Capitalisme d'esquerres (sociocapitalisme)

(Traducido al castellano aquí)

Avui he vist una ressenya sobre un informe que han fet uns economistes d'esquerres sobre les pensions. Si no ho he entès malament, diuen que el que cal fer no és provar d'estalviar en pensions, sinó recaptar els diners necessaris per cobrir-les, ja que es tracta d'un dret bàsic, reconegut en la Constitució. Parlen de que, si calen més diners, s'han de cercar no només en els ingressos provinents dels salaris, sinó que cal gravar també les rendes del capital i les empreses. Indiquen que el que és insostenible és la recessió i que el que cal és prendre mesures per a superar la caiguda del PIB i de l'ocupació. Un altre argument que aporten és que en els darrers 30 anys la renda per capita s'ha duplicat gairebé i afegeix que s'espera una evolució similar en el futur.

Estic d'acord en que garantir una pensió digna pels jubilats ha de ser una de les prioritats de l'Estat. Estic d'acord en que els diners han de cercar-se on n'hi hagi, sense restringir-se als salaris. El que ja no veig tant clar és que el nostre centre d'atenció hagi de ser el PIB i el nostre objectiu hagi de ser la plena ocupació, tal i com l'entenem ara. I és que el discurs de l'esquerra més majoritària i dels grans sindicats crec que no afronta el problema real, sinó que vol donar una altra puntada endavant.

Si aquests darrers 30 anys la renda per capita s'ha duplicat, segurament no és perquè ara produïm el doble de riquesa que llavors. Veig més probable que la causa siguin les diverses bombolles: immobiliària, financera, d'infraestructures desmesurades, etc. Si el nostre nivell de vida és millor, és gràcies a l'explotació de països del tercer món, on es produeixen la major part dels bens que consumim i dels mals que els consumeixen, tant a ells, com al planeta i a nosaltres a llarga (o no tant llarga).

Estem immergits en un sistema de creixement continu i insostenible, i la recepta de l'esquerra capitalista és seguir amb el mateix ritme, encara que amb una distribució equitativa. Dubto molt que s'encari el problema a nivell global, que el repartiment equitatiu inclogui als països pobres, perquè llavors els números no surten. N'hi ha prou com per a que tots puguem tenir un nivell de vida com el nostre? De la mateixa manera, la plena ocupació amb feines com les que estem acostumats tampoc la veig sostenible, com apuntava a Guanyar-se la vida. Si ara la mateixa feina la podem fer amb menys gent, el que cal és repartir la menor feina per assolir el que realment necessitem, no crear-nos necessitats noves per tal de que tots ens haguem de "guanyar la vida".

Crec que aquest canvi de xip és necessari i crec que no s'ha fet. S'està venent una recuperació basada en els mateixos esquemes que ens han dut fins aquí. Són uns esquemes capitalistes, que mesuren els estats pel seu PIB, per la seva renda per capita, enlloc de pel benestar del seus habitants i pel benestar que generen en els de la resta de països. I, de pas, podríem incloure a la resta d'éssers vius. Els grans partits d'esquerra i els grans sindicats segueixen venent la il·lusió de que tornarem a créixer, a augmentar el consum, a generar més llocs de treball (encara que siguin inútils). Segueixen propugnant una acceleració, un nou pas endavant quan som al caire del precipici. Segueixen apostant per un capitalisme d'esquerres.