Mi no entender

La frase del títol és la segona que m'ha vingut al cap en sentir la intervenció d'avui d'Artur Mas per anunciar el pacte amb la CUP. La primera frase ha estat aquella de "cautivo y desarmado ...". Després he llegit el comunicat de la CUP. I he seguit sense entendre res. Si haguessin investit a Mas haurien conservat intacte el seu paper en el Parlament, haurien pogut seguir amb el marcatge que han vingut fent durant aquesta legislatura. En canvi, han optat per comprometre's a l'acord que podeu llegir aquí. Comprometre's a "no votar en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o al dret a decidir quan estigui en risc l'estabilitat del govern" i incorporar dos parlamentaris (suficients per superar la suma de la resta de grups) dins la dinàmica de Junts pel Sí, per mi equival a incorporar-se dins Junts pel Sí. Jo crec que som molts els que vam votar la CUP perquè no volíem que el famós procés es dugués a terme de determinada manera. I els motius per no investir a Mas eren que el procés no el podia liderar algú lligat a les retallades i que formés part d'un partit amb tants processos oberts per corrupció. Al final, el nou candidat és de CDC també, no pas algú neutre i de consens. De fet, el punt tres especifica que s'investirà a qui designi l'actual president dins dels parlamentaris de JxSí. Un xollo, vaja.

Al final del comunicat de la CUP, després del text de l'acord, també diu que seguiran tenint un grup parlamentari amb veu pròpia i que les dues diputades que participaran en els espais de deliberació de JxSí ho faran per millorar la coordinació i garantir el compliment dels acords. No sé pas com ho faran si han de garantir l'estabilitat del govern per sobre de tot.

Però més significativa és la presentació que ha fet l'Artur Mas de l'acord. Quan acabes de pactar amb un nou soci i vols començar un camí un projecte nou amb ell, no acostumes a denigrar-lo. En canvi (podeu sentir-ho a partir del minut 14.50) els posa literalment verds. Per exemple, al minut 15.10 diu "perquè a CUP hauria tingut la paella pel mànec al Parlament. I aquest acord que s'ha subscrit gira la truita". Com us deia, l'anunci s'assemblava més a un comunicat de rendició incondicional de l'enemic que l'acord amb un nou soci.

Especialment perillosa he trobat una frase al minut 16.48, quan diu "allò que les urnes no ens van donar directament, ara s'ha hagut de corregir a través de la negociació". Coi, quina república més molona que estem construint, com deia en l'entrada del cel i el dit! Els resultats de les urnes necessiten correccions. Visca la democràcia!!

Per la banda de la CUP es diu que el president Artur Mas ha fet un pas al costat i ha acceptat la seva part de responsabilitat en les dificultats dels darrers mesos. Bé, no sé on veuen aquesta acceptació, ni en l'acord escrit, que si que reflecteix el mea culpa de la CUP, ni en la intervenció xulesca de salvapàtries, on assegura que no és una retirada de la política (minut 22.32). Diu que es dedicarà a recompondre CDC, que estarà a disposició del govern pel que calgui i, especialment, que se sent alliberat del seu compromís de no presentar-se més a la presidència de la Generalitat. Com podeu veure, això no és ni una retirada ni cap autocrítica o assumpció de responsabilitats, sinó una declaració de persona santíssima que ha estat ofesa pel dimoni cupaire.

En fi, no sé com quedarà la CUP després d'això. Tinc la sensació que és clarament una altra damnificada del procés-tsunami. Però no la conec prou com per atrevir-me a fer un pronòstic. De fet, després del que ha passat avui, tinc clar que la conec molt menys del que em pensava. El que més greu em sap és la sensació de que, finalment, el meu vot ha anat a parar a JxSí, segrestat totalment per l'orbita d'en Mas. El meu únic consol és que diuen que dels errors se n'aprèn. Així sia.

Independència: cel o dit?

Aquests dies, un bon amic a penjat al seu mur de facebook un enllaç a aquesta escena de la pel·lícula Amelie:

L’ha acompanyat d'un text en que palesa que tots continuem discutint si ha de ser el dit índex o l’anular el que assenyali el cel. Que sigui un bon amic no implica que coincidim en les nostres maneres de pensar, així que, coneixent-lo, em permeto interpretar que ell participa del discurs d’una bona part d’independentistes, que argumenten que primer cal aconseguir la independència i després ja veurem com ens governem. Entenc que, per ell, els elements de la frase que diu el nen (Quan un dit apunta al cel, el talòs mira el dit) deuen ser cel=independència i dit=camí per arribar-hi. El talòs li posa cadascú segons les seves apetències, que d'això estem demostrant que en sabem un tou.

M’ha anat molt bé que posés aquest exemple, perquè m’he adonat que, per a mi, el cel és més lluny. És un marc de convivència diferent, en el que la gent marqui el ritme de l’economia, enlloc de que sigui l’economia la que marqui el ritme de la gent. Un marc en que fem les feines que calguin per cobrir les necessitats de tothom, enlloc de crear necessitats a tothom per a que puguem treballar i justificar el nostre dret a viure. Bé, suposo que ja veieu per on vaig. De fet, als que em coneixeu em sembla que ja us ho he explicat alguna vegada...

En el meu cas, la independència de Catalunya és un dit que pot assenyalar aquest cel d’una manera més nítida que altres en aquests moments. Com en el cas del meu amic, també veig que hi ha diferents dits apuntant al mateix cel. Com ell, també canviaré de dit si en algun moment crec que un altre em durà més fàcilment o ràpida al meu cel. El ens diferencia és el que cadascun considerem cel. Si més no, avui per avui.

Però aquests dies ha quedat demostrat que el mateix dit pot apuntar a cels ben diferents. Suposo que la cosa deu ser que depèn de l’angle des d’on te’l miris. Si sentim la intervenció del 6 de gener d'Artur Mas defensant la seva postura de no cedir la presidència de la Generalitat, podem extraure moltes conclusions. En primer lloc, no té cap inconvenient en afirmar que el seu govern ha dut a terme polítiques socials durant tot aquest temps. En fi, això ja ni ho entro a comentar. Prefereixo ser una mica dolent, donant-li la volta a la part final de la intervenció en que es recobreix de dignitat assegurant que la presidència de la Generalitat no es pot resoldre com una subhasta de peix. Suposo que posats a subhastar, millor que sigui a Christie's, que així no hi entra qualsevol. Només la gent culta, lliure, desvetllada i feliç que conforma la classe mitjana a la que aspira tot bon membre de les classes populars, segons Muriel Casals. I també és curiós que justament parli de "subhasta de peix" qui sovint ha estat acusat d'aplicar la política de "peix al cove". Ja està, ara us demano si us plau que em perdoneu la meva maldat i segueixo amb l'argument més excitant del que utilitza.

En la seva intervenció, afirma que el vot d'una mica més de tres-centes mil persones no es pot imposar sobre el de més d’un milió sis-centes mil. També ho compta en diputats: 10 diputats no poden manar sobre 62. Aquest argument és fantàstic i l’he sentit repetir un munt de cops aquests dies. Però ell l'arrodoneix repetint el mantra de que el procés s'ha de construir-se sumant i no restant, incloent i no excloent i votant i no vetant. Està molt bé aquest argument.

Anem a veure el resultat de les eleccions, fixant-nos només en els partits amb representació parlamentària, que eren les regles del joc que anunciava JxSí per justificar que no calgués una majoria de vots, que fos suficient amb una d’escons, ja que se’ls havia obligat a anar a unes eleccions plebiscitàries:

Candidatura	Vots	Escons	Vots / escó
JxSí	1.628.714	62	26.270
C’s	736.364	25	29.455
PSC	523.283	16	32.705
CSQP	367.613	11	33.392
PP	349.193	11	31.745
CUP	337.794	10	33.779

Siguem bona gent i considerem que la CUP no duia al programa que en Mas no seria investit (JxSí crec que tampoc duia al programa que l'investirien). Si descomptem la CUP, hi ha 63 diputats en contra d'investir Mas i 62 a favor. En vots, la diferència és 1.976.453 vots pels partits que van deixar ben clar que no investirien Mas i 1.628.714 pels que al final ho van acabar aclarint públicament. Qui coi es el que exclou, resta i veta? Qui pretén saltar-se les regles que vol utilitzar per justificar les seves accions? Sembla que els que no comparteixen el concepte d’independència=cel, no mereixen votar, ni ser sumats ni inclosos.

Mireu, arribats a aquest punt, em reafirmo en el que deia fa uns dies. Jo crec que, per en Mas i l’entorn que representa, la independència tampoc és el cel, sinó que és un dit que avui en dia apunta al seu cel. L’únic problema és que no s’assembla gota al meu. Així que li hauré de dir al meu amic que sí que importa quin dit agafem, quin procés escollim per la independència, perquè com bé deia en Mas, depèn de com es porti el procés, pot ser la seva fi. Si fem un procés a base d’excloure i no d’incloure, de vetar i no votar, de restar i no sumar, el procés se’n va en orris. Ara, hem de fer anar tots els dits, no només els d'una mica menys d'una ma.

Industrialitza que fa quartos!

La Revolució industrial ens va canviar la vida. No a nosaltres com a individus, és clar, que ja hem nascut en una societat industrialitzada, però sí a l'espècie humana. I, de retruc a la resta d'espècies. Fa poc vaig llegir el darrer llibre de Naomi Klein, i ella apunta a la Revolució Industrial i el pensament que la sustenta com responsables del punt en que ens trobem ara, de sobreexplotació de recursos i també de persones. La filosofia a la que es refereix és la de que l'home és capaç de domar la Terra i els seus recursos i fer-la servir al seu antull, i que això no és només una possibilitat, sinó més bé és una obligació, la missió que té encomanat l'ésser humà. Al final, el que ens havia de lliurar de la dependència de la Natura ens acaba suposant un esclavatge molt més perniciós. Més que res perquè la Natura cerca un equilibri estable, mentre que l'equilibri inestable del capitalisme es basa en no parar mai de créixer, en no aturar la màquina en que es sustenta.

Però és interessant el concepte d'industrialització en sí mateix. Em refereixo a la industrialització com a contrari de l'artesania, a la contraposició entre el procediment i l'expertesa. En l'artesania existeix el concepte d'aprenent que acaba esdevenint mestre. L'artesà aplica procediments o receptes, certament. No reinventa cada dia el seu ofici. Però sap què hi ha darrera seu. Sap perquè un pas ha de ser aixi i que passa si s'executa d'una altra manera. Per tant, ell mateix pot adaptar-se si el producte que cal elaborar és diferent de l'habitual, si rep un encàrrec fora del comú. La industrialització suposa l'existència d'un enginyer que dissenya un procés industrial per obtenir uns resultats determinats. El disseny pot consistir en màquines o, més genèricament, en procediments que permeten obtenir sempre el mateix resultat. En la industrialització, tot el coneixement s'aplica en l'elaboració del procediment. Després, els que l'apliquen són obrers, que només s'ha d'encarregar d'aplicar-lo. Com més avança la industrialització, menys experiència els cal als obrers per fer la seva feina i passen a ser cada cop més operaris intercanviables, que avui poden fabricar cotxes i demà rentadores. En el seu estadi més avançat, els operaris són substituïts per robots, que són prou sofisticats per executar uns procediments cada cop més detallats.

La industrialització ha permès que molta més gent tingui accés a bens que amb l'artesania haguessin resultat privatius. I és aixi precisament perquè la industria és mou bé en el terreny de la repetició, mentre que l'àmbit en el que l'artesania guanya és el de la diversitat. L'ideal seria que els dos sistemes de producció es mantinguessin dins el seu terreny i es complementessin. Quan algú es fa una casa, els maons, el ciment i la resta materials poden estar fabricats en processos industrials, però els plànols s'han d'adaptar al terreny, a la seva orientació, a les preferències dels qui hi viuran, etc. Si seguim cercant mes exemples, veiem que l'estandardització és important per a que els processos industrials siguin més òptims, ja que possibilita que el màxim de peces diferents encaixin. Tenim l'exemple dels endolls. Fa temps, el gruix dels borns no era el mateix per tots els endolls. Això feia que alguns aparells no es poguessin endollar en qualsevol endoll de la casa. Avui en dia ja estan pràcticament tots canviats, però trobem diferències en la forma dels endolls en diferents països. Per resoldre el problema, hi ha aparells que es personalitzen depenent del lloc on es vagin a vendre, però altres porten una terminació comú i afegeixen diversos adaptadors finals per usar el que calgui depenent del país on es faci anar l'aparell.

Ja sé que tot això és de calaix, però el que vull dir és que per industrialitzar cal repetició i estandardització, que no deixa de ser un tipus de repetició. Cal repetició perquè el més costós de la indústria és el desenvolupament del procediment. Si el que pretenem produir són poques unitats, els esforços emprats seran molt més grans que si les haguéssim fet de forma artesanal. Sovint parlem d'economia d'escala i estem acostumats a que les primeres unitats d'un estri nou siguin molt cares i es vagi abaratint el preu a mesura que se'n produeixen més. De fet, quan els costos de muntar el procés industrial ja s'han amortitzat, llavors s'assoleix el punt òptim. També cal repetició en tant que s'ha de seguir produint en el temps. Si muntem una fàbrica molt gran per produir molt en poc temps, ens caldran moltes màquines i no els traurem el suc. El millor és que un procés industrial produeixi el mateix que es destrueix, no més, ja que així pot funcionar indefinidament, optimitzant també així la inversió en maquinària. Finalment, la darrera repetició és l'estandardització. Com més diferències calgui contemplar més complex és el procés industrial que s'ha de muntar.

Quan la industrialització va lligada al capitalisme i l'objectiu és maximitzar els guanys, la recerca de la repetició per tal d'aconseguir el màxim de beneficis provoca els efectes que ja exposava a una entrada de les primeres, i que van relacionats amb cadascun dels àmbits de repetició esmentats. Per tal de produir més quantitat, cal ampliar al màxim els possibles compradors. Així, molts dels bens que tenim estan infrautilitzats (vehicles, eines, roba, etc.) i molt sovint no cobreixen necessitats reals sinó induïdes per a publicitat. Per aconseguir la repetició en el temps s'imposen els articles d'un sol ús i s'introdueix l'obsolescència programada, de manera que es forci la renovació contínua. Aquesta tendència té també l'efecte de que, al tractar-se de productes amb una vida més curta, la qualitat i, sobre tot, la durabilitat no són tant importants. Això també abarateix els costos de producció i fa baixar el preu dels productes, afavorint-ne la renovació més freqüent. Finalment, l'estandardització fa que el que es pot produir a gran escala sigui molt més barat que els altres productes i els acabi fent desaparèixer. Aquest efecte es multiplica amb la globalització, ja que la diferència d'escala entre una empresa local petita i una gran multinacional és abismal i fa molt més difícil la competència. Per això, en la majoria d'indústries només acaben sobrevivint les corporacions, fruit molts cops de fusions i adquisicions d'empreses.

Però l'ús de la industrialització per guanyar diners té també l'efecte addicional d'estendre'n el seu àmbit: processos que seria més lògic que fossin "artesanals" es converteixen en industrials. Un exemple podria ser l'agricultura. Fins on jo sé, les diferents terres de cultiu, amb els seus climes, ubicacions i demés elements, haurien de tenir tractaments adaptats a elles. Així és com es venia fent des de que començà, seleccionant les llavors més adequades a cada lloc i amb coneixements concrets que s'aplicaven a partir de l'experiència. Tot això ha estat substituït per monocultius, adobs industrials i llavors transgèniques que fan que els cultius arreu del món cada cop s'assemblin més. Si surt algun problema, s'afegeix un producte addicional que facilita l'adaptació d'aquell conreu, de la mateixa manera que un electrodomèstic es ven amb diferents adaptadors per les diferents formes d'endolls. Així es van substituint els camperols per operaris i es perd l'ofici. Per simplificar, per estalviar costos, se sacrifica la biodiversitat, ja que seria massa costós adaptar processos industrials per tanta mena de cultius diferents. En canvi, es consumeix molta més energia en tot el cicle, donada la quantitat d'elements artificials que hi intervenen.

Àmbits on la industrialització guanya terreny a l'ofici se'n poden trobar molts i molt diversos: la ramaderia, la confecció, l'atenció a clients, etc. Molts oficis de reparació han desaparegut perquè les coses ja no s'arreglen, sinó que es llencen i, en els casos en que encara n'hi ha, com per exemple els cotxes, ja no es reparen components, sinó que es canvien segons procediments industrials de revisió. Fins i tot la construcció d'habitatges sovint no es pensa adaptada al lloc i a l'us que se n'ha de fer, sinó que es supleixen després les mancances amb una major despesa energètica. En tots aquests camps, a mesura que se simplifiquen els procediments, els operaris necessiten menys formació i, a mesura que se sofistiquen les màquines, poden convertir-se elles en aquests operaris.

Una d'aquestes transformacions la pateixo a la meva feina: el desenvolupament de software. Hi ha una part del software, la que són elements comuns, que és purament industrial, ja que el que costa és crear-lo i la generació de còpies és trivial, més ara que ja no cal vendre ni el suport físic. Aquest seria el cas dels sistemes operatius, els programes ofimàtics, els gestors de bases de dades, els entorns de desenvolupament, etc. Si pensem en una casa, tot això seria l'equivalent als maons el ciment, els cables, etc. Per fer una casa no construirem una fàbrica de maons, de la mateixa manera que no desenvoluparem un sistema operatiu per automatitzar el procés d'un usuari. En aquest cas, el fet que l'equivalent a la creació del procés industrial sigui el propi desenvolupament del software, i que la generació de repeticions sigui tant trivial que la pugui fer algú a casa seva, provoca els problemes de pirateria que tots coneixem. Però fins i tot sense pirateria, per poder mantenir el negoci, s'ha de tirar d'obsolescència programada, deixant que els components antics no es puguin actualitzar i forçant a comprar noves versions, o entrant en una espècie de lloguer en què, mitjançant quotes, es disposa sempre de la darrera versió.

Però això és la part "industrial" del software. La que crec que no hauria de deixar de ser mai artesanal (o d'ofici, com preferiu) és el desenvolupament a mida, el que es fa per un procés i un client concret. En aquest cas, l'eina s'hauria d'adaptar a l'usuari i no a l'inrevés. Estic d'acord en que l'existència de la informàtica canvia la manera de treballar de la gent, però hauria de ser per augmentar les possibilitats, per fer coses que no serien possibles si no existís la informàtica, no pas per fer la informàtica més fàcil, mes estàndard, més industrial. Però la tendència és tractar la informàtica deslligada del negoci i han anat desapareixent els departaments d'informàtica de moltes empreses, o s'han quedat com a elements de gestió de proveïdors externs que són els que fan els desenvolupaments.

Aquest sistema parteix de la base que tot el que es necessita es pot especificar de bon principi, detallar-ho completament en documents de disseny i enviar-ho a una "fàbrica de software", que és igual on sigui i qui la conformi, perquè és una caixa negra que es limita a fer el que se li ha demanat. A aquests processos se'ls aplica criteris industrials, provant de repetir el mateix en el màxim nombre d'instal·lacions, d'estandarditzar la manera de funcionar dels usuaris i de mesurar productivitats per optimitzar beneficis. Per fer-ho la valoració de les feines es fa en funció de taules de productivitat que proven d'obtenir el cost en funció d'uns pocs paràmetres del que se sol·licita. Aquest procediment hauria de ser extremament complex per ser precís i, sovint, no es tenen totes les dades necessàries a priori. Per tant, les estimacions són aproximacions molt barroeres al que serà finalment el desenvolupament.

D'altra banda, la desvinculació entre l'usuari i qui desenvolupa fa que es perdi el sentit del que s'està fent i tot se centri en els aspectes "mesurables". Es creen sistemes de penalitzacions per quantificar la qualitat i, com que realment no és quantificable, es generen capes de control dedicades a discutir la seva aplicació. L'important no acaba sent la qualitat del que es crea, sinó que compleixi les mesures que se li apliquen, que la culpa sigui d'un altre. Això acaba produint comportaments com el de Volkswagen al programar els motors per superar els controls d'emissió, com deia en una entrada recent.

Tota aquesta tendència a la industrialització està orientada a augmentar els guanys de les empreses. De les grans empreses i els seus accionistes, principalment. I la seva justificació és una productivitat que es demostra de forma quantitativa. Però els resultats obtinguts es veuen condicionats per la mesura que se'n fa. I en el cas del software, veig impossible quantificar-ne la qualitat. Es per això que espero amb candeletes el retorn de l'informàtic de capçalera.

El joc de la gallina i El Procés tsunami

Volia fer un parell d'apunts sobre la pressió que està rebent la CUP per a que investeixi en Mas. El primer és que, quan vaig seguint els esdeveniments, em ve a la memòria el joc de la gallina que apareix a la pel·lícula Rebel sense causa. Per si no el recordeu, el joc es tracta de llençar un parell de cotxes cap a un penya-segat. El conductor que salta abans és el gallina, el que no ha estat prou valent. A la pel·lícula, el guanyador no ho pot celebrar gaire, perquè se li encalla la porta i cau amb el cotxe. La situació no és la mateixa, no es pot establir un paral·lelisme total, però tinc la sensació de que l'entorn de Convergència està fent-li el joc de la gallina a la CUP.

Segons el meu parer, en Mas no complirà l'amenaça de noves eleccions. Al muntatge de Junts pel Sí va aconseguir una relació de 60% de representants enfront del 40% d'ERC, descartant els independents. ERC va haver-ho d'acceptar per aconseguir que es fessin les eleccions plebiscitàries que volien. En unes noves eleccions això ja no tindrà sentit. De fet, ja s'ha vist que ERC ha superat a DiL. Alguns argumenten que hi pot haver influït l'abstenció dels que pensen que no s'hi ha d'anar a fer res a les Corts. Aquest perfil em quadra més amb els votants d'ERC que no pas amb els de CDC. En tot cas unes noves eleccions catalanes segur que deixen en pitjor situació a CDC enfront ERC de que té avui. Per això em sona tot a un joc de la gallina en que al final només hi ha un precipici. Abans que perdre més ja mirarà de trobar una solució de compromís, si la CUP li obliga a cercar-la.

El segon apunt és que el que es coneix com El Procés sembla un tsunami. Sovint s'ha comparat amb una onada. De fet, ara repassant he trobat una entrada meva en que ho feia, just abans de les eleccions del 2012. Llavors la sensació era de que hi havia una onada de gent que s'estava movent i en Mas provava de surfejar-la. Sembla que l'onada s'ha anat fent més potent i s'ha convertit en un tsunami que ho arrasa tot. Els primers en ser escombrats van ser els del PSC que, ancorats amb un PSOE estatal no van poder mantenir-se a flot ni amb el plantejament d'una consulta. Després li va tocar el torn als que havien assumit el dret a decidir, però sense un posicionament clar davant la independència. Quan es mirava de vincular el procés nacional amb el social, ja no valia el dret a decidir-ho tot, sinó que s'havia de fer per ordre. Abans del 27S les veus que negaven el caràcter plebiscitari de les eleccions eren menystingudes i se'ls augurava la seva desaparició. I realment, els resultats millors els van treure els que es van definir clarament sobre la independència. L'onada s'anava fent més grossa.

ERC s'ha lliurat de l'embat perquè ha cedit com un jonc (no en va el seu líder és en Junqueras, si em perdoneu l'acudit), i ha sabut renunciar a qualsevol reivindicació massa esquerranosa, aprovant pressupostos infumables o permetent a en Mas refugiar-se en una quarta posició a Junts pel Sí, prestant-li la seva reputació per aconseguir que es mogués la fitxa plebiscitària davant el xantatge de que, si no era així, no hi hauria eleccions.

Després de les eleccions li toca el torn a la CUP, que vol independència, però mantenint uns mínims que són els que va defensar durant la campanya. L'amabilitat inicial ja ha desaparegut i els que han dut l'estelada des del principi a la seva ensenya, ara resulta que són uns traïdors a la pàtria, que no són purs independentistes. Tot perquè no volen investir al paladí de les retallades, al que té el partit emmerdat de casos de corrupció. Potser és que es van equivocar en l'estelada escollida, la de l'estrella vermella amb fons groc, enlloc de la "bona", la de l'estrella blanca amb fons blau.

Fa tot l'efecte que la simpàtica onada s'ha convertit en un tsunami arrasa-esquerres. Sembla que els "Mas media" (no m'he deixat cap essa) són capaços de canalitzar el flux contra qualsevol que gosi plantejar el que l'inefable Pujol anomenaria "Això no toca". Qualsevol moviment fóra del que sigui pura fibra, del que vagi més enllà de la pell de gallina en sentir el Cant de la Senyera al Palau de la Música, queda arrasat si gosa interposar-se en el camí d'Ítaca, aquella famosa illa grega que unes quantes corporacions pensen subhastar-se quan s'acabi de teixir no-sé-quin TTIP (Tapís Teixit a Ítaca per Penèlope).

Perquè potser, al cap i a la fi, hi ha més semblances de les que pensava amb el joc de la gallina. Si no vaig errat, l'objectiu d'en Mas no és la independència, sinó ofegar una part de l'onada, que vol canviar més que el nom de l'Estat on viu. Si el cotxe és El Procés, potser a ell ja li va bé que s'estimbi. Si el tsunami fa més por que il·lusió, i hi ha gent que se'n desmarca, i acaba perdent la força que tenia, ja estarà ell allà per recompondre els trossos. Ara acaba de trobar el culpable de la trencadissa.

Les preguntes que cal respondre per saber si el cotxe ens servirà per alguna cosa són: Qualsevol independència ens val? Podem arribar a bon port muntats en un tsunami? Per mi les respostes estan clares ja fa temps. Ànims companys de la CUP. Resistiu l'embat de El Procés.

El cotxe del poble

Aquesta entrada l'hagués hagut d'escriure fa molt de temps, quan va esclatar l'escàndol de la Volkswagen i els seus motors amb software adaptat per detectar quan estaven davant una revisió. Després de tant de temps, pensava que potser no pagava la pena dir res, però la gent amb qui parlo segueix totalment indignada i se sent traïda per aquest comportament. Jo no és que l'aplaudeixi, ni molt menys, però no el trobo tant inesperat o insualment escandalós. Més bé em quadra amb el model de societat en que vivim. Senzillament, a una empresa se li ha anat la ma tot mirant d'optimitzar guanys.

Alguns dels que han parlat amb mi afirmen que el que ha fet Volkswagen és il·legal. Segurament deu ser cert, perquè crec que ja han fet provisió de fons per les pèrdues en judicis i indemnitzacions. Però el que en realitat han fet és provar de passar l'examen amb el mínim cost. Si no ho tinc mal entès, havien de donar unes emissions baixes, mantenint un consum també baix i aconseguint més potència. Com que tot no podia ser a l'hora, o sortia massa car, se les van empescar per passar l'examen. I per a què són els exàmens sinó? Per passar-los. Recordo que quan em vaig treure el carnet de conduir em vaig aprendre que la distància entre els platins havia de ser de 0,nosequants mm (evidentment ja ho he oblidat). El que no em vaig aprendre, perquè sabia que no m'ho preguntarien, era què nassos són els platins. Tampoc em servia de res saber la distància, perquè mai els anava a desmuntar per comprovar-la.

El cert és que ens creiem que les proves i els exàmens són garantia. La meritocràcia està sobrevalorada, i molta gent advoca per a que determinats llocs els ocupin els que millor currículum tinguin i més bones notes hagin tret. En els exàmens. Aquells exàmens que sovint sabem que hem passat estudiant per passar-los. Si no, mireu-vos els oposicions. O per articles publicats. Aquells que a voltes han fet becaris a canvi de poder-se quedar en un departament. O, com en el cas que ens ocupa, les proves estandarditzades que han de passar els vehicles. En una de les converses que citava abans, jo deia que ens escandalitzaven del que havien fet, però tothom trobava normal que un cotxe mai arribi ni per casualitat al consum que marca a les especificacions, o que una bateria de mòbil s'aproximi mínimament a l'autonomia que anuncien les especificacions. Em deien que són condicions òptimes i que ja ho sap tothom perquè tots fan el mateix. Bé, llavors el que passa és que Volkswagen va un pas per endavant de la resta i ha descobert un truc que els altres encara no han aplicat (o sí, pel que sembla que apunten algunes notícies).

I és que fer exàmens està molt bé quan el que vols és saber què saben els teus alumnes per poder planificar el que cal ensenyar-los. Llavors, els primers interessats en no passar-se de llestos són ells, perquè tindran classes d'un nivell tant alt que no podran seguir o tant baix que s'avorriran com a ostres. Mesurar està molt bé si el que pretens és entendre com funciona un aparell i millorar-ne el rendiment o altres condicions. Però si de l'examen depèn passar un curs, obtenir una llicència o accedir a una feina, llavors el que cal és aprovar. Si de la mesura el que en depèn és poder comercialitzar un article o rebre una subvenció, el que cal és aconseguir aquell valor. El problema no és fer proves o prendre mesures, sinó usar els resultats per premiar o castigar. I és un problema perquè hem d'assumir que la majoria de coses que examinem o mesurem són massa complexes per a que la prova pugui reflectir-les bé. I la pròpia prova és converteix en l'objectiu, enlloc d'un mitjà. És la gran crítica que es fa als exàmens que vol incloure la LOMCE o que fa l'OCDE amb les PISA, que orienten l'educació a passar les proves, enlloc de centrar-se en el que hauria de ser el seu objectiu. Perquè ja em direu com nassos es dissenya un examen per valorar l'esperit crític dels alumnes!!!

I és que "feta la llei, feta la trampa". Les lleis estan molt bé, però els calen jutges. Perquè hi segueixen havent jutges si està tot legislat? Si tot fos tant fàcil, només ens caldrien uns pèrits que mesuressin o uns examinadors que examinessin i aplicarien els resultats aplicant un polinomi de 15 membres que donaria la pena a aplicar en cada cas. Però no és així, oi? Perquè resulta que, darrera de les lleis hi ha un esperit i cal algú que l'interpreti. Una llei automàtica és impossible en molts casos. Fins i tot m'atreviria a dir que les lleis són per aplicar-les en cas de conflicte, que si no no calen. I potser foto la pota fins al coll, però si un semàfor està vermell i no ve ningú, no passa res perquè el creuis, per molt greu que li sàpiga al Javier Cercas. El semàfor està allí perquè si volen passar un cotxe i un vianant a l'hora, tots dos sàpiguen qui ha d'esperar-se.

I aquí entrava un altre comentari que també em van fer en dues ocasions: la Volkswagen ha aconseguit vendre més vehicles amb aquests valors i també ha accedit a subvencions per cotxes poc contaminants. Ha estafat diners públics, diners de tots. Però resulta que tenim les SICAV. I resulta que tenim empreses que tenen deduccions financeres que els fan pagar menys impostos. O que pràcticament no tenen guanys en països amb el tipus de l'impost de societats alt, perquè paguen royaltys a altres empreses del mateix grup que tenen la seu en paradisos fiscals. Tots aquests casos són legals. No se'ls pot dir res. Però una SICAV a Espanya tributa a l'1% i ha de tenir un mpinim de 100 accionistes. En canvi, en molts casos l'accionista principal és una persona molt rica i la resta són els "mariachis", que tant sols posen la signatura per a fer-la possible. El tipus tant baix que tenia una justificació està servint, en realitat, per a que un ric s'estalvii molts impostos. És lògic que a una empresa se li gravin els beneficis i que, si li ha calgut obtenir un préstec, les despeses d'aquest finançament es tinguin en compte a l'hora de computar els beneficis pels quals tributar. Però trampes com la dels préstecs cars entre empreses del mateix grup, o del dipòsit de royaltys en empreses amb seu a paradisos fiscals van mes enllà de l'esperit de la llei.

Realment són diferents aquests casos del de la Volkswagen? Els diners que deixen de pagar les grans fortunes en SICAV o les empreses amb les trampes explicades són impostos que cal treure d'altres bandes. L'efecte econòmic és el mateix. Hi ha un problema mediambiental afegit, certament. Un problema mediambiental que no el tenim en compte quan trobem normal que els governs incentivin la fabricació i venda de cotxes amb subvencions per fer créixer la indústria de l'automòbil, enlloc de potenciar el transport públic i el lloguer i compartició dels cotxes existents.

I tornant al que em deien sobre que Volkswagen havia fet quelcom d'il·legal, això té dues solucions. La que semblava que prenia Alemanya, de demanar explicacions a la companyia, contrastava amb les propostes del ministre d'indústria espanyol de pujar els llindars d'emissions permesos. I és que els alemanys a vegades són massa quadriculats i poc imaginatius. Sempre hi ha dues maneres d'evitar que es produeixi un fet il·legal: impedir el fet o legalitzar-lo. Quan qui el fa és proper al poder, és molt fàcil que la segona opció tiri endavant. I si no, temps al temps...

El pont sobre l'ERO Kwai

Ja s'han acabat les negociacions de l'ERO a l'empresa on treballo des de fa gairebé 26 anys. La setmana que ve s'obrirà el període d'adscripció voluntària i després s'aniran fent efectius els canvis inclosos en l'acord signat. Ha estat un mes de mobilitzacions, de parlar amb gent diversa i de compartir el nostre posicionament davant la feina. Poc després de començar les negociacions vaig escriure aquesta entrada. En ella em preguntava si els llocs de treball que estàvem defensant són realment "nostres", són quelcom que ens beneficia o és un mal menor que acceptem per sobreviure. En aquest sentit, recordo tres converses amb companys. A la primera, davant la comparació de fer sobre-esforços per la feina o pel comitè se'm deia que a l'empresa no se li havia de regalar res. A la segona, plantejant la possibilitat de estar disponible fora d'hores de feina per fer possible una major flexibilitat en ambdós sentits, se m'indicava que calia complir el contracte de manera escrupolosa, també sense fer cap concessió. Finalment, la tercera anava sobre el supòsit d'un canvi de centre de treball i la possibilitat d'obligar a l'empresa a arribar a un acord a base de fer el mínim estricte, sense que pogués ser punible. Dóna la sensació que l'empresa no és a la mateixa banda que els treballadors, sinó que és l'enemiga.

Abans de continuar vull deixar clar que sé que a l'empresa s'han donat, es donen i, segurament cada cop més, es donaran casos en que la gent es forçada a fer molt més del que està estipulat al seu contracte amb amenaces i coaccions. Aquests casos no els justifico de cap manera i cal denunciar-los i lluitar contra ells. No és d'aquestes situacions de les que vull parlar aquí, sinó dels projectes que van fent, amb els alts i baixos propis del negoci de la informàtica.

Jo he tingut sort durant tots aquests anys i no m'he sentit coaccionat a fer sobre-esforços. En canvi n'he fet. I, repassant la meva història laboral, segurament n'he fet fer a alguns que tenia al meu voltant. No sé si ha estat un error o no, però el motiu ha estat la implicació amb el que estàvem fent, la identificació amb la feina, el fer-me-la meva. A vegades es parla de responsabilitat, però que té més a veure amb sentir-se útil i amb la satisfacció pel resultat de la feina, amb que et vingui de gust explicar a què et dediques.

Un cap que no té hora de plegar arrossega als que en depenen i pot esdevenir un problema gros. Sé de projectes on això ha provocat baixes per ansietat en persones que no havien estat coaccionades de manera explícita, sinó arrossegades per l'entorn. Cal saber posar la feina en el seu lloc. Això és més important encara quan s'està portant un equip, ja que cal ser conscient de que no tothom té la mateixa disponibilitat i interès que un mateix. És important considerar que la resta de membres del grup només han de complir amb la seva feina i no pressuposar-los una dedicació més alta, encara que un mateix la tingui. Però un cop posades totes les prevencions que calgui, prefereixo fer sobre-esforços en una feina en la que em senti implicat, que estar pendent de com passen les hores al rellotge, esperant que arribi l'hora de marxar d'una feina sense solta ni volta.

Arribats a aquest punt, em va venir al cap la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai. I em va com anell al dit perquè és tan contradictòria com el tema d'aquesta entrada. Moltes de les exigències de respecte als tractats sobre presoners, que el coronel Nicholson (Alec Guinness) fa als japonesos al principi de la pel·lícula, se les acaba saltant quan és ell qui dirigeix l'obra. Empeny als soldats a treballar més del compte i a forçar terminis, fent treballar també als que estan ferits. En part ho fa per demostrar la superioritat britànica, però també es fa seva l'obra, donant-li un sentit que en realitat no té. Ara ja fa temps que no la he vist però, si no recordo malament, a la festa en la que celebren la finalització de l'obra, parla de l'admiració que despertarà en els viatgers aquell pont, quan el travessin després de la guerra. Acaba ajudant al seu enemic però, a canvi, els presoners no es tornen bojos, sinó que els puja la moral i tenen un objectiu del que sentir-se orgullosos.

Hi ha algú que tampoc perd el nord, que té un objectiu clar i que no s'atura fins aconseguir-lo: el major nord-americà Shears (William Holden), que no pensa en res més que en fugir del camp de presoners. I ho aconsegueix. Al final és ell qui torna a la selva amb un comando per dinamitar el pont, i és també ell qui fa veure al coronel britànic que el pont és una arma de l'enemic, de forma que, si no recordo malament, és el coronel qui l'acaba destruint.

Si el coronel no hagués estat tant tossut, podia haver-se plantejat el camp de presoners com una continuació del camp de batalla, i haver sabotejat la feina. Llavors hagués estat treballant contra el seu propi objectiu, tal com ho va fer, però sent-ne plenament conscient. Aquesta és una possibilitat vàlida si estàs en un camp de presoners, d'on se suposa que sortiràs quan acabi la guerra o quan moris, el que passi primer. Se'm fa difícil tenir-ho com un plantejament de futur, dins l'empresa on treballes, i estar permanentment considerant-la com l'enemic, encara que ben segur que hi ha molta gent que viu així les seves relacions laborals.

I ara que m'acosto al final us he de dir, francament, que aquesta entrada no està arribant a les conclusions que jo li tenia previstes. Què coi té tota això a veure amb l'empresa? Doncs potser m'equivoco però, després de l'ERO, l'entusiasme per la feina serà difícil de recuperar. Parlem de recuperar el poc que quedava després d'anys d'estancament laboral i salarial, i del model productiu que ha anat implantant l'empresa aquests darrers anys. Si és així, als treballadors ens queden les tres opcions anàlogues a les descrites a la pel·lícula. La primera és la fugir de l'empresa, ja sigui cames ajudeu-me o expulsats per l'ERO. La segona es quedar-se i mirar de trobar un pont per construir, un projecte que ens faci sortir de la feina cada dia amb la sensació d'haver fet quelcom del que ens sentim orgullosos, encara que ens haguem d'enganyar a nosaltres mateixos per aconseguir-ho. La tercera és anar tirant com puguem, esperant cada dia que arribi l'hora de marxar i cada mes que arribi l'hora de cobrar, i sentint l'empresa com mitjà de vida i verí alhora. Per a mi, la més insalubre de les tres opcions és aquesta darrera. I potser hi acabaré si no tinc més remei, però ve a ser com enterrar-se en vida, treballant per l'enemic i sent conscient de que ho és.

Confluència envers independència

Des de la darrera Assemblea General Extraordinària del Procés Constituent, on es va decidir que no concorreria com a tal en cap de les candidatures a les eleccions del 27 de setembre, em ronda pel cap aquesta entrada. Me la va suggerir una de les darreres intervencions, que advocava per la incorporació en la CUP-Crida Constituent. L'intervinent assenyalava que s'havia estat parlant tot el matí de confluència, com si fos un objectiu a aconseguir, quan en realitat no era més que una eina. Per ell l'objectiu era la independència, i la candidatura defensada, la millor opció per assolir-la.

Jo ja tinc clar de fa temps que, per a mi, la independència no és un objectiu sinó una eina. Aquesta discrepància no era cap novetat. Del que em va fer adonar aquella intervenció és que la confluència sí que la tinc com un objectiu. I a partir d'aquell moment, he anat donant voltes a la relació d'aquest dos conceptes. Per a aclarir-nos, quan parlo de confluència em refereixo a la capacitat de persones diferents, amb punts de vista diversos, de posar-se a treballar juntes. És el famós "podem pensar diferent, però hem de pensar junts". És posar-se d'acord en el que es bàsic per anar construint plegats.

Com deia abans, per a mi la independència té sentit com a oportunitat per transformar la societat, canviant-ne les regles del joc. Hi ha persones que defensen la postura de "primer la independència i després ja canviarem el que calgui". Són punts de vista diferents i respectables però, fins i tot en el segon cas, la independència no és un objectiu final, sinó una fita. Un cop aconseguida la independència, la proclamació del nou estat, ja desapareix com a objectiu. Sí que podem plantejar-nos que ens volem seguir independitzant, trencant totes les dependències que tenim: sortir de la Unió Europea, rebutjar tractats amb altres estats que limitin la nostra sobirania, autoabastir-nos d'aliments i energia, no dependre de matèries primeres externes. Em temo, però, que aquestes noves independències no susciten el mateix consens que la primera, la que consisteix únicament en assolir un nou estat.

La confluència, en canvi, no és cap fita, sinó un criteri, una manera d'abordar els problemes. Davant de qualsevol situació en que ens trobem, podem optar per abordar-la confluint, mirant de trobar quins són els punts de consens i construint sobre aquestes bases, respectant la diversitat, o podem optar per votar i guanyar, per imposar criteris, encara que sigui democràticament, per majoria. Per a que la confluència funcioni, cal implicació, cal sentir-se partícip del que s'esta construint, i no pas un client que compra un producte. No és una fita, perquè mai s'hi arriba, però és un objectiu en tant existeixi la voluntat de fer les coses d'aquesta manera.

Si és important per mi posar-se a fer les coses junts, encara que sense pensar de la mateixa manera, potser hagués hagut de votar a favor d'integrar-nos en Catalunya Sí que es pot, oi? Té un manifest que concorda raonablement amb el que penso i possibilitats d'incidir en el panorama polític després de les eleccions. Però no hi vaig veure la possibilitat de confluir, de participar-hi des de la diversitat. És una bona oferta política però no veig la manera de fer-me-la meva, més enllà d'incorporar-me en alguna de les estructures que la van pactar.

Segurament aprendre a confluir enlloc de competir ens costarà molt. Sovint els atacs més virulents venen dels que més coses comparteixen amb nosaltres. Hi ha un llarg camí per recórrer. Però si no ho fem dubto molt que arribem a construir alguna cosa diferent del que tenim ara.