dissabte, 15 de març del 2014

Pertinences invertides

(Tradudido al castellano aquí)

Pertinences invertides era un títol que m'havia plantejat per l'entrada anterior (Cal repartir la riquesa?). Al final vaig decidir seguir la línia de pensament que m'havia dut a escriure-la, més que fixar-me en la conclusió a la que volia arribar. Rellegint-la ara, arrel d'alguns comentaris que m'han fet sobre ella, veig que va quedar molt enfocada en el fet de la riquesa en sí, i no tant en els seus fonaments, que potser era el que més m'interessava ressaltar.

El que vull qüestionar aquí és el nostre dret a "tenir", que va més enllà del dret a "fer servir". Actuem com a propietaris de la Terra i els seus recursos, quan en realitat en tenim l'usdefruit. D'aquí el títol d'avui: hem invertit les pertinences perquè ens pensem que la Terra ens pertany, quan en realitat som nosaltres els que pertanyem a ella.

Des de petits ens ensenyen a acaparar recursos per si més endavant ens en falten. Per exemple, cal estalviar per la vellesa o tenir reserves d'aigua per quan ve sequera. Això no és dolent, ja que realment estem acumulant per cobrir unes necessitats que, molt probablement, tindrem. És un procés semblant al dels animals que acumulem l'aliment que no consumim en forma de greix, per quan ens falti el menjar. El problema rau en saber on és la frontera entre les nostres necessitats i l'acaparament innecessari. Perquè els recursos que ens reservem i no usem els estem negant a la resta de veïns del planeta. És més, quan considerem que quelcom és de la nostra propietat, ens atorguem el dret de malbaratar-ho, encara que altres ho necessitin.

Aquesta necessitat d'acaparar s'ha anat fent més important a mesura que la societat s'ha anat individualitzant, ja que cal comptar amb recursos propis perquè no tenim una comunitat que ens recolzi en cas de necessitat. Com que com a individus som més vulnerables, ens cal una "capa de greix" més gruixuda per sentir-nos segurs. Així, comencem a viure per acumular, amb por a perdre el que tenim. Com en el cas del greix, si l'acumulem en excés passa de ser una reserva a ser un llast, i ens pren la llibertat que ens havia de donar. I en aquesta trampa estem cada cop més immersos.

Sortir d'aquest cercle implica muntar una societat en que s'inverteixi el sentit amb el que ara usem "meu" o "nostre". Quan parlem del "meu poble" o el "meu país" diem també "soc d'aquest poble" o "soc d'aquest país", o sigui, nosaltres hi pertanyem. En canvi, ens comportem com si realment en fóssim els propietaris. Tot això és un camí lent perquè vol un canvi cultural, però podem començar a considerar el que és "nostre" com un usdefruit més que com una propietat. Si assumim que no tenim el dret a "tenir" sinó a "fer servir", començarem a enfocar les nostres relacions amb l'entorn d'una altra manera. I això sí que podem fer a partir d'ara mateix, encara que visquem segons unes regles del joc que no ho afavoreixin.

4 comentaris:

  1. Eduard,
    Gràcies, com sempre, per proposar el debat i fer-nos moure les neurones.
    Per començar, he de dir que estic en franca sintonia amb el to general del teu discurs. M’agrada especialment això que dius al principi de pertànyer a la Terra, encara que a mi m’agrada més la terra en minúscula.
    Tot seguit, parles d’acaparament innecessari i de com aquesta dinàmica ens porta a la perdua de llibertat.
    Anem a pams amb aquests dos conceptes.
    Respecte a l’acaparament. Dius que que per sortir d’aquest cercle cal un canvi cultural i educacional. Hi estic d’acord, és ben clar que aquesta societat de consum ens ha inoculat el verí del “tanto tienes, tanto vales”, però no creus que sent com són cultura i biologia, l’ambició, el poder, no estan marcats al nostre ADN?
    En relació a la llibertat, és obvi que hi ha perills reals com el que comentes de les sequeres i per això se’ns ha enssenyat a ser previsors, cosa que està molt bé, encara que després ve la Vida i fa el seu propi pla que sempre ens supera. Però a més d’aquest perills reals, també se’ns ha muntat un entremat vital on la por porta les regnes ¡ que sembla que ens condueix a mil i un ports que més que refugi esdevenen trampes.
    Tot parlant de llibertat i refugis arribo a aquesta Itaca al final de la teva entrada que seria “aquest poble”, “aquest país”, … i em pregunto si la pertenença a determinat aixopluc no implica una manca de llibertat alhora que ens aboca a la separació i a considerar un “ells” i un “nosaltres”.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Apa, que m'esteu donant feina entre tu i el David darrerament! És broma, estic encantat de que hi hagi "vidilla" de comentaris en les entrades del bloc ;¬)

      Jo crec que l'ADN dels humans pot contenir l'agressivitat que ens ha ajudat al llarg dels segles a obtenir el que necessitem. Indubtablement conté la curiositat i les ganes d'aprendre, així com la capacitat d'anticipació. Segurament els humans som capaços de preveure el que passarà en molta més gran mesura que les altres espècies, i això ens fa viure més pendents del futur que elles. Però el poder i l'ambició penso que no són en el nostre ADN o, com a mínim estan contrapesades. Sinó, ja ens haguéssim carregat el planeta fa molt de temps. De tota manera, és possible que pequi d'un cert optimisme... no ho sé.

      Pel que fa al darrer paràgraf, havia usat "poble" més en sentit de lloc on vius que en el de conjunt de persones d'un territori. O sigui, més "sóc de Gràcia" que "sóc del poble català". De tota manera, el concepte val igual. Si considerem que el poble ens pertany, llavors hi ha "ells" i "nosaltres", perquè té sentit que decidim compartir-lo o no. Si considerem que pertanyem a un poble, deixem de tenir dret a parlar d'"ells", perquè no ens considerem legitimats per impedir-los que siguin "nosaltres" si volen.

      Uff... em sembla que estem obrint un senyor meló amb tot aquest tema...Mola!

      Elimina
  2. Esta ya me cuadra más :).
    Creo que el quid de la cuestión como bien comentas es el dejar de ser previsores a ser destructores del futuro. Ahora mismo no creo que seamos previsores y aunque el trabajo de concienciar a la gente existe, pero evidentemente no es suficiente porque los niños salen de clase concienciados y la sociedad les cambia a ser consumidores.
    Creo que hay que cambiar muchas palabras para que la gente cambie, palabras con sentido de posesión deben cambiar por palabras con sentido de pertenencia y eso solo se consigue dando y recibiendo buenos sentimientos para crear una comunión entre las personas.
    Adjunto un enlace http://es.wikipedia.org/wiki/Jefe_Seattle sobre el jefe indio Seattle, en el encontrareis enlaces a la supuesta carta que escribió y que algunos dicen es el primer alegato ecologista.
    Otro enlace muy curioso, no sé si la información es veraz, pero cuando lo vi me hizo pensar http://www.youtube.com/watch?v=grjaigPe6EY. (Edu, no es un TED tranquilo)

    ResponElimina
    Respostes
    1. El discurs del jefe Seattle ja l'havia llegit, però el vídeo dels llops no el coneixia. Realment curiós com una cosa porta a l'altra i es poden canviar tant els equilibris amb variacions tant petites.
      Gràcies pels enllaços!

      Elimina