La portada

Jo és que a vegades sóc un pèl talòs, però no acabo de veure qui és que perdona, i a qui ho fa. Quan vaig veure la foto per primer cop, no vaig caure en que el personatge fos Mahoma, sinó que pensava que era un musulmà qualsevol. Potser si hagués estat familiaritzat amb la publicació (que no coneixia) l'hagués reconegut. És igual. Aquest punt em va quedar clar ben aviat, al sentir el primer dels comentaris. Tornem-la a mirar altre cop, ara sabent que és el profeta. No em sembla un acudit sinó més bé un missatge, una declaració.

La tristesa del rostre i el cartell a les mans deixen clar que es vol transmetre que al profeta li saben greu aquestes morts. Bé. Això és bo. "Tot perdonat". Ho diu ell? És el primer que se'm va acudir per tal com està composada la portada. Els perdona per les suposades ofenses? Si la portada no és un acudit, vol dir que el profeta estava ofès i els perdona després del que ha passat, més tenint en compte que el crim s'ha comès en el seu nom. Bé, seria una explicació. El missatge que em queda: Mahoma volia castigar les burles i considera que la represàlia ha estat desproporcionada. Es penedeix. Perdona. I hi ha un possible propòsit d'esmena, un "no ho tornaré a fer"? Potser. I Charlie? Accepta el perdó? Reconeix que té quelcom a fer-se perdonar? Reconeix que ha ofès Mahoma? Si és així, hi ha també un propòsit d'esmena?

Potser és en Charlie qui perdona. És clar! perdona les morts. Té més sentit. Només eren uns dibuixos, res a perdonar a Charlie. Quelcom a perdonar a Mahoma, doncs? No és ell qui ha disparat. Ho han fet en el seu nom, però no ha estat ell. Però d'altra banda, no sembla pas que es perdoni als assassins, als qui van agafar a Mahoma com a excusa per cometre aquesta atrocitat. Potser és que no ho sé veure, ja us he dit que sóc una mica talòs... Si és a Mahoma a qui perdonen, és que té responsabilitat en tot això. Quina? Si uns xenòfobs eixelebrats cometen una bretolada en nom de Catalunya, no vull pas que perdonin a Catalunya per aquella acció, perquè és el mateix que identificar-la com a responsable.

Quan a la portada dibuixen Mahoma, saben que ell no s'ho llegirà. No parlen de la persona que va viure fa un munt de segles. Aquesta figura representa un creença per moltes persones. Potser és per això que no volen que se li posi cara (ja sé que no, coi, permeteu-me la llicència!!). No és a Mahoma a qui perdonen, sinó als que s'hi senten representats. És equivalent a acusar-los de complicitat.

Torno a dir que no se llegir un intent d'humor en aquesta portada. De fet, crec que realment és un intent de reconciliació. I això és el que interpreto al llegir les notícies de com vam presentar-la. I me n'alegro. Però penso que, tant una lectura com l'altra, estan carregant als creients en l'Islam, o la criminalització de la sàtira o, més probablement, la incitació al crim comès. I aquest cop no és en clau de broma. I aquest cop és després d'una setmana molt tensa. I aquest cop és després d'una manifestació de suport de 3,7 milions de persones. I aquest cop són 5 milions d'exemplars. I aquest cop poden entendre's com uns portaveus amplificats dels qui els han donat suport. I el que a mi em ressona és la victòria dels assassins, que aconsegueixen fondre's amb l'Islam representat per Mahoma, enlloc d'aïllar-los i de despullar-los de l'ideal que proven de corrompre.

No ho sé. Tot plegat m'entristeix, que voleu que hi faci...

El mite de "E pur si muove"

Aquests dies, arrel de l’atemptat a Charlie Hebdo he llegit molts comentaris a les diferents notícies que anaven apareixent, en els que es culpava a les religions dels fanatismes. En alguns casos es desqualificaven les religions i s'insultava als creients. En altres, les blasmaven per irracionals, contraposant la visió màgica i obscura de les religions amb la racional i il·lustrada de la ciència.

Ahir, en un intercanvi sobre el tema ha aparegut la frase “E pur si muove” que, segons diuen, va pronunciar en Galilei després d’abjurar de l'heliocentrisme. Més enllà de la veracitat de la dita, aquest episodi reflecteix el moment en que uns fanàtics van obligar a algú a declarar que estava errat, en contra de les seves creences. Déu me'n guard de defendre la inquisició, que de santa no en va tenir res. Per tant, a pesar del que segueix, tot el meu suport i simpatia per en Galilei.

Segurament, si fem una enquesta, tothom dirà que Galilei tenia raó i l'Esglèsia anava errada. Recordo fa uns anys que el meu segon fill em preguntava quina era realment la veritat. Volia aquesta certesa. Un professor a la facultat ens va deixar anar una idea que se'm va quedar gravada: "no és que Galileu o Copèrnic tinguessin raó, sinó que van saber escollir un sistema de referència inercial". El que volia dir aixo era que havien agafat una perspectiva diferent que els havia permès enfocar el problema del moviment del planetes d'una manera que el feia molt més fàcil de resoldre. No és que tinguessin raó, és que el seu punt de vista era més útil per explicar aquella realitat. I dic aquella, perquè si el que voleu és explicar el moviment d'una bola de billar en el bar de sota de casa vostra, si us plau, no agafeu com a sistema de referència el Sol, perquè se us embolicarà la troca de mala manera.

De ciència no n'hi ha una, sinó moltes. I cada una és un món diferent que té poques coses en comú amb les altres. Crec que l'únic que comparteixen de veritat és el mètode científic, que consisteix en cercar les explicacions als fenòmens estudiats, mitjançant processos lògics de pensament que cal contrastar amb la recollida de dades experimentals, el més objectives i reproduïbles possible. Les ciències no cerquen realment la veritat, sinó models que permetin explicar els fenòmens que ens envolten i, sobre tot, predir nous comportaments encara no estudiats. D'alguna manera es tracta de recollir dades de l'entorn, analitzar-les per inventar un model de funcionament, usar aquest model per predir nous esdeveniments i comprovar si aquestes prediccions s'ajusten a la realitat.

Aquest mètode s'aplica en terrenys tant dispars com la física, la química, la geologia o la biologia, que són les que em van presentar com ciències pures. Aquí molts hi inclouen les matemàtiques. Per a mi les matemàtiques no són ciència pròpiament, sinó una eina principal que usen les ciències per analitzar l'objecte del seu estudi. Alguns hi barregen també les enginyeries. Per a mi tampoc són ciències, perquè el seu objectiu no és crear models sinó resoldre problemes pràctics, encara que sigui usant o fent descobriments científics per aconseguir-ho.

Tornant a l'enquesta de la que parlava abans sobre la raó de Galilei, crec que la major part dels que contestarien que era ell qui deia la veritat no comparteixen la meva idea de ciència. El que se'ns ensenya des de petits és que els científics descobreixen com són les coses, i que el que comprova la ciència es pot donar com a vertader. Això no deixa de ser una altra religió, però envoltada d'un hàlit d'irrefutabilitat que situa als seus seguidors en un pla intel·lectual superior a la resta de religions, perquè no demanen fe, sinó que demostren amb dades.

I també hi ha hagut fanàtics dins la ciència, gent que s'ha tancat en banda i ha arraconat a altres que tenien punts de vista que llavors semblaven estranys. El terreny de la física llinda tot sovint amb la filosofia. Si un model que fins al moment ha predit tot amb exactitud, es pren com a veritat i no com el que és, pot portar a concepcions que van més enllà dels fenòmens que estudia. A finals del segle XIX, Lord Kelvin havia dit que a la física ja s'havia descobert tot i que només quedava afinar més i més les mesures. Abans, Laplace i el determinisme ens havien dit que, si algú pogués conèixer la posició i velocitat de totes les partícules de l'Univers i les lleis que les regeixen, seria capaç de calcular el passat i el futur i reproduir qualsevol instant. Tot està escrit, l'únic problema és que no podem llegir-ho.

Ja sé que us estic pegant un rotllo impressionant, però és per explicar que la visió de que la ciència "descobreix" la veritat és una religió potser més perillosa que les altres avui en dia, perquè de les altres en tenim moltes i totes ens demanen una fe, una creença, mentre que aquesta no accepta rebats. El que se'n desprèn va a missa (mai millor dit). Per acabar-ho d'adobar, el mètode científic s'aplica a les ciències socials, com l'economia, la sociologia o les ciències polítiques (fins i tot hi ha ciències de la informació!!!). No dic que no sigui lícit aplicar el mètode científic per estudiar tots aquest camps però, si que qüestiono que es pugui arribar a titllar mai un determinat model social o econòmic de "model científicament provat".

I és que ens surten uns experts científics que han pres mesures, han elaborat models, els han simulat i han determinat quina és la millor fórmula per viure. Apliquem el determinisme que vam descartar a la física, a problemes molt més eteris, amb molts més factors que són impossibles de controlar. I els grans sacerdots o els bruixots d'aquesta religió (us deixo escollir) no basen la seva autoritat en unes taules de pedra que Déu els hi ha dictat dalt una muntanya, sinó fulls d'Excel recent sortits de les computadores més avançades, que no s'equivoquen mai. Perquè la religió científico-tècnica no és trinitària, sinó binària: la ciència que descobreix la veritat i la tècnica que avança infinitament i mai erra.

La ciència i la tècnica són útils si sabem el que són i no esperem més d'elles del que poden donar. Un bon científic sap que pot arribar molt lluny amb la seva raó i amb la tècnica en que se suporta, però també sap que la Veritat no es pot trobar per aquest camí: tan sols un model que funcioni bé. Per això el vertader científic no té perquè negar la religió, perquè sap que no tindrà mai models per tot. La religió és un altre camp i no és té perquè solapar.

Més enllà de la fe concreta i de l'experiència personal que suposin per cadascú les seves creences, les religions que conec sempre tracten amb un ser superior, que arriba on nosaltres no podem. Per mi això aporta un element que ens falta com a espècie avui en dia i és la humilitat. No cal que hi hagi un Déu per ser humil, però creure que hi és et força a ser-ho. Evidentment, qualsevol bona idea es susceptible de corrompre's. I en això a l'espècie humana no li cal ser humil, perquè no crec que n'hi hagi cap capaç de fer destrosses com les nostres. Però aquest és el vessant obscur de les religions, que el tenen, com també el té la ciència.
 

Aquests dies hi ha molta gent enumerant exemples del fanatisme religiós. Però el religiós no és l'únic fanatisme que ha causat desgràcies. Moltes ideologies han demanat i demanen sacrificis en nom d'un ideal. El problema no són els ideals, sinó el que estem disposats a fer per implantar-los.

En Tullius Detritus contra els horitzons d'esperança

El 20 de desembre sentia una anàlisi de l'actual panorama polític català. Entre altres coses es deia que, quan va aparèixer el Procés Constituent a Catalunya, per moltes persones la independència era l'únic horitzó d'esperança de ruptura de l'estatus quo actual que tenia visos d'esdevenir realitat. Es deia també que, des de llavors, havia aparegut un segon horitzó d'esperança de ruptura a tot l'Estat. La conclusió era que calia vetllar per a que aquests dos horitzons no col·lisionessin, perquè seria el pitjor que podria passar: debilitaria ambdues forces. Al dia següent, Pablo Iglesias donava material als que sí que semblen voler aquesta col·lisió, amb la seva ja famosa cunya sobre en David Fernàndez.

L'anàlisi no és nova. Les similituds entre el procés d'independència i Podemos ja s'han fet abans. En Lluís Llach ho deia just abans del 9N a l'entrevista que li va fer en Jordi Évole. Les semblances del manifest del Procés constituent amb el Moure fitxa, que va acompanyar el naixement de Podemos són innegables. Tot sembla empènyer en una mateixa direcció: tombar l'anomenat règim del 78, i construir-ne un de nou en el que no hi tinguin cabuda les estructures de poder que ens prenen la sobirania i ens impedeixen decidir el model de societat que volem. De tota manera, el terme d'horitzons d'esperança el vaig trobar molt encertat. No sé si l'havia sentit abans, però no n'era conscient. Reflecteix molt bé la capacitat mobilitzadora que té el fet de veure que una opció és possible. Hi havia molta gent esperant per apuntar-se a uns carros que encara no havien passat. I tanmateix, semblen uns carros plens de palla, que són terreny adobat per a que qualsevol espurna que hi caigui hi cali un gran foc. Cada pas per a la confluència es dóna en una espècie de camp de mines on, fiquis on fiquis el peu, rebràs per totes bandes.

Tot donant-li voltes a aquesta entrada he recordat un personatge d'Astèrix, en Tullius Detritus, del llibre La zitzània. Tenia la capacitat de salvar-se enemistant a tothom. L'agressivitat que despertava la desviava cap als que l'envoltaven. Potser li hauríem de tornar a canviar el nom al règim del 78, i usar el que van inventar Goscinny i Uderzo ja fa tants anys. Hi encaixa a la perfecció. Com veieu per la seva fesomia, no és un tipus gaire agraciat, de la mateixa manera que el règim no desperta gaire passions (positives si més no). El nom li escau a un sistema tolit, del que tots ens fem creus de que aguanti. De detritus mai n'hi manquen i, si oblidem un escàndol de corrupció, és perquè n'apareix un altre de més impactant. I a pesar de tot, els horitzons d'esperança que el podrien tombar no fan més que barallar-se amb les bafarades verdes de zitzània que representaven les discussions en aquell llibre d'Astèrix.

Així doncs, ja sabeu quina lectura us proposo a tots els que vulgueu tombar-lo. Ara ja només falta que ens posem d'acord en els personatges que formen aquesta cara tant repulsiva. Ben segur que cadascú tindrà els seus. Tant de bo que coincidim.

Titanic

Al capità, uns dies li sembla un impressionant vaixell, i altres un munt de ferralla. Porta molt de temps preocupant-se. Sabia que s'estava acostant, cada cop més ràpidament i perillosa, a l'iceberg dels 50 anys. L'acaba de travessar sense cap rascada. S'ha adonat que aquest aniversari, com tots els anteriors, tampoc era un obstacle, tant sols una altra fita. S'ha adonat com n'era de fútil el seu neguit: abans temia acostar-se als 50, ara li reca allunyar-se'n.

Totalment aliena a les cabòries del capità, la tripulació s'encarrega dia a dia de les coses realment importants, de que el vaixell navegui. És ella la que envia ara aquest missatge als vaixells de les aigües circumdants. Però aquest SOS no és per demanar ajut, sinó per dir-vos Sort On Sigueu, celebrar amb vosaltres l'haver tingut la sort de navegar junts i desitjar-vos que seguim compartint l'oceà uns quants anys més.

L'estafa de la desregulació

Aquesta és una altra entrada que porta temps fent d'esborrany. La vaig començar al setembre, poc després de creuar uns comentaris arrel d'aquesta entrada al Facebook d'en Manuel Delgado. En ells hi havia una persona que deia no entendre com es pot ser anarquista/llibertari i anticapitalista a la vegada. No veia "com es pot ser llibertari i no ser favorable al capitalisme (llibertat econòmica)". Llavors jo estava llegint La doctrina de Shock de Naomi Klein. Allà descriu com l'Escola de Chicago ha assessorat a nombrosos dictadors per imposar el "lliure mercat", o com altres cops s'ha implantat en contra dels mandats democràtics rebuts per la població, sota les pressions del Banc Mundial i l'FMI. Des de llavors també he llegit Diners, de fi a mitjà de Chirstian Felber on explica els mecanismes de creació dels diners i dóna una perspectiva diferent de com es podrien usar. Potser per això he trigat tant a desenvolupar aquesta entrada, perquè ja està dit molts cops i des de moltes perspectives. Però el cert és que no em resisteixo a afegir-me al clam contra la mentida de lligar llibertat i capitalisme, encara que ho faci més des de la intuïció, la idea que m'he anat format parlant amb gent i llegint, que no pas des d'una formació acadèmica.

Per mi, són llibertaris els qui creuen i confien en les persones; els que pensen que grans estructures com els estats són mecanismes autoritaris per dirigir la gent, reprimint-la; els que estan per l'autogestió i l'autoorganització; els que creuen que és millor que la gent es responsabilitzi i s'impliqui, enlloc de donar-li tot mastegat. És l'aposta per la creació d'espais autònoms d'una escala humana, que permetin el desenvolupament de les persones. Segurament, de lleis les mínimes i, si es poden limitar a les de la Natura, millor que millor. Per mi, un llibertari veu els estats i les supraestructures com a acumulacions de poder amb les que és molt difícil equilibrar forces i, per això, mira de crear mecanismes per impedir la seva formació i expansió.

Si que hi ha un corrent ultra liberal en l'econòmic que propugna un concepte que sembla poder-s'hi equiparar. Parla d'aprimar els estats al màxim, de reduir les estructures públiques, i les intervencions i regulacions de l'economia per part dels governs. Diuen que estan a favor de la desregulació i afirmen que el sistema de lliure mercat és capaç de construir un equilibri si se'l deixa que operi lliurement, sense traves. Hi ha certs conceptes que es comparteixen amb l'anarquisme i, de fet, hi ha un corrent anarcocapitalista, que en seria l'expressió màxima. Els dos punts que poden semblar més propers són la creença que d'estat, com menys millor, i el traspàs de responsabilitat de l'estat l'individu, però aquests dos punts els matisaré més endavant. El cas és que aquesta mena d'argumentacions arriben a calar en l'imaginari col·lectiu, de forma que sovint s'acaba associant la llibertat d'us dels diners amb la llibertat dels individus.

Hi ha, però diferències fonamentals. La primera que se m'acudeix és que, mentre els llibertaris tendeixen a unes comunitats d'escala més humana i són formes socials que han funcionat durant mil·lennis, els experiments de lliure mercat sempre han acabat amb societats força inestables per les desigualtats provocades. Els partidaris diuen que és perquè no s'ha aplicat amb prou rigor i que les distorsions provocades per les restes de regulació (que sempre en queden) són les que impedeixen que tot rutlli. En canvi, el retorn a comunitats més petites i a autogestió dels recursos sempre és un element que aporta estabilitat. Encara que admetem que ambdós sistemes poden conduir a un equilibri, el model llibertari és un equilibri estable, en el que les distorsions condueixen altre cop al model, mentre que el capitalista seria (en el cas de que s'aconseguís) un model d'equilibri inestable, en el que qualsevol pertorbació l'allunya de l'equilibri i provoca una de les innombrables crisis que anem vivint periòdicament.

L'altra diferència fonamental és que un llibertari creu que cal traspassar el poder de l'estat a espais comuns autònoms i gestionats democràticament, mentre que el model capitalista desplaça el focus de l'estat a l'individu. La diferència entre individu i comunitat és fonamental, perquè s'introdueix un component social i de solidaritat que en el capitalisme queda desvirtuat per la monetarització i la contractualització de les relacions individuals.

I això ens porta a una altra diferència fonamental. Un llibertari podria funcionar totalment sense estat, però un anarcocapitalista necessita d'unes estructures mínimes que garanteixen les regles del joc del respecte absolut a la propietat privada i als contractes establerts. Aquestes garanties potser poden cobrir-se sense un estat, però no sense violència o, com a mínim, coacció. Si no és un estat el que s'encarrega de garantir el compliment d'aquests preceptes, hauran de cobrir-lo agents privats que es dediquin a això. I per fer-ho, com més grans més segurs seran. Si són prou grans, qui els fiscalitzarà el poder?

I aquí és on rau l'estafa de la desregulació. Els que la propugnen s'obliden de que el sistema en sí que proposen no deixa de ser una regulació. Si volem que els diners i la propietat privada governin les nostres relacions amb les demés, cal que tots acceptem aquestes lleis. La de la gravetat no cal policia per aplicar-la, perquè cau pel seu propi pes. Però quan algú té gana i no pot accedir a bens d'altri perquè li cal diners per aconseguir-los, cal una estructura repressiva per impedir-ho. Perquè, a més, tal com havia desenvolupat en les entrades de fa vora un any sobre els diners (resumides en aquesta), els diners es converteixen en un objectiu enlloc d'un mitjà, legitimen que activitats que no aporten res a la comunitat es valorin com les que sí que ho fan, i tenen un comportament que no concorda amb el dels bens que pretenen regular, distorsionant-lo. Tot això provoca desequilibris que generen el patiment de gran part de la població i que no tenen una explicació natural, sinó que són fruit d'una regulació que cal imposar per la força.

L'altre pilar fonamental és la propietat privada, especialment perversa. Podem pensar que no és just que algú usi 10 o 100 vegades més recursos bàsics que una altra persona. Però la propietat privada va més enllà del dret d'us, arriba fins al dret d'abús, permetent que algú adquireixi el dret de malbaratar recursos que altres necessiten, pel sol fet que declarar-ho propi. També pot impedir-ne l'us dels qui ho necessiten, encara que ell no els estigui aprofitant. Això ho tenim tots interioritzat, o ens ho fan interioritzar, però no deixa de ser una bestiesa.

Els partidaris del capitalisme, sobre tot d'aquest que s'anomena més lliberal, volen fer-nos creure que la monetarització de les relacions humanes i el respecte a la propietat privada són lleis naturals, quan no deixen de ser una eina que ens hem donat per organitzar-nos, una llei humana que, com a tal, ha de servir a les persones. Si no serveix, caldrà un estat per imposar-la, encara que sigui privat. La gran estafa de la desregulació és que es pretén vendre com l'alliberament de restriccions, quan el que es vol és deixar lliure el camp a una única i gran restricció inventada.

Infinites desigualtats

L'altre dia, en una sobretaula, un dels meus polemistes de capçalera deia que se sentia més motivat pel roig que pel verd. Per ell, l'ecologia no és el punt central, sinó que el fonamental són els aspectes socials. Per il·lustrar els seus arguments plantejava un escenari en el que els recursos fossin infinits i que  poguéssim disposar d'energia i matèries primeres de forma il·limitada. Segons ell, encara en aquest supòsit caldria combatre un sistema que no fa més que crear desigualtats. Potser fins i tot en aquest cas el problema seria major perquè, sense les barreres ecològiques, tampoc hi hauria fre a la desigualtat, que seria cada cop més desmesurada.

Com era la meva obligació, no vaig trigar en caure en el parany del qui sempre em diu que faig trampes, i vaig córrer a dur-li la contrària. Per mi, amb recursos infinits no seria problema la desigualtat. Com a mínim, no seria un gran problema. En aquest punt podria acceptar la teoria del goteig dels neocons, que diuen que no importen les grans desigualtats, ja que els que són molt molt rics fan que vagi augmentant el nivell de vida de la resta, encara que a un ritme molt més lent. Si això es complís, si qui per aptituds, habilitat, esforç i/o sort pogués créixer immensament, disposant de quantitats ingents de recursos, i això fes que la resta tingués accés a unes molletes extra, l'únic problema seria l'enveja. Potser sí que faria ràbia veure riqueses infinites mentre un només en té una petita porció. Però aquesta ràbia no deixa de  ser un problema de l'enrabiat. En termes absoluts tothom estaria millor. En els termes relatius... ¡Qué mala es la envidia!

En aquest punt, caldria valorar el preu a pagar per aquella riquesa i el grau d'esclavatge que suposa. El luxe a partir de certs nivells pot suposar un preu en estrès, en deixar de gaudir de coses més senzilles que potser no a tothom li pagaria la pena. En tot cas, seria  una decisió personal. Cadascú podria optar entre treballar molt per aconseguir estar al grup dels privis o cobrir les necessitats bàsiques, sense generar-se'n de noves. Evidentment, tirar pel camí de l'èxit i no assolir-lo pot ser dur. Per superar-ho caldria una bona dosi de creixement personal. Però d'aquest, de moment, no se'n coneixen els límits, o sigui que encara tenim marge.

El problema són precisament els límits. Quan hi són, les desigualtats impliquen que els recursos de més que tenen uns, són els que els manquen a la resta. Llavors entra en joc la competència, perquè no es possible que tots hi guanyem. Hi ha d'haver guanyadors i perdedors. És com La podrida, un joc de cartes en que les previsions es fan de forma que no tothom pugui encertar. Sempre hi ha algú que perd. Aquí és on el sistema es fa insostenible, perquè els qui més tenen els ho estan prenent als que tenen menys. I, a més de recursos extra, adquireixen el poder de seguir desequilibrant la balança cada cop amb més intensitat.

I ha també un segon efecte dels límits i la competència que se'n desprèn. Per molt que enlluerni el creixement, en realitat fa mandra i no paga la pena perdre la vida en una roda de hàmster. Si pots sortir de la roda perquè pots viure fora d'ella, tirant de molletes dels recursos infinits, segurament, hi hauria quatre gats a la roda. Quin hàmster compartiria la roda amb un gat si no fos per necessitat? El sistema de creixement continu necessita l'esperó de la competència forçada per funcionar, o es queda sense combustible. Per tant, sense límits, és possible que aquestes desigualtats caiguessin pel seu propi pes, perquè no hi hauria hàmsters per fer moure la roda. Però això, segurament, és tema per a una altra entrada...

D'esclaus i recursos

"Sóc informàtic, no el teu esclau". Això és el que deia la samarreta. Just aquesta setmana en que em preguntaven de quina manera crec que podria arribar millor la informació de l'empresa a tots els empleats. La informació de l'empresa. Els objectius de l'empresa. Els missatges de l'empresa. He recordat una dada curiosa que havia llegit fa temps en un comentari d'un bloc, referent a que l'esperança de vida dels esclaus del Sud dels Estats Units era major que la dels obrers de les indústries del Nord. No sé fins quin punt és cert, però ben mirat no seria sorprenent, ja que l'esclau era una propietat cara, mentre que el treballador lliure era un lloguer barat. El propietari d'un esclau és, a més el seu responsable. M'ha vingut al cap una pel·lícula que vaig veure fa molt temps, Stico, on Fernando Fernán Gómez és un catedràtic de dret romà retirat, que s'ofereix com a esclau perquè ja no té mitjans de subsistència. Si no recordo malament, hi ha un moment en que fa notar al seu amo que la seva condició d'esclau implica la transferència de la responsabilitat sobre els seus actes. Una mica com el que li passa al Rei, pobre. Navegant per Internet he trobat la referència a un llibre, Time on the Cross: The Economics of American Negro Slavery escrit per l'economista Robert William Fogel, que sembla que podria corroborar que el tracte rebut pels esclaus americans podia ser millor que el que rebien treballadors lliures. No he llegit el llibre, però.

Evidentment, amb totes aquestes reflexions no pretenc arribar a la conclusió de que l'esclavatge era bo. És possible que algú se senti ofès pel fet de que faci aquesta comparació i consideri que estic banalitzant una cosa tant seriosa com l'esclavitud. Si és així, demano disculpes; no és pas la meva intenció. Tan sols vull mirar d'entendre la lògica que hi ha al darrera de les relacions que s'estableixen quan es despersonifiquen les persones. Ara fa ja molts anys vaig treballar amb un gran cap de projecte que, a més de mostrar-me com cal portar un equip, em va deixar algunes frases que encara recordo. Una d'elles venia a dir que un punt d'inflexió transcendental en les relacions laborals va ser quan els departaments de personal passaren a anomenar-se de Recursos Humans. Les famoses empreses patriarcals, que muntaven colònies industrials on hi vivien les famílies amb tots els serveis fornits per l'empresa, potser corresponien més a un model d'esclavatge. Encara que l'amo de l'empresa no ho fos dels treballadors, s'encarregava d'organitzar-los la vida. A la seva conveniència, de la mateixa manera que un cacic, el cap d'una família mafiosa o una secta, però tenia un lligam social amb persones. La transició de personal a recurs humà suposa la declinació de la responsabilitat sobre els treballadors, que passen a disposar de major llibertat, però sota la seva responsabilitat, sense el suport del capo. El patró es desvincula i es desentén dels problemes personals dels treballadors. A les dures i a les madures.

Cada cop se'm fa més evident  com es va implantant aquest canvi. Les empreses canvien a models d'organització progressivament més despersonalitzats, mirant d'aconseguir una estandardització en la que cada persona sigui una peça intercanviable i substituïble dins l'engranatge. Això ja ens ho mostrava en Charlot a Temps moderns, però el model industrial es mira d'aplicar cada cop més en tots els àmbits. I així ens trobem, en el dia a dia, parlant de nosaltres mateixos com a recursos, planificant quants en necessitarem (de nosaltres mateixos) i organitzant fàbriques on aquests recursos tirem endavant la feina. I ho veiem normal.

És en aquest context quan se'ns convida a reflexionar sobre la millor manera de que el missatge de l'empresa arribi a tots els racons. I ens parem a analitzar el missatge i és que l'empresa ha de guanyar més diners per als seus accionistes. I aquest objectiu, juntament amb tots els mecanismes necessaris per abastar-lo han d'arribar al darrer racó de la companyia. Però els beneficis d'una companyia en la que la producció no és material, sinó bàsicament intel·lectual, només tenen dos obstacles importants: els clients que volen pagar menys i els recursos que volen cobrar més. I és a aquests mateixos recursos despersonalitzats, als que se'ls vol transmetre el missatge de que cal gestionar-los de manera òptima. Per això cal fer una segona externalització. Es pot fer augmentant la subcontractació, deixant en l'empresa només el nucli gestor. Però també es pot lograr aconseguint que nosaltres mateixos ens externalitzem, que ens considerem a l'hora com a recurs i com a gestors d'aquest recurs. Es pretén que caiguem en una esquizofrènia i sorprèn la nostra resistència.

A veure si al final resultarà que els recursos humans són persones...