dimecres, 5 de març del 2014

Cal repartir la riquesa?

(Traducido al castellano aquí)

Si bé sempre se n'ha parlat, amb l'arribada de la crisi la necessitat de repartir la riquesa és més punyent. El que vull plantejar aquí és si realment repartir la riquesa és un bon objectiu. Anem a veure què hi ha al darrera d'aquesta frase. A mi se m'acudeixen dues menes de riquesa: la material i la immaterial. La riquesa immaterial inclou conceptes com el coneixement, la saviesa o una personalitat equilibrada que ens ajudi a viure en pau amb nosaltres mateixos i amb l'entorn. Aquesta riquesa la podem compartir o escampar o eixamplar però no repartir, perquè quan li traspassem el nostre coneixement a algú, nosaltres no el perdem. Ans al contrari, és molt possible que els seus coneixements complementin els nostres i ens acabem enriquint mútuament. Tampoc repartim alegria o esperança, sinó que l'escampem, l'irradiem quan nosaltres la sentim. I el fet d'escampar-la ens la retroalimenta. No, aquesta mena de riquesa no cal repartir-la perquè la podem fer créixer tant com vulguem.

Així doncs, quan parlem de repartir la riquesa ens referim a la material, a l'abundor de béns i coses valuoses. Aquesta riquesa està basada en la competència per la possessió d'aquests béns, ja que, si jo disposo d'ells, els nego a la resta, i els perdo si els traspasso. Aquesta riquesa, a diferència de la immaterial, sí que té límits i no la podem fer créixer indefinidament. I els seus dos components perversos, l'abundor i la possessió, fan que ens vegem empesos a acumular possessions per sobre del que realment necessitem. Sense aquesta acumulació excessiva no som rics o, com a mínim, no materialment.

Per tant, el concepte de riquesa material assumeix que tenim el dret de posseir, de reservar-nos l'ús de determinats recursos i negar-los a altres. A més, aquesta propietat l'exercim no només sobre el que ens cal per subsistir, sinó també sobre béns que realment no ens calen. Partim de la base de que la Terra i els seus recursos ens pertanyen i, per tant, podem malbaratar-los o fer el que en vulguem, perquè els posseïm. I això es tradueix en que els bancs poden posseir pisos buits mentre hi ha gent que els necessita i no en poden disposar. O en que la terra on vivim ens pertany i podem fer el que calgui per impedir que altres persones vinguin a viure-hi ("Tenemos el derecho y el deber de controlar nuestras fronteras" JFD dixit). I així podríem seguir fent una llarga enumeració de malbarataments fets sota el paraigües d'aquest dret sense límits a la propietat.

Però la possessió té el costat fosc de la pèrdua: les riqueses porten associades la por a perdre-les i la necessitat de defensar-les. Creen una dependència envers elles que ens fan acabar sent-ne esclaus. És un curiós cercle en què creiem que la Terra i els seus recursos ens pertanyen però, a l'hora, nosaltres acabem pertanyent a aquest mateix concepte de propietat, sense el qual quedem exclosos del sistema. És per tot això que crec que el que ens cal no és repartir la riquesa material, sinó abolir-la.

Estic d'acord en que avui en dia som en el sistema en que som i que en ell hi ha molta gent patint. Estic d'acord en que aquest sistema és a nivell mundial i que és molt difícil mantenir-se'n al marge. Per tant, avui en dia hem de lluitar per repartir la riquesa i per evitar que l'acumulin uns pocs. Tan sols crec que és important que, mentre la repartim, siguem conscients de que realment no ens pertany, que tant sols és un préstec.

7 comentaris:

  1. En esta entrada tocas un tema que tocan otros que merecerían sus propias entradas.
    Yo no creo en un reparto de la riqueza, lo que no me gusta es el reparto de la pobreza y la perdida de dignidad que conlleva. Hay una serie de mínimos que debe garantizar el Estado para que las personas puedan vivir en dignidad.
    Los ricos deben existir, pero debemos diferenciar varios tipos de ricos.
    El primer rico que trataré, le voy a llamar "pocos" es aquel que tiene una empresa, por ejemplo de yogures, que ha localizado sus empresas dentro de los países donde tiene su distribución y paga los impuestos que debe pagar. Este rico aporta un producto material, genera empleo intercambiando dinero por unos conocimientos, experiencia y tiempo, y por último contribuye en los gastos del estado para tener unas infraestructuras que repercuten en su propia distribución, en la educación, que vuelve a repercutir en tener empleados lo mejor preparados posibles y mejorando su competitibidad.
    El segundo prototipo de rico, podríamos llamarle Amancio, es aquel que genera un producto, por ejemplo ropa, pero que para reducir costes ha deslocalizado toda su producción de los países donde no tiene distribución, llevándola a países con un dudoso respeto por los derechos humanos a parte de tener alguna empresa de la compañía en algún paraíso fiscal para evitar pagar los impuestos correspondientes al capital que genera. Este tipo de rico está empobreciendo los países que le generan las ventas ya que aporta lo mínimo a las infraestructuras necesarias para la competitibidad del país.
    El tercer tipo de rico, podríamos llamarlo Josef, y sería el broker. Esta persona se ha enriquecido aportando capital a las empresas comprando y vendiendo acciones. Es el accionista por excelencia, que invierte y recoge beneficios según vaya el mercado. Este tipo de rico no genera ningún producto y solo levanta y destruye empresas generando una inestabilidad absoluta en los países. Para mi es el rico más peligroso y debería existir un mayor control por parte del estado de este medio, el mercado.
    Voy a dejar el comentario pero prometo nuevos, porque hay mucha tela que cortar en esta entrada.

    ResponElimina
  2. Pues yo, francamente, no creo que deban existir los ricos.
    La existencia del rico supone ineludiblemente su contrario.
    Así que...

    ResponElimina
  3. Seguint el fil de l'entrada, em decanto per la postura de l'Elisa: l'existència dels rics implica l'acaparament de béns que es neguen a la resta i provoquen la seva pobresa.

    En quant a la classificació dels tipus de rics que fa el David, el fabircat de iogurts no sé si l'anomenaria ric, com a mínim en el sentit material. Si ho és, segurament serà en molta menys mesura que els altres dos. Per a mi, és un treballador que es guanya la vida fent un servei a la societat i dóna una feina digna a altres persones. És una peça que contribueix al bon funcionament del trencaclosques.

    Els altres dos tipus de ric que planteges acumulen molt més del que aporten a la societat. No tinc clar quin dels dos és més perillós, ja que el segon dóna un treball indigne, sovint aporta a la societat uns productes de consum de baixa qualitat i s'imposa per mitjà de la publicitat i la creació de necessitats fictícies. Amb la seva manera d'actuar destrueix el teixit que podien haver creat els fabricants de iogurts i explota als seus treballadors.

    El tercer no aporta absolutament res, però té l'avantatge que ens mostra l'absurditat del sistema. És la prova que necessitàvem per adonar-nos de no va enlloc. Fins i tot ens pot arribar a explicar per la tele que el sistema és totalment podrit. Ja no hi ha cap excusa productiva que l'emmascari i ens faci creure en una certa utilitat. Realment, és un antisistema.

    Motes gràcies, David i Elisa, per fer bullir l'olla entorn a la riquesa!

    ResponElimina
  4. Si no existen ricos ¿cómo se crearían las empresas? Me refiero a empresas que necesiten una infraestructura importante, como podría ser una fabrica de coches.
    No veo a un grupo de 3 o 4 emprendedores que vayan a un banco y que el banco les de el crédito necesario. Claro que tampoco habrían bancos, porque la existencia de bancos / prestamistas implican que una persona o grupo de personas tienen un dinero con el que hacen usura, que al fin y al cabo es lo que terminan haciendo.
    Lo que sí se debería crear es algún sistema para que la acumulación de riqueza llegue a un límite, es decir uno puede ser ricachón pero no superricachon, ahí es donde creo que está uno de los problemas.
    Aun así, veo el mundo sin ricos como una utopía al igual que veo a los ricos con conciencia social como otra utopía. Podríamos hablar de la embotelladora de cocacola y la sensación de vivir de sus trabajadores, por ejemplo.
    Ayer en salvados durante la entrevista con Florentino salio la gran excusa de los empresarios, yo con contratar a gente ya hago suficiente, creo que es el argumento tonto, si contratas a gente es porque la necesitas no creo que lo haga por amor a las personas. Generar empleo está bien, pero generarlo de forma digna y pagar los impuestos sin buscar las artimañas para no hacerlo, es lo adecuado, ni siquiera es de buena persona, es de persona normal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé, al final de l'entrada ja deia que el sistema en que estem és el que és i que no el canviarem d'avui per demà. Tu parles de que un món sense rics és una utopia, però hi ha moltes societats que ha sobreviscut molts segles amb uns altres valors que els que usem nosaltres avui en dia. En realitat, el que és una utopia és pensar que la nostra societat, basada en la dominació del Terra i els seus recursos pot sobreviure molt de temps.

      En la teva resposta uses els esquemes actuals. Preguntes com es crearien les fàbriques de cotxes. Jo et pregunto: calen fàbriques de cotxes? Em refereixo a les actuals, que tenen sentit només si ens dediquem a anar-los gastant i llençant, malbaratant recursos, enlloc de reparar-los i compartir-los, usar-los quan realment els necessitem.
      Quants en caldrien llavors?

      Parles dels bancs i dels diners, però realment els diners no són la riquesa, sinó la seva representació. La veritable riquesa és la dels recursos i, si algú l'acumula, està privant a la resta. Certament és millor posar-hi límit, però no deixa de ser un pedaç.

      Repeteixo, avui en dia, repartir la riquesa i acotar-la és un bon objectiu, però el que cal és un canvi en la nostra relació amb el planeta. Si en tens ganes, mira't aquest enllaç sobre el decreixement. Jo el vaig trobar molt interessant.

      Elimina
    2. Muy interesante el artículo, y estoy de acuerdo en casi todo menos en como muestran las sociedades históricas, el se humano se genero como unas tribus recolectoras que cambiaban de zona una vez habían acabado con los recursos de su asentamiento. Al fin y al cabo ahora es lo que estamos haciendo, pero desde el conocimiento que no podremos ir a un nuevo asentamiento.
      Igual que la distancia se mide en metros el dinero no es más que una medida de las posesiones materiales que tienes y de las que puedes adquirir. La diferencia está en que un metros siempre es un metro y en cambio el valor en dinero de una propiedad cambia de valor igual que el viento cambia de dirección.
      El dinero no es la medida de la riqueza de ciertos intangibles de los que ahora se empiezan a hablar. Intangibles como pueden ser la serenidad, la felicidad, la alegría, la realización, que no tiene ninguna unidad de medida porque son subjetivas.
      Lo que realmente resulta curioso de todo esto es que países del primer mundo donde no falta trabajo y tienen las necesidades básicas cubiertas no sean los más felices. Puedes ver los datos de felicidad por país en la siguiente URL: http://s.bsd.net/nefoundation/default/page/file/1c5606c88532a0033d_hpm6vi4wp.pdf
      Creo que parece claro que la sociedad capitalista no es la deseable ya que la acumulación de dinero no aporta la felicidad, pero veo complicado realizar un cambio radical que nos lleve a una sociedad diferente.
      Sobre el tema del reparto de la riqueza, no veo mi idea tampoco alejada del estudio, creo que en esa sociedad pueden existir ricos, pero no el tipo de rico que existe en este momento. Igual que debe cambiar la gente que vivimos en el primer mundo, deben cambiar los ricos, no hacer un expolio sistemático de países del tercer mundo sin aportarles nada más que guerras, hambrunas, desgracias y esclavitud. No veo mal que las corporaciones a cambio de las materias primas de los países del tercer mundo se hagan aportaciones para que mejoren su calidad de vida.

      Elimina
    3. Discrepo en uns quants aspectes del teu darrer comentari. En primer lloc, les tribus recol·lectores no acabaven amb els recursos, sinó que deixaven que es regeneressin. Si no fos així, les tribus no podrien tornar mai a llocs on haguessin estat abans. A més, amb la d'anys que fa que rondem pel planeta, ja no quedarien recursos des de fa molt de temps.

      Pel que fa als diners, vaig explicar el que en penso en quatre entrades, a finals de l'any passat i principis d'aquest. Són perillosos i més encara tal i com els estem fent anar en els darrers temps.

      Dels intangibles que menciones no se'n comença a parlar ara, sinó que se'n torna a parlar amb més força. Hi han estat sempre, molt abans de que hi haguessin diners. De fet, són als que em refereixo al principi d'aquesta entrada i segurament no es mesuren en diners perquè són una riquesa no exclusiva: tu pots ser feliç i serè sense prendre-li la felicitat i la serenitat als altres. Els diners són bàsicament una mesura subjectiva, perquè el valor ho és. Més encara quan depèn de l'oferta i la demanda, que és pura subjectivitat.

      Finalment, dius que veus difícil un canvi que ens porti a una societat no capitalista. Bé, el paradigma del creixement i del capitalisme no és tant antic. I no ha arrelat d'una manera global (si és que ho ha acabat fent) fins fa molt poc.Hi ha societats que funcionen o han funcionat durant molts segles amb altres criteris. I la capitalista no és viable durant gaire temps més.

      Mola el document sobre la felicitat. El llegiré més detingudament després. Gràcies altre cop pels teus comentaris, encara que te'ls rebateixi... :¬)

      Elimina