Vestrynge i la immigració

Avui he vist la notícia de que Jorge Vestrynge col·laborarà en la campanya de Podemos. Aquesta decisió ha estat força criticada i, arrel d'un comunicat en contra, he sentit una intervenció seva a la tele i he llegit una entrevista que li van fer fa gairebé un any. Més enllà de si estic o no d'acord amb ell, considero que és una persona a la que puc escoltar sense que em tregui de polleguera, algú amb qui es pot debatre. El punt més espinós, però, és el tractament que fa de la immigració. I el que he llegit i sentit és el punt de partida d'aquesta entrada d'avui. Ell es mostra partidari del proteccionisme, de limitar la lliure circulació de capitals, el lliure comerç i, encara que no ho digui tant explícitament, la lliure circulació de persones. Avui en dia la limitació s'aplica només sobre les persones. En el debat que he mencionat diu que no se li pot donar el vot a algú tan sols pel fet que estigui contribuint amb els seus imposts, perquè això ens portaria al vot censatari: qui més paga més vota. Diu que ha de votar qui hagi demanat la nacionalitat i hagi acceptat una constitució. I tot això és el que volia comentar en aquesta entrada.

Al contrari del que se sent sovint, la immigració no és un fenomen positiu, tal com l'estem experimentant avui a casa nostra. Estic d'acord en que la diversitat cultural és una riquesa, que ens ajuda a veure les coses d'una altra manera. També crec que és una cura contra les incomprensions entre els pobles i que el contacte que dóna la convivència no el poden suplir els viatges de vacances. Però no es pot considerar mai positiu que hi hagi persones que es vegin obligades a marxar del seu país, separant-se fins i tot dels fills per tal de sobreviure. No es pot considerar positiu quan, per aquesta necessitat, són capaços de pujar-se en una pastera per creuar el mar o deixar-se literalment la pell en les trampes que els paren a Ceuta o Melilla. Amb la crisi, totes aquestes persones que arriben van tenint cada cop més dificultats per trobar feina. Van caient més fàcilment en la marginalitat, ara que ja hi està instal·lada cada cop més part de la població autòctona. En aquestes condicions, la integració és molt difícil. També la complica el nombre. Per exemple, no és el mateix que en una escola s'hi integrin un 10% d'alumnes vinguts de fora, que si el percentatge puja al 50%. Altre cop, aquest problema s'accentua amb les retallades que es fan amb l'excusa de la crisi. Per tot això, seria desitjable que la immigració es limités a les persones que l'escullen com a opció i no com a necessitat de subsistència.

Però una cosa és reconèixer que la immigració massiva és un problema i l'altra, molt diferent, és dir que el problema són els immigrants. Ells són les víctimes, les primeres víctimes. I la solució els ha de tenir en compte. La qüestió important no és si ells aporten més del que reben o no. Ens hem d'enfocar en els motius de la immigració i les possibles solucions a les necessitats dels immigrants. Segurament no és el nostre paper el d'anar als seus països a arreglar-los aplicant els nostres models, però sí que podem deixar d'espoliar-los i impedir que la nostra riquesa es basi en la seva pobresa. En cas contrari no tenim el dret de negar-nos a compartir el que és seu en part. La solució estable a la immigració massiva serà aconseguir que no tinguin la necessitat de marxar del seu país, perquè si anem al terreny més pràctic, la prohibició no elimina el problema, sinó que l'agreuja. És com fer una presa amb un forat més petit que el cabal del riu. Tard o d'hora, l'embassament vessarà i l'aigua passarà per sobre, fent petar l'enclusa.

Per altra banda, el model de societat al que ens duria el proteccionisme que propugna Vestrynge consistiria en comunitats més acotades i més autosuficients, sense tantes dependències globals. Si tenim un territori amb fronteres protegides, l'activitat econòmica local es veurà potenciada. Segurament hi haurà més empreses petites i diverses. A mi, aquest model m'està molt millor que el que tenim ara, amb grans monstres internacionals, deslocalitzacions, etc. El problema altre cop és el mètode. Fins a quin punt el model serà capaç d'aguantar si no canviem també la manera de pensar i actuar, si seguim guiant-nos tan sols pels beneficis econòmics. És una cosa semblant al que proposava en l'entrada Bondat a la força: fins a quin punt són estables el models imposats, no volguts.

Finalment, l'altre aspecte que tractava Vestrynge és el tema del vot. Potser sí que a algú no li dóna dret a votar el sol fet de pagar imposts, ja que està clar que no es pot lligar la capacitat de decisió al que aporta cadascú. Coincideixo amb ell en que, per poder decidir, cal que hi hagi implicació i acceptació de les normes de joc comunes. Una altra cosa és si l'obtenció de la nacionalitat ha de ser el camí per obtenir l'acreditació d'aquesta acceptació. Suposo que dependria molt dels requisits que es demanessin a l'hora d'obtindre-la.