Fàstic

(Traducido al castellano aquí)

L'Albert Pla segurament s'expressaria d'una manera més rotunda. Jo em conformaré amb dir que em fa fàstic tenir la nacionalitat espanyola. És el mateix fàstic que em fa tenir la ciutadania de la Unió europea, i el que em farà si un dia tinc la d'un estat català que pren mesures per impedir la lliure circulació de les persones. El que va passar a l'octubre a Lampedusa va ser molt greu i hi va haver moltes morts. Va ser un accident provocat per les condicions lamentables en les que viatgen aquestes persones per culpa de la prohibició d'entrar. És pitjor el que ha passat a Ceuta aquesta setmana o les mutilacions que pateixen els que proven d'entrar, causades per les concertines instal·lades a la tanca. En aquests casos s'aplica violència sobre persones que volen sobreviure a una situació de fam, a la inviabilitat de la seva subsistència. A Lampedusa van caure els que provaven d'escalar les muralles del castell dels rics. A Ceuta se'ls ha llençat oli bullent des dels merlets.

Jo vull tenir una nacionalitat que impliqui la pertinença a una terra, a una nació, no pas que la terra i la nació ens pertanyin als que compartim aquesta nacionalitat. Especialment nosaltres, vivim en una terra de pas on sempre s'han barrejat cultures. El moment actual no és una excepció, més aviat la barreja s'ha accentuat. L'argument dels que defenen les lleis per restringir la immigració és que no hi ha recursos per mantenir a tots els que voldrien venir. Aquest argument seria tant sols insolidari si els nostres països rics foren capaços d'autoabastir-se. Però no és així: els nostres països rics ho són per l'espoli dels països d'on provenen aquestes persones que no deixem entrar. Es tracta, doncs, d'un robatori. A sobre, quan els concedim la gràcia de que es quedin a viure entre nosaltres, no els deixem participar en les decisions. Pot votar algú que viu des de fa 30 anys a l'altra punta del món. Pot votar el que evadeix els seus imposts a paradisos fiscals, però no qui s'està escarrassant cada dia, feinejant a la terra en la que tots convivim, però que no compartim amb ell o ella, perquè va néixer en un altra banda.

Un bon antídot contra el fàstic que pot provocar tenir una nacionalitat és el 8 punt del manifest del Procés constiutent:

8 - Drets de ciutadania per a tothom, no a la xenofòbia i derogació de la legislació d'estrangeria.

Una conversa bitter

(Traducido al castellano aquí)

El bitter és una beguda que comença semblant dolça, però quan acabes de prendre-la et deixa un gust amargant. La conversa de l'altre dia a Salvados entre en Mas i en González va ser com un bitter. Mentre l'estava acabant de veure tenia un gust agradable. Aquells dos personatges amb postures tant diferents, parlant d'una manera calmada i exposant les seves raons, deixant la porta oberta a un enteniment, era una escena poc freqüent avui en dia. I vaig pensar que entenia perquè, durant força temps, havia tingut la sensació de viure en una democràcia. La conversa presentava alhora postures molt diferents i actituds d'apropament per les dues parts. No sé si definiria a l'Artur Mas com un líder carismàtic però està clar que sap expressar-se amb tranquil·litat i seguretat. Tampoc sé si en Felipe González encara té molt de carisma o és que a mi me'l va recordar de les moltes vegades que l'havia sentit, ja fa molt temps. No en va, després de molts anys, era el primer president de govern que no havia participat en els òrgans de poder de la dictadura. A aquesta dolça beguda ens tenien acostumats en una altra època, i anàvem bevent carisma i delegant el nostre poder en líders com aquests.

I aquesta dolçor, el record d'aquesta sensació de democràcia, feia més amargs els arguments de Felipe González. Des d'un bon principi va començar a tancar-se en el "que és possible". Per ell, plantejar la independència és apostar per un impossible que només porta frustració. Em va recordar el que jo havia anomenat nospotisme en una entrada de fa temps. La gent no pot ser consultada, perquè això pot portar conflictes. A mesura que va anar avançant la conversa es començaren a veure els ullals d'un llop. Primer va ser l'argument de que si els darrers 30 anys, que havien estat els d'un major autogovern des del 1714, havien conduit a la possibilitat de la independència, quina conclusió se'n treia? Concretament, la pregunta fou: "Què creu que diran?" No va especificar qui eren els que havien de pronunciar-se. Potser va respondre una mica més endavant quan va dir que si ens embarquem en un camí cap a l'impossible, s'augmentarà la fractura dins Catalunya i entre Catalunya i Espanya, i s'acabarà despertant el nacionalisme espanyol enfront d'aquesta deriva. Bé, aquí ja va dibuixar el llop sencer. Sembla que hi ha algú que atorga l'autogovern i espera gratitud a canvi. Perquè l'autogovern no és del poble sinó d'un ens magnànim, que li deixa jugar una estona. Però aquest algú no té paciència infinita i pot despertar-se en qualsevol moment si veu que les coses no van com creu que han d'anar. Es veu que l'amo del gos, cansat de sentir-lo bordar va decidir posar-li una cadena més llarga. Ara el gos es creu que viu en llibertat. Innocent!

L'amargor és més forta quan mirem el que passa en la resta d'àmbits. No en l'autogovern de Catalunya sinó també en l'augment de la repressió policial, el blindatge dels governants (recordeu les paraules de Felipe González contra els "escraches"?), les polítiques econòmiques que afavoreixen als poderosos, etc. El nacionalisme espanyol del que parla en aquesta conversa no és, com en el cas d'altres nacionalismes, un sentiment de pertinença a una nació, sinó un sentiment de pertinença d'una nació. Els nacionalistes espanyols als que al·ludeix consideren que Espanya és seva: una, gran i ells lliures de fer el que vulguin amb ella. En Felipe ens està avisant de que estem democratejant per sobre de les nostres possibilitats, que la joguina no és nostra, sinó que és un préstec. I si ens portem malament vindrà l'amo, s'emprenyarà i ens la traurà de les mans de mala manera. O no recordem que ja ha passat altres cops? O (com menciona també a la conversa) no recordem que també va passar, no fa gaire, a l'antiga Iugoslàvia?

No són amenaces, sinó advertiments d'algú que va lluitar per aconseguir la democràcia. Sembla que l'altre dia ens estava explicant que realment no es va aconseguir, que tant sols es va poder convèncer de que la cadena era massa curta i de que el gos no voldria marxar si no se sentia massa lligat. Ara ja hi ha una generació sencera a la que se li ha explicat que no hi ha cadena i altres generacions anteriors ens hem cregut que havia desaparegut. I resulta que cal tenir por, perquè la cadena no ha marxat mai!

Si, al meu parer, en Mas se'n va sortir millor en aquella conversa, no és perquè sigui més bon orador que en González, sinó perquè té a la gent empenyent-lo i estirant-lo. En Mas va parlar dels que es manifesten al carrer i en González va parlar del diàleg entre les forces, del parer dels dirigents europeus, del marge de maniobra d'en Rajoy. I de la por al llop. Evidentment, en Mas va poder parlar des del punt de vist de la gent en aquest tema. No ho podria fer en altres. Segurament el que ens cal no és carisma, sinó algú que canalitzi la força de la gent. I que sigui fiscalitzat per aquella mateixa gent.

El bitter té una propietat molt bona, i és que l'amargor final et treu la set. Darrerament tenia set de carisma. Ho vaig notar al beure'n a l'entrevista, però l'amargor del final me la va traure.

La marca rebel

(Traducido al castellano aquí)

Seguint el fil de l'entrada anterior, la primera ensopegada amb la Coca-Cola d'aquests dies va ser un fòrum en el que es proposava aquest vídeo promocional per introduir el tema de prendre la iniciativa i fer les coses que consideres que valen la pena, encara que puguin semblar bogeries. Quan jo hi vaig entrar ja hi havia alguns comentaris lloant la qualitat i l'efectivitat de l'espot publicitari. Cal reconèixer que la tècnica de l'anunci és bona. La veu, el suspens de la cadira girada cap a la finestra i, sobre tot, la imatge de rebel·lió de tots els que s'aixequen, acompanyada d'una música èpica, pròpia de les gestes cinematogràfiques de Hollywood.

La primera sensació que em va donar va ser la d'una bona carcassa buida. Realment, el protagonista pren una decisió: s'aixeca contra el poder de les cadires i marxa, agafant una Coca-Cola. El missatge final ens descobreix que es tracta d'una campanya contra el sedentarisme i l'obesitat. És perfectament comprensible que la companyia vulgui desviar la seva responsabilitat sobre aquest problema. El que ja no vaig trobar tant convenient és que s'usés l'anunci per encetar un debat sobre la presa d'iniciatives. Un "aixecar-se de la cadira" hauria de tenir darrera un motiu i no ser tant sols una carcassa èpica, buida de contingut.

Al cap de pocs dies, però, va aparèixer en aquest fòrum un comentari de la notícia de que Coca-Cola engegava un ERO per fer fora un munt de gent. Vist des d'aquesta perspectiva, em vaig adonar de que, probablement, el que més m'havia molestat de l'anunci era la banalització de la rebel·lia. Deixant de banda que la iniciativa presa no està pensada, el moviment que descriu l'anunci exalta uns valors que són els contraris dels que practica la companyia en el seu dia a dia. Es presenta com una defensora de les decisions de la gent quan, des de fa molt anys, és el paradigma de la manipulació i la creació de falses necessitats mitjançant una publicitat omnipresent. I amb això pretén equiparar-se amb moltes rebel·lions que van, precisament, contra els seus interessos.

I no tinc clar si aquest és el cas, però aquesta usurpació de símbols és molt sovint intencionada. Es tracta d'una manera de desactivar-los. En aquest sentit es manifestaven diversos articles arrel dels funerals de Mandela, als que assistiren molts dirigents que fan coses contràries al que significà la trajectòria de l'homenatjat, apropiant-se del que els és antagònic. I també ens ho trobem quan el PP desqualifica algú anomenant-lo feixista i totalitari, quan encara no ha condemnat el règim feixista i totalitari del que vàrem gaudir en un estat "d'extraodinària placidesa".

En aquest context, si revisem l'anunci podem arribar a preguntar-nos: Quin sentit té ser rebel si fins i tot la Coca-Cola ho és? I aquest cas és molt evident, però en altres hi caiem de quatre potes, com és el de l'austeritat. En una entrevista a José Mújica a TVE (minut 6.40), li van preguntar pel seu estil de vida i va parlar de que era sobri, afegint que no usava la paraula "auster" perquè a Europa s'havia prostituït. I és cert, han aconseguit que l'austeritat sigui l'enemic, quan un aprofitament respectuós dels recursos disponibles hauria de ser la solució. I ara ens trobem una part de l'esquerra maldant per recuperar el creixement i renegant de l'austeritat i reclamant més possibilitat d'endeutament. Han aconseguit que ens aixequem contra una cadira buida mentre els deixem que segueixin movent els fils que hi ha al darrera.

Un boicot contradictori

(Traducido al castellano aquí)

Aquest darrers dies he ensopegat un parell de cops amb la Coca-cola, que és una companyia amb la que no hi tinc tractes normalment. Tot i estar relacionades les dues ensopegades, no són ben bé el mateix, així que no les barrejaré. Començo per la segona.

La filial de la companyia a Espanya ha anunciat que reduirà la seva plantilla d'una manera molt important, alhora que en reubicarà a una altra part. El motiu no és que tingui pèrdues, sinó que vol tenir més guanys i ara l'empara la nova legislació. Arrel d'aquesta notícia, l'Esther Vivas va escriure un article al diari Público on detallava tot un seguit de denúncies que s'han fet a tot el planeta contra les actuacions de la Coca-cola. Llegint la llista de denúncies, realment se't remou l'estomac. Queda clar que l'objectiu de la companyia es fer diners, no pas el bon rotllo que transmet amb la seva publicitat. Així doncs, no és estranya la maniobra que vol fer a Espanya.

El que em va fer pensar van ser els comentaris que hi havia a l'enllaç de la notícia a Facebook. Molts d'ells proposaven com a solució un boicot als productes de Coca-cola per aconseguir que tirin enrere l'expedient de regulació d'ocupació. I no dic que no em sembli una bona mesura: el seu pla és seguir venent la mateixa quantitat dels seus productes, augmentant els guanys i deixant molta gent sense feina. Però ara ve el meu problema: I si el boicot té èxit? Caldrà deixar-lo i beure Coca-cola perquè aquests treballadors pugin conservar la seva feina? Està clar que si el boicot fos efectiu i no s'aturés, llavors es quedarien al carrer, aquest cop perquè l'empresa tancaria.

Així doncs, no vull que tota aquesta gent es quedi a l'atur, que perdin la seva font d'ingressos. I més encara en un moment com l'actual. D'altra banda, m'encantaria que la Coca-cola plegués, que deixés les pràctiques que descriu l'Esther Vivas al seu article i que deixés de produir un article tant relacionat amb molts trastorns alimentaris. Torno altre cop al problema de que a la gent li cal feina per poder guanyar-se la vida, però que moltes de les feines que es fan seria millor que desapareguessin. I per arreglar això no ens cal seguir creant llocs de treball, sinó reorganitzar-nos per repartir la feina real i aprendre a viure amb el que necessitem.

Podem

(Traducido al castellano aquí)

Aquest divendres es va presentar una plataforma per crear una candidatura unitària a les eleccions europees. Una candidatura que aglutini a tota la gent que està indignada per la situació actual. El nom de la plataforma és Podemos. I trobo que no podia ser més escaient, perquè l'arbre de la nostra societat està ple de branques seques que l'estan ofegant, que li estan xuclant les forces. Cal treure aquestes branques innecessàries, i dedicar tota la saba al que és essencial: les persones. "Podemos, pues, amigo Pablo".

La plataforma es presenta associada al manifest Moure fitxa. És un manifest que descriu les principals branques seques: deute il·legítim, segrest dels centres de decisió, precarietat laboral, desnonaments, privatitzacions de serveis públics i de recursos bàsics, agressions a les dones, marginació dels immigrants, militarització... Té un programa polític, però té també un projecte més enllà de les eleccions europees. Parla d'organització des de baix, de solidaritat de tots els pobles des del respecte a la seva identitat i a la seva sobirania.

En la darrera reunió de l'assemblea de Gràcia del Procés constituent, jo deia que no veia a nivell de l'estat un moviment com el que suposa per mi la proposta del Procés constituent. Sí que hi havia iniciatives per resoldre problemes concrets. També hi havia propostes de dur a terme polítiques diferents. En aquesta nova plataforma hi veig, a més, la crida a que tothom participi en la política, no escollint opcions, sinó creant-les. Darrera hi ha el projecte de crear un teixit que ens alliberi del segrest actual i ens protegeixi dels que puguin venir.

Cal que tallem les polítiques que ens estan ofegant. I tenim la força per fer-ho. "Podemos, porque podemos".

Divideix i venceràs

(Traducido al castellano aquí)

Sovint es poden llegir articles i comentaris en els que es critica el suport que es dóna al dret a l'autodeterminació per part de partits d'esquerres catalans. En bastants casos es parla de que s'està caient en un parany de la dreta, que aplica la famosa fórmula "divideix i venceràs". No sé si també s'ha fet la lectura del lema en sentit contrari. Jo no ho he vist encara, així que ho faré avui en aquesta entrada.

L'argumentació parteix de la base de que el potencial de l'esquerra està en la gent i que, si està dividida, la seva força s'esvaeix. Però per a que això sigui cert, cal que el famós 99% es posi d'acord, s'organitzi i emprengui accions coordinades, capaces de contrarestar i superar amb escreix els poders que tenen segrestades les institucions avui en dia. Ja només en l'àmbit de l'estat espanyol, això és força complicat. Si el que volem és enfrontar-nos al poder de les institucions europees, per exemple, això és encara més complex. Aquesta partida crec que la tenim perduda.

I a l'altra banda? Què passa si som nosaltres els que apliquem el "divideix i venceràs"? I si impedim que el poder es concentri en institucions cada cop més inabastables? Llavors l'organització serà molt més factible. La mobilització també serà més fàcil perquè els objectius seran més abastables. Potser el que cal no és entrar en el seu terreny de joc, sinó portar-los nosaltres al tauler que ens convé.

Aquests dies n'hem tingut un bon exemple: les mobilitzacions de Gamonal, el barri de Burgos. Han estat un èxit i han demostrat que es poden aturar projectes injustos. Però les mobilitzacions eren per una cosa concreta, un projecte local i en l'àmbit d'un veïnat en que era possible una organització de base. On és la solidaritat de l'esquerra de la que parlàvem en un principi? Doncs en que en aquesta lluita no han estat sols. Ells s'han organitzat, però han rebut el suport de manifestacions en altres punts de l'estat. Ells eren els que decidien, perquè a ells els afectava. De la resta rebien el suport i la solidaritat.

Els comentaris que citava al principi parteixen de la base que independència suposa enemistat. Però si la gent d'esquerres que aposta per la independència té clar que qui està espoliant no són els treballadors dels altres punts de l'estat, sinó les classes dirigents d'una banda i l'altra, aquesta enemistat es converteix en solidaritat. I no només dins l'estat, sinó a nivell internacional.

La lectura de les respostes

A l'assemblea general del Procés constituent del passat 22 de desembre es va acordar que el posicionament davant la consulta es tractaria en les diferents assemblees territorials i sectorials. Jo no hi vaig ser i no sé ben bé com va anar el debat que va portar a aquesta conclusió, però m'agrada que sortís aquesta necessitat de parlar-ne, perquè reflecteix la meva situació personal. L'endemà de donar-se a conèixer les preguntes plantejades, vaig escriure la meva primera impressió en aquesta entrada. En els darrers paràgrafs expressava, d'una manera poc concreta, una sensació d'anar contra-corrent del discurs mediàtic més estès. La sensació de que m'agradaria votar NO i SÍ.

Quan deia que no vull que Catalunya esdevingui un estat ho feia d'una manera intuïtiva. Avui he cercat les definicions d'estat i les que s'adiuen al nostre cas són:

8 1 m. [LC] [PO] Forma d’organització política caracteritzada per l’existència d’un territori delimitat, una població definida i una autoritat que s’atribueix un poder indiscutible sobre els dos elements anteriors. L’estat monàrquic, republicà. Els estats europeus. El cap de l’Estat. Ministre de l’Estat. Els afers de l’Estat.

8 5 m. [PO] Aparell administratiu de l’Estat. Les jubilacions, les paga l’Estat.

Jo deia que, si calia, Catalunya podria dotar-se d'un estat, però no volia que n'esdevingués un. L'estat ha de ser un instrument al servei de les persones, però si Catalunya n'és un, seran elles les que estaran al seu servei. Tampoc vull que esdevingui un aparell administratiu. En tot cas caldrà muntar l'aparell que necessiti la gent. Potser em direu que sóc un llepafils, però tinc la sensació de que a alguns ja els aniria bé ser l'autoritat que s'atribueix el poder indiscutible sobre un territori delimitat i una població definida.

En la mateixa línia, vull que els que visquem a Catalunya siguem independents. No per aïllar-nos ni per aixecar noves fronteres com es diu sovint, sinó en el sentit que apliquem al que mira de valdre's per si mateix i prendre les seves pròpies decisions, fent-se'n responsable. En el sentit del "Ja hem delegat prou, ara som protagonistes".

De tota manera, en aquella entrada jo deia que la celebració de la consulta faria que es refredessin els caps i que es baixés a la realitat. Ara toca fer-ho prenent posició davant la consulta. I això és el que farem aquests propers dies a les diferents assemblees, i aquest és l'exercici que faig jo per preparar-m'ho. Donat que es tracta d'una consulta, miraré de que la meva acció tingui una lectura el més semblant possible al que jo vull. Segons aquest punt de vista recorro les que crec que es faran de les diferents opcions possibles:

• Abstenció. Suposa deslegitimar la consulta, donar la raó als que creuen que no s'ha de fer.
• Vot en blanc. Dóna legitimitat a la consulta, però no hi ha cap opció que s'ajusti prou com per decantar la balança. No dóna cap pista de quin és el motiu de la disconformitat.
• Vot nul. Si va acompanyat d'una explicació o segueix alguna consigna, pot donar la possibilitat d'expressar opinions que no estan contemplades en les opcions oficials. De tota manera, el més probable és que el missatge no tingui repercussió, a menys que hi hagi una bona campanya darrera.
• Opció No. Implica seguir com estem amb totes les seves conseqüències. Com que la meva lectura és que estem en un procés de recentralització, implica seguir no igual que ara, sinó perdent en autogovern.
• Opció Sí-No. Demana un canvi en el model de relació actual. Falta veure com s'omple de contingut, però el fet d'usar la paraula "estat" implica un grau de sobirania molt més elevat que l'actual.
• Opció Sí-Sí. Força el canvi de relació amb l'estat espanyol, traslladant-lo al pla internacional. Deixa de reconèixer l'autoritat absoluta de que parlava la definició anterior.

Les opcions que no reflecteixen en absolut el que jo vull són l'abstenció i el No. El vot en blanc és molt ambigu i ara mateix no m'imagino cap escenari en que el pogués veure com una opció. El vot nul queda com darrer cartutx si no hi ha cap més opció convincent, però no el veig com una opció principal.

Entre les dues darreres opcions, la del Sí-No podria incloure opcions com la de la República catalana dins una federació de repúbliques ibèriques, o altres amb un grau elevat de sobirania, però sense un trencament que s'endevina difícil. No veig incompatible un esquema d'aquest estil amb el model de societat que plantegen els punts del manifest. Però aquesta opció necessita d'algú a l'altra banda, unes forces polítiques estatals disposades a assumir aquest canvi de rols. És per això que no crec que sigui viable. Molt haurien de canviar les coses.

Queda la del Sí-Sí. La pilota a la nostra teulada i comencem a organitzar-nos com creguem millor. Com deia, donat el panorama de la majoria dels actuals partits estatals, veig que és l'únic camí viable, sinó volem seguir el procés actual de recentralització. Però aquesta opció també té una lectura, que és la que li donen els mitjans de comunicació tots els dies. No oblidem que a l'inici mediàtic massiu de tot aquest moviment independentista hi havia el famós pacte fiscal: espoli per uns i insolidaritat pels altres. Fins a quin punt un vot per la independència tindrà una lectura solidària? I parlo tant de fora de Catalunya com a dins mateix. A fora ho compararan amb un ric que no vol pagar imposts. A dins hi haurà gent que voti la independència per tenir més diners per Catalunya.

Deia al principi que no vaig anar a l'assemblea general. Era camí de Vigo, on hi tinc família. Els dies que he estat a Galícia he pogut parlar del que està passant a Catalunya. He sentit el que es copsa des de fora i també he tingut l'oportunitat d'explicar el meu propi punt de vista. La impressió que m'ha quedat és que el missatge que més arriba és un "ja us ho fareu". Els mitjans estatals, sobre tot els més reaccionaris, ho deixen anar directament. Però el discurs dels partits catalans que estan prenent més protagonisme, tant CiU com ERC no contribueixen gaire a esvair aquesta sensació.

Vam parlar del tema de la continuïtat a la Unió europea, com podria condicionar això el vot. Vist des de la perspectiva del manifest, la continuïtat a la UE actual és força difícil si plantegem no pagar el deute il·legítim, o eliminar la legislació d'estrangeria, per exemple. Tampoc sé com es prendria aquesta UE la nacionalització de la banca o dels recursos energètics. Un cop en aquest punt va anar sortint el nou model de societat que hi darrera del manifest, i com aquesta societat s'ha de bastir des de baix, des dels àmbits més propers a la gent. Per això, la independència pot ser una oportunitat per facilitar aquest canvi.

No és que la conversa anés malament. Al revés, crec que va servir per fer més entenedor que la independència no té perquè ser insolidària, si és un mitja i no una finalitat en sí mateixa. Però al final van venir les preguntes del milió: "I tots els que voleu la independència voleu això?" "Què et fa pensar que no serà un estat com l'espanyol, però en petit?" Francament, no vaig poder respondre que sí, que tothom que sortia al carrer per demanar la independència volia repensar el sistema sencer. És el que vull jo, i també molta altra gent, però no sé quanta més. Em consta que les raons merament econòmiques són les principals per bastanta gent, de la mateixa manera que sé que n'hi ha molts que esperen sortir de la crisi per seguir fent el mateix que abans que comencés.

Tot això és per explicar-vos que no acabo de veure clar com fer que un Sí-Sí es llegeixi també com un missatge de solidaritat, enlloc d'un "salvi's qui pugui" o un "aquí us quedeu". És quelcom semblant al que em va passar l'11 de setembre amb la cadena humana, que no hi hagués anat si no hagués tingut la possibilitat de fer-ho envoltant La Caixa, com vaig explicar al seu dia. I és que a les lectures del dia després tothom escombrarà cap a casa. En aquesta consulta no se'ns preguntarà per altra cosa que la relació amb l'Estat espanyol. Per això cal trobar maneres d'assegurar que aquesta no sigui la darrera pregunta que ens facin.