Tot preguntant es creen respostes

L'ANC ha engegat la campanya "Ara és l'hora". Si no ho he entès malament, una de les activitats principals consisteix en el que s'anomena gigaenquesta. Es tracta de que 100.000 voluntaris recorrin les cases preguntant a la gent com vol que sigui un país nou. La informació de tota la campanya la podeu trobar en aquest enllaç. En ella hi ha el següent video, que també es pot veure a Youtube. Jo vaig veure fa uns dies una altra presentació on apareixien diversos personatges coneguts que sembla que s'apuntaran a passar per les cases també.

A primer cop d'ull la idea és bona. Una de les coses que es ressalten en els dos vídeos que he vist sobre la gigaenquesta és que es tracta d'escoltar, no pas de provar de convèncer. Mobilitzar tota aquesta gent per recollir aquesta informació és un repte important i cal aplaudir-lo. Sempre que realment sigui aquest l'objectiu, és clar. Perquè ha de quedar molt clar com es recollirà i processarà la informació, qui en traurà les conclusions i, sobretot, de què es parlarà. Depenent del procediment pot passar, de ser una eina de participació, a ser un mètode de legitimació d'actuacions polítiques, sense una participació posterior per part dels ciutadans.

Avui, CDC s'ha afegit a la campanya amb la presentació d'un cartell on es veuen dues peces de trencaclosques encaixant: una amb el logotip de "Convergents!" i l'altre amb el de "Ara és l'hora". Podeu veure la notícia a la seva pròpia web. Aquí ja es parla clarament de fer campanya pel Sí-Sí, i es parla del porta a porta. El logo, a primer cop d'ull, em sembla un intent d'apropiació de la campanya per part de CDC. Però, investigant què en diu d'això la pròpia web de la campanya, he topat amb la famosa enquesta que es passarà a totes les cases. Com diu al vídeo són 6 preguntes. La podeu trobar en aquest enllaç, però n'he copiat la imatge per comentar-les més fàcilment:

Arribats a aquest punt, em pregunto si CDC s'ha adherit a la campanya o l'ha fagocitada directament. Cap de les preguntes té desperdici i, com deia al títol, hi ha preguntes que generen respostes. Segur que tots li podrem trobar punta. A continuació us exposo la meva opinió de cadascuna de elles:

1. Primera en la front! Comencem acceptant com a veritat absoluta el que no és més que una simulació, plantejada en la situació actual i que es veuria suficientment alterada per un canvi com la independència per a convertir-se en totalment inútil: disposarem de entre 8.000 i 16.000 milions d'euros més a l'any. Aquí és més important el missatge implícit de la pregunta que les possibles respostes. Les respostes, però, no deixen lloc a obrir nous models, sinó que se subscriu a les "receptes estàndard". No es parla, per exemple, d'usar els recursos per reconvertir l'economia a una de més sostenible, ni de renda bàsica garantida, ni de cobertura d'atur, ni de reducció de jornada per repartir el treball.
2. En la segona, quan parla de serveis públics, se'ns transmet el missatge de que a tot no arribem, que no pot ser que tot sigui públic. Caldrà escollir la prioritat entre sanitat, educació o habitatge. Evidentment, tampoc obre el ventall. No planteja la possibilitat d'uns serveis públics d'abastiment d'aigua, energia o comunicacions, per exemple. Això ja està bé si és privat.
3. En el tema de la renovació democràtica, altre cop hem d'escollir entre diverses mesures que no té cap sentit que sigui excloents. S'han de donar les tres condicions. No hi ha limitacions econòmiques que ens hagin de fer triar. Cal exigir tot això d'entrada. Però també seria lògic anar més enllà: limitació temporal de càrrecs, cercar mecanismes de participació, potenciar la política municipal, més propera als habitants del país, etc. Tot això ni es planteja.
4. Sant tornem-hi amb el "qui paga mana". Comencem la quarta pregunta afirmant que Catalunya aporta més del que rep de la UE. Aquest cop, obre la porta a la possibilitat de no continuar a la UE per pròpia voluntat. Obre la porta. Les altres dues opcions són taxatives, mentre que la tercera ve a ser com un "ara no toca" (uix, qui deia una cosa semblant?).
5. Aquesta pregunta és la menys criticable. Està clar que a hores d'ara ningú parla de relegar el castellà. D'altra banda, seria una missió impossible. De tota manera, que el català i el castellà siguin llengües oficials suposo que no exclou que es parlin altres llengües. No acabo de veure que aquestes opcions aportin molta informació sobre nou model lingüístic.
6. Aquesta, senzillment, no toca. Si volem saber quin país volem, perquè dediquem una sisena part de l'enquesta a esbrinar si la gent ja té decidit el vot? Això no forma part del que serà el nou país. Un pregunta malaguanyada, que es podia haver aprofitat per obrir altres temes.

I és que hi ha els grans absents d'aquesta enquesta. No es parla del deute i de la seva possible auditoria. No es pregunta per com hauria de ser el sistema financer, si hi hauria d'haver banca pública o quins controls s'haurien d'instaurar per evitar nous col·lapses. Ni una paraula de la necessitat de tenir un exercit, tampoc. I és un tema candent després del que va publicar la sectorial corresponent de l'ANC. Com ja he comentat abans, el control públic de l'aigua, dels recursos energètics o de les comunicacions tampoc té lloc al nou país plantejat. Ni el tractament dels vinguts de fora: qui tindrà dret a participar en les decisions? Els drets laborals, la relació que s'establirà entre les empreses i els treballadors o la potenciació de cooperatives, queden també fora de l'enquesta. Evidentment, ja no parlem ni de control d'aliments, d'us de transgènics, de validació de medicaments, etc.

És en aquest sentit que, des del meu punt de vista, amb aquesta gigaenquesta l'ANC s'està convertint en el canal per on alguns volen que viatgi la gent cap al nou país que ja ens tenen preparat. Aquesta enquesta no cerca respostes. Les fabrica.

Mira que ets malpensat!

Ens acostem a al 9 de novembre, la data fixada per la consulta. La posició del Govern i les institucions espanyoles no ha canviat gens: no es pot fer consulta perquè és il·legal. Una postura estúpida a primer cop d'ull, ja que no fa més que fer créixer el nombre d'independentistes. És inconcebible que, en un país que s'autoanomena democràtic, el fet de decidir coses votant sigui inconstitucional. Es pot entendre que es pactin condicions, la pregunta o preguntes a fer, percentatges mínims per a que es declari la independència, etc. Però la resposta ha estat un mur durant dos anys. El mur d'una presa que s'ha anat omplint d'aigua independentista i que ha fet arribar les cotes de l'embassament a nivells inimaginables fa tant sols 5 anys.

És un comportament matusser... o no! Fixem-nos que aquesta negativa de l'Estat a negociar és la que permet a CiU mantenir l'equilibri inestable en el que ha estat movent-se, sense una definició clara de la seva postura. Només li ha calgut insistir en una cosa tant evident com el dret dels catalans a ser consultats, sense mullar-se en excés, sense anar més enllà. Què hagués passat si s'hagués acceptat la consulta? CiU hagués hagut de prendre una postura molt més clara, perquè el debat s'hagués traslladat a una possibilitat concreta. I aquí ja haguessin fet aigües, perquè el seu discurs s'ha basat sempre en l'enemic exterior i, al desaparèixer, també es desfà l'adhesiu que els cohesiona i els arguments que presenten a la gent. Segurament, la que ara és una presumpta victòria d'ERC s'hagués convertit en una arrasada.

Ens podem preguntar: Què fan el PP i el PSOE donant aquest baló d'oxigen al seu enemic? Però hi ha la pregunta prèvia: són enemics en aquest aspecte? O en el fons els seus interessos no són tant dispars en aquest punt? Podem provar d'analitzar les conseqüències que està tenint aquest comportament per veure a qui afavoreixen (demano perdó als partidaris del principi de Hanlon). Com deia abans, si fa dos anys s'hagués acceptat un referèndum o una consulta, ara portaríem molt de temps debatent seriosament què vindria després. Pels partidaris de cadascuna de les postures seria prioritari mirar de dibuixar un escenari post 9N, ja que es veuria com una possibilitat real. Ara, en canvi, els contraris a la independència van deixant anar pinzellades inconcretes, però sense entrar massa a fons, perquè fer-ho significaria legitimar la consulta. D'altra banda, els partidaris tampoc es veuen forçats a respondre-ho tot, perquè en qualsevol moment poden derivar el debat al fet de com és de democràtic deixar votar la gent.

És cert que s'han fet estudis, s'han publicat pinzellades, s'han emès opinions. Ara un parla del futur exèrcit, l'altre menciona el model de sanitat, tots es pronuncien sobre la continuïtat a la UE, etc. Però el debat al carrer se centra en si votarem o no, si caldrà desobeir o no. La V del dijous es nodria de gent que vol que la deixin expressar-se, però que no ha pogut debatre a fons què suposa la independència o, més encara, quina independència vol. Bé, doncs això beneficia a les estructures que l'Estat té avui en dia. Tant les centrals com les catalanes, perquè no oblidem que la Generalitat no deixa de ser un òrgan de l'Estat. Les beneficia perquè, segurament, un debat a fons de totes aquestes qüestions posaria en dubte el model polític, però també l'econòmic, amb els seus aspectes, socials, laborals, de tractament dels serveis públics i de gestió dels recursos comuns. Tot aquest terreny no és bo remenar-lo massa, així que millor que el debat n'estigui lluny.

Però això els du a un carreró sense sortida... Doncs potser tampoc! De moment es pot provar a veure si realment el mur aguanta o no. És un mur de formigó fort i alt. Té marge. Que la pressió puja massa? Home, potser si en Jordi Pujol confessa algun petit pecat a dos mesos de la mani la cosa es desunfla una miqueta... De moment, Artur Mas sempre ha parlat de respectar la legalitat. Segueix surfejant l'onada de gent, que va creixent, però també es va fent més endreçada, amb boniques ratlles grogues i vermelles ben alienades (uix perdó, aliniades.. quin lapsus!). Que l'agulla Pujol no ha desunflat prou el globus? No passa res: "Colta, Madrid, que aquesta gent diu que vol votar, encara!". Uns quants escarafalls, una mica més del mateix i seguim amb el full de ruta: aprovar la llei de consultes per a que el Tribunal constitucional la bloquegi acte seguit.

A partir de llavors, només cal esperar. Si la pressió es pot contenir, ajornem el tema per unes eleccions plebiscitàries al 2016 i qui dia passa, any empeny. Si, per contra, la pressió és molt forta i es preveu una complicació massa gran, sempre es pot cedir poc abans del dia 9 de novembre, i deixar fer una consulta a corre cuita, accentuant els problemes legals, logístics, etc. Tot sense entrar en cap debat seriós sobre el "dia després". I pot passar que surti que sí que es vol la independència. Un daltabaix com aquest s'ha de gestionar ràpid i s'obren negociacions sobre temes estel·lars, mentre que altres queden en un segon termini, encara que potser siguin prou importants. Aquesta sortida improvisada no té perquè ser-ho realment. Pot portar força temps en preparació. El resultat final: tenim dos estats, però ambdós són com els han dissenyat els que ara ens governen.

Precisament ahir llegia el següent al capítol sobre Sud-Àfrica del llibre "La doctrina del xoc" de Naomi Klein:

 

Potser sí que la paranoia és massa recargolada, però la manca de debat real sobre els models del dia després és un flanc que ha quedat descobert. L'únic antídot és estar pendents, a sobre del procés, i seguir sent onada, no pas un riu ben canalitzat.

Tretze de setembre

Ja fa dos dies del tercer gran 11 de setembre d'aquests darrers anys. A la manifestació de fa dos anys no hi vaig anar, tot i que a darrera hora m'hi hagués afegit, si no fos perquè era fora de Barcelona. Ho explicava llavors en aquesta entrada. No hi pensava anar en un principi perquè tot semblava centrar-se en el "pacte fiscal", però es va començar a parlar també del "pacte social" i en aquesta part de la mani sí que hi hagués encaixat.

L'any passat vaig anar a la cadena humana que enllaçava amb la Via catalana, però es desviava per encerclar la seu de La Caixa i recordar que no qualsevol independència ens val. Quan el Procés constituent va fer aquella convocatòria hi va haver crítiques perquè suposava trencar la "unitat". Dies abans de l'acte vaig explicar la meva postura en aquesta altra entrada. Aquell dia vaig tornar a casa content. Havia participat en un acte multitudinari, però havia pogut expressar quines eren les meves inquietuds, per a que volia jo que servís una hipotètica independència.

Enguany, el Procés constituent va convocar una concentració dins mateix d'un tram de la V, amb parlaments de diferents persones, tant de Catalunya com de fora, que expressaven el mateix que l'any passat: que no volem qualsevol independència, sinó una centrada en les persones i bastida a partir de la participació de tots. Personalment, la independència té sentit si és una eina de transformació social també. No es pot plantejar des d'un punt de vista de "sentiments nacionals", perquè no ens durà enlloc més que on ens vulguin portar els que tenen els mitjans de manejar aquests sentiments. I sé que, com jo, molta gent ha arribat a la conclusió de que avui votaria a favor de la independència per impossibilitat de convertir l'estat uniformador en que vivim en un de plurinacional. Però això ja ho he explicat molts cops. Ara em volia centrar és en l'estat d'ànim amb que vaig tornar a casa.

L'any passat havia assistit a una concentració en la que es tocaven totes les tecles que considero importants, no només el dret a decidir sobre l'estat on volem viure. Enguany, després dels parlaments organitzats pel procés constituent hi havia la megafonia de la V. De fet, ja es barrejaven cap al final de l'acte del Procés. La megafonia de la V anava donant instruccions alhora que amenitzava la mani-FESTA-ció. El to dels missatges em feia sentir estrany. Ho va descriure molt bé un company, durant la cerveseta de després, dient que alguna estona li havia semblat estar en una festa dels Súpers de TV3. Jo hi afegiria la sensació d'estar en un parc temàtic.

No hi havia cap missatge de com volem que sigui el nou país, tant sols que volem que ens deixin ser nosaltres. No hi havia contingut, per tal que tothom hi cabés. L'únic denominador comú eren les banderes i la gran bandera que s'anava formant a base de samarretes grogues i vermelles. Quantes samarretes es deuen haver venut? No ho sé pas, segur que moltes. La gent anava seguint les instruccions per formar una foto que publicar, que aparegués a tots els mitjans de comunicació. Admirable per una banda. Esfereïdor per l'altra. S'admeten dissidències en aquesta bandera que es va formar? Jo em vaig quedar a la vora d'aquella performance de la gran bandera, al principi dels jardinets de Gràcia o aguantant la pancarta del PC, foragitat pel que sentia pels altaveus. No és que sempre que vagi a una manifestació estigui del tot d'acord amb el que sento o amb les pancartes que s'hi veuen, però en aquest cas em molestava el to utilitzat. Llavors potser no li vaig posar paraules però avui el titllaria d'infantilitzant.

La manifestació va ser impressionant, s'ha de reconèixer. Trobo perfecte que tots ens posem d'acord per demostrar quina és la nostra voluntat, que volem ser sobirans per decidir el nostre futur. Però quan ho comparo amb qualsevol de les altres mobilitzacions, no ho entenc. Per exemple, quan ens hem de posar d'acord per muntar una candidatura que transformi la ciutat, tot són problemes. Cadascú té clar quina és la seva posició i quins punt el fan diferent del veí. I estem parlant de com volem viure, a què volem dedicar els nostres esforços i com volem relacionar-nos amb els nostres veïns. En aquests àmbits ens estem jugant realment el que seran les nostres vides, ja sigui dins o fora d'Espanya. En canvi, quan parlem de la "qüestió nacional", tot és convergència i unió (i no em refereixo a CiU, tot i que potser és significatiu que quadrin tant bé aquestes sigles). No veure-ho clar és defugir la "qüestió central". I, a sobre, la manera de reivindicar-ho és mitjançant la uniformització i seguint ordenadament les consignes d'un altaveu.

"Ara és l'hora" es llegia a les samarretes. De què? Què farem quan siguem independents? A la V hi havia pancartes reclamant el suport d'Angela Merkel o Barack Obama. Són ells els que ens han d'ajudar? Una amiga madrilenya aquest matí em deia que mosqueja que ningú parli del "després". Jo vull pensar que som bastants els que hi pensem i en parlem, però que no tenim el ressò mediàtic que tenen els simplificadors d'ambdós bàndols: els catastrofistes que ens envien a l'espai exterior o l'illa de Robinson Crusoe i els teletubbies que ens parlen d'un prat verd, modern i privatitzat, en el que tot serà color de rosa. Però sempre cap la possibilitat de que sigui un optimista i realment siguem massa pocs els que ens preocupa el "després" ja avui.

Passats dos dies de la manifestació, veig clar que em vaig equivocar. Després dels parlaments, havia d'haver anat al carrer Bruc, a la ratlla que pretenia convertir la V en una A d'Anarquisme i d'Autogestió. Perquè mentre siguem capaços d'ajuntar tanta gent per formar una bandera i no aconseguim posar-nos d'acord per desmuntar les estructures que realment ens estan espoliant, no estarem recuperant la sobirania, sinó que estarem penjant la titella d'una creueta diferent. I, sí, en aquest cas em refereixo a la creueta que apareix al cartell de la pel·lícula "The Godfather".

Pesat, present i fotut

L'estiu és mandrós de mena. La calor i les vacances ens retornen a les migdiades i les "cançons de l'estiu" ajuden a aplanar-nos els pocs pics d'encefalograma que aconsegueixen superar la humitat enganxosa. Les estrenes cinematogràfiques també ens porten a pensar que no és moment de cavilacions profundes i lectures farragoses. En aquest context, la meva darrera entrada va baixar del tren en l'estació equivocada. És només per això que ara en faig una versió més refrescant, de cerveseta i escopinyes, podríem dir.

El que ja ha succeït és pesat en molts sentits. Anem acumulant el temps i les experiències que ens  conformen. A partir de l'adultesa el pes del temps ens va carregant les espatlles, fins que a la vellesa ens fa feixuc fins i tot el caminar. És pesat en vivències, en encerts i en errades, en decisions que no sabrem mai si van ser les milors o les pitjors, encara que algunes ens donen moltes pistes... El pes del passat pesat ens fa ser com som, però és un llast en el que no podem viure, perquè ja no el podem canviar.

L'esdevenidor és un miratge, una quimera que ens imaginem i cap a la que caminem, però que no podem modelar al nostre gust. Podem provar d'endevinar-lo, de parar-lo, però no tenim garanties de com serà. És un temps fotut, el futur, que sovint ens fa viure de determinada manera sense tenir-ne garantits els efectes. No podem habitar el fotut futur, perquè ni tan sols sabem si hi arribarem.

Això només ens deixa el present del que estem vivim cada moment, el present que ens regala la vida en cada instant. Algú deia, ja fa molt temps, que cal que neixin flors a cada instant. Ho deia en aquell passat tant pesat, treballant per futur que era fotut, tot lluitant per a que ho fos menys. Tenia present que el present és el present pel que ens cal donar les gràcies, perquè és l'únic que ens pertany.

No sé si ho he fet més lleuger o més feixuc, però m'ho estic passant bé escrivint-ho. Estic gaudint el present final de les vacances. Fins aviat!

Ocurrències recurrents

Una nit, fa molts anys, vaig escriure el que em passava pel cap. Ho vaig escriure per a mi, llavors no tenia bloc ni intenció d'obrir-ne cap. No sé si abans de posar-la en paper tenia clara la idea que hi vaig plasmar. El que sí que sé és que l'he tinguda força present des d'aleshores. Tant és així que la primera entrada que vaig escriure en aquest bloc, després de la presentació, anava sobre aquell text antic. Ha estat i és un objectiu clar i difícil alhora. Segurament estic molt lluny d'abastar-lo, però ho segueixo provant.

En aquesta setmana d'exhibicionisme blogaire m'he decidit a penjar el text original que vaig escriure fa gairebé 16 anys. El format ha canviat (ja no és bolígraf sobre paper) i també he revisat la redacció que no vaig tenir present quan tant sols buidava el pap. Si avui ho escrigués no ho faria de la mateixa manera, però he preferit deixar l'original. Les circumstàncies en les que he pensat en Cèlsius i Kelvin des de llavors han estat moltes i diverses, però sempre m'ha ajudat a posar les coses al seu lloc.

Bon profit!

Una dèria

Internet té molts avantatges i molts inconvenients. Un d'ells (no us diré pas en quin calaix el poso) és la temptació d'exhibir les pròpies dèries. Avui m'ha tocat a mi sucumbir a ella així que, pels que tingueu curiositat i/o valor, aquí us deixo l'enllaç.

Les defenses de Pujol

Aquesta entrada sorgeix de la lectura d'un article de la revista cafeambllet.com i dels comentaris subsegüents. L'article carrega contra una defensa de la figura de Pujol, feta per Fernando Trias de Bes des del diari Ara. A part de la seva vivència personal respecte a la figura de Jordi Pujol, l'únic argument que esgrimeix Trias de Bes és que l'impost de successions és injust i que molta gent ha mirat d'estalviar-se'l. L'article de cafeambllet.com aporta les dades de que el diari Ara està impulsat per la família Carulla, investigada per Hisenda per casos de frau fiscal, i que l'avi de Fernando Trias de Bes figura en la mateixa llista de defraudadors, publicada l'any 1959, en la que hi figurava el pare de Jordi Pujol. A partir d'aquí deslegitima la defensa pel fet que el "perdó" que atorga l'autor a en Pujol suposa un greuge comparatiu amb tots els que han pagat l'impost de successions i suposa una minva dels ingressos necessaris per mantenir els serveis públics. Un altre aspecte de l'article de Trias de Bes és que perdona només el fet de no haver declarat l'herència, no pas un enriquiment il·lícit que pogués haver tingut a partir de la posició de poder que ostentà durant 23 anys.

Als comentaris subsegüents s'enceta una polèmica en la que un dels participants qualifica de mesquí l'article de cafeambllet.com, perquè dóna per suposat que no és només aquest el delicte que ha comès Pujol sinó que se li atribueix també corrupció (francament no ho he sabut veure a l'article), perquè lliga les defenses mencionades amb les subvencions que reben els mitjans on apareixen i perquè vincula el frau comés per Pujol amb els desnonaments i les llistes d'espera. Segons aquesta persona, és mesquí suposar que hi poden haver hagut més irregularitats, suposar que els mitjans de comunicació que reben subvencions obeeixen als interessos de les seves fonts d'ingressos i suposar que els nostres mals venen d'un lloc diferent del que anomena "finançament escandalós de la Generalitat".

Començant pel final, per valorar la importància que tenen el frau fiscal i el sistema de finançament català en la manca de recursos a Catalunya podem comparar dues estimacions: la de les balances fiscals amb la que es fa del frau fiscal. Depenent del tipus de comptabilització que es faci, les balances fiscals es mouen entre 9.000 i 16.000 milions d'euros. El frau fiscal a nivell de tot l'estat, ronda entre els 70.000 i 80.000 milions d'euros. Si el repartim de manera proporcional a la població, partint de que Catalunya té una setena part de la de l'Estat, quedaria entre uns 10.000 i 11.000 milions d'euros. Ja sé que el càlcul és molt poc acurat, però només tracto de constatar que el pes d'ambdós factors és similar, que no es pot menystenir el frau fiscal davant els problemes de finançament. Segurament, part dels diners que no retornen segons les balances fiscals van a parar a corrupció i evasió fiscal en altres parts de l'Estat, però com que aquí, a Catalunya, també en tenim una bona mostra, no crec que aquest pugui ser un argument a esgrimir.

Ara bé, l'autor d'aquells comentaris, està comparant dues pèrdues d'ingressos per les arques catalanes. Per a mi, donat que quantitativament són d'un ordre de magnitud similar, és més important fer una comparació qualitativa. Així, si suposem que les balances fiscals són diners que s'inverteixen en infraestructures públiques en altres parts de l'Estat, prefereixo que aquest sigui el motiu de que tinguem menys ingressos, que no pas que quedin a les butxaques dels qui decideixen de forma unilateral que els impostos que els pertoquen són injusts.

I és que en aquests comentaris apareix també un aspecte que és possible que cali si es segueix insistint en l'anomenat "espoli fiscal": com que l'Estat ens cobra de més, estem legitimats per evadir impostos. Sobre aquesta justificació podem fer dues lectures. La primera, més informal, seria com una extensió de la dita "quién roba a un ladrón tiene cien años de perdón". Fins i tot es menciona que seria més ètic donar els diners a ONG o projectes locals abans de que vagin a parar a un Estat que roba. Es podria fer una segona lectura d'aquest comportament, que en un principi podria semblar justificar-lo més encara, equiparant aquesta mena d'evasió a una espècie de desobediència civil, de rebel·lia. Però en aquests arguments falla un punt primordial: els diners no han anat a parar a una altra banda, sinó que han quedat a la butxaca del defraudador. És més, la desobediència civil implica donar la cara. Per exemple, quan s'aplica l'objecció de consciència fiscal, s'anuncia i justifica, i s'accepten les conseqüències que hi hagin pogut haver. Quan s'entra en un supermercat i s'agafa menjar per repartir-lo entre qui no el té, es fa a cara descoberta i, explicant els motius i acceptant la responsabilitat dels actes. En aquest cas, no va ser el Robin Hood que va robar al ric Estat espanyol, per donar-ho als pobres, a menys que considerem "pobres" la seva dona i els seus fills, sinó que ho va amagar durant 34 anys. I no hem d'oblidar que el "ladrón" a qui roba som tots nosaltres, no pas l'Estat, que seguirà cercant altres maneres de recaptar el que li cal, i ho farà recaure en tothom.

D'altra banda, la posició de Jordi Pujol durant 23 dels 34 anys d'ocultació del frau, no era la d'un ciutadà qualsevol que no té accés al poder, sinó que formava part de l'estructura de l'Estat, a través de  l'autonomia de Catalunya. I venia les fites aconseguides dins aquest joc com assoliments de la gestió del seu govern. El poder, encara que sigui limitat, no és una posició gaire adequada per a la desobediència civil. I això enllaça amb la segona qualificació de mesquí de l'article, que venia donada pel fet de que diners públics s'utilitzin per subvencionar mitjans de comunicació. Està clar que és legal que una entitat privada decideixi gastar els diners com vulgui. Si un banc condona un deute a un diari a canvi d'intervenir en la informació que publica, segurament no incompleix cap llei actual. Això porta a una desigualtat important, en la que els poderosos tenen molta més influència en la informació que es transmet que la resta de la societat. Però quan aquesta intervenció es produeix amb diners públics, mitjançant les subvencions, són els diners de tots els que s'estan usant per canviar l'opinió de la gent en favor de qui decideix donar aquestes subvencions. Denunciar això no és, de cap manera, mesquí.

Pel que fa a la primera mesquineria, la d'afegir altres delictes de corrupció al que ja ha confessat de frau fiscal el propi Jordi Pujol, jo no he sabut trobar on s'explicita això en el text de cafeambllet.com, si no és el fet que compara les defenses esmentades amb les que es fan dels acusats de corrupció del PP, els propis mitjans d'aquell partit. Comparteixo amb l'autor del comentari la necessitat de no adjudicar-li a Pujol delictes que no s'hagin demostrat. Respecto la seva decisió i la de Fernando Trias de Bes de creure que aquesta ha estat la única irregularitat que ha comés Jordi Pujol. Però no és pot considerar mesquí el fet de sospitar que tot això pugui anar més enllà, donades les circumstàncies en les que s'ha emès el comunicat.

En primer lloc, com deia un article poc després de que es fes pública la confessió de Pujol, una veritable confessió hauria de ser molt més explícita, quantificant el frau i detallant-ne la ubicació. És clar que en Pujol no estava obligat a fer-ho, però també ha de ser conscient que la no especificació deixa volar la imaginació. Si no li va convenir donar una xifra, sembla lògic pensar que sigui prou elevada com per a que li surti més a compte deixar-la a la lliure especulació que aclarir-la. Si l'herència fos prou petita, segurament hagués sortit més ben parat donant el màxim de detalls possible.

Un altre factor a tenir en compte és que havia negat tenir diners en paradisos fiscals, cosa que ara ha reconegut. Per què ho reconeix ara i no abans? El seu escrit comença parlant de les "informacions aparegudes des de fa quasi dos anys". No explica perquè no ho va admetre en el primer moment, perquè va estar-ho negant i perquè decideix fer-ho ara. Com en el cas anterior, no estava obligat a fer-ho, però aquesta indeterminació alimenta les especulacions. Si hi hagués una bona explicació per a les negacions anteriors, li hagués anat millor donar-la. Tot això no ajuda pas a donar-li credibilitat, ni a confiar en la falsedat del que negui avui en dia.

Però encara hi ha un altre punt en com ha dut aquest afer que també fa pensar. En menys d'una setmana de fer públic el comunicat va renunciar als privilegis per haver estat president de la Generalitat i als que tenia dins el partit. En els del partit no hi entraré, perquè és un afer intern, però pel que fa als d'expresident, trobo encertat que hi renunciés abans de que li fossin retirats. És el més semblant a una dimissió que podia fer i, donada la tradició en dimissions que tenim al país, es d'agrair. Ara bé, aquesta renúncia porta implícita l'acceptació de que no mereix aquests privilegis, però els ha mantingut durant més de 10 anys. Més enllà dels honors, els beneficis incloïen una pensió de més de 86.000 €/any, una oficina de treball, amb despatx i tres treballadors assignats, i cotxe oficial amb xofer. Encara que els treballadors cobrin poquet, aviat suposaran entre els 3 uns 60.000 €/any. No sabria quantificar exactament el cost del lloguer del despatx (sembla que al Passeig de Gràcia) i del cotxe oficial amb xofer, però no crec que baixi de 20.000 €/any. Si sumem tot això, i ho multipliquem pels més de 10,5 anys que ho ha estat gaudint resulta que ens ha suposat a tots plegats una quantitat superior als 1,7 milions d'euros. Si ara ell mateix renuncia a seguir tenint aquests privilegis, també hauria de considerar immerescut haver-los gaudit durant aquests anys. Oi que hagués estat un bon senyal de penediment i bona voluntat retornar també tots aquests diners ?

En definitiva, cal ser curós i no donar per fet el que no s'hagi demostrat però, alhora, cal reconèixer el dret a dubtar de la bona fe i les bones intencions d'algú que s'ha comportat com ho ha fet en Jordi Pujol.