Pertinences invertides

(Tradudido al castellano aquí)

Pertinences invertides era un títol que m'havia plantejat per l'entrada anterior (Cal repartir la riquesa?). Al final vaig decidir seguir la línia de pensament que m'havia dut a escriure-la, més que fixar-me en la conclusió a la que volia arribar. Rellegint-la ara, arrel d'alguns comentaris que m'han fet sobre ella, veig que va quedar molt enfocada en el fet de la riquesa en sí, i no tant en els seus fonaments, que potser era el que més m'interessava ressaltar.

El que vull qüestionar aquí és el nostre dret a "tenir", que va més enllà del dret a "fer servir". Actuem com a propietaris de la Terra i els seus recursos, quan en realitat en tenim l'usdefruit. D'aquí el títol d'avui: hem invertit les pertinences perquè ens pensem que la Terra ens pertany, quan en realitat som nosaltres els que pertanyem a ella.

Des de petits ens ensenyen a acaparar recursos per si més endavant ens en falten. Per exemple, cal estalviar per la vellesa o tenir reserves d'aigua per quan ve sequera. Això no és dolent, ja que realment estem acumulant per cobrir unes necessitats que, molt probablement, tindrem. És un procés semblant al dels animals que acumulem l'aliment que no consumim en forma de greix, per quan ens falti el menjar. El problema rau en saber on és la frontera entre les nostres necessitats i l'acaparament innecessari. Perquè els recursos que ens reservem i no usem els estem negant a la resta de veïns del planeta. És més, quan considerem que quelcom és de la nostra propietat, ens atorguem el dret de malbaratar-ho, encara que altres ho necessitin.

Aquesta necessitat d'acaparar s'ha anat fent més important a mesura que la societat s'ha anat individualitzant, ja que cal comptar amb recursos propis perquè no tenim una comunitat que ens recolzi en cas de necessitat. Com que com a individus som més vulnerables, ens cal una "capa de greix" més gruixuda per sentir-nos segurs. Així, comencem a viure per acumular, amb por a perdre el que tenim. Com en el cas del greix, si l'acumulem en excés passa de ser una reserva a ser un llast, i ens pren la llibertat que ens havia de donar. I en aquesta trampa estem cada cop més immersos.

Sortir d'aquest cercle implica muntar una societat en que s'inverteixi el sentit amb el que ara usem "meu" o "nostre". Quan parlem del "meu poble" o el "meu país" diem també "soc d'aquest poble" o "soc d'aquest país", o sigui, nosaltres hi pertanyem. En canvi, ens comportem com si realment en fóssim els propietaris. Tot això és un camí lent perquè vol un canvi cultural, però podem començar a considerar el que és "nostre" com un usdefruit més que com una propietat. Si assumim que no tenim el dret a "tenir" sinó a "fer servir", començarem a enfocar les nostres relacions amb l'entorn d'una altra manera. I això sí que podem fer a partir d'ara mateix, encara que visquem segons unes regles del joc que no ho afavoreixin.