Fàbrica de Missatges Incendiaris

(Traducido al castellano aquí)

Dins l'estratègia global de menyspreu a la ciutadania que estan seguint algunes de les institucions que ens governen, l'FMI està tenint un paper força preponderant. Ja sigui a través dels seus informes o de les declaracions de la seva directora, no deixa de sorprendre'ns amb la seva capacitat de provocar a la gent. Dues de les darreres perles estan incloses en el darrer informe que han fet sobre Espanya.

La primera perla és la proposta d'una sèrie de mesures per evitar l'atur. En primer lloc, aconseguir un pacte per reduir els sous el 10% en dos anys a canvi d'un compromís de creació de llocs de treball per part dels empresaris. Aquest pacte aniria acompanyat per una reducció de la cotització de les empreses a la seguretat social i un augment de l'IVA un cop la població comenci a aixecar el cap. També demana aprofundir en la reforma laboral, abaratint l'acomiadament, eliminant la ultraactivitat dels convenis, etc. Sembla ser que han posat tots aquests paràmetres en un simulador i els resultats són un creixement del 5% del PIB i d'un 7% de l'ocupació en cinc anys. També aniria acompanyada d'una reducció important del deute.

Anem a pams. Quin és el motiu de que hi hagi atur? Hi ha feina a fer però és massa car contractar? Què no tenim ja el que necessitem, però mal repartit? Reduïm els sous un 10% i reduïm les jornades en la mateixa proporció. Així repartirem la feina, enlloc de donar més beneficis a les empreses, que amb la proposta disminueixen els costos laborals i els impostos. D'altra banda, si la reducció de cotitzacions es compensa amb un augment de l'IVA, els qui paguen més són els que es gasten tot el seu sou i no poden estalviar, perquè paguen IVA de tot. Gravem millor totes les transaccions financeres especulatives. Això no afectaria al poder adquisitiu dels que estan veient reduïts els seus ingressos. O augmentem un 10% l'impost sobre els beneficis de les societats, que es veuen incrementats per aquestes mesures. O gravem amb un 10% les grans fortunes. I una altra qüestió: per a què cal recaptar aquest diners? Per finançar uns serveis públics de qualitat? O per retornar un deute cada cop més gran, del que la població no se n'ha aprofitat i no ha estat responsable de contraure'l?

Perquè l'argument que donen per defensar la mesura és una simulació en els seus fulls de càlcul. Us sona? Fa poc es va fer pública una errada en un full de càlcul que invalidava l'estudi en el qual es basaven, en bona part, les polítiques de retallades salvatges que s'estan aplicant. ¿Encara ens creiem capaços de predir els efectes d'unes mesures amb la precisió amb la que ho està fent aquesta gent? Què passarà si s'han equivocat? Doncs a ells res. S'encongiran d'espatlles i diran que ha passat no sé quin patatim patatam que no es podia preveure i que els sap molt de greu, però que no ens preocupem, perquè això s'arregla fent no sé quines altres barbaritats. O ni tan sols això. El que volien ja ho hauran aconseguit: fer més rics a uns quants i desmuntar uns serveis públics que no els estan permetent generar negoci.

La segona perla ve en la referència a la intervenció de les autonomies que no acompleixin l'objectiu de deute durant tres mesos. Suposo que a un poder com l'FMI l'interessa que el govern estigui el més allunyat possible dels ciutadans. Així, el millor és que els ajuntaments no pintin res, les autonomies molt poc i els estats no gaire més. Hi ha un punt afegit, que és que són les autonomies les que maneguen bona part dels pressupostos d'ensenyament i sanitat públiques. I aquests són dos objectius a destruir. Una bona raó per intervenir les autonomies. Perquè el que plantegen no és que el govern central intervingui l'autonomia, que ja seria greu des del punt de vista d'un estat descentralitzat, sinó que volen que la intervenció la facin uns tècnics independents, totalment al marge del control democràtic. Serien aquests tècnics els qui decidirien en què gastar els diners de que es disposi, i ho farien amb criteris totalment aliens al que la població hagi expressat a les urnes. La pressió d'una possible pèrdua d'eleccions no els frenaria a l'hora de fer unes retallades encara més dràstiques de l'ensenyament i la sanitat públiques.

Com en el cas anterior, aquests tècnics tindrien patent de cors, dret a equivocar-se escudant-se en que ningú podia haver predit millor que ells. Aquest cop també el mal ja estaria fet, ja seria igual tenir la raó o no, si ja s'havien aconseguit els objectius que es perseguien. I aquesta inevitabilitat descarregaria als dirigents polítics actuals d'un desgast que cada cop els és més insuportable. Una bona jugada, no? Llàstima que no es pugui titllar de democràtica.

Fi de la cita

(Traducido al castellano aquí)

 

El dia 1 d'agost el president del govern va tenir a bé comparèixer al parlament a passar per la cara a tots els presents que té majoria absoluta. Es va vantar de que la resta de grups no tenien instruments per obligar-lo a anar-hi, arribant a la conclusió de que havia estat magnànim al fer-ho. Sembla que no s'adona que estava assenyalant una altra de les mancances que té el sistema parlamentari.

El discurs no el vaig sentir, però n'he llegit després la transcripció. Conclusió? Té majoria absoluta i seguirà fent tot el que cregui convenient per seguir-se guanyant la confiança dels mercats. En un moment determinat li diu al cap de l'oposició que són allà per administrar bens que no són de cap d'ells. Ho diu pocs dies després de saber-se que ja es donen per perduts 36.000 milions d'euros dels que es van deixar a la banca a través del FROB. Però, què és l'important? La estabilitat de la imatge d'Espanya a l'exterior. Encara que sigui falsa i que els dos grans partits sàpiguen que viuen d'un crèdit que ja no tenen, que els vots que van obtenir ja no anirien per ells. És per això que cap dels dos demana unes noves eleccions.

Però és possible una altra lectura del discurs, molt més humana. El rei ja es va disculpar fa un temps per haver sigut tant indiscret de trencar-se un maluc a Botswana. I ens va assegurar que no tornaria a passar. En Rajoy també va reconèixer la seva errada: va admetre ser massa bo i haver cregut a un fals innocent, que al final resultà ser un presumpte culpable. Es va declarar orgullós d'aquesta bondat, que li permet confiar en persones dubtoses i seguir-les-hi pagant un sou amb despatx a la seu del partit fins al dia després de que es publiquin informacions compromeses a la premsa. Però és que és gràcies a aquesta bondat que no va censurar a l'actual ministre d'Indústria, que va ser acusat i al final es va demostrar que el possible delicte havia prescrit. És per això que seguirà fent gal·la d'ella, i confiarà els bens de tots (que administra amb tanta exquisida cura) a persones innocents fins que es demostri el contrari (o prescrigui el delicte).

I ens va transmetre en el seu discurs un missatge subjacent, gairebé subliminal. Era un missatge de penediment i de propòsit d'esmena, com abans havia fet el rei. Un missatge repetit com un mantra, com els avemaries de penitència estipulats per un confessor. Ens estava dient a tots que ha decidit trencar totalment amb ell, deixar d'enviar-li missatges al mòbil i, fins i tot, esborrar-lo de la seva agenda. Ja no tornaran a anar a fer la cerveseta. Ja no tornaran a quedar. Anul·larà qualsevol reunió que tingués acordada amb ell. És la fi de la cita.

Privatitza que fa fort

(Traducido al castellano aquí)

Sabíeu que el que és privat és eficient? Això és el que ens repeteixen cada dos per tres per justificar que els serveis públics són un pou que es menja tots els recursos. Ara mireu la foto, es tracta de dos concentradors de fibra òptica.

Fins abans d'ahir, en aquesta paret només hi havia el concentrador de Telefònica, però ara té al costat un de Jazztel. Tots dos poden donar servei als mateixos quatre pisos, dels quals de moment només un ha contractat el servei de fibra òptica.

Què hem guanyat? Ara els veïns ens hem lliurat del monopoli de Telefònica: podrem negociar molt més favorablement amb qualsevol de les dues companyies per obtenir uns preus avantatjosos. Són els beneficis del lliure mercat. Per anar bé, haurien d'aparèixer també els d'Orange i els d'Ono i tota la resta de companyies que hi pugui haver. D'aquesta manera la nostra llibertat d'elecció com a clients seria totalment democràtica.

Això sí: com que és molt poc probable que un mateix pis contracti dues companyies diferents de fibra òptica, amb la instal·lació actual sempre hi haurà quatre entrades buides, com a mínim. A mesura que altres operadors vagin deixant la seva petjada, anirem tenint més nyaps a la paret, totalment inútils. Però el nyap en sí és el de menys. Per a que estigui operatiu, ha d'arribar-hi un cable, que evidentment no serà compartit entre les diferents companyies. Algú es gastarà els calerons en fer tot aquest desplegament per tal de captar clients, però no cal preocupar-se: es tracta de companyies privades, no són diners públics que haguem de posar entre tots.

¿O potser sí? ¿Tothom pot muntar-se una companyia de telecomunicacions? ¿O són només empreses grans, amb el suport de grups financers importants, les que s'ho poden permetre? ¿Quant trigaran en treure una llei per qual se suprimeixin les antigues línies, i tots haguem d'anar a parar a la fibra òptica si volem tenir connexió a internet? ¿O potser tenir un telèfon, fins i tot? És un lliure mercat més mercat que lliure, crec jo.

I el punt principal està en si considerem les telecomunicacions com un bé necessari o, pel contrari, com un article prescindible. Haurem de pensar que és un bé públic si creiem que cal que la gent estigui connectada (i així ho demostraven el diferents governs al subvencionar compres d'ordinadors per a que més llars es connectessin).

I és que, a més del tema financer, la multiplicació d'instal·lacions és un despropòsit des del punt de vista d'aprofitament dels recursos. A més, aquesta multiplicitat segurament és produeix a ciutats, deixant de banda els llocs més recòndits, que no surten a compte a les companyies, per la baixa concentració de clients potencials. S'ha trencat la lògica que seguien les instal·lacions telefòniques fins ara, en les que la línia es mantenia de forma unificada, i és que aquest sistema només tenia sentit si aquesta companyia era neutra i, per tant, pública.

Ara estan començant a privatitzar l'aigua. Farem plans hidrològics multicompanyia? Estaria bé que s'anessin comprant porcions dels cabals dels rius i que es construïssin xarxes de distribució diferenciades. Dins un mateix edifici a cada pis hi arribarien tres o quatre escomeses, i podríem escollir cada mes canviar-nos a la companyia més barata, simplement reconnectant una mànega general.

Responsabilitats

(Traducido al castellano aquí)

En un país molt llunyà hi havia una vegada uns governants que ho volien seguir sent. Portaven des de joves fent aquesta tasca i no sabrien a què dedicar-se si els feien fora. Així que, cada quatre anys, havien de presentar als seus electors uns resultats engrescadors per a que els tornessin a escollir. Van pensar que una cosa bona seria fer arribar a la ciutat un tren ràpid, perquè tothom agraeix poder viatjar de pressa.

Van començar a estudiar com fer-ho i van veure que fer arribar el tren ràpid fins el mateix cor de la ciutat era difícil i obligava a expropiar molta gent. No volien protestes i no estaven segurs que els ciutadans apreciessin el tren ràpid si els havia de costar tants esforços. Tampoc els agradava que el tren s'aturés a uns quants quilòmetres de la ciutat, com passava en altres indrets, perquè la gent pensaria que els estaven donant gat per llebre.

Finalment, van trobar la manera de que es pogués parlar d'alta velocitat, encara que no ho fos totalment. Havien d'arribar el més aviat possible i no tenien tots els diners que voldrien, així que van estalviar en mètodes de control, sempre seguint estrictament els protocols de seguretat. D'aquesta manera, mai no els podrien retraure que no ho havien fet bé, perquè s'havien guiat pels estàndards existents. Per fi tenien un nou èxit per presentar en els propers comicis, ja s'encarregarien els conductors dels trens d'anar a la velocitat adequada.

Els maquinistes trobaven que un revolt determinat era arriscat, però complia els requisits i no hi havia hagut mai cap problema greu, així que tampoc es podien donar arguments per forçar una millora. Pensaven que els dirien: Què passa? Que no voleu fer la vostra feina? Només us cal frenar quan toca, que per això us paguem. I ben pagats que esteu!.

Un dia, un maquinista estava més distret del compte. No estava malalt, ni tan sols es trobava malament, però no tenia la concentració que era habitual en ell. Era un dia més de conduir un tren a 200 km/h. Una gran responsabilitat, però una responsabilitat rutinària. Va començar a conduir el tren i, quan ja estava en marxa, es va adonar que no recordava els detalls del trajecte tant bé com es pensava. Hi havia uns quants topalls que els recordava diferents i va començar a mirar un planell. Encara quedaven un parell de túnels per arribar a la ciutat i havia d'assegurar-se com anava. Però només en quedava un i va agafar aquell revolt malament. Va ser una tragèdia.

Al conductor el van jutjar per la seva imprudència, però tant li feia, la condemna ja la duia a dins, i no l'abandonaria la resta de la seva vida. Cada cop que tancava els ulls reconstruïa el que havia passat aquella tarda i mirava de trobar alguna explicació que el permetés tornar-se a mirar al mirall. Gairebé mai la trobava. S'havia equivocat en algun moment, sense ser-ne conscient, i aquella equivocació havia truncat moltes vides.

I aquells governants? Ells van fer-ho tot seguint les regles. Van sospesar els avantatges i els inconvenients de la seva decisió amb temps, de forma pausada. I van prendre una determinació conscient: rebaixar el nivell de seguretat per poder presentar uns resultats convenients als seus electors. Però no els calia preocupar-se, ni assumir responsabilitats, ni dimitir. Ells havien fet el que tocava, havien seguit els protocols, s'havien assessorat per experts. Tot era legal.

Està clar que, pel fet de començar parlant d'un país molt llunyà, no puc dir que qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. Però vull remarcar que no pretenc fer una anàlisi del que realment ha passat, perquè no conec prou bé les circumstàncies que van envoltar la decisió de construir el tram com es va fer, o si la motivació de la decisió va ser purament electoral. Tampoc sé els motius pels que el conductor no va poder frenar el tren a temps. Menys encara puc endinsar-me en la ment de ningú, ni del maquinista ni dels responsables del traçat. Tant sols vull reflectir el que crec que podria passar pel meu cap si em trobés en la situació d'un o dels altres, davant de la situació que he descrit.

Democràcia recautxutada

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta entrada neix a partir del comentari que un gran blocaire i bon amic ha fet de l'anterior, Bricolatge polític: La democràcia no és fàcil, però l'alternativa són les dictadures (més o menys evidents). Totalment d'acord però, quin nivell de segrest marca el llindar per sota del qual podem seguir considerant que un determinat règim es pot anomenar democràcia? Segurament no hem arribat a aquest llindar, però ens hi estem acostant perillosament. I accelerant. No s'admeten responsabilitats. Les febleses del sistema no s'estan corregint, sinó blindant. Els principis bàsics es deixen de banda per escudar-se només en la legalitat, aplicant-ne la norma i no l'essència. En què em baso? Tots podem trobar exemples, jo us posaré els meus (alguns si més no).

Aquí ningú dimiteix si no es veu absolutament forçat. Quan apareixen nous casos de corrupció, moltes vegades les respostes consisteixen en remarcar que a la resta de partits també n'hi ha. El missatge transmès no és "jo soc bo", sinó "la resta són pitjor". La responsabilitat de les polítiques aplicades en alguns casos, en contra del programes presentats, mai és de qui l'aplica sinó del govern anterior, de la conjuntura política, de les instruccions de Brussel·les o de qualsevol altre factor aliè. Si la persona que governa no pot aplicar la política en què creu, hauria de dimitir. En cas contrari, està dient que és igual qui hi hagi al govern, ja que tots faran el que els digui algú altre, a qui no hem escollit (poc democràtic, oi?).

Quan les coses es torcen i les notícies que apareixen a la televisió no són agradables pel govern, no es mira de no generar aquestes notícies, sinó que es canvien els equips dels informatius de la televisió pública per a que no les presentin o ho facin d'una manera més "convenient". Si hi ha protestes al carrer, es criminalitzen i es mira d'obstaculitzar-les al màxim, enlloc d'analitzar les causes que han dut a tota aquella gent a protestar. 

També s'envaeixen la resta de poders, com el judicial, aconseguint que els membres dels diferents organismes estiguin lligats al govern. Segur que és legal, però ¿qui controlarà si es controla el controlador? El president del Tribunal Constitucional resulta que havia estat militant del Partit popular quan ja pertanyia al tribunal. A més, ho havia ocultat. Potser és legal, però no estaria de més que dimitís, no?

El president del govern està absolutament esquitxat per dubtes raonables de corrupció. La solució que presenten alguns militants del PP, entre els que està el vicepresident del Parlament europeu, Alejo Vidal-Quadras, és renovar el govern sense convocar eleccions, perquè conduiria a un parlament fragmentat i inestable. Volen aplicar el dret que tenen a esgotar la legislatura, a pesar de que reconeixen implícitament que ja han perdut aquest dret en el terreny de les urnes. Passen el dret legal d'esgotar la legislatura per sobre del que admeten que seria la voluntat de la gent en aquest moments. Això no ho diu un no-ningú, sinó un alt càrrec del Parlament europeu. No és un segrest de la voluntat del poble?

Ja fa uns anys una marca de pneumàtics feia publicitat sota l'eslògan Power is nothing without control (La potència sense control no serveix per a res). Una de les imatges de la campanya era un atleta a punt per a córrer amb sabates de taló. Venia a dir que un cotxe, encara que tingui un motor espectacular, no ens durà a on volem si no té uns pneumàtics que el permetin arrapar-se a la carretera. De la mateixa manera, una democràcia sense control no serveix per a res: encara que tingui unes institucions formalment impecables, no ens durà a on volem si no estan arrelades a la gent, si aquesta no pot indicar-li el camí que cal seguir.

Continuant amb el símil automobilístic, podríem dir que als anys setanta teníem un règim que era com un pneumàtic gastat i a punt d'esclatar. S'hagués pogut canviar però, per motius que aquí no qüestionaré, es va decidir recautxutar-lo, posar-li una nova banda a sobre que li donés control, que connectés les institucions amb la gent. Han passat els anys i aquella capa s'ha gastat i està saltant. És com si aparegués el vell pneumàtic a sota, i institucions i poble van, cada cop més, en direccions oposades. Se'ns fa palès que tenim una democràcia recautxutada. Ara cal veure què volem fer: si tornem a aplicar la mateixa solució, o mirem de renovar el pneumàtic sencer.

Bricolatge polític

(Traducido al castellano aquí)

El dimecres vaig anar per primer cop a una assemblea del procés constituent. Va ser a Gràcia i va comptar amb en Jaume Asens per part del grup promotor. No vaig sortir decebut ni tampoc fascinat: senzillament content d'haver-hi anat. No es van dir coses que m'impactessin per la seva novetat, però vaig veure com es començava a posar fil a l'agulla. I em va servir per aturar-me a pensar què hi havia al darrera. O potser hauria de dir al davant.

En un moment de la reunió se'm va acudir pensar en què respondria si em preguntessin que perquè era allà. Avui en dia, en que sovint se sent que sobren polítics, em va tornar al cap el que comentava al febrer a Corrup-tela ... marinera: necessitem més polítics, cal que tots ho siguem. El que sobra és la "carrera" política, gent que en fa la seva única professió i que depèn del càrrec per mantenir-se. Per contra, cal que cada cop tots tinguem més clar el que volem i que participem més en la presa de decisions.

I és que tots aquests anys de "democràcia institucionalitzada" han fet que ens tornem el que en podríem anomenar "consumidors" de política. I això es va poder veure en la pròpia assemblea. A pesar de que s'havia explicat (i així ho diu el manifest) que el decàleg inicial és un punt de partença per encetar el debat, algunes de les intervencions anaven en la línia de preguntar si determinats punts apareixerien o no en el procés i com es pensaven resoldre determinats problemes. D'alguna manera, i sense tots el matisos que segurament caldria fer, s'estava examinant un programa / producte abans de votar-lo / comprar-lo. I no és cap crítica, és al que ens ha acostumat aquesta "democràcia institucionalitzada": hi ha uns quants partits que elaboren uns programes i nosaltres ens informem (en el millor dels casos) i votem.

Aquesta és potser la novetat principal que aporta per a mi el procés constituent. Hi ha partits que són molt més democràtics que altres, que escolten el carrer i miren de donar resposta. Hi ha associacions que cerquen un objectiu comú i es nodreixen de persones que persegueixen aquell objectiu concret, encara que en altres aspectes els seus membres puguin discrepar. Per a mi el procés constituent no necessita aquests acords bàsics, aquests objectius concrets, perquè el que persegueix és crear un nou marc en que tothom hi pugui estar d'acord com a individu, que totes les persones hi tinguin cabuda. L'únic condicionant hauria de ser que la llibertat d'un mateix no trepitgi la de la resta de població. És per això, per exemple, que cal que l'habitatge es reparteixi, perquè és un bé escàs i, si algú té la llibertat d'acaparar-lo, trepitja la llibertat d'altres de disposar-ne. El mateix passa amb l'energia, els aliments, etc.

En un moment donat, en Jaume Asens va dir que s'excloïen del procés els acords amb partits de règim actual, com poden ser el socialista o el popular. Immediatament va puntualitzar que s'excloïen els partits i no les persones. Em va agradar que ho hagués dit, perquè un procés com aquest hauria de ser acceptat per gent de totes les ideologies, si no volem deixar fora a ningú. També es van mencionar els sindicats. Segurament, la gran majoria de les bases dels sindicats estan formades per gent que vol millorar la seva situació laboral i la dels seus companys, però molts cops sembla que les cúpules s'allunyen d'aquestes bases, de la mateixa manera que ho fan les estructures dels grans partits. I és que, massa sovint, el problema el tenim en les institucions.

Vist com estan anant les coses, entenc la posició dels ultra-lliberals que propugnen la desaparició de l'estat. No la comparteixo, perquè no crec que la llei del més fort sigui la més justa ni tan sols la més profitosa. Però sí que penso que és millor no tenir estat, que tenir-ne un de segrestat. Unes institucions públiques que s'encarreguin de mirar pel bé els seus ciutadans poden aconseguir molts avenços, però si aquests els entreguen el poder a les institucions, qui les conquereixi es fa l'amo i segresta l'estat. Per exemple, pagar imposts per finançar els serveis públics és una bona idea, però ja no ho és tant si serveix per refinançar un deute il·legítim, a través d'uns bancs rescatats, que venen el diner més car del que el compren per donar beneficis a uns accionistes. Així, el punt 3 del manifest pren especial importància:

Democràcia participativa, reforma electoral, control dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.

I després de tot aquest rotllo, a què ve el títol de l'entrada? Doncs que amb la política passa una mica com en l'eslògan del bricolatge "Fes-t'ho tu mateix". Si volem tirar endavant, cal que tots ens responsabilitzem del que es públic, que deixem de ser consumidors de política per passar a ser-ne productors. Que ens assegurem que les institucions serveixen a les persones, enlloc de ser al revés.

Un conte de Por

Hi ha històries per a no dormir i altres per quedar-se adormit... Si us plau, no cal que em digueu què us sembla aquesta, que tinc Por de que no us agradi.