Una conversa bitter

(Traducido al castellano aquí)

El bitter és una beguda que comença semblant dolça, però quan acabes de prendre-la et deixa un gust amargant. La conversa de l'altre dia a Salvados entre en Mas i en González va ser com un bitter. Mentre l'estava acabant de veure tenia un gust agradable. Aquells dos personatges amb postures tant diferents, parlant d'una manera calmada i exposant les seves raons, deixant la porta oberta a un enteniment, era una escena poc freqüent avui en dia. I vaig pensar que entenia perquè, durant força temps, havia tingut la sensació de viure en una democràcia. La conversa presentava alhora postures molt diferents i actituds d'apropament per les dues parts. No sé si definiria a l'Artur Mas com un líder carismàtic però està clar que sap expressar-se amb tranquil·litat i seguretat. Tampoc sé si en Felipe González encara té molt de carisma o és que a mi me'l va recordar de les moltes vegades que l'havia sentit, ja fa molt temps. No en va, després de molts anys, era el primer president de govern que no havia participat en els òrgans de poder de la dictadura. A aquesta dolça beguda ens tenien acostumats en una altra època, i anàvem bevent carisma i delegant el nostre poder en líders com aquests.

I aquesta dolçor, el record d'aquesta sensació de democràcia, feia més amargs els arguments de Felipe González. Des d'un bon principi va començar a tancar-se en el "que és possible". Per ell, plantejar la independència és apostar per un impossible que només porta frustració. Em va recordar el que jo havia anomenat nospotisme en una entrada de fa temps. La gent no pot ser consultada, perquè això pot portar conflictes. A mesura que va anar avançant la conversa es començaren a veure els ullals d'un llop. Primer va ser l'argument de que si els darrers 30 anys, que havien estat els d'un major autogovern des del 1714, havien conduit a la possibilitat de la independència, quina conclusió se'n treia? Concretament, la pregunta fou: "Què creu que diran?" No va especificar qui eren els que havien de pronunciar-se. Potser va respondre una mica més endavant quan va dir que si ens embarquem en un camí cap a l'impossible, s'augmentarà la fractura dins Catalunya i entre Catalunya i Espanya, i s'acabarà despertant el nacionalisme espanyol enfront d'aquesta deriva. Bé, aquí ja va dibuixar el llop sencer. Sembla que hi ha algú que atorga l'autogovern i espera gratitud a canvi. Perquè l'autogovern no és del poble sinó d'un ens magnànim, que li deixa jugar una estona. Però aquest algú no té paciència infinita i pot despertar-se en qualsevol moment si veu que les coses no van com creu que han d'anar. Es veu que l'amo del gos, cansat de sentir-lo bordar va decidir posar-li una cadena més llarga. Ara el gos es creu que viu en llibertat. Innocent!

L'amargor és més forta quan mirem el que passa en la resta d'àmbits. No en l'autogovern de Catalunya sinó també en l'augment de la repressió policial, el blindatge dels governants (recordeu les paraules de Felipe González contra els "escraches"?), les polítiques econòmiques que afavoreixen als poderosos, etc. El nacionalisme espanyol del que parla en aquesta conversa no és, com en el cas d'altres nacionalismes, un sentiment de pertinença a una nació, sinó un sentiment de pertinença d'una nació. Els nacionalistes espanyols als que al·ludeix consideren que Espanya és seva: una, gran i ells lliures de fer el que vulguin amb ella. En Felipe ens està avisant de que estem democratejant per sobre de les nostres possibilitats, que la joguina no és nostra, sinó que és un préstec. I si ens portem malament vindrà l'amo, s'emprenyarà i ens la traurà de les mans de mala manera. O no recordem que ja ha passat altres cops? O (com menciona també a la conversa) no recordem que també va passar, no fa gaire, a l'antiga Iugoslàvia?

No són amenaces, sinó advertiments d'algú que va lluitar per aconseguir la democràcia. Sembla que l'altre dia ens estava explicant que realment no es va aconseguir, que tant sols es va poder convèncer de que la cadena era massa curta i de que el gos no voldria marxar si no se sentia massa lligat. Ara ja hi ha una generació sencera a la que se li ha explicat que no hi ha cadena i altres generacions anteriors ens hem cregut que havia desaparegut. I resulta que cal tenir por, perquè la cadena no ha marxat mai!

Si, al meu parer, en Mas se'n va sortir millor en aquella conversa, no és perquè sigui més bon orador que en González, sinó perquè té a la gent empenyent-lo i estirant-lo. En Mas va parlar dels que es manifesten al carrer i en González va parlar del diàleg entre les forces, del parer dels dirigents europeus, del marge de maniobra d'en Rajoy. I de la por al llop. Evidentment, en Mas va poder parlar des del punt de vist de la gent en aquest tema. No ho podria fer en altres. Segurament el que ens cal no és carisma, sinó algú que canalitzi la força de la gent. I que sigui fiscalitzat per aquella mateixa gent.

El bitter té una propietat molt bona, i és que l'amargor final et treu la set. Darrerament tenia set de carisma. Ho vaig notar al beure'n a l'entrevista, però l'amargor del final me la va traure.