dimarts, 3 de setembre de 2013

Unitat o uniformitat?

(Traducido al castellano aquí)

La proposta #EncerclemLaCaixa del Procés Constituent per l'11 de setembre està sent polèmica. La majoria de crítiques que he llegit apunten a que és inoportuna, que l'11 de setembre cal centrar-se en la d'independència i deixar la resta de reivindicacions pels altres dies de l'any. Fa uns dies vaig llegir una crítica especialment virulenta: La cagaradeta del Procés Constituent. Suposo que l'animadversió que té l'autor envers la proposta del Procés Constituent el va fer ser especialment agressiu. D'aquella lectura n'ha sortit aquesta entrada, però no per rebutjar el to en què està escrit el comentari (que trobo deplorable), sinó per parlar de la manera com defensa la unitat d'acció. Hi ha una petita anècdota en el text, que per mi és simbòlica: al primer paràgraf parla de que el país és de tots i de tots colors i ideologies, però al tercer carrega contra els que volen expressar la seva opinió amb una samarreta de color diferent a la de la convocatòria de l'ANC. Ja sé que la menció a les samarretes és un exemple, un detall, però em fa pensar que, més que la unitat, el que està defensant és la uniformitat. Potser s'entendrà millor el que vull dir si explico els motius pels quals m'he apuntat a encerclar La Caixa.

En primer lloc, cal tenir en compte que la convocatòria no s'ha fet d'esquenes a l'ANC, sinó de forma coordinada. És per això que els que ens apuntem a aquest encerclament comptarem també, sumarem dins el còmput total de participants, no restarem. Però en el meu cas, encara és més clar que no serà una resta, perquè no hagués participat a la Via Catalana i, en canvi, sí que aniré a encerclar La Caixa. I és que l'error en que es cau sovint és pensar que, en una hipotètica consulta, tots els que votarien a favor de la independència ho farien per les mateixes raons.

L'autor del comentari esmentat assenyala com la causa principal dels nostres mals l'anomenat espoli fiscal de l'Estat espanyol. Segons aquest raonament, un cop acabat aquest espoli el camí farà baixada i ja podrem resoldre els problemes de Catalunya. Aquest és el missatge que ens transmeten CDC i ERC gairebé a diari. Jo no crec que aquest sigui el problema més important al que ens hem d'enfrontar per solucionar els nostres problemes. Per a mi és molt més greu l'espoli social al que estem sotmesos. És molt més greu que es respectin els drets adquirits dels poderosos, mentre es trepitgen i es destrueixen els del 99% de la població. El càlcul de les balances fiscals no deixa de ser una simulació, no són faves comptades. No crec que es pugui afirmar que els treballadors de les altres parts de l'Estat ens estiguin prenent els nostres recursos. El que sí que tinc clar és que els poderosos estan espoliant als treballadors, als aturats i als pensionistes. Les diferències són cada cop més grans, no només perquè baixin els de baix, sinó també perquè pugen els de dalt. I aquest desequilibri hi és a tots els nivells: mundial, europeu, espanyol i català. Crec que les prioritats amb les que s'estan gastant els recursos actualment no són les correctes, encara que hi hagi poc marge de maniobra a nivell de la Generalitat.

I doncs, per què votaria a favor de la independència actualment? Jo no tindria problema en estar en un Estat espanyol que entengués i respectés la identitat dels diferents pobles que el componen actualment. Però la resposta que s'ha donat des dels diferents estaments de l'estat a l'aprovació de l'Estatut primer, i a la celebració d'una consulta d'autodeterminació després, m'han deixat clar que aquest encaix no és possible, que hi ha unes visions tant diametralment oposades del que és Espanya, que no veig que es puguin conciliar. Però hi ha un segon motiu per votar a favor de la independència i es va concretar a l'abril, amb la presentació del manifest pel Procés Constituent: la creació de la nova República catalana pot permetre replantejar el model d'estat que volem i construir-ne un de nou, centrat en les persones.

Així doncs, des de la meva perspectiva no tinc clar d'apuntar-me a una Via Catalana per la independència, sense més contingut. Per a mi la independència no és la fita més important i m'incomoda la lectura que es farà de la meva participació el dia següent. I l'exemple més clar és el que va passar amb la manifestació de l'any passat. Si CiU no hagués comès l'error tàctic d'anticipar les eleccions, pensant que trauria majoria absoluta, ara estaria sumant els participants com a suports a la seva política, carregant contra l'espoli fiscal i donant suport a les retallades.

La cadena que encerclarà La Caixa em permet expressar la meva suma al procés d'independència, però la meva resta dels que pensen que tots els nostres mals venen de fora, que no tenim res a revisar a casa nostra. Per a mi no val qualsevol tipus d'independència, sinó que en vull una que serveixi per fer una revisió integral. Per a mi, la independència no és l'objectiu, sinó la millor opció de relació amb la resta dels pobles d'Espanya, donades les alternatives actuals, i una bona oportunitat per capgirar el capitalisme que se'ns està menjant.

És en aquest sentit que crec en la unitat de l'acte, però no en la seva uniformitat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada