Espanya 2022

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana el senyor Rajoy ha qualificat de disbarat de dimensions colossals el parlar de separacions. Diu que hi ha qui no s'ha assabentat de que les fronteres tenen els dies comptats i que la tendència és a ser més grans; que avui en dia es pot ser gairebé tot, menys petits.

Sembla que qui no s'està assabentant és ell. Està criticant un discurs molt diferent del que estan plantejant la majoria de partits catalans que proposen la independència de Catalunya. Per començar, l'Artur Mas mira de no mencionar-la, ja que el que proposa és un estat propi dins la Unió Europea. En la mateixa línia, el 12 de setembre (just un dia després de la manifestació) CiU ICV i ERC i BNG van fer arribar una carta als diputats del parlament europeu per demanar el seu suport en un suposat procés d'independència. El propi lema de la manifestació deixava ben clar la vocació europea. Això no és ser petits, senyor Rajoy, senzillament és demanar al interlocució directa, sense passar pel govern espanyol.

De tota manera, anem a veure cap on va la Unió Europea i a preguntar-nos pel paper de l'estat espanyol d'aquí a 10 anys, en el supòsit de que no s'hagi trencat la Unió, és clar. Obviem, per un moment, totes les reivindicacions actuals de Catalunya i recorrem el que poden ser les grans línies que marquen les polítiques dels estats actuals:

Economia. Actualment Rajoy no deixa de demanar que s'avanci en la integració bancària i fiscal dins la Unió Europea. Això implicarà que, cada cop més, les decisions en aquests terrenys no les prendrà un govern espanyol sinó europeu. Pel que fa a les polítiques econòmiques, els diferents rescats van acompanyats de condicions que retallen la sobirania del governs en aquests àmbits.

Mercat laboral. L'altre dia llegia en algun diari que era poc sostenible que països rescatats tinguessin unes condicions laborals més rígides que els països que els estan ajudant. Això implica que les condicions imposades en aquest sentit van més enllà de que es considerin necessàries: és tracta de no provocar un rebuig en els països que aporten els recursos. A la llarga, la regulació laboral és lògic que s'homogeneïtzi si els treballadors poden circul·lar lliurement.

Seguretat social. La crisi pot augmentar la mobilitat geogràfica. Mantenir diferents sistemes de prestacions serà provocar també greuges comparatius i, a la llarga, suposo que es tendirà a fer un únic sistema de pensions que reculli les cotitzacions que s'hagin anat fent als diferents països.

Sistema sanitari. La xarxa de grans hospitals s'haurà de coordinar millor si volem aprofitar recursos. Si cal compartir instal·lacions que és possible que siguin massa cares per tenir-les a tots els hospitals, s'haurà de estudiar la xarxa en el seu conjunt. Un hospital de Salamanca, s'haurà de combinar amb el de Girona? O potser millor amb el d'Oporto? Pel que fa a la xarxa d'assistència primària, ha de ser quelcom proper als ciutadans. Potser no té molt sentit organitzar-ho a nivell de tota Espanya, sinó en nivells inferiors, tal com es fa ara, o fins i tot a nivell municipal.

Educació i cultura. La educació universitària ja s'ha anat homogeneïtzant amb el pla Bolònia. Suposo que els criteris generals s'aniran acostant més. Pel que fa a l'educació primària i secundària, així com les especificitats territorials de les universitats i les polítiques culturals, té sentit que es facin a nivell de tota Espanya? Segurament pel Senyor Wert sí. Jo crec que els àmbits d'implantació de diferents realitats lingüístiques acabaran prevalent.

Infraestructures i energia. Amb la fi de les vaques grosses, les infraestructures s'hauran de mirar amb lupa i coordinar molt bé, per evitar ineficiències. I més encara si hi ha aportacions importants de la Unió Europea. El mateix passarà amb l'energia. L'aprofitament de recursos s'haurà de planificar a nivell el més alt possible, mentre que les fonts de menys potència, però més distribuïdes (eòlica, solar, marees, etc.) es gestionaran a nivell regional o, potser també, municipal.

Política exterior, defensa i seguretat. Avui en dia, qualsevol moviment de la Unió Europea per pronunciar-se sobre els problemes de relacions internacionals és molt farragós. A mesura que el govern europeu agafi força en altres aspectes, en aquest també augmentarà el marge de maniobra, per una simple qüestió de que necessitarà tenir-lo si vol respondre als problemes a temps. Pel que fa a l'exercit, alguns països, com la Gran Bretanya, l'han començat a reduir arrel de la crisi. Si cal optimitzar recursos i, partint de la base que no ens atacarem entre nosaltres, tindria bastant sentit un exèrcit europeu. Sobre tot si realment es comença a fer una política exterior comuna. Pel que fa a la policia, el més òptim acabarà sent un cos europeu d'investigació (rotllo FBI als Estats Units d'Amèrica) i policia local, segurament a nivell municipal.

Esports. Sembla que la lliga de futbol corre el perill de deixar de ser rendible, perquè només guanyen diners els clubs més grans. Si volem concentrar clubs grans, què millor que una lliga europea? Això sí que cohesionaria... Pel que fa a les federacions, avui en dia ja n'hi de subestatals (Escòcia, Gal·les, etc.). I no n'hi més perquè alguns estats ho impedeixen, que si no... Així, és possible que Espanya no tingués perquè seguir unida en aquest àmbit tampoc.

Monarquia. Aquest gran actiu de la marca Espanya, personalment, el cediria a algun país amb superàvit d'elefants i li encomanaria la missió de regular-ne la població. Però sense escopeta, a cops de maluc.

Algunes de les propostes que he exposat suposarien tensions entre els diferents estats actuals. Per exemple, la imposició de condicions a canvi d'un rescat com ja veiem que està passant. Però la solució ja està apuntada: eleccions presidencials directes a nivell europeu. Que tothom pugui votar el president de la Unió Europea per sufragi universal. Si això es produeix, la legitimació que tindria un govern així impulsaria encara més els canvis anteriors. També he anat parlant de municipis. Potser no serien com ara, sinó una espècie de mancomunitats amb prou massa crítica per mantenir els serveis.

Si realment acaben anant per aquí els trets, Senyor Rajoy, haurà tingut raó en que el tamany importa, però segurament la escala no serà espanyola, sinó europea. Ni Espanya ni Catalunya seran independents, però en els afers més propers, com per exemple l'ensenyament i la cultura, l'àmbit espanyol no crec que inclogui Catalunya. Jo ja en tinc prou amb aquesta independència. I tot això no té perquè implicar ruptures. Podria arribar a ser un procés gradual, en que les estructures anessin caient pel seu propi pes, sense traumes ni enfrontaments. I canalitzant la solidaritat a través del govern europeu, tal i com ja es fa ara entre els diferents estats.

PP: Partit Perillós

(Traducido al castellano aquí)

Un dels més grans recaptadors de vots independentistes ha tornat a parlar. El ministre d'educació ha declarat que l'interès del govern espanyol és "espanyolitzar els alumnes catalans". Seguint en la línia del que deia en l'entrada anterior, no provaré de rebatre els arguments ni polemitzar sobre si el sistema educatiu català és equilibrat o tendenciós. Ell té una opinió que no comparteixo i entenc que ambdues s'han de poder manifestar.

El problema, però, no és que el ministre cregui de que el sistema educatiu català actual manipula als alumnes, sinó que expliciti la seva voluntat de manipular-los ell en sentit contrari. El fet que reconegui sense pudor aquesta voluntat és el que realment em preocupa. Potser caldria anar canviant el nom de Ministeri d'Educació per Ministeri d'inculcació.

Suposo que aspirar a que l'ensenyament serveixi per crear ciutadans amb pensament crític i capaços de formar-se les seves pròpies opinions és quelcom bastant allunyat del projecte educatiu del PP.

Realment el PP és un partit ben perillós.

Ja en tinc prou!

(Traducido al castellano aquí)

Aquest diumenge va aparèixer un article a El mundo sobre el partit Barça Madrid que s'anava a celebrar. Com a preàmbul agafat pels pèls feia un repàs de l'historia antiga, deixant caure la idea de que el romà que va matar Jesucrist provenia de Tarraco, per la qual cosa es podia considerar català. Jo vaig llegir referències a l'article en les edicions digitals de diversos diaris catalans. La impressió que en vaig treure era que l'article feia una argumentació intentant convèncer als lectors d'aquest fet. El meu primer impuls fou fer una resposta irònica, amb molts arguments que se'm van anar acudint. Vaig poder comprovar que molts d'ells ja circulaven pel twitter i pels comentaris a les notícies que apareixíen als diaris.

L'article sencer no sortia fàcilment i vaig llegir moltes ressenyes abans d'arribar-hi. He de reconèixer que m'havia anat indignant a mesura que llegia sobre el tema. O potser me'n feia creus de com es pot ser tant irresponsable. Però finalment vaig arribar a l'article. És cert que és provocador, que no deixa clar que es tracti d'una broma, però la veritat és que quan el vaig llegir no em va semblar que l'autor volgués fer una tesi, sinó senzillament tocar la moral al personal, enfotre's de la seriositat en que ens prenem l'història a vegades i, sobre tot, ridiculitzar la representació del Barça com a estendard de Catalunya.

Bé, cal reconèixer que els catalans tenim la pell massa fina a vegades. És possible que siguem més "polites" que a altres parts de l'estat (no sempre), però també ens costa més acceptar les bromes. Així doncs, podríem dir que no és difícil picar a un català. A més, el rei Artur, el MASsies de Catalunya que ens durà al paradís de la independència travessant el desert de les retallades messetàries, ja ens va avisar que el camí no seria fàcil. Ens va dir que ens faran de tot i que hem d'estar preparats per patir els atacs més infames. Així, no és estrany que ja estem sensibilitzats contra els dimonis espanyolitzants, que a cada atac que rebem tanquem més les files, i ens aixopluguem en el paraigües de Conveniència i Unció, que ens lliurarà de tots el mals, amén.

I seguim entrant al drap de les provocacions més barates. I veus comentaris totalment fora de lloc, que no fan més que donar material als que volen un titular sensacional per exacerbar els altres ànims. I seguim barrejant el Barça en tota aquesta sopa. D'acord que és un aparador mundial i que la imatge del camp assenyerat va recórrer tot el planeta, però hem de saber quina volem que sigui la marca Catalunya, ara que es porta tant això de les marques. Personalment, si la imatge que transmetem és el Barça i el molt que ens maltracten els espanyols xuclasangs, crec que ens estem llaurant una tomba més que un futur.

Tenim molt a casa nostra per netejar. I això no implica que cregui que opció de la independència, o millor dit, la dependència directa d'Europa, i no a través del govern espanyol, no sigui una bona opció. Però si és fonamenta en la confrontació visceral, en parlar de l'Espanya mantinguda i la Catalunya perfecta i en símbols mediàtics com el Barça no tindrem un bon principi. I tampoc arribarem enlloc si no sabem veure les bigues als nostres ulls, o no aprenem a riure'ns de nosaltres i a acceptar que des de fora també ho facin.

Així doncs, crec que és hora de rebaixar emocions, de deixar d'emprenyar-se per articles més o menys afortunats o desqualificadors i de centrar-se en com volem que sigui el futur per tots plegat i que podem fer per arribar-hi. I que consti que aquest darrer paràgraf va dedicat a mi en primer lloc; tot seguit, que s'apunti qui vulgui.

Evidències

(Traducido al castellano aquí)

El senyor Wert ha trobat evidències que relacionen el model educatiu d'algunes comunitats, en les que la llengua castellana no és la llengua vehicular, amb l'augment del sentiment independentista. Segons el meu parer, el que realment el fa augmentar és el fet de que el govern de l'estat interfereixi a la política educativa que decideix el govern català, elegit democràticament i amb una àmplia base social que el recolza, com el recolzen també els resultats del sistema educatiu.

Les raons que s'esgrimeixen per atacar-lo no són els resultats obtinguts o que hi hagi nens que no coneguin el castellà. Fins ara eren motius jurídics i ara es veu que han passat al terreny de les evidències independentistes. Aquest model ve funcionant des de fa gairebé 30 anys i és ara quan, en virtut d'una sentència del Tribunal constitucional, es pretén que el català no sigui la única llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya.

El fet que la llengua vehicular única sigui el català pot semblar discriminatori, i sovint es compara amb la prohibició de parlar català durant la dictadura franquista. Però anem a veure quina és la implantació de les dues llengües avui a Catalunya:

• Els diaris principals eren tots en castellà fins no fa molt. El Periódico primer i després La Vanguardia han tret edicions en català, però segueixen mantenint les castellanes. Evidentment, tots els diaris d'àmbit estatal ens arriben en castellà, inclosos els que tenen edicions particularitzades per Catalunya.
• Les úniques televisions en català són pràcticament les públiques, llevat d'alguna excepció, però que no té una audiència massiva.
• El cinema ve sempre doblat o subtitulat en castellà, encara que algunes pel·lícules també es poden veure en català en alguns cinemes.
• A la justícia no acaba d'entrar el català, sobretot en els àmbits més elevats. Un exemple és que l'auto dictat pel "Tribunal Superior de Justicia de Cataluña" sobre la consideració del castellà també com a llengua vehicular de l'ensenyament a Catalunya, està escrit en castellà.

Com es pot implementar el mandat d'aquesta sentència? Si es renuncia a la immersió lingüística, la convivència amb una llengua del pes de la castellana acabarà relegant el català al que havia estat no fa molts anys, una llengua anecdòtica i poc útil; poc més que una curiositat cultural. I més encara si comptem que som dins l'estat espanyol i, com veiem, les estructures de poder que acaben decidint, segueixen usant el castellà.

Si, per contra, el que es fa és generar dues vies d'escolaritat, una amb el català com a llengua vehicular l'altra amb el castellà, estarem creant dues societats dins una, fomentant la divisió i els enfrontaments quan en realitat ara no n'hi ha, pràcticament.

Així les coses, resulta que s'estan atenent els drets d'una part minoritària de la societat catalana, a jutjar per la representació al Parlament de Catalunya que tenen els partits que defenen el castellà com a segona llengua vehicular. Aquesta sentència fa que el model aprovat per la majoria, que ha demostrat tenir uns resultats bons, s'hagi d'adaptar. I això invalida la facultat que s'havia transferit a Catalunya de decidir sobre el seu model educatiu. Aquesta decisió, doncs, representa una vulneració del dret de la majoria de catalans a decidir en un àmbit en el que tenen la facultat legal de fer-ho.

En canvi, quan es tracta de defendre el dret de Catalunya com a poble a decidir el seu futur, llavors el que val és un text que es va votar fa 34 anys i la voluntat dels partits elegits en l'àmbit de tot l'estat. En aquest cas sí que la democràcia pot aixafar a una minoria, impedint-li fins i tot fer un referèndum per esbrinar quina és la seva voluntat. I la justificació és la legalitat i el bé de la majoria.

Quin és el motiu d'aquesta diferència? Doncs que per la majoria de governs espanyols, i per aquest en particular, les diferents part de l'estat són regions amb curiositats culturals anecdòtiques. L'única entitat de pes és l'estat. A la Constitució parla dels pobles d'Espanya i de la preservació de la seva cultura llengua i institucions, però les interpretacions que se n'han anat fent no els donen a aquests pobles un poder real, ja que en qualsevol moment pot venir l'estat i desfer-ho tot.

És la constatació d'aquesta prepotència, i de la impossibilitat de canviar-la dins el marc actual o de canviar el marc actual, la que genera els sentiments independentistes que ha detectat el ministre. I cada volta que li dona al tornavís de la Constitució, enlloc d'enroscar més el cargol el porta al límit de la ruptura.

El cop d'estat

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta setmana ens n’hem lliurat d’una i bona. Ja tenia raó la María Dolores de Cospedal amb comparar-ho amb el 23-F, ja. Tots els indicis ho corroboren. Tal com diu la titular del jutjat d'instrucció de Madrid que ha enviat la causa a l'Audiència nacional, a la manifestació se exigía un proceso de destitución y ruptura del régimen vigente, mediante la dimisión del Gobierno en pleno, disolución de las Cortes, y de la Jefatura del Estado, abolición de la actual Constitución e iniciar el proceso de constitución de un nuevo sistema de organización política, económica y social. I, això és inadmissible. No només inadmissible, sinó que també és anticonstitucional, com també ho deuen ser les banderes republicanes que s'hi veien. Què devia pensar, pobre rei, tant que ha fet per tots nosaltres. Colla de desagraïts!.

Els que també ja els hi val són els de Jueces para la democracia, que en una nota que han tret s'entesten en fer creure que, el fet que els agents no anessin identificats, podria provocar indefensió dels ciutadans davant de possibles excessos de la policia (cosa que clarament no es va produir). Es veu que aquesta indefensió seria inconstitucional. Aquí el que passa és que la constitució s'ha de saber llegir, home. A més cal confiar en la policia, que si et pega no ho fa mai per gust, sinó pel teu propi bé.

Pel que fa als mitjans, els dels manifestants eren extremament violents. Hi havia feres de la tercera edat colpejant les porres dels policies amb el cap, amb els genolls, amb l’esquena. Encara que no està del tot confirmat, es veu que un jove volia treure un “tanque” al carrer, però va desistir quan l’amo del bar li va dir que les gerres grans de cervesa no podien sortir de l’establiment. Sembla que també hi podia haver alguns indesitjables amb samarretes amb una imatge com aquesta:

Si això no és treure els tancs al carrer... Sí, ja sé que es pot al·legar que és un tanc de merda però, què voleu que us digui? A mi tot això em fa pudor. I més encara sabent que, si no arriba a ser pels policies infiltrats, era possible que no hagués aflorat el sentiment de violència d'alguns manifestants, quan tothom sap que això de no donar sortida a les emocions és una cosa nefasta.

Pel que fa a la proposta de modulació del dret a reunió i manifestació que ha fet la delegada del Govern a Madrid, Cristina Cifuentes, és indignant veure com en pot arribar a ser de malpensada la gent. Primer vinga a dir que si la desregulació va provocar la bombolla immobiliària i la crisi. I ara que la pobra dona es posa a regular, tothom se li tira al damunt. Si és que té tota la raó del món. Els manifestants no paren, com que són uns ganduls que no tenen res a fer, doncs apa, a cridar una estoneta i a entorpir el trànsit.

L'únic que caldria fer seria regular una mica el lloc i l'hora. Per exemple, les manifestacions podrien ser totes de 3 a 6 de la matinada dels dies feiners, per no perjudicar el negoci dels bars el cap de setmana. Aixo sí, a aquelles hores haurien de ser sempre manifestacions silencioses. També es podria optar per donar utilitat a alguns espais ara desaprofitats, com ara la illa Perejil o la de Tierra. Allà sí que la gent podria cridar tant com volgués. A més, contribuirien de forma activa a la defensa del territori.

Però, ja posats a fer una revisió, hi ha tota una sèrie de problemes recurrents generats per les manifestacions que es podrien solucionar d'una manera molt senzilla. S'enumeren a continuació, juntament amb les solucions més lògiques a aplicar:

1. En una manifestació mai se sap quanta gent hi ha participat i les xifres dels organitzadors i de la part contrària són totalment dispars. Això s'arregla molt fàcilment muntant un sistema de dorsals, semblant al de les curses populars (ei, que no em refereixo al Rajoy i la Aguirre corrent en calça curta pel carrer, eh?). Així, tants dorsals venuts, tants manifestants hi participen. Els que no tinguin dorsal és que són espectadors. Sí, heu llegit bé: dorsals venuts. En temps de crisi, manifestar-se és un luxe, així que cal pagar-lo. D'altra banda, si algú veu un problema el fet que no es puguin manipular les xifres, no cal preocupar-se: en manifestacions d'indesitjables es poden repetir alguns números, que total tampoc s'hi fixaran. En canvi, en les de gent de bé, es poden deixar forats entre un dorsal i un altre.
2. Un altre problema recurrent és la intenció que té cadascú a l'hora d'anar a la manifestació. La solució passaria per fer una enquesta obligatòria en el moment d'obtenir el dorsal. Si, per exemple, la manifestació fos sobre el tema de l'avortament, l'enquesta podria consistir en una única pregunta tipus test: Què opina sobre l'avortament? Amb dues respostes possibles, per captar els matissos: Estic totalment en contra, en tots els casos o No hi estic mai a favor, en cap cas. Si, en canvi, fos una manifestació de pollosos antisistema, caldria que especifiquessin en una redacció d'uns cent folis, aproximadament, els sentiments que els provoquen totes i cadascuna de les institucions democràtiques, basant cada una de les afirmacions en estudis detallats i presentant diverses alternatives, amb els corresponents estudis de viabilitat econòmica. Evidentment, l'obtenció del dorsal en el primer cas podria tenir un cost d'un cèntim, mentre que la correcció i revisió de l'enquesta en el segon cas implicaria una feina que justificaria un preu d'uns 50€, posem per cas.
3. Massa sovint la policia es veu acusada injustificadament de maltractaments als manifestants. Però si un d'aquests indesitjables acaba la manifestació amb un braç trencat, com podem saber que no l'hi tenia ja abans de començar? La solució per aquest problema és diàfana. Cada manifestant s'haurà de sotmetre a una revisió mèdica exhaustiva (i el més vexatòria possible), per tal de inventariar tots els mals previs, de cara a contrastar-los amb possibles danys a l'acabar la manifestació. D'aquí se'n podria treure un certificat d'aptitud, de forma que els que no complissin les característiques indicades ja no poguessin participar: gent que corri massa i sigui difícil d'atrapar, individus molt forts que puguin arribar a ocasionar danys als pobres policies, etc. Evidentment, les revisions mèdiques s'haurien de fer a centres privats, pagant un preu elevat i tindrien una validesa d'un dia.
4. Una altra conseqüència desagradable és que algunes vegades es fan destrosses. El millor per assegurar les indemnitzacions és que els manifestants deixin un dipòsit de 100.000€, pels possibles desperfectes ocasionats, o per fer front a la fiança que se l'hi imposarà si acaba sent detingut. Això té l'avantatge addicional de que els dipòsits a vegades es traspaperen i poden estar mesos o anys sense ser retornats, de forma que, mentrestant, poden servir per pagar algun rescat bancari, o més dotacions pel cos antiavalots.
5. La visualització de les manifestacions per la tele pot provocar més protestes. La solució és clara: si la gent posa la tele per veure crits, s'emet de forma obligatòria per totes les cadenes un programa especial de Salsa rosa o una cosa per l'estil.

Finalment, em vull sumar al nostre president en la felicitació a la majoria silenciosa que pateix aquest govern en silenci, sense molestar a la resta de gent i que repudia els actes violents d'aquest grapat de colpistes dels que ens van deslliurar d'una manera "magnífica" els cossos i forces de seguretat.

Realment, aquest govern és revolucionari. O, com a mínim, és una màquina de fer revolucionaris.

Salut!

Pressupostos 2013

(Traducido al castellano aquí)

Fa anys hi va haver una pel·lícula anomenada Aeropuerto que va ser precursora del gènere de desastres. Va tenir tres seqüeles Aeropuerto 75, Aeropuerto 77 i Aeropuerto 79. Al posar el títol d'aquesta entrada, l'associació d'idees freudiana m'ha jugat una mala passada i he anat a parar a aquesta saga de desastres, on es repetia el títol, però actualitzant l'any.

I és que, si els Pressupostos 2012 van ser presentats com els més austers de la democràcia, aquests sembla que els hi disputaran el títol. A més, fent honor al seu nom, pressuposen coses. Entre elles que el PIB baixarà només un 0,5% i que s'acabaran complint les perspectives de dèficit per aquest any. Ambdues premisses semblen bastant improbables. En aquest context l'únic que justifica l'adjectiu de "realista" per aquests pressupostos, és que inclou una partida per les despeses de la monarquia constitucional de la que gaudim.

L'any que ve s'hauran de pagar 38.590 milions d'euros pels interessos del deute públic. I els pressupostos són deficitaris, o sigui que a l'acabar el 2013 tindrem més deute. Si el preu segueix pujant, el pagament dels interessos seguirà en augment. El PIB es reduirà, amb el que el nombre d'anys que es trigarà en retornar tot això es va allunyant més que acostar-se.

Amb tota aquesta situació, la solució sempre segueix sent la mateixa: cuidar les fonts del capital, no fos cas que s'enfadessin i no ens deixessin més diners. El retorn de tots aquests diners en un marc global de recessió és impossible. Com ho és a Portugal o, més dramàticament, a Grècia.

Els compromisos adquirits amb la gent es poden trencar: l'edat de jubilació s'allunya i sembla probable que les cotitzacions que hem anat aportant fins ara no estaran disponibles quan les necessitem. Els empleats públics deixen de rebre part del seu salari. Les condicions d'estabilitat laboral, que potenciaren durant anys que les empreses disposessin d'una plantilla més fidel per la seguretat que tenien, han quedat dinamitades. Les valoracions que obligaven els bancs a pagar al sol·licitant d'una hipoteca, es converteixen en paper mullat quan la dació en pagament no és acceptada.

En canvi, els compromisos de pagament d'interessos són sagrats. Què garantim amb això? Que ens deixin més diners, però a un interès cada cop més alt, perquè les expectatives de que es retornin són cada cop més lluny i això es tradueix en una prima de risc més elevada. Al final, resulta que ens endeutem més encara per pagar uns interessos que cada cop van en augment.

La veritat és que jo no en tinc molta idea d'economia, però potser ens sortiria més a compte no donar més corda als que ens l'estan posant al voltant del coll. Un exemple: l'estat deixa diners a un banc per a que no tanqui. Els deixa a un interès baix i després aquest banc ofereix més interès als seus clients a base de comprar deute públic a un preu molt més alt. Li trobeu un nom a això? El més bonic que se m'acut és presa de pèl.

Si volem trencar aquest cercle hem de deixar de rodar sobre el mateix eix, el de la "confiança" dels mercats (ara entenc allò de que la confiança fa fàstic). A continuació unes quantes propostes:

1. Es parla d'augmentar els impostos a les grans fortunes. Al meu parer no caldria ni això: només que aquestes grans fortunes es convertissin en préstecs sense interès a l'estat, ja disposaríem de diners per començar a remuntar, sense l'escanyament dels interessos. I els propietaris d'aquestes fortunes? No perdrien els diners, tan sols no els podrien usar per fer-los créixer especulant, com és possible que facin ara en molts casos.

2. També es parla de posar impostos a les plusvàlues de les transaccions financeres. Jo impediria directament aquestes plusvàlues. Per mi els preus de les accions haurien de ser fixos. La gent que invertís en borsa només hauria de treure profit dels repartiments de dividends que els proporcionessin els beneficis de les empreses en que participen. Si no voleu ser tan radicals, posem que el preu de venda d'una acció no pot superar el preu de compra en més d'un 0,01% per dia de possessió de l'acció. Així, en un any, el màxim que es podria guanyar seria un 3,65% amb la compra-venda. Això trauria atractiu a la borsa i baixaria el preu dels crèdits, inclòs el deute públic.

3. Si no es rescata les persones que perden la feina o la casa, o que han de tancar la seva empresa per la crisi, tampoc és lògic que es protegeixi el capital dipositat en els bancs. En principi, els interessos són més alts quan augmenta la possibilitat de que no es retorni el préstec. De fet aquesta és la justificació de la prima de risc: com més alt és, més interès es demana. Si l'operació falla, cal assumir el risc que es va adquirir i perdre els diners que es van prestar al seu dia. Com a mínim, no està justificat retornar els interessos que eren garantia del risc, si al final no s'ha assumit.

Totes aquestes mesures ens traurien probablement del cercle dels escollits. Potser ens farien fora de l'euro i ens hauriem de reinventar, reduint el nostre tren de vida i tornant a començar des de zero. Segurament ens associaríem amb altres països en una situació semblant com Portugal o Grècia, formant el grup dels maldestres.

Si seguim pel camí on estem, és possible que d'aquí més temps partim de molt sota-zero, juntament amb la resta de societats més avançades, en les que les desigualtats es van aprofundint, com denunciaven ahir uns 40.000 manifestants a diferents ciutats d'Alemanya. El gràfic publicat per La Vanguardia sobre la distribució de la riquesa entre la població de més de 17 anys és molt eloqüent:

Tot aquest muntatge és insostenible a nivell mundial. Com més triguem a canviar les regles del joc, més patiment hi haurà per tothom.

De impostos i tributs a quotes i contribucions

(Traducción al castellano aquí)

Fa temps que em rondava pel cap una entrada sobre el tema del frau fiscal i la visió que en tenim. L'argumentació era que, en cercles petits, no pagar el que ens pertoca està mal vist per la resta de persones implicades, però quan arribem a cert nivell, el defraudador passa a ser una persona espavilada. Seria impensable que et trobessis a l'ascensor un veí que et digués:

• Aquest any he aconseguit pagar només la meitat de les quotes de la comunitat perquè tinc a l'administrador enganyat.

En canvi, no ens sorprèn molt que el mateix veí ens digui:

• Aquesta feina l'he fet sense IVA, perquè si no em surt massa a pagar de la renda.

En els dos casos, l'altre ens està passant per la cara que ell s'estalvia uns diners que haurem de cobrir entre tota la resta, però en el primer cas segurament li cantarem les quaranta per insolidari i en el segon potser el felicitarem per com n'és d'espavilat.

La meva proposta per pal·liar aquest problema era canviar-li el nom als impostos. L'arrel de la paraula està clara: un pagament que imposa algú amb poder als seus subordinats. En aquesta mateixa direcció va la paraula tribut: rendir honors i mostrar el sotmetiment als vencedors per part dels vençuts. És evident que aquestes paraules suggereixen injustícia i justifiquen la resistència.

Si ens apuntem a un gimnàs o pertanyem a una comunitat de veïns, paguem una quota, o sigui una part de les despeses per cobrir-les entre tots. Un sentit semblant té la paraula taxa, una aportació proporcional a un servei que s'està rebent. Més evident encara és el terme contribució, que suggereix esforç en comú per obtenir algun benefici.

Després de tots aquests raonaments anava a concloure que potser fóra bo canviar-li el nom als impostos i tributs per qualsevol d'aquestes altres opcions, de forma que representés millor el caràcter de repartició solidària de les despeses comuns de tota la societat. Així, també es podrien introduir paraules com aportació o cànon, potenciant el significat de assumpció conjunta de les despeses i proporcionalitat amb respecte a uns criteris establerts.

La veritat és que, a mesura que he anat escrivint l'entrada, m'he adonat que, actualment, els impostos i els tributs són això: uns diners manllevats per una imposició dels poders establerts, que estan servint per rendir tribut als mercats i als poders financers, que són els que ens han guanyat la batalla amb el deute i la prima de risc. Els governants que ens imposen tots aquest pagaments, sovint delmen la recaptació amb la seva quota de corrupció (vaig quedar impactat amb el vídeo de cafè amb llet sobre la gestió de la sanitat a Catalunya).

Així les coses, potser és millor deixar els noms d'impostos i tributs. Potser sí que haurem d'acabar creant una agència de contribuents, no catalana, sinó social. Una agència que recapti el que necessitem per construir la societat que tots volem, amb sanitat i educació per a tothom. I el deute que han contret, que el paguin ells, que a nosaltres ningú no ens va consultar si volíem estirar més el braç que la màniga.