Vestrynge i la immigració

Avui he vist la notícia de que Jorge Vestrynge col·laborarà en la campanya de Podemos. Aquesta decisió ha estat força criticada i, arrel d'un comunicat en contra, he sentit una intervenció seva a la tele i he llegit una entrevista que li van fer fa gairebé un any. Més enllà de si estic o no d'acord amb ell, considero que és una persona a la que puc escoltar sense que em tregui de polleguera, algú amb qui es pot debatre. El punt més espinós, però, és el tractament que fa de la immigració. I el que he llegit i sentit és el punt de partida d'aquesta entrada d'avui. Ell es mostra partidari del proteccionisme, de limitar la lliure circulació de capitals, el lliure comerç i, encara que no ho digui tant explícitament, la lliure circulació de persones. Avui en dia la limitació s'aplica només sobre les persones. En el debat que he mencionat diu que no se li pot donar el vot a algú tan sols pel fet que estigui contribuint amb els seus imposts, perquè això ens portaria al vot censatari: qui més paga més vota. Diu que ha de votar qui hagi demanat la nacionalitat i hagi acceptat una constitució. I tot això és el que volia comentar en aquesta entrada.

Al contrari del que se sent sovint, la immigració no és un fenomen positiu, tal com l'estem experimentant avui a casa nostra. Estic d'acord en que la diversitat cultural és una riquesa, que ens ajuda a veure les coses d'una altra manera. També crec que és una cura contra les incomprensions entre els pobles i que el contacte que dóna la convivència no el poden suplir els viatges de vacances. Però no es pot considerar mai positiu que hi hagi persones que es vegin obligades a marxar del seu país, separant-se fins i tot dels fills per tal de sobreviure. No es pot considerar positiu quan, per aquesta necessitat, són capaços de pujar-se en una pastera per creuar el mar o deixar-se literalment la pell en les trampes que els paren a Ceuta o Melilla. Amb la crisi, totes aquestes persones que arriben van tenint cada cop més dificultats per trobar feina. Van caient més fàcilment en la marginalitat, ara que ja hi està instal·lada cada cop més part de la població autòctona. En aquestes condicions, la integració és molt difícil. També la complica el nombre. Per exemple, no és el mateix que en una escola s'hi integrin un 10% d'alumnes vinguts de fora, que si el percentatge puja al 50%. Altre cop, aquest problema s'accentua amb les retallades que es fan amb l'excusa de la crisi. Per tot això, seria desitjable que la immigració es limités a les persones que l'escullen com a opció i no com a necessitat de subsistència.

Però una cosa és reconèixer que la immigració massiva és un problema i l'altra, molt diferent, és dir que el problema són els immigrants. Ells són les víctimes, les primeres víctimes. I la solució els ha de tenir en compte. La qüestió important no és si ells aporten més del que reben o no. Ens hem d'enfocar en els motius de la immigració i les possibles solucions a les necessitats dels immigrants. Segurament no és el nostre paper el d'anar als seus països a arreglar-los aplicant els nostres models, però sí que podem deixar d'espoliar-los i impedir que la nostra riquesa es basi en la seva pobresa. En cas contrari no tenim el dret de negar-nos a compartir el que és seu en part. La solució estable a la immigració massiva serà aconseguir que no tinguin la necessitat de marxar del seu país, perquè si anem al terreny més pràctic, la prohibició no elimina el problema, sinó que l'agreuja. És com fer una presa amb un forat més petit que el cabal del riu. Tard o d'hora, l'embassament vessarà i l'aigua passarà per sobre, fent petar l'enclusa.

Per altra banda, el model de societat al que ens duria el proteccionisme que propugna Vestrynge consistiria en comunitats més acotades i més autosuficients, sense tantes dependències globals. Si tenim un territori amb fronteres protegides, l'activitat econòmica local es veurà potenciada. Segurament hi haurà més empreses petites i diverses. A mi, aquest model m'està molt millor que el que tenim ara, amb grans monstres internacionals, deslocalitzacions, etc. El problema altre cop és el mètode. Fins a quin punt el model serà capaç d'aguantar si no canviem també la manera de pensar i actuar, si seguim guiant-nos tan sols pels beneficis econòmics. És una cosa semblant al que proposava en l'entrada Bondat a la força: fins a quin punt són estables el models imposats, no volguts.

Finalment, l'altre aspecte que tractava Vestrynge és el tema del vot. Potser sí que a algú no li dóna dret a votar el sol fet de pagar imposts, ja que està clar que no es pot lligar la capacitat de decisió al que aporta cadascú. Coincideixo amb ell en que, per poder decidir, cal que hi hagi implicació i acceptació de les normes de joc comunes. Una altra cosa és si l'obtenció de la nacionalitat ha de ser el camí per obtenir l'acreditació d'aquesta acceptació. Suposo que dependria molt dels requisits que es demanessin a l'hora d'obtindre-la.

Big PPang

Si hom vol ser honest amb si mateix i amb la resta del món cal que sigui prou humil per reconèixer les virtuts dels demés; fins i tot dels que no són sants de la seva devoció. Aquest és el meu cas amb l'actual Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas. Ja ens va deixar veure la seva vena messiànica a les eleccions del 2012 però, potser per demostrar que no era una casualitat, aquest cap de setmana ha tornat a il·luminar-nos amb la seva clarividència, digna de les sagrades escriptures. I és que el ministre d'Espais Exteriors va entaular un duel en el terreny bíblic-còsmic, predient que una Catalunya independent vagaria per l'espai pels segles dels segles. És de suposar que l'amen corresponent el mormolà en veu baixa, per tal que els micròfons no el captessin (com n'aprèn el murri d'en García-Margallo). La resposta del Molt Entranyable s'ha produït aquest diumenge, batent a l'enemic en ambdós terrenys: la referència bíblica a David i Goliat i la revelació de que abans del Big Bang ja existia Espanya.

Molts van prendre aquesta darrera afirmació com una broma de bon gust, o de mal gust, depenent de les simpaties polítiques de cadascú. Però la veritat és ben diferent. Com tot bon profeta, Artur Mas s'expressa en paràboles que cal que siguin interpretades per treure'n el seu entrellat profund. Quan vaig conèixer les seves paraules un llamp d'intuïció em va revelar que no es referia realment a Espanya i vaig conèixer la identitat d'aquell ens primigeni que havia anunciat el President. Sabia que la Veritat se m'havia fet present, com si les peces d'un trencaclosques sense sentit haguessin pres vida davant els meus ulls i cerquessin, elles soles, el seu lloc en un tapís diví. La veritat em cremava les entranyes, reclosa per la manca de proves que la fessin creïble. Aquestes proves han arribat avui, en forma de notícia als diaris. He llegit algunes versions en diferents mitjans i, com era d'esperar tractant-se d'afers siderals, el que dóna les pistes més clares és El Mundo en aquest article.

Si algú el llegeix sense conèixer la Veritat és possible que no trobi les proves esmentades. Les revelacions s'han de fer en petites dosis, de forma que les ments que les reben es vagin eixamplant lentament, i que el diari pugui vendre exemplars durant més dies. Però aquest cop han estat clars: la prova que demostra el Big Bang és la polarització en "mode B". Qui és capaç de polaritzar més que ningú? Qui és el mestre del "mode B"? Clarament el Partit Popular! Sempre que té majoria absoluta, la societat es polaritza com mai, i fa poc hem sabut que la denominació de comptabilitat B provenia de Bárcenas, ex-tresorer del PP. També ens diuen que el senyal en "mode B" és extremament dèbil i que detectar-lo ha estat com trobar una agulla en un paller. És exactament el que passa amb els casos que s'estan investigant, que costa molt trobar proves o, com a mínim, que siguin acceptades com a tals. Ara només pateixo pels pobres components d'aquest equip. Diuen que han estat capaços de produir proves concloents d'aquest senyal en "mode B". A veure quan triguen a jutjar-los per prevaricació i tafaneria científica injustificada. A més, segur que els retiren les beques.

El cas és que la notícia es queda a mitges. Si bé deixa clar que el Big Bang i el Partit Popular es detecten pels mateixos símptomes, no ens acaba d'aclarir el que va passar. Però ens dóna una pista important al principi de l'article: la troballa és una confirmació de les teories de la inflació còsmica. Aquí és on cal aplicar la MEIGA (Metodologia Évole d'Invencions Gens Acomplexades), que consisteix en dir-la tant grossa com et sembli, per després reptar a la resta dels mortals a que demostrin que no és cert. Així doncs, la cosa va anar de la següent manera:

Hi havia un temps en que l'energia i la matèria existien concentrades en un únic punt de l'espai. Per alguns, aquell període era d'una gran placidesa, però a algunes partícules elementals allò els semblava extremament avorrit, així que començaren a expandir-se. Aquesta actitud va provocar grans pressions i, després d'una fase de transició, es va produir una inflació còsmica. Llavors la Partícula Popular va presentar un programa per retornar el sistema a la seva estabilitat original. Va obtenir la majoria absoluta i va començar a dictar lleis que van fer enfadar més encara a les partícules elementals. Al final, cansades de tantes tensions acordaren fer una consulta per decidir sobre el model atòmic que més els convenia.

Aquella decisió va disgustar moltíssim a la Partícula Popular, que va dictar una llei per la qual totes les masses s'atreien entre sí i el millor per elles era viure totes juntes, ben unides al centre. Com que la situació era considerada molt greu, la van anomenar Llei de la Gravetat. Però no van tenir en compte que hi havia moltes altres forces que eren més importants que la que havien creat i, després d'uns quants segons, totes les partícules elementals van optar per expandir-se i allunyar-se al màxim de la Partícula Popular, fugint cames ajudeu-me per l'espai sideral, vagant pels segles dels segles, més felices que un xínxol. Al cap d'uns segons, o d'uns milions d'anys (tot depèn de com es miri), es van anar ajuntant en cooperatives, formant estrelles, planetes, galàxies i altres objectes siderals.

I què va ser de la Partícula Popular? Doncs resulta que es va quedar atrapada en un planeta blau que és el tercer dels que giren al voltant d'un petit Sol d'una galàxia normaleta. Actualment va passant per cicles, en els que emergeix a la superfície periòdicament, provocant tensions i desastres. Potser penseu que és mala sort que se'ns hagi enganxat justament a nosaltres. No sigueu així, mireu-vos-ho pel costat positiu: estem en un lloc privilegiat de l'univers per entendre l'origen de tot plegat!

Pertinences invertides

(Tradudido al castellano aquí)

Pertinences invertides era un títol que m'havia plantejat per l'entrada anterior (Cal repartir la riquesa?). Al final vaig decidir seguir la línia de pensament que m'havia dut a escriure-la, més que fixar-me en la conclusió a la que volia arribar. Rellegint-la ara, arrel d'alguns comentaris que m'han fet sobre ella, veig que va quedar molt enfocada en el fet de la riquesa en sí, i no tant en els seus fonaments, que potser era el que més m'interessava ressaltar.

El que vull qüestionar aquí és el nostre dret a "tenir", que va més enllà del dret a "fer servir". Actuem com a propietaris de la Terra i els seus recursos, quan en realitat en tenim l'usdefruit. D'aquí el títol d'avui: hem invertit les pertinences perquè ens pensem que la Terra ens pertany, quan en realitat som nosaltres els que pertanyem a ella.

Des de petits ens ensenyen a acaparar recursos per si més endavant ens en falten. Per exemple, cal estalviar per la vellesa o tenir reserves d'aigua per quan ve sequera. Això no és dolent, ja que realment estem acumulant per cobrir unes necessitats que, molt probablement, tindrem. És un procés semblant al dels animals que acumulem l'aliment que no consumim en forma de greix, per quan ens falti el menjar. El problema rau en saber on és la frontera entre les nostres necessitats i l'acaparament innecessari. Perquè els recursos que ens reservem i no usem els estem negant a la resta de veïns del planeta. És més, quan considerem que quelcom és de la nostra propietat, ens atorguem el dret de malbaratar-ho, encara que altres ho necessitin.

Aquesta necessitat d'acaparar s'ha anat fent més important a mesura que la societat s'ha anat individualitzant, ja que cal comptar amb recursos propis perquè no tenim una comunitat que ens recolzi en cas de necessitat. Com que com a individus som més vulnerables, ens cal una "capa de greix" més gruixuda per sentir-nos segurs. Així, comencem a viure per acumular, amb por a perdre el que tenim. Com en el cas del greix, si l'acumulem en excés passa de ser una reserva a ser un llast, i ens pren la llibertat que ens havia de donar. I en aquesta trampa estem cada cop més immersos.

Sortir d'aquest cercle implica muntar una societat en que s'inverteixi el sentit amb el que ara usem "meu" o "nostre". Quan parlem del "meu poble" o el "meu país" diem també "soc d'aquest poble" o "soc d'aquest país", o sigui, nosaltres hi pertanyem. En canvi, ens comportem com si realment en fóssim els propietaris. Tot això és un camí lent perquè vol un canvi cultural, però podem començar a considerar el que és "nostre" com un usdefruit més que com una propietat. Si assumim que no tenim el dret a "tenir" sinó a "fer servir", començarem a enfocar les nostres relacions amb l'entorn d'una altra manera. I això sí que podem fer a partir d'ara mateix, encara que visquem segons unes regles del joc que no ho afavoreixin.

Cal repartir la riquesa?

(Traducido al castellano aquí)

Si bé sempre se n'ha parlat, amb l'arribada de la crisi la necessitat de repartir la riquesa és més punyent. El que vull plantejar aquí és si realment repartir la riquesa és un bon objectiu. Anem a veure què hi ha al darrera d'aquesta frase. A mi se m'acudeixen dues menes de riquesa: la material i la immaterial. La riquesa immaterial inclou conceptes com el coneixement, la saviesa o una personalitat equilibrada que ens ajudi a viure en pau amb nosaltres mateixos i amb l'entorn. Aquesta riquesa la podem compartir o escampar o eixamplar però no repartir, perquè quan li traspassem el nostre coneixement a algú, nosaltres no el perdem. Ans al contrari, és molt possible que els seus coneixements complementin els nostres i ens acabem enriquint mútuament. Tampoc repartim alegria o esperança, sinó que l'escampem, l'irradiem quan nosaltres la sentim. I el fet d'escampar-la ens la retroalimenta. No, aquesta mena de riquesa no cal repartir-la perquè la podem fer créixer tant com vulguem.

Així doncs, quan parlem de repartir la riquesa ens referim a la material, a l'abundor de béns i coses valuoses. Aquesta riquesa està basada en la competència per la possessió d'aquests béns, ja que, si jo disposo d'ells, els nego a la resta, i els perdo si els traspasso. Aquesta riquesa, a diferència de la immaterial, sí que té límits i no la podem fer créixer indefinidament. I els seus dos components perversos, l'abundor i la possessió, fan que ens vegem empesos a acumular possessions per sobre del que realment necessitem. Sense aquesta acumulació excessiva no som rics o, com a mínim, no materialment.

Per tant, el concepte de riquesa material assumeix que tenim el dret de posseir, de reservar-nos l'ús de determinats recursos i negar-los a altres. A més, aquesta propietat l'exercim no només sobre el que ens cal per subsistir, sinó també sobre béns que realment no ens calen. Partim de la base de que la Terra i els seus recursos ens pertanyen i, per tant, podem malbaratar-los o fer el que en vulguem, perquè els posseïm. I això es tradueix en que els bancs poden posseir pisos buits mentre hi ha gent que els necessita i no en poden disposar. O en que la terra on vivim ens pertany i podem fer el que calgui per impedir que altres persones vinguin a viure-hi ("Tenemos el derecho y el deber de controlar nuestras fronteras" JFD dixit). I així podríem seguir fent una llarga enumeració de malbarataments fets sota el paraigües d'aquest dret sense límits a la propietat.

Però la possessió té el costat fosc de la pèrdua: les riqueses porten associades la por a perdre-les i la necessitat de defensar-les. Creen una dependència envers elles que ens fan acabar sent-ne esclaus. És un curiós cercle en què creiem que la Terra i els seus recursos ens pertanyen però, a l'hora, nosaltres acabem pertanyent a aquest mateix concepte de propietat, sense el qual quedem exclosos del sistema. És per tot això que crec que el que ens cal no és repartir la riquesa material, sinó abolir-la.

Estic d'acord en que avui en dia som en el sistema en que som i que en ell hi ha molta gent patint. Estic d'acord en que aquest sistema és a nivell mundial i que és molt difícil mantenir-se'n al marge. Per tant, avui en dia hem de lluitar per repartir la riquesa i per evitar que l'acumulin uns pocs. Tan sols crec que és important que, mentre la repartim, siguem conscients de que realment no ens pertany, que tant sols és un préstec.

Fàstic

(Traducido al castellano aquí)

L'Albert Pla segurament s'expressaria d'una manera més rotunda. Jo em conformaré amb dir que em fa fàstic tenir la nacionalitat espanyola. És el mateix fàstic que em fa tenir la ciutadania de la Unió europea, i el que em farà si un dia tinc la d'un estat català que pren mesures per impedir la lliure circulació de les persones. El que va passar a l'octubre a Lampedusa va ser molt greu i hi va haver moltes morts. Va ser un accident provocat per les condicions lamentables en les que viatgen aquestes persones per culpa de la prohibició d'entrar. És pitjor el que ha passat a Ceuta aquesta setmana o les mutilacions que pateixen els que proven d'entrar, causades per les concertines instal·lades a la tanca. En aquests casos s'aplica violència sobre persones que volen sobreviure a una situació de fam, a la inviabilitat de la seva subsistència. A Lampedusa van caure els que provaven d'escalar les muralles del castell dels rics. A Ceuta se'ls ha llençat oli bullent des dels merlets.

Jo vull tenir una nacionalitat que impliqui la pertinença a una terra, a una nació, no pas que la terra i la nació ens pertanyin als que compartim aquesta nacionalitat. Especialment nosaltres, vivim en una terra de pas on sempre s'han barrejat cultures. El moment actual no és una excepció, més aviat la barreja s'ha accentuat. L'argument dels que defenen les lleis per restringir la immigració és que no hi ha recursos per mantenir a tots els que voldrien venir. Aquest argument seria tant sols insolidari si els nostres països rics foren capaços d'autoabastir-se. Però no és així: els nostres països rics ho són per l'espoli dels països d'on provenen aquestes persones que no deixem entrar. Es tracta, doncs, d'un robatori. A sobre, quan els concedim la gràcia de que es quedin a viure entre nosaltres, no els deixem participar en les decisions. Pot votar algú que viu des de fa 30 anys a l'altra punta del món. Pot votar el que evadeix els seus imposts a paradisos fiscals, però no qui s'està escarrassant cada dia, feinejant a la terra en la que tots convivim, però que no compartim amb ell o ella, perquè va néixer en un altra banda.

Un bon antídot contra el fàstic que pot provocar tenir una nacionalitat és el 8 punt del manifest del Procés constiutent:

8 - Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.

Una conversa bitter

(Traducido al castellano aquí)

El bitter és una beguda que comença semblant dolça, però quan acabes de prendre-la et deixa un gust amargant. La conversa de l'altre dia a Salvados entre en Mas i en González va ser com un bitter. Mentre l'estava acabant de veure tenia un gust agradable. Aquells dos personatges amb postures tant diferents, parlant d'una manera calmada i exposant les seves raons, deixant la porta oberta a un enteniment, era una escena poc freqüent avui en dia. I vaig pensar que entenia perquè, durant força temps, havia tingut la sensació de viure en una democràcia. La conversa presentava alhora postures molt diferents i actituds d'apropament per les dues parts. No sé si definiria a l'Artur Mas com un líder carismàtic però està clar que sap expressar-se amb tranquil·litat i seguretat. Tampoc sé si en Felipe González encara té molt de carisma o és que a mi me'l va recordar de les moltes vegades que l'havia sentit, ja fa molt temps. No en va, després de molts anys, era el primer president de govern que no havia participat en els òrgans de poder de la dictadura. A aquesta dolça beguda ens tenien acostumats en una altra època, i anàvem bevent carisma i delegant el nostre poder en líders com aquests.

I aquesta dolçor, el record d'aquesta sensació de democràcia, feia més amargs els arguments de Felipe González. Des d'un bon principi va començar a tancar-se en el "que és possible". Per ell, plantejar la independència és apostar per un impossible que només porta frustració. Em va recordar el que jo havia anomenat nospotisme en una entrada de fa temps. La gent no pot ser consultada, perquè això pot portar conflictes. A mesura que va anar avançant la conversa es començaren a veure els ullals d'un llop. Primer va ser l'argument de que si els darrers 30 anys, que havien estat els d'un major autogovern des del 1714, havien conduit a la possibilitat de la independència, quina conclusió se'n treia? Concretament, la pregunta fou: "Què creu que diran?" No va especificar qui eren els que havien de pronunciar-se. Potser va respondre una mica més endavant quan va dir que si ens embarquem en un camí cap a l'impossible, s'augmentarà la fractura dins Catalunya i entre Catalunya i Espanya, i s'acabarà despertant el nacionalisme espanyol enfront d'aquesta deriva. Bé, aquí ja va dibuixar el llop sencer. Sembla que hi ha algú que atorga l'autogovern i espera gratitud a canvi. Perquè l'autogovern no és del poble sinó d'un ens magnànim, que li deixa jugar una estona. Però aquest algú no té paciència infinita i pot despertar-se en qualsevol moment si veu que les coses no van com creu que han d'anar. Es veu que l'amo del gos, cansat de sentir-lo bordar va decidir posar-li una cadena més llarga. Ara el gos es creu que viu en llibertat. Innocent!

L'amargor és més forta quan mirem el que passa en la resta d'àmbits. No en l'autogovern de Catalunya sinó també en l'augment de la repressió policial, el blindatge dels governants (recordeu les paraules de Felipe González contra els "escraches"?), les polítiques econòmiques que afavoreixen als poderosos, etc. El nacionalisme espanyol del que parla en aquesta conversa no és, com en el cas d'altres nacionalismes, un sentiment de pertinença a una nació, sinó un sentiment de pertinença d'una nació. Els nacionalistes espanyols als que al·ludeix consideren que Espanya és seva: una, gran i ells lliures de fer el que vulguin amb ella. En Felipe ens està avisant de que estem democratejant per sobre de les nostres possibilitats, que la joguina no és nostra, sinó que és un préstec. I si ens portem malament vindrà l'amo, s'emprenyarà i ens la traurà de les mans de mala manera. O no recordem que ja ha passat altres cops? O (com menciona també a la conversa) no recordem que també va passar, no fa gaire, a l'antiga Iugoslàvia?

No són amenaces, sinó advertiments d'algú que va lluitar per aconseguir la democràcia. Sembla que l'altre dia ens estava explicant que realment no es va aconseguir, que tant sols es va poder convèncer de que la cadena era massa curta i de que el gos no voldria marxar si no se sentia massa lligat. Ara ja hi ha una generació sencera a la que se li ha explicat que no hi ha cadena i altres generacions anteriors ens hem cregut que havia desaparegut. I resulta que cal tenir por, perquè la cadena no ha marxat mai!

Si, al meu parer, en Mas se'n va sortir millor en aquella conversa, no és perquè sigui més bon orador que en González, sinó perquè té a la gent empenyent-lo i estirant-lo. En Mas va parlar dels que es manifesten al carrer i en González va parlar del diàleg entre les forces, del parer dels dirigents europeus, del marge de maniobra d'en Rajoy. I de la por al llop. Evidentment, en Mas va poder parlar des del punt de vist de la gent en aquest tema. No ho podria fer en altres. Segurament el que ens cal no és carisma, sinó algú que canalitzi la força de la gent. I que sigui fiscalitzat per aquella mateixa gent.

El bitter té una propietat molt bona, i és que l'amargor final et treu la set. Darrerament tenia set de carisma. Ho vaig notar al beure'n a l'entrevista, però l'amargor del final me la va traure.

La marca rebel

(Traducido al castellano aquí)

Seguint el fil de l'entrada anterior, la primera ensopegada amb la Coca-Cola d'aquests dies va ser un fòrum en el que es proposava aquest vídeo promocional per introduir el tema de prendre la iniciativa i fer les coses que consideres que valen la pena, encara que puguin semblar bogeries. Quan jo hi vaig entrar ja hi havia alguns comentaris lloant la qualitat i l'efectivitat de l'espot publicitari. Cal reconèixer que la tècnica de l'anunci és bona. La veu, el suspens de la cadira girada cap a la finestra i, sobre tot, la imatge de rebel·lió de tots els que s'aixequen, acompanyada d'una música èpica, pròpia de les gestes cinematogràfiques de Hollywood.

La primera sensació que em va donar va ser la d'una bona carcassa buida. Realment, el protagonista pren una decisió: s'aixeca contra el poder de les cadires i marxa, agafant una Coca-Cola. El missatge final ens descobreix que es tracta d'una campanya contra el sedentarisme i l'obesitat. És perfectament comprensible que la companyia vulgui desviar la seva responsabilitat sobre aquest problema. El que ja no vaig trobar tant convenient és que s'usés l'anunci per encetar un debat sobre la presa d'iniciatives. Un "aixecar-se de la cadira" hauria de tenir darrera un motiu i no ser tant sols una carcassa èpica, buida de contingut.

Al cap de pocs dies, però, va aparèixer en aquest fòrum un comentari de la notícia de que Coca-Cola engegava un ERO per fer fora un munt de gent. Vist des d'aquesta perspectiva, em vaig adonar de que, probablement, el que més m'havia molestat de l'anunci era la banalització de la rebel·lia. Deixant de banda que la iniciativa presa no està pensada, el moviment que descriu l'anunci exalta uns valors que són els contraris dels que practica la companyia en el seu dia a dia. Es presenta com una defensora de les decisions de la gent quan, des de fa molt anys, és el paradigma de la manipulació i la creació de falses necessitats mitjançant una publicitat omnipresent. I amb això pretén equiparar-se amb moltes rebel·lions que van, precisament, contra els seus interessos.

I no tinc clar si aquest és el cas, però aquesta usurpació de símbols és molt sovint intencionada. Es tracta d'una manera de desactivar-los. En aquest sentit es manifestaven diversos articles arrel dels funerals de Mandela, als que assistiren molts dirigents que fan coses contràries al que significà la trajectòria de l'homenatjat, apropiant-se del que els és antagònic. I també ens ho trobem quan el PP desqualifica algú anomenant-lo feixista i totalitari, quan encara no ha condemnat el règim feixista i totalitari del que vàrem gaudir en un estat "d'extraodinària placidesa".

En aquest context, si revisem l'anunci podem arribar a preguntar-nos: Quin sentit té ser rebel si fins i tot la Coca-Cola ho és? I aquest cas és molt evident, però en altres hi caiem de quatre potes, com és el de l'austeritat. En una entrevista a José Mújica a TVE (minut 6.40), li van preguntar pel seu estil de vida i va parlar de que era sobri, afegint que no usava la paraula "auster" perquè a Europa s'havia prostituït. I és cert, han aconseguit que l'austeritat sigui l'enemic, quan un aprofitament respectuós dels recursos disponibles hauria de ser la solució. I ara ens trobem una part de l'esquerra maldant per recuperar el creixement i renegant de l'austeritat i reclamant més possibilitat d'endeutament. Han aconseguit que ens aixequem contra una cadira buida mentre els deixem que segueixin movent els fils que hi ha al darrera.