dimecres, 18 de setembre de 2013

Participactivisme (dret a decidir)

(Traducido al castellano aquí)

La lectura que ha inspirat aquesta entrada és un article de Javier Cercas a El País: Democracia y derecho a decidir. Segons l'autor no es pot ser demòcrata i estar a favor del dret a decidir. Sembla que, si es vol treballar per la independència respectant els principis democràtics, cal fer-ho a través del que darrerament s'anomenen unes eleccions plebiscitàries (encara que ell no empra aquest mot). Es tracta d'unes eleccions en què tots els partits que es posicionen clarament en front la qüestió a tractar i, al final, els resultats electorals fan que el parlament resultant prengui la decisió en funció dels diputats obtinguts. A mi el sistema no em convenç, per raons diverses:

  • El que votes no només afecta a la qüestió que es vol decidir sinó que qui guanya governa els quatre anys següents.
  • El resultat es veu distorsionat per la llei d'Hondt.
  • No es pot obligar a tots els partits a definir la seva postura, ja que un partit amb militants de les dues postures haurà de dividir-se si es vol definir, amb la consegüent pèrdua d'escons totals.
  • No hi ha garantia que acabin votant el que digueren a la campanya, sobretot si canvien les condicions entre les eleccions i la votació.


Però he de reconèixer que té raó en una cosa: la democràcia sustentada en la Constitució espanyola actual no reconeix el dret a decidir de la gent del carrer. Si no he mirat malament, les decisions les prenen sempre els parlaments (estatal o autonòmics), el Senat, els ajuntaments, etc. Si no ets un càrrec electe, només pots participar en un referèndum consultiu, convocat pel Rei a petició del Congrés dels diputats (article 92), o en una Iniciativa Legislativa Popular (article 87), que no pot afectar a matèries pròpies de lleis orgàniques, tributàries o de caràcter internacional. O sigui, els ciutadans deleguem totes les nostres decisions a uns partits polítics i els donem la confiança per un paquet sencer. No podem expressar la nostra discrepància en aspectes concrets.

I és així perquè els referèndums són voluntaris i consultius. I encara que un estatut elaborat per un parlament i retocat per les Corts, superi un referèndum, també pot venir el Tribunal Constitucional, escollit pels principals partits polítics, i escapçar-lo al seu gust. Les ILP també poden tenir resultats poc brillants, si ens fixem en el cas de la presentada per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb 1,4 milions de signatures, i totalment desvirtuada pel PP.

D'altra banda, els partits no estan obligats a complir amb el programa que presentaren, només responen a les urnes al cap de 4 anys, si no els obliguen abans a convocar eleccions, o els interessa perquè creuen que podran millorar resultats. Tampoc sembla que estiguin obligats a respectar la Constitució segons es desprén de la lectura de les obligacions dels poders públics en alguns articles:

  • Article 40.1. Política orientada a la plena ocupació.
  • Article 41. Manteniment d'un règim de prestacions socials suficients davant situacions de necessitat, especialment en cas d'atur.
  • Article 42. Vetlla pels treballadors en l'estranger i política orientada al seu retorn.
  • Article  43.2. Organització i tutela de la salut pública.
  • Article 44. Tutela de l'accés a la cultura i promoció de la ciència i la investigació en benefici de l'interès general.
  • Article 45.2. Vetlla per la utilització racional dels recursos naturals.
  • Article 47. Dret a una vivenda digna. Estan obligats a regular l'ús del sòl per impedir l'especulació. 
  • Article 48. Promoció de la participació de la joventut en el desenvolupament polític, social, econòmic i cultural.
  • Article 50. Garantia de pensions adequades i actualitzades periòdicament.

I la Constitució es pot tocar? Sí. Els dos partits majoritaris ho van fer en un obrir i tancar d'ulls un mes d'agost, sense encomanar-se a ningú. Ara, si és del poble d'on surten les veus de canvi, llavors resulta que és fruit d'un consens que no es pot trencar, que no se sap mai què podria passar.

Realment, si fem una descripció de la democràcia sustentada en la Carta magna, arribo a la conclusió de que no soc demòcrata. Vaig perdent etiquetes com fulles d'un arbre a la tardor, tal com explicava a Conflicte d'etiquetes. Així que ja que no puc ser demòcrata, em defineixo com a participactivista. I això em permet mirar amb altres ulls un fragment de l'esmentat article de Javier Cercas on deia que, en democràcia, no existeix el dret a decidir sobre el que un vol, de forma indiscriminada. Posava l'exemple de que no podem decidir si hem d'aturar-nos en un semàfor en vermell o si hem de pagar impostos: hem de fer les dues coses i punt. Home, en principi sí, però si fa vint minuts que estàs amb el semàfor vermell i mires i no ve ningú, jo crec que pots passar. De la mateixa manera, si els teus impostos deixen de servir per pagar la sanitat, l'educació, la investigació i les pensions, i passen a usar-se per tornar part dels interessos d'un deute demencial, fer una despesa desproporcionada en l'exèrcit i ampliar els cossos de policia anti-avalots, comprant, a més, bales de goma que buiden els ulls dels ciutadans que es manifesten, podria ser una bona opció retenir-los en un compte sota notari, declarant-te objector fiscal. D'això en diuen desobediència civil. Ben segur que tampoc és democràtica.

Però l'argument que empra l'articulista té una pota coixa: el dret a decidir que es planteja no és a títol individual (JO no m'aturo al semàfor o JO no pago impostos), sinó de tota Catalunya. Perquè suposo que si la majoria considerés que els semàfors vermells ja no funcionen, i que cal que tornem a mirar per creuar, o la majoria decidís que no vol pagar per tornar els interessos d'un deute impossible de retornar, això potser no seria democràtic, però s'hi assemblaria bastant. I és que si desqualifiquem a la majoria, encara que sigui en una consulta directa, sense mediació dels càrrecs electes, estem dient que la població no està preparada, que no té criteri i que algú ha de governar per ella, posant les normes per sobre de la seva lògica. Així doncs, estaríem en una Democràcia il·lustrada, encara que segurament seria més democràtica que el dret a decidir.

Per ser honest cal que reconegui que, el fet que els exemples posats no assenyalin la majoria, ve de que se suposa que la consulta es faria només a Catalunya i aquí no es podria aconseguir la majoria, donat que la Constitució marca que la sobirania és del poble espanyol. De tota manera, diu que si una majoria clara i inequívoca dels catalans vol la independència, se li hauria de concedir, perquè seria pitjor obligar-la a la permanència. En el punt en que discrepo és en el que diu que qualsevol polític honest i prudent usaria unes eleccions plebiscitàries per dilucidar si existeix aquesta majoria. I aquest punt és el que he començat tractant avui.

A partir d'aquí, m'agradaria explicar-vos com continuo la història jo. Caldrà refer les normes, repensar-les de nou, de forma que tots hi puguem posar cullerada d'una manera més fàcil. I en això estava, quan a l'abril aparegué una proposta d'engegar un procés constituent de base, per redactar les regles del joc d'una nova república catalana. No és una proposta de constitució, sinó de procés, engegat des de la base i recollint els fruits de tots els que s'han anat associant cada cop més per fer front a l'espoli que els poderosos venen duent a terme. No és un partit polític, ni té un programa concret. És una convocatòria. Això sí, enumera uns punts bàsics, uns mínims per garantir que les persones passin al centre i desplacin l'economia al seu paper d'eina. Us els resumeixo a la meva manera, que per això es tracta d'un procés participatiu:

  • Auditoria del deute, analitzant quina part ha revertit realment en la població, i impagament del deute il·legítim.
  • Control públic de tots els recursos bàsics, impedint la seva mercantilització i que s'especuli amb ells. Entre els recursos bàsics per mi hi hauria l'energia, l'alimentació, l'aigua, l'habitatge, l'educació, la sanitat, les comunicacions tant físiques com electròniques, els mitjans de comunicació, la cultura i la investigació. També inclouria aquí la creació d'una banca pública i ètica i fre a l'especulació financera, donat que els diners s'han convertit en un be.
  • Repartiment i dignificació del treball, reconeixent el domèstic i el de cura, actualment no remunerats.
  • Dret al propi cos i lluita contra la violència de gènere.
  • Derogació de la llei d'estrangeria i drets de ciutadania per a tots els residents.
  • Solidaritat internacional. Estat sense exercit i fora de la OTAN.

I per què fer-ho per una república catalana i no per a tota Espanya? Jo us dono un seguit de raons, no necessàriament ordenades i tampoc necessàriament compartides per les més de 43.000 persones adherides al manifest fins al moment:

  • Perquè la solidaritat internacional també es pot viure sense renunciar a la pròpia identitat.
  • Perquè la nova república s'haurà de dotar de constitució, i ens estalviem el pas de derogar-ne una d'existent.
  • Perquè una organització de base és complexa i en un país més petit ha de ser més fàcil d'engegar.
  • Perquè aprofitem l'embranzida de la independència i afegim el dret a decidir en el terreny social, al dret a decidir identitari.
  • Perquè la caspa del govern del PP, sumada a la gomina del govern de CiU són massa per a qualsevol xampú. Ens centrem en un de sol per tenir més oportunitats d'èxit. Diria que ens quedem amb el contrincant més fàcil, però no ho tinc del tot clar.

Que engeguem això a Catalunya no vol dir que no recolzem la feina que fa la gent a la resta de l'Estat. Si això ens funciona us passem la recepta, de la mateixa manera que estarem atents a les vostres per aprofitar-les.

Aquests dies, en comentaris de blocs i notícies n'he llegit algun que acabava més o menys amb un: "Adeu Espanya, aquí us quedeu!". No ho comparteixo, així que jo diré la meva: "Vinga, que el camí és llarg i pit amunt, natres anem tirant a parar taula, que si no és per dinar, ja fareu cap per sopar. Salut!"

1 comentari:

  1. M’ha encantat l’exemple del xampú i és que és ben veritat les “dilucions” miraculoses no existeixen i encara que existissin, crec que els efectes secundaris que comportarien farien que tot plegat acabés ben destarotat.
    Crec que aquests dos refranys ho exemplifiquen força bé: “Quien mucho abarca poco aprieta” / “Qui molt abraça i poc estreny pateix de poc seny”, però, en qualsevol cas, m’agradaria expressar-ho segons les meves dèries nutritives.
    Suposem que volem fer una bona neteja de budells (ja em perdonareu, però són coses ben naturals i ben sanes que com que ens tornat massa fins sembla que no toquin i, i així ens va…), podríem pensar, faré una dieta ben farcida de fibra, però compte, perquè tot a la vida s’ha de prendre amb mesura perquè el resultat pot ser que ens acabem carregant la flora intestinal de tant arrossegar cap avall coses.
    En definitiva, fem neteja, sí, però no ens passem de mida, justament, de mida.

    ResponElimina