Munió europea

Vaig assistir a dos dels actes de les jornades "Unió Europea: Reforma o Ruptura?", organitzades pel Proces Constituent. El primer va ser el debat "Esquerdes i nusos històrics: entendre l'actual UE" amb Joan Tafalla, Gerardo Pisarello i Xavier Díez. El segon va ser la taula rodona "25M: les eleccions europees a debat" amb Quim Arrufat (CUP), Joan Coscubiela (ICV), Mireia Rovira (EUiA), Iñigo Errejón (Podemos), Oriol Amorós (ERC) i Xavier Domènech (membre del Procés Constituent). Els dos actes van ser força interessants, però el que volia comentar aquí sorgeix de les primeres intervencions a la taula rodona que van fer l'Oriol Amorós i en Joan Coscubiela, i el punt en comú que van tenir d'apostar per un impuls de la Unió Europea.

A la taula rodona (i també al debat anterior) tots els participants coincidien en els dèficits democràtics de l'actual UE i, en general, es qüestionaven els motius inicials pels que s'havia creat, lligant-los a un nou colonialisme i a la liberalització de l'economia, reduint al màxim la intervenció dels estats. Partint d'aquest punt, l'Oriol Amorós proposava impulsar una UE gran i pública, que fos capaç de plantar cara als gegants actuals dins el marc global. Posava com a exemple les operadores de telecomunicacions, que s'estima que quedaran reduïdes a 2 o 3 en pocs anys. Sostenia que una UE pública seria prou gran per frenar tendències com aquesta. Tot i que des d'un altre punt de vista, en Joan Coscubiela també apostava per una potenciació de la UE. El seu argument era que, encara que la UE tenia unes motivacions originals que anaven en contra dels treballadors, podíem "prémer l'accelerador" i passar al davant, reconvertint-la en un ens públic, al servei de la gent. I posava com a exemple el procés d'industrialització. En ambdós casos, encara que des de punts de vista diferents, es tracta d'agafar el control de la UE, de democratitzar-la, per posar-la al servei de les persones.

Quan ho estava sentint vaig pensar en dos del punts que havia tocat en Joan Tafalla en el debat anterior. D'una banda es preguntava si ens identifica més amb la condició d'europeus o la de mediterranis. D'altra banda, mencionà com el fet d'haver superat el peak oil i la consegüent escassedat energètica anirien fent inviable la globalització, si més no pel que fa a la deslocalització de la producció. També em va venir al cap el que jo havia escrit a l'entrada Divideix i venceràs, a principis d'aquest any, on afirmava que qui realment guanya dividint les parcel·les de poder no són els poderosos sinó els ciutadans, que entrem en una escala en la que es factible organitzar-nos d'una manera eficaç, ja que es tracta d'una escala més humana i abastable.

A partir d'aquestes qüestions, em pregunto si realment ens interessa una Unió Europea forta i gran, on es prenguin les principals decisions polítiques de forma conjunta. Per una banda, l'argument d'Oriol Amorós sobre com una Unió Europea gran pot competir amb els monstres de la globalització, implica acceptar la globalització com a terreny de joc, en un moment en que és qüestiona, no ja la seva conveniència, sinó la seva pròpia viabilitat. Segurament és possible una economia globalitzada amb menys disponibilitat de recursos, però a costa de que sigui una petita elit la beneficada, de que augmentin enormement les diferències entre la majoria cap cop més pobre i una petita minoria que ara ja és molt rica. Pel que fa a la idea de "prémer l'accelerador" que defensava en Joan Coscubiela, cal veure fins a quin punt és possible reconvertir processos que neixen en contra de la gent i per afavorir només a unes minories. Tornant a l'exemple de la industrialització ens podem preguntar si realment s'ha aconseguit guanyar aquest procés per als treballadors o si, en canvi, és aquest procés el que ens ha engolit i hem acabat fent nostres uns valors que ens van en contra, com pot ser la necessitat de "créixer" i "generar riquesa".

Les eleccions al Parlament europeu són un moment per decidir quines opcions poden ajudar-nos a curt termini a millorar les condicions de vida de les persones que hi viuen, però també cal replantejar-nos quin és el model al que volem arribar. I és aquí on enllaço amb el títol de l'entrada: som la Munió Europea, una multitud de persones que tenim en comú que vivim en un mateix continent (que no deixa de ser una divisió convencional). Podrem crear realment una Unió a partir d'aquesta munió de persones? Volem que les decisions més importants que ens afectin directament a les nostres vides es prenguin en aquest àmbit? Serem capaços de muntar una democràcia realment participativa en un àmbit tant gran? I si ho aconseguim, podrem blindar-la davant futurs segrests d'aquestes institucions? Jo respondria no a totes aquestes preguntes.

Fins fa poc molts hem cregut que les tradicions democràtiques de la resta d'estats de la Unió ens podien salvar de les mancances que pogués tenir el nostre. La veritat és que no sembla que estigui sent així, ara que van maldades. I és que si la Unió Europea ha de ser l'escut que ens protegeixi del nostre propi estat, anem malament, estem en fals. Si volem una democràcia on les persones participin en les decisions i en les responsabilitats, treballem en àmbits amb una escala humana, on l'organització sigui fàcil i es puguin controlar realment els excessos de poder. Si volem fer front a la globalització, potenciem les empreses i cooperatives petites i locals, i gravem les empreses multinacionals, no per estrangeres, sinó per descomunals. Amb això fem front als poders que avui estan dirigint els fils de les grans institucions, però també adaptem les nostres economies a una escassedat energètica que no trigarà en arribar, si no és que ja ho està fent. Si les nostres economies no estan preparades, els únics que podran sortir endavant seran les elits que hauran acumulat tots els recursos. Segurament aquest és un dels motius pels quals no s'està fent res sobre això, perquè ja els va bé per arribar al port on volen ens volen conduir.

Al que sí que li veig sentit és a una Unió Europea com a espai de cooperació entre les diferents nacions que la componguin. Un espai de cooperació que no té perquè ser únic, sinó que podria compartir-se, en el nostre cas, amb el dels països de la Mediterrània. A l'hora de prendre les decisions importants que afecten a la vida de les persones, és important la independència de cada un d'aquests àmbits per tal de que les pròpies persones participin i se'n responsabilitzin. Alhora, és essencial la interrelació amb la resta de nacions, tant per evitar possibles conflictes, com per enriquir-se mútuament amb les diverses experiències. Potser un bon resum del que vull transmetre en aquesta entrada és la famosa frase "Pensa globalment, actua localment".

Bon dia i bona hora

Un any més aquest cap de setmana ha tingut una horeta de menys. Hem acomplert amb el primer dels dos rituals de canvi d'hora que fem cada any. Com és tradició, hem tornat a sentir el molt que ens estalviem d'energia per una banda, però també les opinions escèptiques, que no creuen que sigui tan significatiu aquest estalvi. Una d'aquestes postures escèptiques, desenvolupada en aquesta entrada, és la que m'ha portat a escriure això. En aquest cas podem veure com l'Albert es va empipant a mesura que va escrivint, i acaba rebel·lant-se contra el fet que el canvi d'hora no sigui motivat per l'estalvi energètic, sinó per la sincronització amb la resta de països amb afanys comercials, per exemple. A aquest fet s'hi suma el de que segurament ens correspondria un fus horari diferent i estem a l'equivocat per una dèria d'en Franco de fer-li la rosca a Hitler. Al paràgraf final diu:

Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".

I aquí és on enllaço jo. Per mi sí que hi ha un desfasament que cal corregir. Si no canviéssim l'hora, pels volts de Sant Joan sortiria el Sol poc després de les cinc i es pondria a dos quarts de nou. Durant l'any se'ns va espatllant la sincronització amb el nostre veí sideral i, quan la cosa no s'aguanta, ho arreglem amb un decret: canviem l'hora i així no hem de canviar els horaris. No fos cas que el rei de la creació hagués d'anar-se adaptant als capricis d'una estrella de segona anomenada Sol. Com que encara no hem aconseguit girar l'eix de rotació de la Terra per fer més productius els cicles industrials, doncs fem un parell de concessions anuals i ens provoquem un "jet lag" a tothom. Tot això em porta a recordar una adaptació d'un refrany ben conegut, que va fer un company de BUP: No por mucho amanecer, me levanto más temprano. I és veritat. Ens inventem persianes per poder seguir dormint quan hi ha llum de dia, i llums artificials per poder seguir desperts quan és de nit.

Jo sóc de ciutat. És possible que en altres àmbits encara en quedin més, però a Barcelona els únics horaris que s'adapten a la llum del Sol crec que són els dels tancaments del parcs. Que se'ns fa de nit? Enllumenat fins que enlluerni. Que fa fred? Calefacció fins que puguem anar en màniga curta. Que fa calor? Aire condicionat i jersei de coll alt per no agafar mal de gola, no fos cas que suéssim. Que cal pujar un pis? Posem un ascensor o unes escales mecàniques, no sigui que moguem el múscul que no toca. Que som sedentaris? Maquinetes al gimnàs.

És cert que és una bretolada canviar l'hora per no canviar els horaris. Els hauríem d'anar adaptant durant l'any, seguint el cicle de les estacions, aprofitant la llum del dia per treballar, però també per les activitats posteriors. Ens hauríem d'adaptar a les temperatures nosaltres, enlloc de provar de canviar el nostre entorn. Hauríem de tenir en compte on vivim i on pertanyem. Això no vol dir renunciar a la tècnica ni als ajuts que ens dóna, per sí usar-los quan ens calen, no per inèrcia. Sinó, ens acabem allunyant de la nostra essència i atrofiant els animals que som realment, fent-nos dependents d'una tècnica que potser aviat deixarem de dominar, o que només la dominaran alguns.

Apa, per a que veieu que no és l'Albert l'únic capaç de deixar escapar l'olla...

Decreixement i esquerres

Ja fa unes setmanes vaig arribar a un article escrit per en Vicenç Navarro: Los errores de las tesis del decrecimiento económico. Hi vaig arribar a través de diverses respostes escrites sobre aquest article, especialment aquesta d'Antonio Turiel al seu bloc The Oil Crash. Després de llegir els dos punts de vista (segurament abans i tot) coincideixo amb la postura d'Antonio Turiel i crec que poc es pot afegir a la seva resposta, que toca totes les tecles.

Si faig aquest comentari avui és perquè les idees que defensa Vicenç Navarro representen les tesis de l'esquerra majoritària i, realment, no ho entenc. En el seu article defensa la superació del capitalisme mitjançant un socialisme no productivista i la contraposa a les tesis del decreixement. Segurament, un dels obstacles principals d'aquest moviment és la mateixa paraula que el denomina, ja que el creixement és un concepte que hem viscut i vivim com positiu. Així, en un primer moment, el decreixement té connotacions negatives, pessimistes o, fins i tot, catastrofistes. Però si ens parem a escoltar el que hi ha darrera, es tracta de trencar amb el creixement que estem vivint ara, que ja ha deixat de ser una evolució positiva per convertir-se en una hipertròfia malaltissa. En aquest sentit, és vàlida la denominació perquè implica trencar amb un paradigma que podia haver estat vàlid, però que avui en dia cal revisar.

Els dos autors coincideixen en que, per fer una valoració del decreixement, cal que sabem de quin creixement s'està parlant. També coincideixen en el fet de que cal canviar el motor del sistema per tal que l'afany de lucre sigui substituït pel de servei a les necessitats humanes. I aquí és on perdo el fil en l'article d'en Vicenç Navarro (i en el discurs de l'esquerra majoritària). Perquè si el que pretenem és cobrir les necessitats humanes únicament, haurem de començar a suprimir molts processos que s'han creat només per l'afany de lucre. Anem a dos dels exemples més clars d'aquests falsos motors del sistema: la creació de necessitats artificials i l'obsolescència programada. Si ens desfem de les necessitats creades artificialment i comencem a fabricar estris pensats per perdurar, tindrem feina durant un temps, però després s'acabarà. ¿Ens posarem a fabricar el més ràpid possible les versions "perdurables" del que ara tenim "caducable"? Això implicaria muntar unes infraestructures impressionants que serien inútils al cap d'un temps. Aquest esforç només seria justificable si realment fossin veritables necessitats.

Posem per exemple una de les indústries més importants com a motor de l'economia: l'automoció. És absurd que un cotxe en 10 anys s'hagi de canviar perquè és obsolet. Per un moment, obviarem les restriccions que tenim a l'hora d'aconseguir materials i energia, suposant que acabem de descobrir una mena de pedra filosofal, que ens augmenta el marge de maniobra fora dels llindars de la preocupació. Llavors apliquem tots els nostres coneixements i comencem a fabricar cotxes amb una vida mitjana de 50 anys. A més, com que hem suprimit les necessitats artificials creades pel sistema publicitari, la gent vol poder disposar d'un cotxe quan realment el necessita, enlloc de tenir-lo aturat potser un 70% o 80% del temps. La demanda de cotxes baixa i augmenten el sistemes de compartició. Si les fàbriques segueixen produint al ritme actual, en poc temps hauran cobert tota demanda mundial. Tota la gent que hi treballa, a què es dedicarà? Com es guanyarà la vida? Suposo que la resposta serà que cercaran altres feines. Però quines feines? Ens crearem necessitats noves a cobrir? Havíem dit que no. Així doncs, decreixerem perquè tindrem menys necessitats: només les veritables, no pas d'inventades.

Vist des d'aquesta perspectiva, el decreixement ja no és un mal menor, sinó un objectiu en sí mateix. La natura ens ensenya que les coses creixen fins arribar a un punt on s'estabilitzen, perquè sinó acaben "morint d'èxit" (com es diu sovint avui en dia). Podem escollir entre pensar la naturalesa és sàvia o que si no no hagués arribat fins aquí però, en qualsevol cas, crec que és un bon exercici d'humilitat provar d'aprendre d'ella. I en aquest cas m'apunto al paràgraf final de l'article d'Antonio Turiel on reivindica l'adjectiu de "conservador" i qüestiona ser "progressista" com a valor en sí mateix. Cal conservar el que ens es beneficiós i cal progressar perquè tenim un objectiu. El progrés ha de ser un mitjà per cobrir una necessitat que ja existia. No s'hi val inventar necessitats per poder ser progressista.

Finalment, voldria comentar una entrada anterior d'en Vicenç Navarro a la que fa referència indirecta en el seu article (una contrarèplica a una rèplica que li havia fet en Florent Marcellesi). Aquesta lectura m'ha portat altre cop a les entrades que vaig escriure sobre els diners, resumides en Els diners, un bé molt particular.

Per il·lustrar el que us dic, reprodueixo dos fragments. El primer, parlant de les tesis catastrofistes del sistema de pensions:

Y una de ellas es el crecimiento de la productividad que explica que, en aquellos sistemas públicos de pensiones financiados a través de cotizaciones sociales, lo que un trabajador producirá irá en aumento, creándose mayor riqueza, y con ello mayores recursos para financiar la Seguridad Social. Dean Baker, uno de los economistas estadounidenses más conocedores de los sistemas de pensiones, indica que en caso de que la productividad creciera en EEUU un 1,5% por año (una estimación muy conservadora), la productividad del trabajador sería en 2035 un 40% superior a la actual (“The Story of Population Growth: Servants and Their Bosses” en The Guardian. 21.02.13), suficiente cantidad para financiar el crecimiento del número de pensionistas.

Què mesuren els augments de la productivitat que menciona l'article? Diners generats per hora de treball? Aquests diners, ¿inclouen despeses i ingressos financers? S'hi compta el preu de reposició quan gastem determinats articles (per exemple el petroli)? No hi ha cap límit a l'augment de la productivitat? Podem extrapolar aquest augment tranquil·lament fins al 2035? Amb un ritme així, en 100 anys l'augment de la productivitat seria del 440%, en 200 anys del 1.864% i en 500 del 171.000%.

Més endavant, al final de l'article:

Si los salarios fueran más altos, si la carga impositiva fuera más progresiva, si los recursos públicos fueran más extensos y si el capital estuviera en manos más públicas (de tipo cooperativo) en lugar de privadas con afán de lucro, tales crisis social y ecológica (y económica y financiera) no existirían. Así de claro.

Parla de sous més alts però, ¿de què ens servirien els nostres sous si s'hi equiparessin els de tots els treballadors del planeta? Què ens podríem comprar llavors? Hi ha recursos per a que tothom tingui el nostre nivell de consum? O ens haurem d'estrènyer el cinturó els habitants del que anomenem països rics?

En tot l'article parla de riquesa referint-se als diners, però no són el que ens cal per viure. Ni tant sols l'or, o les joies. El que necessitem de veritat són aliments, aigua, energia, etc. Cal generar, cuidar i distribuir correctament aquest recursos, els de veritat, no pas el capital. El que realment importa no és si som capaços de generar més o menys diners, sinó de quins recursos reals disposem i qui els gestiona. Perquè de diners se'n poden crear tants com calguin però, per molt que ens entossudim, el planeta segueix sent finit. 

Vestrynge i la immigració

Avui he vist la notícia de que Jorge Vestrynge col·laborarà en la campanya de Podemos. Aquesta decisió ha estat força criticada i, arrel d'un comunicat en contra, he sentit una intervenció seva a la tele i he llegit una entrevista que li van fer fa gairebé un any. Més enllà de si estic o no d'acord amb ell, considero que és una persona a la que puc escoltar sense que em tregui de polleguera, algú amb qui es pot debatre. El punt més espinós, però, és el tractament que fa de la immigració. I el que he llegit i sentit és el punt de partida d'aquesta entrada d'avui. Ell es mostra partidari del proteccionisme, de limitar la lliure circulació de capitals, el lliure comerç i, encara que no ho digui tant explícitament, la lliure circulació de persones. Avui en dia la limitació s'aplica només sobre les persones. En el debat que he mencionat diu que no se li pot donar el vot a algú tan sols pel fet que estigui contribuint amb els seus imposts, perquè això ens portaria al vot censatari: qui més paga més vota. Diu que ha de votar qui hagi demanat la nacionalitat i hagi acceptat una constitució. I tot això és el que volia comentar en aquesta entrada.

Al contrari del que se sent sovint, la immigració no és un fenomen positiu, tal com l'estem experimentant avui a casa nostra. Estic d'acord en que la diversitat cultural és una riquesa, que ens ajuda a veure les coses d'una altra manera. També crec que és una cura contra les incomprensions entre els pobles i que el contacte que dóna la convivència no el poden suplir els viatges de vacances. Però no es pot considerar mai positiu que hi hagi persones que es vegin obligades a marxar del seu país, separant-se fins i tot dels fills per tal de sobreviure. No es pot considerar positiu quan, per aquesta necessitat, són capaços de pujar-se en una pastera per creuar el mar o deixar-se literalment la pell en les trampes que els paren a Ceuta o Melilla. Amb la crisi, totes aquestes persones que arriben van tenint cada cop més dificultats per trobar feina. Van caient més fàcilment en la marginalitat, ara que ja hi està instal·lada cada cop més part de la població autòctona. En aquestes condicions, la integració és molt difícil. També la complica el nombre. Per exemple, no és el mateix que en una escola s'hi integrin un 10% d'alumnes vinguts de fora, que si el percentatge puja al 50%. Altre cop, aquest problema s'accentua amb les retallades que es fan amb l'excusa de la crisi. Per tot això, seria desitjable que la immigració es limités a les persones que l'escullen com a opció i no com a necessitat de subsistència.

Però una cosa és reconèixer que la immigració massiva és un problema i l'altra, molt diferent, és dir que el problema són els immigrants. Ells són les víctimes, les primeres víctimes. I la solució els ha de tenir en compte. La qüestió important no és si ells aporten més del que reben o no. Ens hem d'enfocar en els motius de la immigració i les possibles solucions a les necessitats dels immigrants. Segurament no és el nostre paper el d'anar als seus països a arreglar-los aplicant els nostres models, però sí que podem deixar d'espoliar-los i impedir que la nostra riquesa es basi en la seva pobresa. En cas contrari no tenim el dret de negar-nos a compartir el que és seu en part. La solució estable a la immigració massiva serà aconseguir que no tinguin la necessitat de marxar del seu país, perquè si anem al terreny més pràctic, la prohibició no elimina el problema, sinó que l'agreuja. És com fer una presa amb un forat més petit que el cabal del riu. Tard o d'hora, l'embassament vessarà i l'aigua passarà per sobre, fent petar l'enclusa.

Per altra banda, el model de societat al que ens duria el proteccionisme que propugna Vestrynge consistiria en comunitats més acotades i més autosuficients, sense tantes dependències globals. Si tenim un territori amb fronteres protegides, l'activitat econòmica local es veurà potenciada. Segurament hi haurà més empreses petites i diverses. A mi, aquest model m'està molt millor que el que tenim ara, amb grans monstres internacionals, deslocalitzacions, etc. El problema altre cop és el mètode. Fins a quin punt el model serà capaç d'aguantar si no canviem també la manera de pensar i actuar, si seguim guiant-nos tan sols pels beneficis econòmics. És una cosa semblant al que proposava en l'entrada Bondat a la força: fins a quin punt són estables el models imposats, no volguts.

Finalment, l'altre aspecte que tractava Vestrynge és el tema del vot. Potser sí que a algú no li dóna dret a votar el sol fet de pagar imposts, ja que està clar que no es pot lligar la capacitat de decisió al que aporta cadascú. Coincideixo amb ell en que, per poder decidir, cal que hi hagi implicació i acceptació de les normes de joc comunes. Una altra cosa és si l'obtenció de la nacionalitat ha de ser el camí per obtenir l'acreditació d'aquesta acceptació. Suposo que dependria molt dels requisits que es demanessin a l'hora d'obtindre-la.

Big PPang

Si hom vol ser honest amb si mateix i amb la resta del món cal que sigui prou humil per reconèixer les virtuts dels demés; fins i tot dels que no són sants de la seva devoció. Aquest és el meu cas amb l'actual Molt Honorable President de la Generalitat, Artur Mas. Ja ens va deixar veure la seva vena messiànica a les eleccions del 2012 però, potser per demostrar que no era una casualitat, aquest cap de setmana ha tornat a il·luminar-nos amb la seva clarividència, digna de les sagrades escriptures. I és que el ministre d'Espais Exteriors va entaular un duel en el terreny bíblic-còsmic, predient que una Catalunya independent vagaria per l'espai pels segles dels segles. És de suposar que l'amen corresponent el mormolà en veu baixa, per tal que els micròfons no el captessin (com n'aprèn el murri d'en García-Margallo). La resposta del Molt Entranyable s'ha produït aquest diumenge, batent a l'enemic en ambdós terrenys: la referència bíblica a David i Goliat i la revelació de que abans del Big Bang ja existia Espanya.

Molts van prendre aquesta darrera afirmació com una broma de bon gust, o de mal gust, depenent de les simpaties polítiques de cadascú. Però la veritat és ben diferent. Com tot bon profeta, Artur Mas s'expressa en paràboles que cal que siguin interpretades per treure'n el seu entrellat profund. Quan vaig conèixer les seves paraules un llamp d'intuïció em va revelar que no es referia realment a Espanya i vaig conèixer la identitat d'aquell ens primigeni que havia anunciat el President. Sabia que la Veritat se m'havia fet present, com si les peces d'un trencaclosques sense sentit haguessin pres vida davant els meus ulls i cerquessin, elles soles, el seu lloc en un tapís diví. La veritat em cremava les entranyes, reclosa per la manca de proves que la fessin creïble. Aquestes proves han arribat avui, en forma de notícia als diaris. He llegit algunes versions en diferents mitjans i, com era d'esperar tractant-se d'afers siderals, el que dóna les pistes més clares és El Mundo en aquest article.

Si algú el llegeix sense conèixer la Veritat és possible que no trobi les proves esmentades. Les revelacions s'han de fer en petites dosis, de forma que les ments que les reben es vagin eixamplant lentament, i que el diari pugui vendre exemplars durant més dies. Però aquest cop han estat clars: la prova que demostra el Big Bang és la polarització en "mode B". Qui és capaç de polaritzar més que ningú? Qui és el mestre del "mode B"? Clarament el Partit Popular! Sempre que té majoria absoluta, la societat es polaritza com mai, i fa poc hem sabut que la denominació de comptabilitat B provenia de Bárcenas, ex-tresorer del PP. També ens diuen que el senyal en "mode B" és extremament dèbil i que detectar-lo ha estat com trobar una agulla en un paller. És exactament el que passa amb els casos que s'estan investigant, que costa molt trobar proves o, com a mínim, que siguin acceptades com a tals. Ara només pateixo pels pobres components d'aquest equip. Diuen que han estat capaços de produir proves concloents d'aquest senyal en "mode B". A veure quan triguen a jutjar-los per prevaricació i tafaneria científica injustificada. A més, segur que els retiren les beques.

El cas és que la notícia es queda a mitges. Si bé deixa clar que el Big Bang i el Partit Popular es detecten pels mateixos símptomes, no ens acaba d'aclarir el que va passar. Però ens dóna una pista important al principi de l'article: la troballa és una confirmació de les teories de la inflació còsmica. Aquí és on cal aplicar la MEIGA (Metodologia Évole d'Invencions Gens Acomplexades), que consisteix en dir-la tant grossa com et sembli, per després reptar a la resta dels mortals a que demostrin que no és cert. Així doncs, la cosa va anar de la següent manera:

Hi havia un temps en que l'energia i la matèria existien concentrades en un únic punt de l'espai. Per alguns, aquell període era d'una gran placidesa, però a algunes partícules elementals allò els semblava extremament avorrit, així que començaren a expandir-se. Aquesta actitud va provocar grans pressions i, després d'una fase de transició, es va produir una inflació còsmica. Llavors la Partícula Popular va presentar un programa per retornar el sistema a la seva estabilitat original. Va obtenir la majoria absoluta i va començar a dictar lleis que van fer enfadar més encara a les partícules elementals. Al final, cansades de tantes tensions acordaren fer una consulta per decidir sobre el model atòmic que més els convenia.

Aquella decisió va disgustar moltíssim a la Partícula Popular, que va dictar una llei per la qual totes les masses s'atreien entre sí i el millor per elles era viure totes juntes, ben unides al centre. Com que la situació era considerada molt greu, la van anomenar Llei de la Gravetat. Però no van tenir en compte que hi havia moltes altres forces que eren més importants que la que havien creat i, després d'uns quants segons, totes les partícules elementals van optar per expandir-se i allunyar-se al màxim de la Partícula Popular, fugint cames ajudeu-me per l'espai sideral, vagant pels segles dels segles, més felices que un xínxol. Al cap d'uns segons, o d'uns milions d'anys (tot depèn de com es miri), es van anar ajuntant en cooperatives, formant estrelles, planetes, galàxies i altres objectes siderals.

I què va ser de la Partícula Popular? Doncs resulta que es va quedar atrapada en un planeta blau que és el tercer dels que giren al voltant d'un petit Sol d'una galàxia normaleta. Actualment va passant per cicles, en els que emergeix a la superfície periòdicament, provocant tensions i desastres. Potser penseu que és mala sort que se'ns hagi enganxat justament a nosaltres. No sigueu així, mireu-vos-ho pel costat positiu: estem en un lloc privilegiat de l'univers per entendre l'origen de tot plegat!

Pertinences invertides

(Tradudido al castellano aquí)

Pertinences invertides era un títol que m'havia plantejat per l'entrada anterior (Cal repartir la riquesa?). Al final vaig decidir seguir la línia de pensament que m'havia dut a escriure-la, més que fixar-me en la conclusió a la que volia arribar. Rellegint-la ara, arrel d'alguns comentaris que m'han fet sobre ella, veig que va quedar molt enfocada en el fet de la riquesa en sí, i no tant en els seus fonaments, que potser era el que més m'interessava ressaltar.

El que vull qüestionar aquí és el nostre dret a "tenir", que va més enllà del dret a "fer servir". Actuem com a propietaris de la Terra i els seus recursos, quan en realitat en tenim l'usdefruit. D'aquí el títol d'avui: hem invertit les pertinences perquè ens pensem que la Terra ens pertany, quan en realitat som nosaltres els que pertanyem a ella.

Des de petits ens ensenyen a acaparar recursos per si més endavant ens en falten. Per exemple, cal estalviar per la vellesa o tenir reserves d'aigua per quan ve sequera. Això no és dolent, ja que realment estem acumulant per cobrir unes necessitats que, molt probablement, tindrem. És un procés semblant al dels animals que acumulem l'aliment que no consumim en forma de greix, per quan ens falti el menjar. El problema rau en saber on és la frontera entre les nostres necessitats i l'acaparament innecessari. Perquè els recursos que ens reservem i no usem els estem negant a la resta de veïns del planeta. És més, quan considerem que quelcom és de la nostra propietat, ens atorguem el dret de malbaratar-ho, encara que altres ho necessitin.

Aquesta necessitat d'acaparar s'ha anat fent més important a mesura que la societat s'ha anat individualitzant, ja que cal comptar amb recursos propis perquè no tenim una comunitat que ens recolzi en cas de necessitat. Com que com a individus som més vulnerables, ens cal una "capa de greix" més gruixuda per sentir-nos segurs. Així, comencem a viure per acumular, amb por a perdre el que tenim. Com en el cas del greix, si l'acumulem en excés passa de ser una reserva a ser un llast, i ens pren la llibertat que ens havia de donar. I en aquesta trampa estem cada cop més immersos.

Sortir d'aquest cercle implica muntar una societat en que s'inverteixi el sentit amb el que ara usem "meu" o "nostre". Quan parlem del "meu poble" o el "meu país" diem també "soc d'aquest poble" o "soc d'aquest país", o sigui, nosaltres hi pertanyem. En canvi, ens comportem com si realment en fóssim els propietaris. Tot això és un camí lent perquè vol un canvi cultural, però podem començar a considerar el que és "nostre" com un usdefruit més que com una propietat. Si assumim que no tenim el dret a "tenir" sinó a "fer servir", començarem a enfocar les nostres relacions amb l'entorn d'una altra manera. I això sí que podem fer a partir d'ara mateix, encara que visquem segons unes regles del joc que no ho afavoreixin.

Cal repartir la riquesa?

(Traducido al castellano aquí)

Si bé sempre se n'ha parlat, amb l'arribada de la crisi la necessitat de repartir la riquesa és més punyent. El que vull plantejar aquí és si realment repartir la riquesa és un bon objectiu. Anem a veure què hi ha al darrera d'aquesta frase. A mi se m'acudeixen dues menes de riquesa: la material i la immaterial. La riquesa immaterial inclou conceptes com el coneixement, la saviesa o una personalitat equilibrada que ens ajudi a viure en pau amb nosaltres mateixos i amb l'entorn. Aquesta riquesa la podem compartir o escampar o eixamplar però no repartir, perquè quan li traspassem el nostre coneixement a algú, nosaltres no el perdem. Ans al contrari, és molt possible que els seus coneixements complementin els nostres i ens acabem enriquint mútuament. Tampoc repartim alegria o esperança, sinó que l'escampem, l'irradiem quan nosaltres la sentim. I el fet d'escampar-la ens la retroalimenta. No, aquesta mena de riquesa no cal repartir-la perquè la podem fer créixer tant com vulguem.

Així doncs, quan parlem de repartir la riquesa ens referim a la material, a l'abundor de béns i coses valuoses. Aquesta riquesa està basada en la competència per la possessió d'aquests béns, ja que, si jo disposo d'ells, els nego a la resta, i els perdo si els traspasso. Aquesta riquesa, a diferència de la immaterial, sí que té límits i no la podem fer créixer indefinidament. I els seus dos components perversos, l'abundor i la possessió, fan que ens vegem empesos a acumular possessions per sobre del que realment necessitem. Sense aquesta acumulació excessiva no som rics o, com a mínim, no materialment.

Per tant, el concepte de riquesa material assumeix que tenim el dret de posseir, de reservar-nos l'ús de determinats recursos i negar-los a altres. A més, aquesta propietat l'exercim no només sobre el que ens cal per subsistir, sinó també sobre béns que realment no ens calen. Partim de la base de que la Terra i els seus recursos ens pertanyen i, per tant, podem malbaratar-los o fer el que en vulguem, perquè els posseïm. I això es tradueix en que els bancs poden posseir pisos buits mentre hi ha gent que els necessita i no en poden disposar. O en que la terra on vivim ens pertany i podem fer el que calgui per impedir que altres persones vinguin a viure-hi ("Tenemos el derecho y el deber de controlar nuestras fronteras" JFD dixit). I així podríem seguir fent una llarga enumeració de malbarataments fets sota el paraigües d'aquest dret sense límits a la propietat.

Però la possessió té el costat fosc de la pèrdua: les riqueses porten associades la por a perdre-les i la necessitat de defensar-les. Creen una dependència envers elles que ens fan acabar sent-ne esclaus. És un curiós cercle en què creiem que la Terra i els seus recursos ens pertanyen però, a l'hora, nosaltres acabem pertanyent a aquest mateix concepte de propietat, sense el qual quedem exclosos del sistema. És per tot això que crec que el que ens cal no és repartir la riquesa material, sinó abolir-la.

Estic d'acord en que avui en dia som en el sistema en que som i que en ell hi ha molta gent patint. Estic d'acord en que aquest sistema és a nivell mundial i que és molt difícil mantenir-se'n al marge. Per tant, avui en dia hem de lluitar per repartir la riquesa i per evitar que l'acumulin uns pocs. Tan sols crec que és important que, mentre la repartim, siguem conscients de que realment no ens pertany, que tant sols és un préstec.