Els valors d'una marca

(Traducido al castellano aquí)

A pesar de la seva semblança fonètica, les paraules marca i màrqueting no comparteixen arrel. La marca és el senyal distintiu que es fa en alguna cosa per tal de distingir-la de la resta. En canvi, el màrqueting són les tècniques que permeten millorar la comercialització d'un producte, i deriva de market, la traducció anglesa de mercat. Però, tot i provenir d'arrels ben diferents, acaben confluint, perquè un bon màrqueting es basa, molt sovint, en crear una bona marca, atractiva pels compradors. I les bones marques solen dur associats uns valors, que són el que acaben fidelitzant als compradors i creant-los un lligam, fins i tot sentimental.

En aquest context, l'actual govern espanyol ha engegat la campanya de la Marca España, amb la seva corresponent web. La pàgina Quiénes somos / Qué es Marca España ve a ser la carta de presentació, i ens diu que el seu objectiu és millorar la imatge d'Espanya, tant a l'interior com més enllà de les seves fronteres, i en benefici del bé comú. També diu que l'eficàcia és a llarg termini i que, per a garantir-ne la continuïtat, cal que sigui fruit del consens i que quedi per sobre de canvis polítics. Després de navegar una estona per les seves pàgines, opino que realment no és fruit del consens, sinó obra de l'actual govern espanyol. Vull pensar, per exemple, que el PSOE l'hagués fet diferent. Per mi reflecteix la imatge que té d'Espanya el PP. És per això que jo, ressaltant una de les característiques més rellevants d'aquest govern, rebatejaria aquesta campanya com marCASPAña.

No entraré a comentar els valors que considera que fan bona la marca, us convido a que els exploreu vosaltres mateixos. Com a resum us diré que els que comparteixo són, majoritàriament, els que s'estan carregant amb les retallades, com la innovació tecnològica, per exemple. El que sí que vull destacar és el tractament que fa de la diversitat cultural de l'estat, que és pràcticament nul. Té una pàgina dedicada a la Riqueza lingüística en la que explica que hi ha altres quatre idiomes. Sí senyor, ho heu endevinat, els quatre idiomes són l'eusquera, el gallec, el català i el valencià. Aquesta pàgina està traduïda a tots quatre. Això ens permet constatar com de difícil és l'eusquera: l'enllaç a la suposada traducció no funciona. També serveix per distingir clarament el català i el valencià: l'única diferència significativa és una incoherència entre ambdues versions, referent al segle en que acabà l'esplendor del valencià (XVII en català i XVI en valencià). Ni una paraula de l'aranès, que és oficial a Catalunya (no només a la vall d'Aran). Tampoc menciona la fabla aragonesa, recentment rebaixada a LAPAPYP, ni tampoc l'asturlleonès. Sí que parla abastament de la "llengua comú", anomenant-la principalment espanyol, encara que també parla a vegades de castellà. És evident que el castellà té una importància i una implantació molt més gran que la resta de llengües, però el tractament que dóna a les altres no em sembla que transmeti un sentiment de "riquesa cultural", sinó més bé una anècdota regional.

A partir d'aquesta experiència memorable, m'he plantejat la meva relació amb la marca Espanya, entenent-la com la imatge que donen de l'estat les seves institucions, com els valors que volen ressaltar com a definitoris d'Espanya. És evident que la meva relació amb la marca ha anat canviant al llarg dels anys. Quan vaig començar a tenir ús de raó, estàvem vivint les darreries d'una dictadura. Tot i que no era el període més furibund, hi havia por. Per exemple, la policia era l'autoritat, no pas un servei públic per atendre les necessitats de la gent. L'exercit tenia molt de pes i la mili es convertia sovint en un malson, en el que es quedava a disposició d'uns oficials, massa sovint hereus de la falange, i sense gaires escrúpols. I els valors militars impregnaven una societat masclista i testicular, que pretenia ser una "unidad de destino en lo universal", que considerava millor "honra sin barcos que barcos sin honra" i que "ante la falla, mantenella e no enmendalla".

També l'Església era omnipresent, en les escoles, en la vida quotidiana en que tothom havia d'estar batejat i casar-se. No en va, pretenia ser la "Reserva espiritual de Occidente". Fins i tot a l'hora d'escollir el nom d'un fill no podies optar per un que no comptés amb la seva aprovació. Evidentment, tampoc li podies posar en català. El podies parlar pel carrer amb la gent que sabies que ho era, però era com de mala educació dirigir-se en català a un desconegut. Encara recordo la sensació que vaig tenir més o menys amb 15 anys, en un viatge de fi de curs a Andorra, a l'adonar-me que hi havia indicacions de trànsit, rètols de botigues i publicitat en català. Havies de sortir del principat per veure-ho. No vaig estudiar català com a assignatura fins al BUP i, evidentment, totes les assignatures eren en castellà fins que vaig arribar a la Universitat. És curiós com, en aquest cas, la immersió lingüística no va tenir l'efecte adoctrinador que diuen que té ara, sinó més bé al contrari: un efecte rebot i ganes de rebel·lar-se.

Després va morir en Franco i va aparèixer la transició. I això va suposar un canvi important en la marca Espanya. És possible que la transició fos molt menys modèlica del que se'ns va vendre, que la monarquia no fos tant prudent com es proclamava, que la Constitució no contemplés suficientment els drets dels ciutadans, o que les autonomies no disposessin realment de totes les competències que seria desitjable. Però el fet era que els valors que hi havia darrera eren diferents. La transició havia de suposar el tancament d'un enfrontament, establint una Constitució que suposés igualtat d'oportunitats per a totes les ideologies. I establia uns drets que, fins al moment, ens havien estat negats. Segurament, i més encara vist des de la perspectiva actual, no complia aquesta finalitat, però els valors que es "venien" eren aquests. És una diferència fonamental respecte al règim anterior, en el que els valors antidemocràtics eren reconeguts obertament i proclamats com a marca Espanya.

I, finalment, al 1982, va guanyar Felipe González, va començar a governar algú que no formava part del que havia estat l'aparell de la dictadura. Durant aquests gairebé 31 anys, 21 han estat governats pel PSOE. El PP n'ha governat 10, dels quals 6 amb majoria absoluta. En aquests anys, la sanitat s'havia estès a tothom, l'educació s'havia desvinculat formalment de l'Església, la situació de la dona havia donat passos importants. S'havia reconegut, no només el divorci, sinó també l'avortament més enllà de les greus malformacions. Fins i tot, en el reconeixement dels drets del homosexuals ens havíem posat al capdavant de molts altres països. No tot eren flors i violes. La segona legislatura d'Aznar va suposar una involució important en molts aspectes, però no era comparable amb la dictadura. Com a mínim, les accions les havien de disfressar de democràtiques.

Certament, aquesta marca Espanya era molt més "comprable" que la primera que havia tastat. I ho segueix sent, evidentment, tot i que la crisi ha donat una excusa perfecta a aquest dos darrers anys de majoria absoluta del PP per desfer bona part del que s'havia aconseguit. De moment, però, segueixen havent de mantenir les formes, provant de justificar l'injustificable, confrontant les seves actuacions contra uns valors democràtics. I això no deixa de ser un contratemps, perquè els obliga a mentir i els deixa en fals. I així hem arribat a la marCASPAña que he estat mirant aquests dies, i que ve acompanyada de tota la sèrie de despropòsits amb que ens regalen els membres del govern gairebé a diari.

De tota manera, hi ha quelcom que la marca Espanya no ha sabut resoldre, ni tan sols en els moments en que altres temes han viscut avenços importants, i és el fet de la integració dels diferents pobles que la constitueixen. Per la dreta, hereva cada cop de forma menys dissimulada de l'Espanya franquista, el nacionalisme espanyol és l'únic acceptable i la resta de nacionalismes els tolera només quan són útils pel seu govern. Una part important del que s'autoanomena esquerra, proclama la uniformitat com a camí cap a la igualtat, aixafant les diversitats perquè les consideren greuges. En els dos casos, a més, s'utilitzen aquesta mena d'arguments per recaptar vots en altres llocs de l'estat. El resultat són les ingerències en aspectes transferits, com per exemple l'ensenyament, tema especialment punyent aquests dies, amb les aportacions de PP i UPyD a la nova LOMCE (alias "la gran Werta" pel seu poder destructiu).

I així arribem al 12 d'octubre, la Fiesta Nacional de España segons la llei 18/1987, aprovada a la segona legislatura de Felipe González. És tan sols un dia, però de cara a la marca España, els símbols són essencials. I el símbol que es va escollir llavors va ser l'arribada de la primera expedició a Amèrica. Segons la pròpia llei, el motiu és el següent:

La fecha elegida, el 12 de octubre, simboliza la efemérides histórica en la que España, a punto de concluir un proceso de construcción del Estado a partir de nuestra pluralidad cultural y política, y la integración de los Reinos de España en una misma Monarquía, inicia un período de proyección lingüística y cultural más allá de los límites europeos.

El "període de projecció lingüística i cultural" realment era un intent de descobrir una nova ruta comercial. I la "projecció" es va produir a cop d'espasa i canó, amb la finalitat principal d'explotar els recursos d'aquelles terres, juntament amb els seus habitants, amb els que no hi va haver intercanvi, sinó imposició i agressió. Alguns d'aquests països ara celebren el 12 d'octubre com a dia de la resistència indígena. Altres ho fan com a dia de la diversitat cultural. I, segurament, els que segueixen celebrant el dia de la hispanitat, ho fan perquè els qui es van independitzar van ser els fills dels colonitzadors, els criollos. Els habitants d'Amèrica anteriors a l'arribada dels europeus havien estat delmats per ells, esclafats per la força militar dels conqueridors.

La llei també fa referència a la construcció de l'estat a partir de la pluralitat cultural i política, però el cert és que la pluralitat no es va deixar notar gaire en l'esmentada projecció intercontinental, bàsicament perquè els reis ho eren de dos regnes diferenciats, Castella i Aragó, i les noves colònies es van annexionar al regne de Castella. No van deixar de ser regnes diferenciats fins bastant més endavant i va ser també amb la intervenció de l'exercit.

I resulta que el dia de la Festa Nacional d'Espanya, se celebra amb una desfilada militar, un homenatge a l'exercit. Donada la intervenció militar agressiva tant en "projecció lingüística i cultural" com en la "integració de la pluralitat cultural i política", trobo que la participació de l'exercit a la festa no és un bon símbol, encara que la finalitat de les forces armades no sigui ara la mateixa (si som benèvols en la lectura de l'article 8 de la Constitució).

Posats a escollir, el 6 de desembre representa uns valors molt més democràtics que el 12 d'octubre. Encara que no combreguis amb l'actual Constitució, celebrar l'aprovació d'un pacte de consens per construir un Estat sobre les bases d'igualtat, traspua uns valors molt més "comprables" que commemorar l'inici d'un genocidi, de l'espoli d'un continent i de la imposició d'una cultura sobre moltes altres per mitjà de les armes, sigui quin sigui l'eufemisme que facis anar per descriure-ho.

Imprudències

(Traducido al castellano aquí)

Juan Alberto Belloch, ex-ministre de justícia i interior, i actual alcalde de Saragossa, va fer unes declaracions aquest diumenge al diari ABC. Parlant de les actuals relacions entre PSC i PSOE, declarava que el "dret a decidir" és, en realitat, el "dret a l'autodeterminació". Llavors, recordava que la principal reivindicació d'ETA durant dècades havia estat l'autodeterminació i que, a pesar de tots els morts, no s'havia cedit. Segons ell, l'autodeterminació no és acceptable i el PSC ho ha de tenir clar.

És possible que no hagi entès les seves paraules, però a mi, el missatge que em transmeten, és que és inútil lluitar pel dret a l'autodeterminació si ETA no ho va aconseguir durant dècades amb violència. Si aquest és el missatge, és preocupant. Jo pensava que el que desqualificava ETA era el camí que utilitzava per aconseguir els seus fins. Sempre he rebutjat la violència, i la trobo especialment injustificable en situacions en les que hi ha vies pacífiques per defensar les pròpies creences, sempre que siguin democràtiques. Però sembla que per l'ex-ministre de justícia i interior no és democràtic aspirar a la independència de Catalunya. I és curiós, perquè va contra el discurs que sempre s'havia sentit de que, en democràcia, aquestes tesis es podien defensar, si era amb mètodes pacífics.

Però el rerefons de la frase és encara més perillós. Resulta que no es va cedir a ETA perquè el que demanava (l'autodeterminació) no era acceptable. S'hagués cedit, doncs, si el que demanava fos quelcom qualificable només com "incòmode"? M'està dient que si no ho va aconseguir ETA amb les bales, com vol abastar-ho Catalunya amb cadenetes humanes? Està menyspreant el poder dels mitjans pacífics enfront l'ús de la violència? S'adona que està fent una crida encoberta a l'ús de la violència?

Senyor Belloch, des del meu punt de vista es tracta d'unes declaracions força imprudents, impròpies d'un ex-ministre de justícia i interior. Per sort, totes aquestes reivindicacions han estat i estan sent pacífiques. I crec i espero fermament que ho seguiran sent, arribin al port que arribin.

Bondat a la força

(Traducido al castellano aquí)

Aquests dies, arrel del debat sobre el dret a decidir, he vist comentaris de l'estil de que els referèndums són perillosos. Algunes de les possibilitats citades eren que es decidís no pagar impostos, o que s'aprovés la pena de mort. Altres veus alertaven del perill de marginar minories per part de la majoria. Suposo que dins aquest sac també hi anirien els casos en els que puja al poder, en unes eleccions democràtiques, un partit que vol abolir la democràcia.

Abans de continuar, vull aclarir explícitament que estic en contra de tots aquests supòsits, que no vull que es facin realitat. Un cop posicionat, sí que vull remarcar que impedir que sigui el poble qui decideix no resol el problema, com a molt l'ajorna. Si la majoria no vol pagar impostos, el que està passant és que no se'ls troba el sentit. Si es tem un resultat que instauri la pena de mort, vol dir que la majoria pensa que la violència de l'estat és lícita més enllà de la defensa, fins a la revenja. Si es tracta d'una majoria que carrega contra una minoria, caldria veure el perquè d'aquesta animadversió. És molt probable que hi hagi un problema de desconeixença mutu o, fins i tot, de desinformació, que pot haver estat provocada de forma interessada, amb finalitats poc lloables. Finalment, una democràcia en la que s'escull un partit que pretén abolir-la és que realment no funciona. O, com a mínim, així és com ho deu viure la majoria de la població. Si tots aquest problemes els enterrem, estem asseguts a sobre d'un barril de pólvora que ens pot esclatar en qualsevol moment.

En tots aquests casos es pot decidir vetar la participació del poble en les decisions. El problema seguirà allà, podrint-se i generant rancúnies, ja que la decisió s'haurà acatat, però no entès. S'hauran curat els símptomes, però no la malaltia. Darrera de les crítiques a consultar les decisions al poble de forma indiscriminada hi ha sovint la percepció de que la gent actua mirant únicament pel seu interès i que això motiva les seves opcions. Com en la resta de casos, tenim un problema i, segurament, ve donat perquè tot en la societat d'avui en dia es basa en equilibris de forces que estiren cap a costats diferents. En aquestes condicions, si no es pot deixar decidir al poble perquè ho faria malament, no té sentit la democràcia. És possible que part de la població realment només miri pel seu propi benefici, però jo crec que no és tanta com es pensen alguns. El que cal és treballar per a que tothom assumeixi que el bé dels demés és també el propi.

Finalment, cal valorar si una societat que es regeix per criteris de bondat i solidaritat perquè no li han deixat escollir una altra cosa, és realment una societat bona i solidària. Personalment, crec que la "bondat a la força", igual que la "solidaritat a la força" no ho són realment, encara que ho semblin.

Capitalisme d'esquerres (sociocapitalisme)

(Traducido al castellano aquí)

Avui he vist una ressenya sobre un informe que han fet uns economistes d'esquerres sobre les pensions. Si no ho he entès malament, diuen que el que cal fer no és provar d'estalviar en pensions, sinó recaptar els diners necessaris per cobrir-les, ja que es tracta d'un dret bàsic, reconegut en la Constitució. Parlen de que, si calen més diners, s'han de cercar no només en els ingressos provinents dels salaris, sinó que cal gravar també les rendes del capital i les empreses. Indiquen que el que és insostenible és la recessió i que el que cal és prendre mesures per a superar la caiguda del PIB i de l'ocupació. Un altre argument que aporten és que en els darrers 30 anys la renda per capita s'ha duplicat gairebé i afegeix que s'espera una evolució similar en el futur.

Estic d'acord en que garantir una pensió digna pels jubilats ha de ser una de les prioritats de l'Estat. Estic d'acord en que els diners han de cercar-se on n'hi hagi, sense restringir-se als salaris. El que ja no veig tant clar és que el nostre centre d'atenció hagi de ser el PIB i el nostre objectiu hagi de ser la plena ocupació, tal i com l'entenem ara. I és que el discurs de l'esquerra més majoritària i dels grans sindicats crec que no afronta el problema real, sinó que vol donar una altra puntada endavant.

Si aquests darrers 30 anys la renda per capita s'ha duplicat, segurament no és perquè ara produïm el doble de riquesa que llavors. Veig més probable que la causa siguin les diverses bombolles: immobiliària, financera, d'infraestructures desmesurades, etc. Si el nostre nivell de vida és millor, és gràcies a l'explotació de països del tercer món, on es produeixen la major part dels bens que consumim i dels mals que els consumeixen, tant a ells, com al planeta i a nosaltres a llarga (o no tant llarga).

Estem immergits en un sistema de creixement continu i insostenible, i la recepta de l'esquerra capitalista és seguir amb el mateix ritme, encara que amb una distribució equitativa. Dubto molt que s'encari el problema a nivell global, que el repartiment equitatiu inclogui als països pobres, perquè llavors els números no surten. N'hi ha prou com per a que tots puguem tenir un nivell de vida com el nostre? De la mateixa manera, la plena ocupació amb feines com les que estem acostumats tampoc la veig sostenible, com apuntava a Guanyar-se la vida. Si ara la mateixa feina la podem fer amb menys gent, el que cal és repartir la menor feina per assolir el que realment necessitem, no crear-nos necessitats noves per tal de que tots ens haguem de "guanyar la vida".

Crec que aquest canvi de xip és necessari i crec que no s'ha fet. S'està venent una recuperació basada en els mateixos esquemes que ens han dut fins aquí. Són uns esquemes capitalistes, que mesuren els estats pel seu PIB, per la seva renda per capita, enlloc de pel benestar del seus habitants i pel benestar que generen en els de la resta de països. I, de pas, podríem incloure a la resta d'éssers vius. Els grans partits d'esquerra i els grans sindicats segueixen venent la il·lusió de que tornarem a créixer, a augmentar el consum, a generar més llocs de treball (encara que siguin inútils). Segueixen propugnant una acceleració, un nou pas endavant quan som al caire del precipici. Segueixen apostant per un capitalisme d'esquerres.

Participactivisme (dret a decidir)

(Traducido al castellano aquí)

La lectura que ha inspirat aquesta entrada és un article de Javier Cercas a El País: Democracia y derecho a decidir. Segons l'autor no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Sembla que, si es vol treballar per la independència respectant els principis democràtics, cal fer-ho a través del que darrerament s'anomenen unes eleccions plebiscitàries (encara que ell no empra aquest mot). Es tracta d'unes eleccions en què tots els partits que es posicionen clarament en front la qüestió a tractar i, al final, els resultats electorals fan que el parlament resultant prengui la decisió en funció dels diputats obtinguts. A mi el sistema no em convenç, per raons diverses:

• El que votes no només afecta a la qüestió que es vol decidir sinó que qui guanya governa els quatre anys següents.
• El resultat es veu distorsionat per la llei d'Hondt.
• No es pot obligar a tots els partits a definir la seva postura, ja que un partit amb militants de les dues postures haurà de dividir-se si es vol definir, amb la consegüent pèrdua d'escons totals.
• No hi ha garantia que acabin votant el que digueren a la campanya, sobretot si canvien les condicions entre les eleccions i la votació.

Però he de reconèixer que té raó en una cosa: la democràcia sustentada en la Constitució espanyola actual no reconeix el dret a decidir de la gent del carrer. Si no he mirat malament, les decisions les prenen sempre els parlaments (estatal o autonòmics), el Senat, els ajuntaments, etc. Si no ets un càrrec electe, només pots participar en un referèndum consultiu, convocat pel Rei a petició del Congrés dels diputats (article 92), o en una Iniciativa Legislativa Popular (article 87), que no pot afectar a matèries pròpies de lleis orgàniques, tributàries o de caràcter internacional. O sigui, els ciutadans deleguem totes les nostres decisions a uns partits polítics i els donem la confiança per un paquet sencer. No podem expressar la nostra discrepància en aspectes concrets.

I és així perquè els referèndums són voluntaris i consultius. I encara que un estatut elaborat per un parlament i retocat per les Corts, superi un referèndum, també pot venir el Tribunal Constitucional, escollit pels principals partits polítics, i escapçar-lo al seu gust. Les ILP també poden tenir resultats poc brillants, si ens fixem en el cas de la presentada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb 1,4 milions de signatures, i totalment desvirtuada pel PP.

D'altra banda, els partits no estan obligats a complir amb el programa que presentaren, només responen a les urnes al cap de 4 anys, si no els obliguen abans a convocar eleccions, o els interessa perquè creuen que podran millorar resultats. Tampoc sembla que estiguin obligats a respectar la Constitució segons es desprén de la lectura de les obligacions dels poders públics en alguns articles:

• Article 40.1. Política orientada a la plena ocupació.
• Article 41. Manteniment d'un règim de prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas d'atur.
• Article 42. Vetlla pels treballadors en l'estranger i política orientada al seu retorn.
• Article  43.2. Organització i tutela de la salut pública.
• Article 44. Tutela de l'accés a la cultura i promoció de la ciència i la investigació en benefici de l'interès general.
• Article 45.2. Vetlla per la utilització racional dels recursos naturals.
• Article 47. Dret a una vivenda digna. Estan obligats a regular l'ús del sòl per impedir l'especulació. 
• Article 48. Promoció de la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.
• Article 50. Garantia de pensions adequades i actualitzades periòdicament.

I la Constitució es pot tocar? Sí. Els dos partits majoritaris ho van fer en un obrir i tancar d'ulls un mes d'agost, sense encomanar-se a ningú. Ara, si és del poble d'on surten les veus de canvi, llavors resulta que és fruit d'un consens que no es pot trencar, que no se sap mai què podria passar.

Realment, si fem una descripció de la democràcia sustentada en la Carta magna, arribo a la conclusió de que no soc demòcrata. Vaig perdent etiquetes com fulles d'un arbre a la tardor, tal com explicava a Conflicte d'etiquetes. Així que ja que no puc ser demòcrata, em defineixo com a participactivista. I això em permet mirar amb altres ulls un fragment de l'esmentat article de Javier Cercas on deia que, en democràcia, no existeix el dret a decidir sobre el que un vol, de forma indiscriminada. Posava l'exemple de que no podem decidir si hem d'aturar-nos en un semàfor en vermell o si hem de pagar impostos: hem de fer les dues coses i punt. Home, en principi sí, però si fa vint minuts que estàs amb el semàfor vermell i mires i no ve ningú, jo crec que pots passar. De la mateixa manera, si els teus impostos deixen de servir per pagar la sanitat, l'educació, la investigació i les pensions, i passen a usar-se per tornar part dels interessos d'un deute demencial, fer una despesa desproporcionada en l'exèrcit i ampliar els cossos de policia anti-avalots, comprant, a més, bales de goma que buiden els ulls dels ciutadans que es manifesten, podria ser una bona opció retenir-los en un compte sota notari, declarant-te objector fiscal. D'això en diuen desobediència civil. Ben segur que tampoc és democràtica.

Però l'argument que empra l'articulista té una pota coixa: el dret a decidir que es planteja no és a títol individual (JO no m'aturo al semàfor o JO no pago impostos), sinó de tota Catalunya. Perquè suposo que si la majoria considerés que els semàfors vermells ja no funcionen, i que cal que tornem a mirar per creuar, o la majoria decidís que no vol pagar per tornar els interessos d'un deute impossible de retornar, això potser no seria democràtic, però s'hi assemblaria bastant. I és que si desqualifiquem a la majoria, encara que sigui en una consulta directa, sense mediació dels càrrecs electes, estem dient que la població no està preparada, que no té criteri i que algú ha de governar per ella, posant les normes per sobre de la seva lògica. Així doncs, estaríem en una Democràcia il·lustrada, encara que segurament seria més democràtica que el dret a decidir.

Per ser honest cal que reconegui que, el fet que els exemples posats no assenyalin la majoria, ve de que se suposa que la consulta es faria només a Catalunya i aquí no es podria aconseguir la majoria, donat que la Constitució marca que la sobirania és del poble espanyol. De tota manera, diu que si una majoria clara i inequívoca dels catalans vol la independència, se li hauria de concedir, perquè seria pitjor obligar-la a la permanència. En el punt en que discrepo és en el que diu que qualsevol polític honest i prudent usaria unes eleccions plebiscitàries per dilucidar si existeix aquesta majoria. I aquest punt és el que he començat tractant avui.

A partir d'aquí, m'agradaria explicar-vos com continuo la història jo. Caldrà refer les normes, repensar-les de nou, de forma que tots hi puguem posar cullerada d'una manera més fàcil. I en això estava, quan a l'abril aparegué una proposta d'engegar un procés constituent de base, per redactar les regles del joc d'una nova república catalana. No és una proposta de constitució, sinó de procés, engegat des de la base i recollint els fruits de tots els que s'han anat associant cada cop més per fer front a l'espoli que els poderosos venen duent a terme. No és un partit polític, ni té un programa concret. És una convocatòria. Això sí, enumera uns punts bàsics, uns mínims per garantir que les persones passin al centre i desplacin l'economia al seu paper d'eina. Us els resumeixo a la meva manera, que per això es tracta d'un procés participatiu:

• Auditoria del deute, analitzant quina part ha revertit realment en la població, i impagament del deute il·legítim.
• Control públic de tots els recursos bàsics, impedint la seva mercantilització i que s'especuli amb ells. Entre els recursos bàsics per mi hi hauria l'energia, l'alimentació, l'aigua, l'habitatge, l'educació, la sanitat, les comunicacions tant físiques com electròniques, els mitjans de comunicació, la cultura i la investigació. També inclouria aquí la creació d'una banca pública i ètica i fre a l'especulació financera, donat que els diners s'han convertit en un be.
• Repartiment i dignificació del treball, reconeixent el domèstic i el de cura, actualment no remunerats.
• Dret al propi cos i lluita contra la violència de gènere.
• Derogació de la llei d'estrangeria i drets de ciutadania per a tots els residents.
• Solidaritat internacional. Estat sense exercit i fora de la OTAN.

I per què fer-ho per una república catalana i no per a tota Espanya? Jo us dono un seguit de raons, no necessàriament ordenades i tampoc necessàriament compartides per les més de 43.000 persones adherides al manifest fins al moment:

• Perquè la solidaritat internacional també es pot viure sense renunciar a la pròpia identitat.
• Perquè la nova república s'haurà de dotar de constitució, i ens estalviem el pas de derogar-ne una d'existent.
• Perquè una organització de base és complexa i en un país més petit ha de ser més fàcil d'engegar.
• Perquè aprofitem l'embranzida de la independència i afegim el dret a decidir en el terreny social, al dret a decidir identitari.
• Perquè la caspa del govern del PP, sumada a la gomina del govern de CiU són massa per a qualsevol xampú. Ens centrem en un de sol per tenir més oportunitats d'èxit. Diria que ens quedem amb el contrincant més fàcil, però no ho tinc del tot clar.

Que engeguem això a Catalunya no vol dir que no recolzem la feina que fa la gent a la resta de l'Estat. Si això ens funciona us passem la recepta, de la mateixa manera que estarem atents a les vostres per aprofitar-les.

Aquests dies, en comentaris de blocs i notícies n'he llegit algun que acabava més o menys amb un: "Adeu Espanya, aquí us quedeu!". No ho comparteixo, així que jo diré la meva: "Vinga, que el camí és llarg i pit amunt, natres anem tirant a parar taula, que si no és per dinar, ja fareu cap per sopar. Salut!"

Conflicte d'etiquetes

(Traducción al castellano aquí)

Ja fa temps que sé que amb això de les etiquetes cal anar en compte, però des que ha aparegut el #ProcesConstituent, la cosa se m'està posant força difícil. I és que aquest procés té de tot una mica:

• El manifest té un fort component social, tant a l'exposició com als 10 punts proposats, així que se l'anomena d'esquerres.
• El procés que proposa és per a una nova República catalana, el que dóna peu a titllar-lo d'independentista i, potser també, de nacionalista, donat que sovint es confonen els dos termes.
• Els promotors estan vinculats al cristianisme: la Teresa Forcades per raons obvies i l'Arcadi Oliveres perquè és president d'una entitat cristiana. Tot i que enlloc del manifest es fa menció a cap religió, ha aixecat reticències en aquest sentit, vinculant-lo en alguns casos a la religió.

I quin és el meu problema? Doncs que sempre m'he considerat d'esquerres, però vaig llegint a molts llocs diferents que no és pot ser d'esquerres i religiós o que no és pot ser d'esquerres i independentista. Anem a pams.

Per a mi, les persones tenen unes conviccions i actuen d'unes maneres determinades. Si algú arriba a la conclusió de que ens cal un món més just perquè Déu ens estima a tots plegats i cal treballar per dur el Regne de Déu entre els homes, és igual de vàlid que si algú arriba a la mateixa conclusió des de criteris purament humanístics. I si hi ha una experiència que ha estat bona per a tu i vols compartir-la amb els demés, per si també els ajuda, no estàs fent res dolent. És més, potser el que estaria mal fet seria no compartir-la i quedar-te-la només per a tu. Una altra cosa és que intentis imposar-la. En això sí que hi estaria totalment en contra, però no és el cas. Amb això no vull dir que jo sigui creient. De fet, fa molts anys que no acabo de saber si ho soc o no. El que sí que tinc clar és el respecte que m'infonen la gent que defensa les causes justes, independentment de les seves creences íntimes.

Després ve el còctel d'independentisme i esquerres. En molts llocs es parla de que les esquerres han de ser internacionalistes i, per tant, contràries a la independència. A mi això em sobta, perquè la irrupció de la dreta a l'independentisme a Catalunya és molt recent, i encara és plena de contradiccions. Quan jo anava a la facultat, la gent independentista era d'esquerres, i no de les aigualides, precisament. El que sí que és cert és que hi havia dreta catalanista i, més o menys, nacionalista. El nacionalisme és un tema més delicat, perquè introdueix un factor sentimental que pot ser perillós. No ho té perquè ser però existeix el risc. Ara, el que m'agradaria preguntar als que neguen que la independència sigui compatible amb l'esquerra és si estarien d'acord en que les polítiques educatives del col·legi dels seus fills les decidís a Brusel·les un govern escollit per tots els europeus. O si voldrien que la política laboral o monetària la fixés aquest mateix govern. Ho dubto, però han de reconèixer que seria molt més internacionalista.

Però el llenguatge té trampes. Sovint l'esquerra s'anomena progressista i la dreta conservadora. Jo, entre progressistes i conservadors m'apunto als primers, però no vull un progrés que suposi creixement indefinit i depredació de recursos. S'han fet moltes barbaritats en nom del progrés. En canvi sí que vull conservar el planeta pels nostres descendents i pels de la resta de les espècies. Vull conservar els serveis públics que tant va costar muntar, enlloc del progrés de negocis especialitzats en obtenir beneficis dels serveis bàsics. Vull conservar la meva cultura i la de tots els pobles de la Terra, i que no es vegin anihilades pel progrés d'una globalització uniformadora.

De la mateixa manera, no soc individualista, però crec en una societat en la que el centre siguin les persones i no l'Estat. Qualsevol organització de la que ens dotem ha de servir-nos a tots, no hem de ser nosaltres els seus serfs. Soc d'esquerres si implica el repartiment just dels bens disponibles, però no vull un Estat socialista o comunista totpoderós que em marqui què cal fer. No vull que l'Estat em garanteixi la sanitat i l'educació, sinó que vull tenir uns serveis públics de qualitat. Serveis públics sanitaris, educatius, d'abastiment d'energia i aigua, alimentaris, d'habitatge, etc. El que considerem bàsic.

Per a mi la diferència entre que els doni l'Estat i que siguin serveis públics és que aquests darrers són de tots, que tots participem per crear-los i fer-los nostres. I també per controlar-los. Així els apreciarem i respectarem i, de pas, no ens els segrestaran com estan fent ara. Aquests serveis no cal que els doni l'estat. Per exemple, poden ser cooperatives sense ànim de lucre, sempre que siguin transparents. Avui en dia hi ha cooperatives d'ensenyament concertades o centres d'assistència primària autònoms que funcionen bé. A Finlàndia els directors de les escoles escullen el seu equip. Alternatives n'hi ha i caldrà explorar-les. Ja és hora de que ens arremanguem i comencem a construir nosaltres el que volem, perquè els polítics professionals, els "especialistes" de la política, ens han fallat. 

També crec en la iniciativa privada, en que cadascú pugui engegar els projectes que cregui oportuns, sempre que no estigui perjudicant a ningú, o malbaratant els recursos que són de tots, perquè vivim en un planeta finit, i cada cop estem arribant més al seu límit.

Soc d'esquerres per als que volen privatitzar-ho tot per a que doni el màxim rendiment econòmic, però no ho soc per als que volen anul·lar la diversitat en nom de la igualtat. Soc independentista perquè votaria sí en una consulta avui, però no ho soc perquè per a mi no és una fita, sinó una bona oportunitat. No soc creient perquè no he aconseguit creure, tot i que a vegades penso que tot seria més fàcil. I potser és millor així, sense etiquetes, deixant rajar tots els matisos que ens enriqueixen.

Unitat o uniformitat?

(Traducido al castellano aquí)

La proposta #EncerclemLaCaixa del Procés Constituent per l'11 de setembre està sent polèmica. La majoria de crítiques que he llegit apunten a que és inoportuna, que l'11 de setembre cal centrar-se en la d'independència i deixar la resta de reivindicacions pels altres dies de l'any. Fa uns dies vaig llegir una crítica especialment virulenta: La cagaradeta del Procés Constituent. Suposo que l'animadversió que té l'autor envers la proposta del Procés Constituent el va fer ser especialment agressiu. D'aquella lectura n'ha sortit aquesta entrada, però no per rebutjar el to en què està escrit el comentari (que trobo deplorable), sinó per parlar de la manera com defensa la unitat d'acció. Hi ha una petita anècdota en el text, que per mi és simbòlica: al primer paràgraf parla de que el país és de tots i de tots colors i ideologies, però al tercer carrega contra els que volen expressar la seva opinió amb una samarreta de color diferent a la de la convocatòria de l'ANC. Ja sé que la menció a les samarretes és un exemple, un detall, però em fa pensar que, més que la unitat, el que està defensant és la uniformitat. Potser s'entendrà millor el que vull dir si explico els motius pels quals m'he apuntat a encerclar La Caixa.

En primer lloc, cal tenir en compte que la convocatòria no s'ha fet d'esquenes a l'ANC, sinó de forma coordinada. És per això que els que ens apuntem a aquest encerclament comptarem també, sumarem dins el còmput total de participants, no restarem. Però en el meu cas, encara és més clar que no serà una resta, perquè no hagués participat a la Via Catalana i, en canvi, sí que aniré a encerclar La Caixa. I és que l'error en que es cau sovint és pensar que, en una hipotètica consulta, tots els que votarien a favor de la independència ho farien per les mateixes raons.

L'autor del comentari esmentat assenyala com la causa principal dels nostres mals l'anomenat espoli fiscal de l'Estat espanyol. Segons aquest raonament, un cop acabat aquest espoli el camí farà baixada i ja podrem resoldre els problemes de Catalunya. Aquest és el missatge que ens transmeten CDC i ERC gairebé a diari. Jo no crec que aquest sigui el problema més important al que ens hem d'enfrontar per solucionar els nostres problemes. Per a mi és molt més greu l'espoli social al que estem sotmesos. És molt més greu que es respectin els drets adquirits dels poderosos, mentre es trepitgen i es destrueixen els del 99% de la població. El càlcul de les balances fiscals no deixa de ser una simulació, no són faves comptades. No crec que es pugui afirmar que els treballadors de les altres parts de l'Estat ens estiguin prenent els nostres recursos. El que sí que tinc clar és que els poderosos estan espoliant als treballadors, als aturats i als pensionistes. Les diferències són cada cop més grans, no només perquè baixin els de baix, sinó també perquè pugen els de dalt. I aquest desequilibri hi és a tots els nivells: mundial, europeu, espanyol i català. Crec que les prioritats amb les que s'estan gastant els recursos actualment no són les correctes, encara que hi hagi poc marge de maniobra a nivell de la Generalitat.

I doncs, per què votaria a favor de la independència actualment? Jo no tindria problema en estar en un Estat espanyol que entengués i respectés la identitat dels diferents pobles que el componen actualment. Però la resposta que s'ha donat des dels diferents estaments de l'estat a l'aprovació de l'Estatut primer, i a la celebració d'una consulta d'autodeterminació després, m'han deixat clar que aquest encaix no és possible, que hi ha unes visions tant diametralment oposades del que és Espanya, que no veig que es puguin conciliar. Però hi ha un segon motiu per votar a favor de la independència i es va concretar a l'abril, amb la presentació del manifest pel Procés Constituent: la creació de la nova República catalana pot permetre replantejar el model d'estat que volem i construir-ne un de nou, centrat en les persones.

Així doncs, des de la meva perspectiva no tinc clar d'apuntar-me a una Via Catalana per la independència, sense més contingut. Per a mi la independència no és la fita més important i m'incomoda la lectura que es farà de la meva participació el dia següent. I l'exemple més clar és el que va passar amb la manifestació de l'any passat. Si CiU no hagués comès l'error tàctic d'anticipar les eleccions, pensant que trauria majoria absoluta, ara estaria sumant els participants com a suports a la seva política, carregant contra l'espoli fiscal i donant suport a les retallades.

La cadena que encerclarà La Caixa em permet expressar la meva suma al procés d'independència, però la meva resta dels que pensen que tots els nostres mals venen de fora, que no tenim res a revisar a casa nostra. Per a mi no val qualsevol tipus d'independència, sinó que en vull una que serveixi per fer una revisió integral. Per a mi, la independència no és l'objectiu, sinó la millor opció de relació amb la resta dels pobles d'Espanya, donades les alternatives actuals, i una bona oportunitat per capgirar el capitalisme que se'ns està menjant.

És en aquest sentit que crec en la unitat de l'acte, però no en la seva uniformitat.