Decreixement i esquerres

Ja fa unes setmanes vaig arribar a un article escrit per en Vicenç Navarro: Los errores de las tesis del decrecimiento económico. Hi vaig arribar a través de diverses respostes escrites sobre aquest article, especialment aquesta d'Antonio Turiel al seu bloc The Oil Crash. Després de llegir els dos punts de vista (segurament abans i tot) coincideixo amb la postura d'Antonio Turiel i crec que poc es pot afegir a la seva resposta, que toca totes les tecles.

Si faig aquest comentari avui és perquè les idees que defensa Vicenç Navarro representen les tesis de l'esquerra majoritària i, realment, no ho entenc. En el seu article defensa la superació del capitalisme mitjançant un socialisme no productivista i la contraposa a les tesis del decreixement. Segurament, un dels obstacles principals d'aquest moviment és la mateixa paraula que el denomina, ja que el creixement és un concepte que hem viscut i vivim com positiu. Així, en un primer moment, el decreixement té connotacions negatives, pessimistes o, fins i tot, catastrofistes. Però si ens parem a escoltar el que hi ha darrera, es tracta de trencar amb el creixement que estem vivint ara, que ja ha deixat de ser una evolució positiva per convertir-se en una hipertròfia malaltissa. En aquest sentit, és vàlida la denominació perquè implica trencar amb un paradigma que podia haver estat vàlid, però que avui en dia cal revisar.

Els dos autors coincideixen en que, per fer una valoració del decreixement, cal que sabem de quin creixement s'està parlant. També coincideixen en el fet de que cal canviar el motor del sistema per tal que l'afany de lucre sigui substituït pel de servei a les necessitats humanes. I aquí és on perdo el fil en l'article d'en Vicenç Navarro (i en el discurs de l'esquerra majoritària). Perquè si el que pretenem és cobrir les necessitats humanes únicament, haurem de començar a suprimir molts processos que s'han creat només per l'afany de lucre. Anem a dos dels exemples més clars d'aquests falsos motors del sistema: la creació de necessitats artificials i l'obsolescència programada. Si ens desfem de les necessitats creades artificialment i comencem a fabricar estris pensats per perdurar, tindrem feina durant un temps, però després s'acabarà. ¿Ens posarem a fabricar el més ràpid possible les versions "perdurables" del que ara tenim "caducable"? Això implicaria muntar unes infraestructures impressionants que serien inútils al cap d'un temps. Aquest esforç només seria justificable si realment fossin veritables necessitats.

Posem per exemple una de les indústries més importants com a motor de l'economia: l'automoció. És absurd que un cotxe en 10 anys s'hagi de canviar perquè és obsolet. Per un moment, obviarem les restriccions que tenim a l'hora d'aconseguir materials i energia, suposant que acabem de descobrir una mena de pedra filosofal, que ens augmenta el marge de maniobra fora dels llindars de la preocupació. Llavors apliquem tots els nostres coneixements i comencem a fabricar cotxes amb una vida mitjana de 50 anys. A més, com que hem suprimit les necessitats artificials creades pel sistema publicitari, la gent vol poder disposar d'un cotxe quan realment el necessita, enlloc de tenir-lo aturat potser un 70% o 80% del temps. La demanda de cotxes baixa i augmenten el sistemes de compartició. Si les fàbriques segueixen produint al ritme actual, en poc temps hauran cobert tota demanda mundial. Tota la gent que hi treballa, a què es dedicarà? Com es guanyarà la vida? Suposo que la resposta serà que cercaran altres feines. Però quines feines? Ens crearem necessitats noves a cobrir? Havíem dit que no. Així doncs, decreixerem perquè tindrem menys necessitats: només les veritables, no pas d'inventades.

Vist des d'aquesta perspectiva, el decreixement ja no és un mal menor, sinó un objectiu en sí mateix. La natura ens ensenya que les coses creixen fins arribar a un punt on s'estabilitzen, perquè sinó acaben "morint d'èxit" (com es diu sovint avui en dia). Podem escollir entre pensar la naturalesa és sàvia o que si no no hagués arribat fins aquí però, en qualsevol cas, crec que és un bon exercici d'humilitat provar d'aprendre d'ella. I en aquest cas m'apunto al paràgraf final de l'article d'Antonio Turiel on reivindica l'adjectiu de "conservador" i qüestiona ser "progressista" com a valor en sí mateix. Cal conservar el que ens es beneficiós i cal progressar perquè tenim un objectiu. El progrés ha de ser un mitjà per cobrir una necessitat que ja existia. No s'hi val inventar necessitats per poder ser progressista.

Finalment, voldria comentar una entrada anterior d'en Vicenç Navarro a la que fa referència indirecta en el seu article (una contrarèplica a una rèplica que li havia fet en Florent Marcellesi). Aquesta lectura m'ha portat altre cop a les entrades que vaig escriure sobre els diners, resumides en Els diners, un bé molt particular.

Per il·lustrar el que us dic, reprodueixo dos fragments. El primer, parlant de les tesis catastrofistes del sistema de pensions:

Y una de ellas es el crecimiento de la productividad que explica que, en aquellos sistemas públicos de pensiones financiados a través de cotizaciones sociales, lo que un trabajador producirá irá en aumento, creándose mayor riqueza, y con ello mayores recursos para financiar la Seguridad Social. Dean Baker, uno de los economistas estadounidenses más conocedores de los sistemas de pensiones, indica que en caso de que la productividad creciera en EEUU un 1,5% por año (una estimación muy conservadora), la productividad del trabajador sería en 2035 un 40% superior a la actual (“The Story of Population Growth: Servants and Their Bosses” en The Guardian. 21.02.13), suficiente cantidad para financiar el crecimiento del número de pensionistas.

Què mesuren els augments de la productivitat que menciona l'article? Diners generats per hora de treball? Aquests diners, ¿inclouen despeses i ingressos financers? S'hi compta el preu de reposició quan gastem determinats articles (per exemple el petroli)? No hi ha cap límit a l'augment de la productivitat? Podem extrapolar aquest augment tranquil·lament fins al 2035? Amb un ritme així, en 100 anys l'augment de la productivitat seria del 440%, en 200 anys del 1.864% i en 500 del 171.000%.

Més endavant, al final de l'article:

Si los salarios fueran más altos, si la carga impositiva fuera más progresiva, si los recursos públicos fueran más extensos y si el capital estuviera en manos más públicas (de tipo cooperativo) en lugar de privadas con afán de lucro, tales crisis social y ecológica (y económica y financiera) no existirían. Así de claro.

Parla de sous més alts però, ¿de què ens servirien els nostres sous si s'hi equiparessin els de tots els treballadors del planeta? Què ens podríem comprar llavors? Hi ha recursos per a que tothom tingui el nostre nivell de consum? O ens haurem d'estrènyer el cinturó els habitants del que anomenem països rics?

En tot l'article parla de riquesa referint-se als diners, però no són el que ens cal per viure. Ni tant sols l'or, o les joies. El que necessitem de veritat són aliments, aigua, energia, etc. Cal generar, cuidar i distribuir correctament aquest recursos, els de veritat, no pas el capital. El que realment importa no és si som capaços de generar més o menys diners, sinó de quins recursos reals disposem i qui els gestiona. Perquè de diners se'n poden crear tants com calguin però, per molt que ens entossudim, el planeta segueix sent finit.