot lograr aconseguint que nosaltres mateixos ens externalitzem, que ens considerem a l'hora com a recurs i com a gestors d'aquest recurs. Es pretén que caiguem en una esquizofrènia i sorprèn la nostra resistència.

A veure si al final resultarà que els recursos humans són persones...

I, finalment... No-Sí

Doncs, finalment, torno a estar com al principi, quan em decantava pel No-Sí, just el dia després de fer-se públiques les preguntes. Aquests darrers dies han estat una espècie de muntanya russa, després de les sensacions de l'11 de setembre, tal com he anat reflectint en aquest bloc. Finalment, si no canvia res més d'avui a demà (cosa que a hores d'ara no descarto), optaré per un No-Sí, amb una papereta que deixi ben clar que no estic votant cap de les opcions proposades:

Crec que demà és important participar en la votació. Per a mi, no fer-ho representa donar la raó als que asseguren que aquest tema (però també molts d'altres) no poden ser consultats directament al poble. Per tant, demà no faré cas de les prohibicions i donaré el meu suport al procés, anant a votar.

Ara bé, en aquesta votació ens han escatimat la democràcia. Hem arribat al 9 de novembre sense poder debatre sobre el que signifiquen les diferents opcions i, a sobre, el nivell de garanties de la votació és poc més que el d'una gran enquesta. Fins i tot l'Artur Mas li va restar importància a la consulta al presentar-la com un pas previ a unes eleccions en clau plebiscitària. En aquest context, no sé fins a quin punt té sentit un vot útil, donat que s'està deslegitimant la consulta com a eina decisòria en el mateix moment de convocar-la.

Jo hagués votat Sí-Sí, de totes formes, tal com deia en la darrera entrada. Estic en franca sintonia amb tot el que m'ha arribat des de Esquerres pel Sí-Sí i àmbits similars. Però aquests darrers dies sovint he comentat, fent mitja broma, que seria la meva opció si la campanya "Ara és l'hora" no ho impedia. Al final ho ha impedit. He canviat d'opinió a partir del vídeo de El 9N votaré per tu, en el que vaig caure de quatre grapes fins que vaig veure la resposta 9N no votaré per tu, i també del següent fulletó que li van donar pel carrer al meu fill:

He de reconéixer que el vídeo és efectiu. Com a mínim ho va ser en mi, apel·lant a uns referents que els tinc com a propis. Apunta directament als sentiments, que és el camí més perillós per a prendre decisions d'un caire com el d'aquesta. I no dic que ens en puguem abstraure totalment, però no poden ser la nostra única guia. I el pamflet torna sobre el famós dèficit fiscal, provocant-me la mateixa urticària que la Gigaenquesta. És un argument absolutament relliscós, que cal emprar amb molts els matisos per no caure en la demagògia. Però tal com s'usa aquí, seguit de tota una sèrie de millores econòmiques, fa recaure tots els nostres mals en l'exterior. Cap autocrítica. No tenim res a millorar, tot s'arreglarà sol amb la independència.

Donat que el que considero útil és el propi fet de votar i no el sentit concret del meu vot, no em sento còmode participant d'una iniciativa que ningú acaba de criticar obertament en nom de la unitat, però que traspua sentiment i manca d'autocrítica. Descartada completament l'opció del No-No (o únicament No) la única opció computable que queda és Sí-No. Però realment amb el que em sento incòmode és amb l'Estat, tant amb l'espanyol actual, com amb l'incipient que s'està muntant des de les institucions catalanes. No vull que Catalunya esdevingui un Estat, com a molt que es doti d'ell com a una eina, però sempre condicionat a la gent que viu aquí. I sí que vull la independència, en tant que implica responsabilitat sobre els propis actes i capacitat de decisió. És possible que s'hagués pogut omplir d'un significat semblant l'opció del Sí-No, però no ha existit el debat capaç de fer-ho.

Així doncs, tiraré per un vot nul amb el que vull expressar millor la meva posició. Al votar que No vull que Catalunya esdevingui un estat, estic dient que no em val traslladar el model que tenim ara a nivell espanyol, a un àmbit més petit, conservant-ne el funcionament i la filosofia que hi ha a darrera. Això és el que es desprèn del fulletó d'Ara és l'hora. Al votar que Sí que vull que Catalunya sigui independent, estic dient que no vull que esperem a que ens donin permís per emprendre el nostre camí, en el que espero que ens acompanyin la resta de pobles d'Espanya des de la seva pròpia independència: la seva responsabilitat i la seva llibertat de compartir-lo amb nosaltres.

Estaca va!

Són temps de treure-li la pols a moltes coses i, entre elles, al que en deien "cançó-protesta" que, si bé mai va deixar de tenir sentit, ara em torna a connectar amb la nostra història propera (o potser ja no tant...). I entre aquestes cançons hi ha, evidentment, l'Estaca, composada per Lluís Llach, i que ja forma part del nostre patrimoni. I és que si estirem tots, ella caurà. Perquè molt de temps no pot durar, certament. Així que segur que tombarà, tombarà, tombarà...

Però, l'estaca d'avui no és una, grande i libre. Són moltes i amb diferents cares, a les que els van caient les carotes de democràcia que tenien. És un Estat  espanyol que s'amaga dins una Constitució "democràtica" per eliminar qualsevol vel·leïtat democràtica que no li vagi bé. Però és també una Generalitat que no deixa de formar part d'aquest Estat espanyol, i que té també molts dels vicis que no ens agraden del Govern central (manca de transparència, corrupció, blindatge, representativitat envers participació, etc.). I finalment tampoc s'escapa una Unió europea que ens havia de protegir de nosaltres mateixos, i que pacta Tractats foscos d'esquena a la gent, o pressiona a països per a que els acceptin, forçant amb xantatges, en contra de les polítiques que pretenen desenvolupar. Així doncs, potser ara no tenim aquella estaca dura i podrida, sinó un baobab, flonjo, però immens, composat de moltes branques.

Els que em teniu més o menys a prop sabeu que darrerament tinc sensacions estranyes, de que anem, però que ens porten. I avui, pensant en la unitat que ens demanen, he recordat el "si estirem tots, ella caurà" de L'estaca. No val que només estirin uns quants. Però ara hem de vigilar cap on caurà l'arbre, fer com els llenyataires de les pel·lícules, que calculaven on fer el tall per a que caigués cap on volien, i cridar "arbre va!" quan començava a caure per a que ningú quedés a sota.

Cal que estirem tots, és evident, sinó no caurà. Però cal que no enganxi ningú a sota. Cal que caigui cap on ningú prengui mal. Avui no ens val qualsevol tall. És per aixo que he signat el manifest de les esquerres pel SíSí, perquè vull ajudar a fer caure l'arbre, no pas que una branca solta ens deixi estabornits per uns quants anys.

Tot preguntant es creen respostes

L'ANC ha engegat la campanya "Ara és l'hora". Si no ho he entès malament, una de les activitats principals consisteix en el que s'anomena gigaenquesta. Es tracta de que 100.000 voluntaris recorrin les cases preguntant a la gent com vol que sigui un país nou. La informació de tota la campanya la podeu trobar en aquest enllaç. En ella hi ha el següent video, que també es pot veure a Youtube. Jo vaig veure fa uns dies una altra presentació on apareixien diversos personatges coneguts que sembla que s'apuntaran a passar per les cases també.

A primer cop d'ull la idea és bona. Una de les coses que es ressalten en els dos vídeos que he vist sobre la gigaenquesta és que es tracta d'escoltar, no pas de provar de convèncer. Mobilitzar tota aquesta gent per recollir aquesta informació és un repte important i cal aplaudir-lo. Sempre que realment sigui aquest l'objectiu, és clar. Perquè ha de quedar molt clar com es recollirà i processarà la informació, qui en traurà les conclusions i, sobretot, de què es parlarà. Depenent del procediment pot passar, de ser una eina de participació, a ser un mètode de legitimació d'actuacions polítiques, sense una participació posterior per part dels ciutadans.

Avui, CDC s'ha afegit a la campanya amb la presentació d'un cartell on es veuen dues peces de trencaclosques encaixant: una amb el logotip de "Convergents!" i l'altre amb el de "Ara és l'hora". Podeu veure la notícia a la seva pròpia web. Aquí ja es parla clarament de fer campanya pel Sí-Sí, i es parla del porta a porta. El logo, a primer cop d'ull, em sembla un intent d'apropiació de la campanya per part de CDC. Però, investigant què en diu d'això la pròpia web de la campanya, he topat amb la famosa enquesta que es passarà a totes les cases. Com diu al vídeo són 6 preguntes. La podeu trobar en aquest enllaç, però n'he copiat la imatge per comentar-les més fàcilment:

Arribats a aquest punt, em pregunto si CDC s'ha adherit a la campanya o l'ha fagocitada directament. Cap de les preguntes té desperdici i, com deia al títol, hi ha preguntes que generen respostes. Segur que tots li podrem trobar punta. A continuació us exposo la meva opinió de cadascuna de elles:

1. Primera en la front! Comencem acceptant com a veritat absoluta el que no és més que una simulació, plantejada en la situació actual i que es veuria suficientment alterada per un canvi com la independència per a convertir-se en totalment inútil: disposarem de entre 8.000 i 16.000 milions d'euros més a l'any. Aquí és més important el missatge implícit de la pregunta que les possibles respostes. Les respostes, però, no deixen lloc a obrir nous models, sinó que se subscriu a les "receptes estàndard". No es parla, per exemple, d'usar els recursos per reconvertir l'economia a una de més sostenible, ni de renda bàsica garantida, ni de cobertura d'atur, ni de reducció de jornada per repartir el treball.
2. En la segona, quan parla de serveis públics, se'ns transmet el missatge de que a tot no arribem, que no pot ser que tot sigui públic. Caldrà escollir la prioritat entre sanitat, educació o habitatge. Evidentment, tampoc obre el ventall. No planteja la possibilitat d'uns serveis públics d'abastiment d'aigua, energia o comunicacions, per exemple. Això ja està bé si és privat.
3. En el tema de la renovació democràtica, altre cop hem d'escollir entre diverses mesures que no té cap sentit que sigui excloents. S'han de donar les tres condicions. No hi ha limitacions econòmiques que ens hagin de fer triar. Cal exigir tot això d'entrada. Però també seria lògic anar més enllà: limitació temporal de càrrecs, cercar mecanismes de participació, potenciar la política municipal, més propera als habitants del país, etc. Tot això ni es planteja.
4. Sant tornem-hi amb el "qui paga mana". Comencem la quarta pregunta afirmant que Catalunya aporta més del que rep de la UE. Aquest cop, obre la porta a la possibilitat de no continuar a la UE per pròpia voluntat. Obre la porta. Les altres dues opcions són taxatives, mentre que la tercera ve a ser com un "ara no toca" (uix, qui deia una cosa semblant?).
5. Aquesta pregunta és la menys criticable. Està clar que a hores d'ara ningú parla de relegar el castellà. D'altra banda, seria una missió impossible. De tota manera, que el català i el castellà siguin llengües oficials suposo que no exclou que es parlin altres llengües. No acabo de veure que aquestes opcions aportin molta informació sobre nou model lingüístic.
6. Aquesta, senzillment, no toca. Si volem saber quin país volem, perquè dediquem una sisena part de l'enquesta a esbrinar si la gent ja té decidit el vot? Això no forma part del que serà el nou país. Un pregunta malaguanyada, que es podia haver aprofitat per obrir altres temes.

I és que hi ha els grans absents d'aquesta enquesta. No es parla del deute i de la seva possible auditoria. No es pregunta per com hauria de ser el sistema financer, si hi hauria d'haver banca pública o quins controls s'haurien d'instaurar per evitar nous col·lapses. Ni una paraula de la necessitat de tenir un exercit, tampoc. I és un tema candent després del que va publicar la sectorial corresponent de l'ANC. Com ja he comentat abans, el control públic de l'aigua, dels recursos energètics o de les comunicacions tampoc té lloc al nou país plantejat. Ni el tractament dels vinguts de fora: qui tindrà dret a participar en les decisions? Els drets laborals, la relació que s'establirà entre les empreses i els treballadors o la potenciació de cooperatives, queden també fora de l'enquesta. Evidentment, ja no parlem ni de control d'aliments, d'us de transgènics, de validació de medicaments, etc.

És en aquest sentit que, des del meu punt de vista, amb aquesta gigaenquesta l'ANC s'està convertint en el canal per on alguns volen que viatgi la gent cap al nou país que ja ens tenen preparat. Aquesta enquesta no cerca respostes. Les fabrica.

Mira que ets malpensat!

Ens acostem a al 9 de novembre, la data fixada per la consulta. La posició del Govern i les institucions espanyoles no ha canviat gens: no es pot fer consulta perquè és il·legal. Una postura estúpida a primer cop d'ull, ja que no fa més que fer créixer el nombre d'independentistes. És inconcebible que, en un país que s'autoanomena democràtic, el fet de decidir coses votant sigui inconstitucional. Es pot entendre que es pactin condicions, la pregunta o preguntes a fer, percentatges mínims per a que es declari la independència, etc. Però la resposta ha estat un mur durant dos anys. El mur d'una presa que s'ha anat omplint d'aigua independentista i que ha fet arribar les cotes de l'embassament a nivells inimaginables fa tant sols 5 anys.

És un comportament matusser... o no! Fixem-nos que aquesta negativa de l'Estat a negociar és la que permet a CiU mantenir l'equilibri inestable en el que ha estat movent-se, sense una definició clara de la seva postura. Només li ha calgut insistir en una cosa tant evident com el dret dels catalans a ser consultats, sense mullar-se en excés, sense anar més enllà. Què hagués passat si s'hagués acceptat la consulta? CiU hagués hagut de prendre una postura molt més clara, perquè el debat s'hagués traslladat a una possibilitat concreta. I aquí ja haguessin fet aigües, perquè el seu discurs s'ha basat sempre en l'enemic exterior i, al desaparèixer, també es desfà l'adhesiu que els cohesiona i els arguments que presenten a la gent. Segurament, la que ara és una presumpta victòria d'ERC s'hagués convertit en una arrasada.

Ens podem preguntar: Què fan el PP i el PSOE donant aquest baló d'oxigen al seu enemic? Però hi ha la pregunta prèvia: són enemics en aquest aspecte? O en el fons els seus interessos no són tant dispars en aquest punt? Podem provar d'analitzar les conseqüències que està tenint aquest comportament per veure a qui afavoreixen (demano perdó als partidaris del principi de Hanlon). Com deia abans, si fa dos anys s'hagués acceptat un referèndum o una consulta, ara portaríem molt de temps debatent seriosament què vindria després. Pels partidaris de cadascuna de les postures seria prioritari mirar de dibuixar un escenari post 9N, ja que es veuria com una possibilitat real. Ara, en canvi, els contraris a la independència van deixant anar pinzellades inconcretes, però sense entrar massa a fons, perquè fer-ho significaria legitimar la consulta. D'altra banda, els partidaris tampoc es veuen forçats a respondre-ho tot, perquè en qualsevol moment poden derivar el debat al fet de com és de democràtic deixar votar la gent.

És cert que s'han fet estudis, s'han publicat pinzellades, s'han emès opinions. Ara un parla del futur exèrcit, l'altre menciona el model de sanitat, tots es pronuncien sobre la continuïtat a la UE, etc. Però el debat al carrer se centra en si votarem o no, si caldrà desobeir o no. La V del dijous es nodria de gent que vol que la deixin expressar-se, però que no ha pogut debatre a fons què suposa la independència o, més encara, quina independència vol. Bé, doncs això beneficia a les estructures que l'Estat té avui en dia. Tant les centrals com les catalanes, perquè no oblidem que la Generalitat no deixa de ser un òrgan de l'Estat. Les beneficia perquè, segurament, un debat a fons de totes aquestes qüestions posaria en dubte el model polític, però també l'econòmic, amb els seus aspectes, socials, laborals, de tractament dels serveis públics i de gestió dels recursos comuns. Tot aquest terreny no és bo remenar-lo massa, així que millor que el debat n'estigui lluny.

Però això els du a un carreró sense sortida... Doncs potser tampoc! De moment es pot provar a veure si realment el mur aguanta o no. És un mur de formigó fort i alt. Té marge. Que la pressió puja massa? Home, potser si en Jordi Pujol confessa algun petit pecat a dos mesos de la mani la cosa es desunfla una miqueta... De moment, Artur Mas sempre ha parlat de respectar la legalitat. Segueix surfejant l'onada de gent, que va creixent, però també es va fent més endreçada, amb boniques ratlles grogues i vermelles ben alienades (uix perdó, aliniades.. quin lapsus!). Que l'agulla Pujol no ha desunflat prou el globus? No passa res: "Colta, Madrid, que aquesta gent diu que vol votar, encara!". Uns quants escarafalls, una mica més del mateix i seguim amb el full de ruta: aprovar la llei de consultes per a que el Tribunal constitucional la bloquegi acte seguit.

A partir de llavors, només cal esperar. Si la pressió es pot contenir, ajornem el tema per unes eleccions plebiscitàries al 2016 i qui dia passa, any empeny. Si, per contra, la pressió és molt forta i es preveu una complicació massa gran, sempre es pot cedir poc abans del dia 9 de novembre, i deixar fer una consulta a corre cuita, accentuant els problemes legals, logístics, etc. Tot sense entrar en cap debat seriós sobre el "dia després". I pot passar que surti que sí que es vol la independència. Un daltabaix com aquest s'ha de gestionar ràpid i s'obren negociacions sobre temes estel·lars, mentre que altres queden en un segon termini, encara que potser siguin prou importants. Aquesta sortida improvisada no té perquè ser-ho realment. Pot portar força temps en preparació. El resultat final: tenim dos estats, però ambdós són com els han dissenyat els que ara ens governen.

Precisament ahir llegia el següent al capítol sobre Sud-Àfrica del llibre "La doctrina del xoc" de Naomi Klein:

 

Potser sí que la paranoia és massa recargolada, però la manca de debat real sobre els models del dia després és un flanc que ha quedat descobert. L'únic antídot és estar pendents, a sobre del procés, i seguir sent onada, no pas un riu ben canalitzat.

Tretze de setembre

Ja fa dos dies del tercer gran 11 de setembre d'aquests darrers anys. A la manifestació de fa dos anys no hi vaig anar, tot i que a darrera hora m'hi hagués afegit, si no fos perquè era fora de Barcelona. Ho explicava llavors en aquesta entrada. No hi pensava anar en un principi perquè tot semblava centrar-se en el "pacte fiscal", però es va començar a parlar també del "pacte social" i en aquesta part de la mani sí que hi hagués encaixat.

L'any passat vaig anar a la cadena humana que enllaçava amb la Via catalana, però es desviava per encerclar la seu de La Caixa i recordar que no qualsevol independència ens val. Quan el Procés constituent va fer aquella convocatòria hi va haver crítiques perquè suposava trencar la "unitat". Dies abans de l'acte vaig explicar la meva postura en aquesta altra entrada. Aquell dia vaig tornar a casa content. Havia participat en un acte multitudinari, però havia pogut expressar quines eren les meves inquietuds, per a que volia jo que servís una hipotètica independència.

Enguany, el Procés constituent va convocar una concentració dins mateix d'un tram de la V, amb parlaments de diferents persones, tant de Catalunya com de fora, que expressaven el mateix que l'any passat: que no volem qualsevol independència, sinó una centrada en les persones i bastida a partir de la participació de tots. Personalment, la independència té sentit si és una eina de transformació social també. No es pot plantejar des d'un punt de vista de "sentiments nacionals", perquè no ens durà enlloc més que on ens vulguin portar els que tenen els mitjans de manejar aquests sentiments. I sé que, com jo, molta gent ha arribat a la conclusió de que avui votaria a favor de la independència per impossibilitat de convertir l'estat uniformador en que vivim en un de plurinacional. Però això ja ho he explicat molts cops. Ara em volia centrar és en l'estat d'ànim amb que vaig tornar a casa.

L'any passat havia assistit a una concentració en la que es tocaven totes les tecles que considero importants, no només el dret a decidir sobre l'estat on volem viure. Enguany, després dels parlaments organitzats pel procés constituent hi havia la megafonia de la V. De fet, ja es barrejaven cap al final de l'acte del Procés. La megafonia de la V anava donant instruccions alhora que amenitzava la mani-FESTA-ció. El to dels missatges em feia sentir estrany. Ho va descriure molt bé un company, durant la cerveseta de després, dient que alguna estona li havia semblat estar en una festa dels Súpers de TV3. Jo hi afegiria la sensació d'estar en un parc temàtic.

No hi havia cap missatge de com volem que sigui el nou país, tant sols que volem que ens deixin ser nosaltres. No hi havia contingut, per tal que tothom hi cabés. L'únic denominador comú eren les banderes i la gran bandera que s'anava formant a base de samarretes grogues i vermelles. Quantes samarretes es deuen haver venut? No ho sé pas, segur que moltes. La gent anava seguint les instruccions per formar una foto que publicar, que aparegués a tots els mitjans de comunicació. Admirable per una banda. Esfereïdor per l'altra. S'admeten dissidències en aquesta bandera que es va formar? Jo em vaig quedar a la vora d'aquella performance de la gran bandera, al principi dels jardinets de Gràcia o aguantant la pancarta del PC, foragitat pel que sentia pels altaveus. No és que sempre que vagi a una manifestació estigui del tot d'acord amb el que sento o amb les pancartes que s'hi veuen, però en aquest cas em molestava el to utilitzat. Llavors potser no li vaig posar paraules però avui el titllaria d'infantilitzant.

La manifestació va ser impressionant, s'ha de reconèixer. Trobo perfecte que tots ens posem d'acord per demostrar quina és la nostra voluntat, que volem ser sobirans per decidir el nostre futur. Però quan ho comparo amb qualsevol de les altres mobilitzacions, no ho entenc. Per exemple, quan ens hem de posar d'acord per muntar una candidatura que transformi la ciutat, tot són problemes. Cadascú té clar quina és la seva posició i quins punt el fan diferent del veí. I estem parlant de com volem viure, a què volem dedicar els nostres esforços i com volem relacionar-nos amb els nostres veïns. En aquests àmbits ens estem jugant realment el que seran les nostres vides, ja sigui dins o fora d'Espanya. En canvi, quan parlem de la "qüestió nacional", tot és convergència i unió (i no em refereixo a CiU, tot i que potser és significatiu que quadrin tant bé aquestes sigles). No veure-ho clar és defugir la "qüestió central". I, a sobre, la manera de reivindicar-ho és mitjançant la uniformització i seguint ordenadament les consignes d'un altaveu.

"Ara és l'hora" es llegia a les samarretes. De què? Què farem quan siguem independents? A la V hi havia pancartes reclamant el suport d'Angela Merkel o Barack Obama. Són ells els que ens han d'ajudar? Una amiga madrilenya aquest matí em deia que mosqueja que ningú parli del "després". Jo vull pensar que som bastants els que hi pensem i en parlem, però que no tenim el ressò mediàtic que tenen els simplificadors d'ambdós bàndols: els catastrofistes que ens envien a l'espai exterior o l'illa de Robinson Crusoe i els teletubbies que ens parlen d'un prat verd, modern i privatitzat, en el que tot serà color de rosa. Però sempre cap la possibilitat de que sigui un optimista i realment siguem massa pocs els que ens preocupa el "després" ja avui.

Passats dos dies de la manifestació, veig clar que em vaig equivocar. Després dels parlaments, havia d'haver anat al carrer Bruc, a la ratlla que pretenia convertir la V en una A d'Anarquisme i d'Autogestió. Perquè mentre siguem capaços d'ajuntar tanta gent per formar una bandera i no aconseguim posar-nos d'acord per desmuntar les estructures que realment ens estan espoliant, no estarem recuperant la sobirania, sinó que estarem penjant la titella d'una creueta diferent. I, sí, en aquest cas em refereixo a la creueta que apareix al cartell de la pel·lícula "The Godfather".