Cal repartir la riquesa?

(Traducido al castellano aquí)

Si bé sempre se n'ha parlat, amb l'arribada de la crisi la necessitat de repartir la riquesa és més punyent. El que vull plantejar aquí és si realment repartir la riquesa és un bon objectiu. Anem a veure què hi ha al darrera d'aquesta frase. A mi se m'acudeixen dues menes de riquesa: la material i la immaterial. La riquesa immaterial inclou conceptes com el coneixement, la saviesa o una personalitat equilibrada que ens ajudi a viure en pau amb nosaltres mateixos i amb l'entorn. Aquesta riquesa la podem compartir o escampar o eixamplar però no repartir, perquè quan li traspassem el nostre coneixement a algú, nosaltres no el perdem. Ans al contrari, és molt possible que els seus coneixements complementin els nostres i ens acabem enriquint mútuament. Tampoc repartim alegria o esperança, sinó que l'escampem, l'irradiem quan nosaltres la sentim. I el fet d'escampar-la ens la retroalimenta. No, aquesta mena de riquesa no cal repartir-la perquè la podem fer créixer tant com vulguem.

Així doncs, quan parlem de repartir la riquesa ens referim a la material, a l'abundor de béns i coses valuoses. Aquesta riquesa està basada en la competència per la possessió d'aquests béns, ja que, si jo disposo d'ells, els nego a la resta, i els perdo si els traspasso. Aquesta riquesa, a diferència de la immaterial, sí que té límits i no la podem fer créixer indefinidament. I els seus dos components perversos, l'abundor i la possessió, fan que ens vegem empesos a acumular possessions per sobre del que realment necessitem. Sense aquesta acumulació excessiva no som rics o, com a mínim, no materialment.

Per tant, el concepte de riquesa material assumeix que tenim el dret de posseir, de reservar-nos l'ús de determinats recursos i negar-los a altres. A més, aquesta propietat l'exercim no només sobre el que ens cal per subsistir, sinó també sobre béns que realment no ens calen. Partim de la base de que la Terra i els seus recursos ens pertanyen i, per tant, podem malbaratar-los o fer el que en vulguem, perquè els posseïm. I això es tradueix en que els bancs poden posseir pisos buits mentre hi ha gent que els necessita i no en poden disposar. O en que la terra on vivim ens pertany i podem fer el que calgui per impedir que altres persones vinguin a viure-hi ("Tenemos el derecho y el deber de controlar nuestras fronteras" JFD dixit). I així podríem seguir fent una llarga enumeració de malbarataments fets sota el paraigües d'aquest dret sense límits a la propietat.

Però la possessió té el costat fosc de la pèrdua: les riqueses porten associades la por a perdre-les i la necessitat de defensar-les. Creen una dependència envers elles que ens fan acabar sent-ne esclaus. És un curiós cercle en què creiem que la Terra i els seus recursos ens pertanyen però, a l'hora, nosaltres acabem pertanyent a aquest mateix concepte de propietat, sense el qual quedem exclosos del sistema. És per tot això que crec que el que ens cal no és repartir la riquesa material, sinó abolir-la.

Estic d'acord en que avui en dia som en el sistema en que som i que en ell hi ha molta gent patint. Estic d'acord en que aquest sistema és a nivell mundial i que és molt difícil mantenir-se'n al marge. Per tant, avui en dia hem de lluitar per repartir la riquesa i per evitar que l'acumulin uns pocs. Tan sols crec que és important que, mentre la repartim, siguem conscients de que realment no ens pertany, que tant sols és un préstec.