Big PPang

Si hom vol ser honest amb si mateix i amb la resta del món cal que sigui prou humil per reconèixer les virtuts dels demés; fins i tot dels que no són sants de la seva devoció. Aquest és el meu cas amb l'actual Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas. Ja ens va deixar veure la seva vena messiànica a les eleccions del 2012 però, potser per demostrar que no era una casualitat, aquest cap de setmana ha tornat a il·luminar-nos amb la seva clarividència, digna de les sagrades escriptures. I és que el ministre d'Espais Exteriors va entaular un duel en el terreny bíblic-còsmic, predient que una Catalunya independent vagaria per l'espai pels segles dels segles. És de suposar que l'amen corresponent el mormolà en veu baixa, per tal que els micròfons no el captessin (com n'aprèn el murri d'en García-Margallo). La resposta del Molt Entranyable s'ha produït aquest diumenge, batent a l'enemic en ambdós terrenys: la referència bíblica a David i Goliat i la revelació de que abans del Big Bang ja existia Espanya.

Molts van prendre aquesta darrera afirmació com una broma de bon gust, o de mal gust, depenent de les simpaties polítiques de cadascú. Però la veritat és ben diferent. Com tot bon profeta, Artur Mas s'expressa en paràboles que cal que siguin interpretades per treure'n el seu entrellat profund. Quan vaig conèixer les seves paraules un llamp d'intuïció em va revelar que no es referia realment a Espanya i vaig conèixer la identitat d'aquell ens primigeni que havia anunciat el President. Sabia que la Veritat se m'havia fet present, com si les peces d'un trencaclosques sense sentit haguessin pres vida davant els meus ulls i cerquessin, elles soles, el seu lloc en un tapís diví. La veritat em cremava les entranyes, reclosa per la manca de proves que la fessin creïble. Aquestes proves han arribat avui, en forma de notícia als diaris. He llegit algunes versions en diferents mitjans i, com era d'esperar tractant-se d'afers siderals, el que dóna les pistes més clares és El Mundo en aquest article.

Si algú el llegeix sense conèixer la Veritat és possible que no trobi les proves esmentades. Les revelacions s'han de fer en petites dosis, de forma que les ments que les reben es vagin eixamplant lentament, i que el diari pugui vendre exemplars durant més dies. Però aquest cop han estat clars: la prova que demostra el Big Bang és la polarització en "mode B". Qui és capaç de polaritzar més que ningú? Qui és el mestre del "mode B"? Clarament el Partit Popular! Sempre que té majoria absoluta, la societat es polaritza com mai, i fa poc hem sabut que la denominació de comptabilitat B provenia de Bárcenas, ex-tresorer del PP. També ens diuen que el senyal en "mode B" és extremament dèbil i que detectar-lo ha estat com trobar una agulla en un paller. És exactament el que passa amb els casos que s'estan investigant, que costa molt trobar proves o, com a mínim, que siguin acceptades com a tals. Ara només pateixo pels pobres components d'aquest equip. Diuen que han estat capaços de produir proves concloents d'aquest senyal en "mode B". A veure quan triguen a jutjar-los per prevaricació i tafaneria científica injustificada. A més, segur que els retiren les beques.

El cas és que la notícia es queda a mitges. Si bé deixa clar que el Big Bang i el Partit Popular es detecten pels mateixos símptomes, no ens acaba d'aclarir el que va passar. Però ens dóna una pista important al principi de l'article: la troballa és una confirmació de les teories de la inflació còsmica. Aquí és on cal aplicar la MEIGA (Metodologia Évole d'Invencions Gens Acomplexades), que consisteix en dir-la tant grossa com et sembli, per després reptar a la resta dels mortals a que demostrin que no és cert. Així doncs, la cosa va anar de la següent manera:

Hi havia un temps en que l'energia i la matèria existien concentrades en un únic punt de l'espai. Per alguns, aquell període era d'una gran placidesa, però a algunes partícules elementals allò els semblava extremament avorrit, així que començaren a expandir-se. Aquesta actitud va provocar grans pressions i, després d'una fase de transició, es va produir una inflació còsmica. Llavors la Partícula Popular va presentar un programa per retornar el sistema a la seva estabilitat original. Va obtenir la majoria absoluta i va començar a dictar lleis que van fer enfadar més encara a les partícules elementals. Al final, cansades de tantes tensions acordaren fer una consulta per decidir sobre el model atòmic que més els convenia.

Aquella decisió va disgustar moltíssim a la Partícula Popular, que va dictar una llei per la qual totes les masses s'atreien entre sí i el millor per elles era viure totes juntes, ben unides al centre. Com que la situació era considerada molt greu, la van anomenar Llei de la Gravetat. Però no van tenir en compte que hi havia moltes altres forces que eren més importants que la que havien creat i, després d'uns quants segons, totes les partícules elementals van optar per expandir-se i allunyar-se al màxim de la Partícula Popular, fugint cames ajudeu-me per l'espai sideral, vagant pels segles dels segles, més felices que un xínxol. Al cap d'uns segons, o d'uns milions d'anys (tot depèn de com es miri), es van anar ajuntant en cooperatives, formant estrelles, planetes, galàxies i altres objectes siderals.

I què va ser de la Partícula Popular? Doncs resulta que es va quedar atrapada en un planeta blau que és el tercer dels que giren al voltant d'un petit Sol d'una galàxia normaleta. Actualment va passant per cicles, en els que emergeix a la superfície periòdicament, provocant tensions i desastres. Potser penseu que és mala sort que se'ns hagi enganxat justament a nosaltres. No sigueu així, mireu-vos-ho pel costat positiu: estem en un lloc privilegiat de l'univers per entendre l'origen de tot plegat!