Pijo-riquisme

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana hi ha hagut dues notícies pràcticament simultànies: l'anunci de que a Espanya ja hi ha més de sis milions d'aturats i les declaracions de  la delegada del Govern a Catalunya indicant que és important que hi hagi rics i pijos per a que consumeixin i gastin.

Evidentment, la oportunitat del comentari és nul·la. És possible que ho matisin en els propers dies, o que ens "expliquin" el que realment volia dir aquesta gran estadista. És igual. La puntada ja està donada i se suma al reguitzell que van donant des de fa tan de temps.

Però, a banda de que el comentari estigui fora de lloc, és molt aclaridor de la filosofia que hi ha al darrera dels que ens estan governant. I no només a Espanya: també a Catalunya, a Europa i mundialment, encara que no existeixi un govern nominal en aquest nivell.

Batejarem aquesta teoria econòmica com a pijo-riquisme en honor a la senyora Llanos de Luna, que tan bé ens ho ha explicat. L'economia, inclús en una època d'austeritat com l'actual, ha de basar-se en el consum i la despesa.  Però no val qualsevol consum: el dels pijos i rics és el que realment "anima". Està clar que la gent que amb prou feines arriba a final de mes no fa una gran aportació a l'economia. En canvi, si els pijo-rics gasten prou diners, és possible que hi caiguin més molles per la resta de la societat, i així podrem viure una mica millor; molt lluny, és clar, del nivell de vida dels pijo-rics.

Bé, no és res de nou. La famosa classe mitjana s'estava fent massa grossa i no era sostenible, així que cal restringir el cercle de privilegiats, deixar-lo en el nucli reduït que sempre ha seguit existint, encara que ens penséssim que no era així. D'aquesta manera, aquest cercle pot seguir amb el seu ritme de vida, potser augmentar-lo, i distanciar-se finalment de la resta de mortals (perquè, a la fi, també ho són).

La veritat és que no és del tot criticable, des de la nostra posició de països del primer món (o primer i mig, si voleu). Ens hem estat comportant com a pijo-rics davant de tots els països del tercer món, consumint el que produeixen en condicions lamentables i escudant-nos en que amb les nostres molles ells estan una mica millor del que estarien sense aquesta feina.

En una de les tires del genial Quino, la Susanita li deia a la Mafalda que, quan fos gran, organitzaria sopars de beneficència on se serviria caviar llagosta i altres coses exquisides, i recaptarien diners per comprar fideus, sèmola, arròs i totes les altres coses que mengen els pobres (tot fent cara de fàstic).

Gràcies, senyora delegada del govern per pintar-nos tant clarament la imatge del que no volem, per indicar-nos el camí que hauríem de seguir, encara que sigui amb la tècnica dels fantasmes de la canço de Nadal de Dickens. Ments preclares com la vostra ens ajuden a no confondre'ns, encara que potser no fos la intenció de la declaració, encara que fos una declaració desintencionada.