Conflicte d'etiquetes

(Traducción al castellano aquí)

Ja fa temps que sé que amb això de les etiquetes cal anar en compte, però des que ha aparegut el #ProcesConstituent, la cosa se m'està posant força difícil. I és que aquest procés té de tot una mica:

• El manifest té un fort component social, tant a l'exposició com als 10 punts proposats, així que se l'anomena d'esquerres.
• El procés que proposa és per a una nova República catalana, el que dóna peu a titllar-lo d'independentista i, potser també, de nacionalista, donat que sovint es confonen els dos termes.
• Els promotors estan vinculats al cristianisme: la Teresa Forcades per raons obvies i l'Arcadi Oliveres perquè és president d'una entitat cristiana. Tot i que enlloc del manifest es fa menció a cap religió, ha aixecat reticències en aquest sentit, vinculant-lo en alguns casos a la religió.

I quin és el meu problema? Doncs que sempre m'he considerat d'esquerres, però vaig llegint a molts llocs diferents que no és pot ser d'esquerres i religiós o que no és pot ser d'esquerres i independentista. Anem a pams.

Per a mi, les persones tenen unes conviccions i actuen d'unes maneres determinades. Si algú arriba a la conclusió de que ens cal un món més just perquè Déu ens estima a tots plegats i cal treballar per dur el Regne de Déu entre els homes, és igual de vàlid que si algú arriba a la mateixa conclusió des de criteris purament humanístics. I si hi ha una experiència que ha estat bona per a tu i vols compartir-la amb els demés, per si també els ajuda, no estàs fent res dolent. És més, potser el que estaria mal fet seria no compartir-la i quedar-te-la només per a tu. Una altra cosa és que intentis imposar-la. En això sí que hi estaria totalment en contra, però no és el cas. Amb això no vull dir que jo sigui creient. De fet, fa molts anys que no acabo de saber si ho soc o no. El que sí que tinc clar és el respecte que m'infonen la gent que defensa les causes justes, independentment de les seves creences íntimes.

Després ve el còctel d'independentisme i esquerres. En molts llocs es parla de que les esquerres han de ser internacionalistes i, per tant, contràries a la independència. A mi això em sobta, perquè la irrupció de la dreta a l'independentisme a Catalunya és molt recent, i encara és plena de contradiccions. Quan jo anava a la facultat, la gent independentista era d'esquerres, i no de les aigualides, precisament. El que sí que és cert és que hi havia dreta catalanista i, més o menys, nacionalista. El nacionalisme és un tema més delicat, perquè introdueix un factor sentimental que pot ser perillós. No ho té perquè ser però existeix el risc. Ara, el que m'agradaria preguntar als que neguen que la independència sigui compatible amb l'esquerra és si estarien d'acord en que les polítiques educatives del col·legi dels seus fills les decidís a Brusel·les un govern escollit per tots els europeus. O si voldrien que la política laboral o monetària la fixés aquest mateix govern. Ho dubto, però han de reconèixer que seria molt més internacionalista.

Però el llenguatge té trampes. Sovint l'esquerra s'anomena progressista i la dreta conservadora. Jo, entre progressistes i conservadors m'apunto als primers, però no vull un progrés que suposi creixement indefinit i depredació de recursos. S'han fet moltes barbaritats en nom del progrés. En canvi sí que vull conservar el planeta pels nostres descendents i pels de la resta de les espècies. Vull conservar els serveis públics que tant va costar muntar, enlloc del progrés de negocis especialitzats en obtenir beneficis dels serveis bàsics. Vull conservar la meva cultura i la de tots els pobles de la Terra, i que no es vegin anihilades pel progrés d'una globalització uniformadora.

De la mateixa manera, no soc individualista, però crec en una societat en la que el centre siguin les persones i no l'Estat. Qualsevol organització de la que ens dotem ha de servir-nos a tots, no hem de ser nosaltres els seus serfs. Soc d'esquerres si implica el repartiment just dels bens disponibles, però no vull un Estat socialista o comunista totpoderós que em marqui què cal fer. No vull que l'Estat em garanteixi la sanitat i l'educació, sinó que vull tenir uns serveis públics de qualitat. Serveis públics sanitaris, educatius, d'abastiment d'energia i aigua, alimentaris, d'habitatge, etc. El que considerem bàsic.

Per a mi la diferència entre que els doni l'Estat i que siguin serveis públics és que aquests darrers són de tots, que tots participem per crear-los i fer-los nostres. I també per controlar-los. Així els apreciarem i respectarem i, de pas, no ens els segrestaran com estan fent ara. Aquests serveis no cal que els doni l'estat. Per exemple, poden ser cooperatives sense ànim de lucre, sempre que siguin transparents. Avui en dia hi ha cooperatives d'ensenyament concertades o centres d'assistència primària autònoms que funcionen bé. A Finlàndia els directors de les escoles escullen el seu equip. Alternatives n'hi ha i caldrà explorar-les. Ja és hora de que ens arremanguem i comencem a construir nosaltres el que volem, perquè els polítics professionals, els "especialistes" de la política, ens han fallat. 

També crec en la iniciativa privada, en que cadascú pugui engegar els projectes que cregui oportuns, sempre que no estigui perjudicant a ningú, o malbaratant els recursos que són de tots, perquè vivim en un planeta finit, i cada cop estem arribant més al seu límit.

Soc d'esquerres per als que volen privatitzar-ho tot per a que doni el màxim rendiment econòmic, però no ho soc per als que volen anul·lar la diversitat en nom de la igualtat. Soc independentista perquè votaria sí en una consulta avui, però no ho soc perquè per a mi no és una fita, sinó una bona oportunitat. No soc creient perquè no he aconseguit creure, tot i que a vegades penso que tot seria més fàcil. I potser és millor així, sense etiquetes, deixant rajar tots els matisos que ens enriqueixen.