Una dèria

Internet té molts avantatges i molts inconvenients. Un d'ells (no us diré pas en quin calaix el poso) és la temptació d'exhibir les pròpies dèries. Avui m'ha tocat a mi sucumbir a ella així que, pels que tingueu curiositat i/o valor, aquí us deixo l'enllaç.

Les defenses de Pujol

Aquesta entrada sorgeix de la lectura d'un article de la revista cafeambllet.com i dels comentaris subsegüents. L'article carrega contra una defensa de la figura de Pujol, feta per Fernando Trias de Bes des del diari Ara. A part de la seva vivència personal respecte a la figura de Jordi Pujol, l'únic argument que esgrimeix Trias de Bes és que l'impost de successions és injust i que molta gent ha mirat d'estalviar-se'l. L'article de cafeambllet.com aporta les dades de que el diari Ara està impulsat per la família Carulla, investigada per Hisenda per casos de frau fiscal, i que l'avi de Fernando Trias de Bes figura en la mateixa llista de defraudadors, publicada l'any 1959, en la que hi figurava el pare de Jordi Pujol. A partir d'aquí deslegitima la defensa pel fet que el "perdó" que atorga l'autor a en Pujol suposa un greuge comparatiu amb tots els que han pagat l'impost de successions i suposa una minva dels ingressos necessaris per mantenir els serveis públics. Un altre aspecte de l'article de Trias de Bes és que perdona només el fet de no haver declarat l'herència, no pas un enriquiment il·lícit que pogués haver tingut a partir de la posició de poder que ostentà durant 23 anys.

Als comentaris subsegüents s'enceta una polèmica en la que un dels participants qualifica de mesquí l'article de cafeambllet.com, perquè dóna per suposat que no és només aquest el delicte que ha comès Pujol sinó que se li atribueix també corrupció (francament no ho he sabut veure a l'article), perquè lliga les defenses mencionades amb les subvencions que reben els mitjans on apareixen i perquè vincula el frau comés per Pujol amb els desnonaments i les llistes d'espera. Segons aquesta persona, és mesquí suposar que hi poden haver hagut més irregularitats, suposar que els mitjans de comunicació que reben subvencions obeeixen als interessos de les seves fonts d'ingressos i suposar que els nostres mals venen d'un lloc diferent del que anomena "finançament escandalós de la Generalitat".

Començant pel final, per valorar la importància que tenen el frau fiscal i el sistema de finançament català en la manca de recursos a Catalunya podem comparar dues estimacions: la de les balances fiscals amb la que es fa del frau fiscal. Depenent del tipus de comptabilització que es faci, les balances fiscals es mouen entre 9.000 i 16.000 milions d'euros. El frau fiscal a nivell de tot l'estat, ronda entre els 70.000 i 80.000 milions d'euros. Si el repartim de manera proporcional a la població, partint de que Catalunya té una setena part de la de l'Estat, quedaria entre uns 10.000 i 11.000 milions d'euros. Ja sé que el càlcul és molt poc acurat, però només tracto de constatar que el pes d'ambdós factors és similar, que no es pot menystenir el frau fiscal davant els problemes de finançament. Segurament, part dels diners que no retornen segons les balances fiscals van a parar a corrupció i evasió fiscal en altres parts de l'Estat, però com que aquí, a Catalunya, també en tenim una bona mostra, no crec que aquest pugui ser un argument a esgrimir.

Ara bé, l'autor d'aquells comentaris, està comparant dues pèrdues d'ingressos per les arques catalanes. Per a mi, donat que quantitativament són d'un ordre de magnitud similar, és més important fer una comparació qualitativa. Així, si suposem que les balances fiscals són diners que s'inverteixen en infraestructures públiques en altres parts de l'Estat, prefereixo que aquest sigui el motiu de que tinguem menys ingressos, que no pas que quedin a les butxaques dels qui decideixen de forma unilateral que els impostos que els pertoquen són injusts.

I és que en aquests comentaris apareix també un aspecte que és possible que cali si es segueix insistint en l'anomenat "espoli fiscal": com que l'Estat ens cobra de més, estem legitimats per evadir impostos. Sobre aquesta justificació podem fer dues lectures. La primera, més informal, seria com una extensió de la dita "quién roba a un ladrón tiene cien años de perdón". Fins i tot es menciona que seria més ètic donar els diners a ONG o projectes locals abans de que vagin a parar a un Estat que roba. Es podria fer una segona lectura d'aquest comportament, que en un principi podria semblar justificar-lo més encara, equiparant aquesta mena d'evasió a una espècie de desobediència civil, de rebel·lia. Però en aquests arguments falla un punt primordial: els diners no han anat a parar a una altra banda, sinó que han quedat a la butxaca del defraudador. És més, la desobediència civil implica donar la cara. Per exemple, quan s'aplica l'objecció de consciència fiscal, s'anuncia i justifica, i s'accepten les conseqüències que hi hagin pogut haver. Quan s'entra en un supermercat i s'agafa menjar per repartir-lo entre qui no el té, es fa a cara descoberta i, explicant els motius i acceptant la responsabilitat dels actes. En aquest cas, no va ser el Robin Hood que va robar al ric Estat espanyol, per donar-ho als pobres, a menys que considerem "pobres" la seva dona i els seus fills, sinó que ho va amagar durant 34 anys. I no hem d'oblidar que el "ladrón" a qui roba som tots nosaltres, no pas l'Estat, que seguirà cercant altres maneres de recaptar el que li cal, i ho farà recaure en tothom.

D'altra banda, la posició de Jordi Pujol durant 23 dels 34 anys d'ocultació del frau, no era la d'un ciutadà qualsevol que no té accés al poder, sinó que formava part de l'estructura de l'Estat, a través de  l'autonomia de Catalunya. I venia les fites aconseguides dins aquest joc com assoliments de la gestió del seu govern. El poder, encara que sigui limitat, no és una posició gaire adequada per a la desobediència civil. I això enllaça amb la segona qualificació de mesquí de l'article, que venia donada pel fet de que diners públics s'utilitzin per subvencionar mitjans de comunicació. Està clar que és legal que una entitat privada decideixi gastar els diners com vulgui. Si un banc condona un deute a un diari a canvi d'intervenir en la informació que publica, segurament no incompleix cap llei actual. Això porta a una desigualtat important, en la que els poderosos tenen molta més influència en la informació que es transmet que la resta de la societat. Però quan aquesta intervenció es produeix amb diners públics, mitjançant les subvencions, són els diners de tots els que s'estan usant per canviar l'opinió de la gent en favor de qui decideix donar aquestes subvencions. Denunciar això no és, de cap manera, mesquí.

Pel que fa a la primera mesquineria, la d'afegir altres delictes de corrupció al que ja ha confessat de frau fiscal el propi Jordi Pujol, jo no he sabut trobar on s'explicita això en el text de cafeambllet.com, si no és el fet que compara les defenses esmentades amb les que es fan dels acusats de corrupció del PP, els propis mitjans d'aquell partit. Comparteixo amb l'autor del comentari la necessitat de no adjudicar-li a Pujol delictes que no s'hagin demostrat. Respecto la seva decisió i la de Fernando Trias de Bes de creure que aquesta ha estat la única irregularitat que ha comés Jordi Pujol. Però no és pot considerar mesquí el fet de sospitar que tot això pugui anar més enllà, donades les circumstàncies en les que s'ha emès el comunicat.

En primer lloc, com deia un article poc després de que es fes pública la confessió de Pujol, una veritable confessió hauria de ser molt més explícita, quantificant el frau i detallant-ne la ubicació. És clar que en Pujol no estava obligat a fer-ho, però també ha de ser conscient que la no especificació deixa volar la imaginació. Si no li va convenir donar una xifra, sembla lògic pensar que sigui prou elevada com per a que li surti més a compte deixar-la a la lliure especulació que aclarir-la. Si l'herència fos prou petita, segurament hagués sortit més ben parat donant el màxim de detalls possible.

Un altre factor a tenir en compte és que havia negat tenir diners en paradisos fiscals, cosa que ara ha reconegut. Per què ho reconeix ara i no abans? El seu escrit comença parlant de les "informacions aparegudes des de fa quasi dos anys". No explica perquè no ho va admetre en el primer moment, perquè va estar-ho negant i perquè decideix fer-ho ara. Com en el cas anterior, no estava obligat a fer-ho, però aquesta indeterminació alimenta les especulacions. Si hi hagués una bona explicació per a les negacions anteriors, li hagués anat millor donar-la. Tot això no ajuda pas a donar-li credibilitat, ni a confiar en la falsedat del que negui avui en dia.

Però encara hi ha un altre punt en com ha dut aquest afer que també fa pensar. En menys d'una setmana de fer públic el comunicat va renunciar als privilegis per haver estat president de la Generalitat i als que tenia dins el partit. En els del partit no hi entraré, perquè és un afer intern, però pel que fa als d'expresident, trobo encertat que hi renunciés abans de que li fossin retirats. És el més semblant a una dimissió que podia fer i, donada la tradició en dimissions que tenim al país, es d'agrair. Ara bé, aquesta renúncia porta implícita l'acceptació de que no mereix aquests privilegis, però els ha mantingut durant més de 10 anys. Més enllà dels honors, els beneficis incloïen una pensió de més de 86.000 €/any, una oficina de treball, amb despatx i tres treballadors assignats, i cotxe oficial amb xofer. Encara que els treballadors cobrin poquet, aviat suposaran entre els 3 uns 60.000 €/any. No sabria quantificar exactament el cost del lloguer del despatx (sembla que al Passeig de Gràcia) i del cotxe oficial amb xofer, però no crec que baixi de 20.000 €/any. Si sumem tot això, i ho multipliquem pels més de 10,5 anys que ho ha estat gaudint resulta que ens ha suposat a tots plegats una quantitat superior als 1,7 milions d'euros. Si ara ell mateix renuncia a seguir tenint aquests privilegis, també hauria de considerar immerescut haver-los gaudit durant aquests anys. Oi que hagués estat un bon senyal de penediment i bona voluntat retornar també tots aquests diners ?

En definitiva, cal ser curós i no donar per fet el que no s'hagi demostrat però, alhora, cal reconèixer el dret a dubtar de la bona fe i les bones intencions d'algú que s'ha comportat com ho ha fet en Jordi Pujol.

M.A.D.A.M.

Hi ha personatges que formen part de la nostra història. Quan un d'ells obra el seu cor a la CiUtadania amb un terrabastall com el que va provocar aquest divendres passat el Molt Auditable ex-Dirigent d'una Autonomia Mediterrània amb el seu comunicat, què menys que dedicar-li una cançó?

Ningú sap on ho té,

si herència o tres per cent,

potser en un compte a Suïssa,

qui sap si a Liechtenstein.

No a la plaça de Sant Jaume

que va estar vint-i-tres anys,

fent de Molt Honorable

de la Generalitat.

I els nois de convergència

el senten sempre parlar,

amb somnis de Ramoneta,

amant de qualsevol amant!

Ara veuen que és un jeta

qui el cor els feia esvalotar.

Fortunes que s'amaguen,

impostos a estalviar.

Oi que es veu que toca parlar avui, M.A.D.A.M.?

sense que sirenes vinguin a buscar

tots els que estan al vostre voltant, M.A.D.A.M.

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

Quina herència més rodona té, M.A.D.A.M.!

Les fortunes són gentils i sensuals,

Qui se us creurà d'ara en endavant, M.A.D.A.M.?

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

I te'n niràs a'ndorra

maleta plena de milions

barrets i barretines

capaces de tapar-ho tot;

enveja de barcenes

que no han tingut la sort

d'estar trenta-quatr'anys

podent-se fer el boig.

Oi que es veu que toca parlar avui, M.A.D.A.M.?

sense que sirenes vinguin a buscar

tots els que estan al vostre voltant, M.A.D.A.M.

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

Quina herència més rodona té, M.A.D.A.M.!

Les fortunes són gentils i sensuals,

Qui se us creurà d'ara en endavant, M.A.D.A.M.?

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

Disculpa'm Lluís, per manllevar-te la tonada.

Nota: La lletra ha variat una mica respecte la primera versió de la versió.

Confluir sense diluir

Avui he llegit unes crítiques de l'Ada Colau a l'alcalde del Prat per haver cobrat 12.000 € de dietes de la Federació de Municipis de Catalunya, tot i tenir un sou de 100.000 € anuals. Ho titlla de "cleptocràcia". A partir d'això elSingular.cat diu que Ada Colau posa verd Lluís Tejedor (ICV), ara.cat diu que Ada Colau qualifica de "cleptocràcia" les retribucions de l'alcalde d'ICV del Prat. No sé perquè tinc la sensació que els dos mitjans no tenen gaire interès en que l'entesa que proposa Guanyem Barcelona tiri endavant. Però el fet és que l'Ada Colau ho ha tuitejat i alguns dels que figuren com a primers signants han seguit la línia de càrrega contra ICV per aquest afer. I aquí és on jo volia posar cullerada.

En primer lloc, que quedi clar que també sóc de l'opinió que un sou de 100.000 € dóna per cobrir, amb escreix, la feina addicional que suposi participar en la FMC. També m'afegeixo a l'opinió de que el model de municipalisme que vull no és aquest, ni tampoc és el de la professionalització de la política. Ara bé, què és el que es pretén amb Guanyem Barcelona? Cal pertànyer a una generació impol·luta que mai s'hagi apartat del camí recte? O ens fixem en els plantejaments d'ara en endavant? I que consti de que no es tracta de dir que el passat no compta i ara comencem de nou. Però permeteu-me que hi doni una volta a partir del poc que sé d'aquest cas en concret.

Per començar poso sobre la taula els elements que tinc, que són els que prenc com a base. Es tracta d'un alcalde que porta 30 anys en el càrrec, amb un sou elevat i unes dietes que, en principi, semblen legals. En tot cas, la crítica no li ve per la il·legalitat, sinó per no haver-hi renunciat. Tampoc se li estan criticant actuacions concretes que hagi fet o que la feina per la que les ha cobrades no s'hagi efectuat. Si hi ha altres aspectes a més dels anteriors, sapigueu que els desconec i que no els he tingut en compte en el raonament que faig a continuació.

Per mi el que és important és el plantejament que faci l'alcade (i sobre tot ICV) a partir d'ara. No em val judicar unes actuacions fetes sota uns paràmetres que no són els actuals. M'explicaré. Si una persona està en un càrrec durant 30 anys, és perquè és la seva professió, no una activitat temporal assumida com un servei a la comunitat. Però no és això el que se li està criticant, si més no en primera instància. També cal tenir present que, fa pocs anys, aquesta professionalització no era vista com una cosa perjudicial per la majoria de gent. Es tractava de contractar persones vàlides que sabessin tirar endavant projectes per a la comunitat. En ajuntaments petits potser tenia més sentit una dedicació parcial, però en els més grans crec que era poc qüestionada aquesta professionalització. Segons aquest esquema, un alcalde era comparable al director d'una empresa pública d'una certa envergadura. ¿Els sous de la gent que es dedicava als serveis públics havien de ser menors que els equivalents en l'empresa privada? Això implicaria que les persones més ben preparades anessin cap al sector privat, o que fos quelcom vocacional... mantingut durant 30 anys.

Si ho veiem des d'aquesta perspectiva, va cobrar diners extra per fer feines addicionals, tenint un salari que potser és equiparable al que tindria en una empresa privada amb un volum similar al de l'Ajuntament del Prat. Per a mi, hi ha un paral·lelisme entre això i quan, al fer la declaració de l'IRPF, s'aplica la desgravació del 15% de l'import dedicat a la compra d'un pis, o quan s'accepta que una empresa doni tiquets restaurant com a part de la retribució, que no computen com a ingressos. Poso aquests dos exemples, perquè jo em trobo en ambdòs casos. Les dues desgravacions són legals, però considero que són injustes. La primera, perquè l'únic que feia és incrementar el preu dels pisos, al no estar lligada a uns criteris de necessitat. Acabava anant a parar a les butxaques dels venedors-constructors, a l'augmentar els diners disponibles per part dels compradors. La segona, perquè les persones que no tenen tiquets també han de dinar, però no es poden descomptar el seu cost dels ingressos, a l'hora de fer la declaració. I ja em perdonareu, però ho seguiré fent, encara que votaria per a que s'eliminessin si pogués. Però hauria de ser un canvi de les regles del joc per a tothom, no pas només per a mi.

Sé que no és ben bé el mateix, perquè la pròpia classe política fixa les condicions que regeixen per a ells. Però també és cert que no hi ha hagut un seguiment de totes aquestes accions per part de la majoria de la població. Aquesta desmobilització ha propiciat el problema de la professionalització, del qual s'acaben derivant el del sou o les dietes.

Si ara mirem cap endavant, tenim dues opcions: judicar als que volen participar en un projecte com Guanyem Barcelona pels seus comportaments passats, ja siguin motivats per la rutina, la deixadesa o la mandra (fixeu-vos que hi excloc la mala fe) o fixar-nos en els seus plantejaments actuals i les ganes que tinguin d'arremangar-se per contribuir. Si s'opta per la segona jo m'apunto encantat. Si l'escollida és la primera, em sembla que m'hauré de quedar al marge, que m'he passat molts anys adormit i encara tinc moltes contradiccions per treballar.

Pel que he llegit, les crítiques es dirigeixen més a ICV que a EUiA, encara que també. És clar que hi ha hagut moltes actuacions millorables. També és cert que qui no s'equivoca mai, és perquè mai no fa res. És possible que hi hagi estructures en els partits massa professionalitzades, i que costin de moure. No ho sé, ho desconec. Però crec que si el que mirem són les bases i no l'estructura, veurem molta gent que pot apuntar-se. I no només parlo de les bases d'ICV, sinó també d'ERC i del PSC. I, si m'apureu, potser petits comerciants i autònoms que tradicionalment hagin votat a CiU, podrien creure que val la pena tornar les institucions als ciutadans. No ho sé, potser sóc massa optimista. Caldrà veure-ho. Però no tanquem les portes del projecte als veïns que hi vulguin participar, només pel fet de que no sempre hagin vist les coses de la mateixa manera que les veuen ara. Fixem-nos, sobre tot, en si comparteixen les bases, el mínims del manifest, com se'ls anomenà a la presentació de Guanyem Barcelona.

L'esquerranòmetre de masses

Aquesta entrada arrenca d'un comentari que em va arribar sobre una intervenció de Josep Ramoneda a la Cadena SER, en la que afirmava que els votants de Podem estan situats a la dreta d'IU. Més enllà de l'estudi sociològic que es pugui fer sobre el perfil ideològic dels qui han donat suport a aquesta opció, m'ha cridat l'atenció el fet de comparar el grau d'esquerranositat de diferents col·lectius. La meva ment malalta va començar a divagar soleta, pensant en una escala d'esquerranositat i l'artefacte que permetria mesurar-la: l'esquerranòmetre de masses. Donada una massa de votants, obtindria un nombre que representaria el seu grau d'esquerranositat, mitjançant uns sofisticats algoritmes.

No us penseu que la semblança amb l'aparell del que vaig manllevar el nom, l'espectròmetre de masses, queda en la purament fonètica; també en pren els principis fonamentals. L'espectròmetre de masses mesura la relació entre massa i càrrega elèctrica en base a la desviació d'un feix de partícules carregades que travessen un camp electromagnètic, de forma que a igual massa les partícules més carregades es desviaran més, i a igual càrrega les partícules més pesades es desviaran menys. Fent una analogia lògica, la càrrega seria l'esquerranositat dels votants i la massa la inèrcia que arrosseguen. Amb això quedaria l'aparell definit conceptualment, encara que amb indubtables dificultats per dur-lo a la pràctica: caldria agafar a la massa de votants, accelerar-la (per exemple amb una crisi com l'actual), fer-la passar per un camp electromagnètic (unes mesures que els produeixin atracció o rebuig) i veure com es desvien del vot d'un partit de centre, que serien els que "ni fu ni fa". Amb això podríem assegurar, per exemple, que IU té una esquerranositat de 7,38 ± 0,05 Marx, mentre que la de Podem és de 6,93 ± 0,12 Marx. Això li donaria a l'afirmació un to indiscutible, molt més apropiat per acallar els que volguessin rebatre aquesta postura.

Què us sembla la pàjara? Guapa, oi? Doncs no! Hi ha un petit problema: cal definir què és l'esquerranositat per a que funcioni l'aparell. I aquí ve el meu problema. L'altre dia un company de Procés em comentava que els partits que diuen que no són ni de dretes ni d'esquerres li provoquen urticària. I és cert que els exemples més coneguts d'aquesta mena de partits (penso en Ciutadans i en UPyD) acompanyen aquesta afirmació d'una espècie de nebulosa ideològica que fa bastant cangueli.

Però d'altra banda, no he trobat una definició convincent del que són la dreta i l'esquerra polítiques. Si mirem el diccionari (DIEC en aquest cas) trobem el següent:

dret -a

6 1 f. [LC] [PO] Sector de diputats d’un hemicicle que seu a la dreta del president.

6 2 f. [PO] [SO] Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la defensa de l’ordre establert. La dreta europea té un gran pes.

esquerre -a

4 1 f. [PO] Sector de diputats d’un hemicicle que seu a l’esquerra del president.

4 2 f. [PO] [LC] Conjunt de partits que mantenen una posició ideològica caracteritzada per actituds polítiques favorables a la modificació de les estructures socials, a la igualtat entre individus i a la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat. En les darreres eleccions l’esquerra ha obtingut uns bons resultats. L’esquerra europea té un gran pes.

Cercant una miqueta més, es pot veure que els termes van néixer de la posició física que ocupaven les diferents opcions polítiques en l'Assemblea Constituent que es va formar després de la Revolució Francesa. Tenir en compte únicament la posició en el parlament em sembla un criteri poc científic. Si anem als segons punts, la dreta defensa l'ordre establert només quan aquest és de dretes. Cap allà el 18 de juliol de 1936 tenim algun exemple de que la dreta no va defensar gaire l'ordre que hi havia establert en aquell moment. Aquesta objecció és aplicable també a la primera característica que s'apunta sobre les esquerres, la de ser favorable a la modificació de les estructures socials. La defensa de la igualtat entre individus i la intervenció pública en les relacions socioeconòmiques per aconseguir aquesta igualtat és una aproximació millor, però té unes notables excepcions. Si pensem en l'anarquisme, la intervenció pública s'esvaeix juntament amb l'Estat. D'altra banda, un feixista (o un nacionalsocialista) suposo que també et dirà que cerca la igualtat, encara que sigui a base d'eliminar els que són diferents. En general, els estats totalitaris suposen una intervenció pública de les relacions socioeconòmiques i una disminució del poder de l'individu, davant d'un estat que tendeix a homogeneïtzar la seva població.

Una altra possible aproximació seria la relació de la ideologia amb la propietat privada. Si hem de simplificar, potser aquest punt és el que més ens pot servir per fer una distinció, ja que el grau de sacralització de la propietat privada enfront del bé comú dóna una mesura de l'equilibri entre drets individuals i drets col·lectius, entre individualisme i solidaritat. Però em costaria força trobar una formulació que reflectís tots els matisos de les diferents formes d'abordar els problemes, perquè hi ha un factor de confiança o no en la capacitat de l'èsser humà individual per fer les coses bé per pròpia voluntat, que és transversal a dreta i esquerra. Això ens fa trobar opcions més o menys intervencionistes, tant en l'espectre dret com en l'esquerra de la política.

Amb tot aquest rotllo que us he pegat, no vull dir que no es puguin distingir les dretes de les esquerres, ni que hagi deixat de tenir sentit aquesta distinció. Tots tenim la nostra opinió de si una determinada formació és de dretes o d'esquerres. Si més no, en cas de dubte sempre li podem assignar una etiqueta en funció de com ens definim nosaltres i com de simpàtica ens caigui l'opció. Per exemple, per a mi UPyD i Ciutadans són de dretes, però potser més perquè em cauen malament que no pas per una anàlisi política minuciosa de les seves actuacions. De la mateixa manera, pel portaveu del PP, Podem és extrema esquerra perquè li han caigut com una puntada al fetge els seus resultats electorals. I no sé si un règim totalitari és pot considerar realment d'esquerres, però és cert que es poden distingir les mesures d'una dictadura d'esquerres de les d'una de dretes, a pesar de que no combreguis amb cap d'elles.

Finalment, vull afegir una reflexió sobre la filiació de dretes o esquerres de determinades formacions. Així com penso que un partit polític convé que s'autodefineixi en aquest sentit, també crec que hi ha altres organitzacions en les que no és tant necessari. Posaré uns exemples. El Procés constituent es basa en un manifest de 10 punts, clarament identificables amb els programes de partits d'esquerra. Però no és un partit, sinó una crida a construir un marc social econòmic i polític nou al servei de les persones. Del 99%, tal com es resa la campanya que es va engegar a l'octubre. En aquest cas, no s'ha de posar l'accent en l'esquerranositat del projecte, sinó en la seva capacitat d'incorporar les diferents sensibilitats dels votants de tants partits com es pugui. Això sí, posant les persones per davant de l'economia i dels poders, que és el que fan els 10 punts del manifest. A la presentació de Guanyem Barcelona també és va fer la pregunta de si es pretenia crear un front d'esquerres i Joan Subirats va dir que, sense negar el caràcter d'esquerres de la plataforma, no era aquest l'objectiu.

Per a mi, ambdues formacions pretenen el mateix en àmbits diferents: tornar les institucions a les persones, per a que hi participin i se les facin seves. Deia en Gerard Quintana al missatge de suport que va fer pel Procés constituent que "podem pensar diferent però cal pensar junts". Les solucions que proposi un partit polític han de ser molt més uniformes del que ho han de ser en plataformes que el que busquen és canviar el model de relació, perquè aquestes han d'englobar molta més gent. Els que la integren han de compartir els valors, però potser no les maneres d'implementar-los. Tan sols cal que ens donem les eines per a que siguem nosaltres qui decidim.

Del dicho al hecho

Molts coneixereu la dita castellana "Del dicho al hecho hay un gran trecho". En el seu ús normal, la distància entre les intencions i les accions s'interpreta com quelcom negatiu. La dita ens indueix a malfiar-nos de les promeses. Però diversos missatges que m'han arribat de punts diferents aquests darrers dies, m'han fet pensar en aquesta frase des del punt de vista positiu: sort que hi ha una gran distància entre el que es diu i el que es fa; sort que determinades paraules es queden en això tant sols, sense passar als fets.

A aquests pensaments hi arribava arrel del llibre "M'agrada la família que m'ha tocat" de la psicòloga infantil Carme Thió. En aquest llibre diu moltes coses que, un cop sentides poden semblar obvies, però normalment no actuem com si ho fossin. Una d'aquestes coses és la evidència de que els sentiments es tenen, no s'hi pot fer res. El que cal és actuar sobre la manera de gestionar-los, però no es pot pretendre no tenir-los. Així, per exemple, la gelosia, la ràbia i la ira apareixen. El que cal és saber què fer-ne, com canalitzar-les, com controlar les accions que ens provoquen. Però no es pot pretendre anul·lar aquests sentiments.

També vaig anar a parar a la dita mencionada, rumiant sobre una conversa amb una amiga psicòloga. M'explicava com havia ajudat a un noi amb problemes d'adaptació social a entendre que no calia que canviés els seus sentiments, sinó que havia d'aprendre a saber quan i com expressar-los, valorant les conseqüències que tindrien les seves accions. Això em va recordar el personatge de Millennium que fa de primer tutor de la Lisbeth Salander, i que li recalca la necessitat de fer una anàlisi de conseqüències abans d'actuar.

Sé que els dos missatges anteriors no són totalment equivalents, però tenen en comú l'acceptació dels sentiments i la gestió que se'n fa. I això m'ha anat donant voltes pel cap, sense acabar d'arribar a una conclusió definitiva, així que ho poso aquí per escrit per veure si m'ajudeu a treure'n l'entrellat. Els sentiments i les idees estan força lligats. Imaginem que ens apareix un sentiment d'odi contra algú que creiem que ens està perjudicant. I posaré dos exemples oposats per a que ens puguem identificar o enfrontar a cada un d'ells: un jove aturat pot sentir odi cap uns dirigents corruptes que s'embutxaquen diners públics i li barren el seu futur, mentre que un altre el sent cap als immigrants que competeixen amb ell per trobar una feina. Deixant de banda quin ens resulta més simpàtic, els dos tenen aquest odi i han de fer-ne alguna cosa.

Una primera opció és negar el sentiment. Jo crec que és la nostra cultura judeo-cristiana la ens fa creure que podem escollir el que ens passa pel magí. Tenim una forta noció del que és bo i és dolent, i no necessàriament lligada a la religió. En conseqüència, no ens permetem tenir idees que no s'ajustin a la nostra moral. I insisteixo en que no necessàriament aquesta moral ha de ser religiosa. Segurament a algú d'esquerres li costarà admetre's a sí mateix tenint pensaments homòfobs o racistes. Potser és que sóc un bitxo raro, però havent estat educat en un societat homòfoba i racista, els primers contactes amb homosexuals o amb gent de fora em vam suposar un esforç per controlar les idees que em venien, encara que no les volgués admetre.

L'opció de la negació és viable si va acompanyada d'una elaboració del sentiment o la idea, si es fa el possible per no amplificar-la i es pot relativitzar, emmarcant-la en la moral en què creiem. Per exemple, una bona cura contra la xenofòbia, és acostar-se als de fora, que suposadament t'estan robant la feina, i tractar amb ells, experimentant que són persones com tu. Per poder fer aquest pas, va bé negar les pors o el rebuig que puguis sentir per aquestes persones, perquè aquest esforç de negació t'ajudarà salvar el mur que te'n separa i et serà més fàcil acostar-t'hi. En aquest cas, expressar els sentiments t'aparta d'aquesta possibilitat i et dificulta aquest apropament.

Ara bé, si aquesta negació no es treballa, si no s'elaboren els sentiments negatius per tal de reconduir-los, el que es fa és tapar-los, segueixen allà podrint-se. Es tracta només d'una dissimulació i pots caure, per exemple, en un feminisme tipus "Cañete", que tant bons resultats hem vist que dóna. Com que realment no creus en el que estàs fent, és un engany per tu i pels demés. El més probable és que acabi sortint per una banda o l'altra. Davant aquesta possibilitat, "el dicho" és infinitament millor que "el hecho". En molts dels assassinats en massa que es van produint periòdicament als Estats Units, on un desequilibrat entra en un edifici i comença a disparar, ens parlen de persones introvertides, que segurament s'han anat guardant una rancúnia que els ha acabat fent esclatar.

Fa unes setmanes un jove de 19 anys celebrava al twitter la mort d'Isabel Carrasco i demanava que li donessin una arma per seguir matant gent del PP. Només cal donar una volta per determinats fòrums per veure com proliferen els comentaris agressius, ja siguin contra els immigrants, els catalans, els bascos, els madrilenys, etc. D'odis n'hi ha per tots els gustos. Amplificar-los per les xarxes o per qualsevol altre canal no ajuda a superar-los. Ben al contrari, amplifica l'odi dels que pensen igual i en genera o amplifica el dels que se senten agredits. No és un bon camí. Però es "un dicho", no "un hecho", i serveix per posar sobre la taula el problema que tenim. Si aquestes persones no han sabut canalitzar-ho, caldrà ajudar-les a fer-ho abans de que el tema se'ls en vagi de les mans. I aquí els demés hem de fer també una anàlisi de conseqüències, hem de pensar com ens interessa més tractar aquestes actituds. Em d'escollir entre reprimir a aquestes persones o rehabilitar-les, donant-les-hi eines per a que treballin aquests sentiments que tenen i que no poden ignorar.

La privatització reial

Amb el vostre permís, en aquesta entrada em permetre el luxe de fer convergir dues línies argumentals irrefutables, que avui en dia pocs dels que són realment demòcrates es veurien capaços de refutar. Més que res, perquè de ben segur que seria anticonstitucional.

La primera línia fa referència a l'eterna discussió sobre la titularitat dels serveis. Els experts saben bé que el sector privat gestiona els recursos molt millor del que ho fa el públic. De fet són capaços de donar un millor servei a un cost més baix i, a sobre, donar dividends als seus accionistes. També es coneguda la importància de fomentar la inversió privada enfront una despesa pública, que no és més que un llast pel creixement de l'economia, responsable últim del nostre benestar. És evident que no podem anar malbaratant els diners, que tots aportem amb els nostres impostos, en uns serveis públics luxosos que el que fan és generar una patuleia de ganduls que volen viure sense treballar.

Cal tenir en compte que els rics han de suportar aquest gran pes sobre les seves esquenes, ja que paguen per partida doble. En primer lloc, com que les seves fortunes són tant grans, encara que només en paguin un 1%, acaben aportant molts més diners que qualsevol treballador assalariat. No diguem ja que els aturats, aquella raça de gent passiva, incapaç de convertir-se en emprenedora o emigrar quan la fan fora d'una empresa amb beneficis, per tal de que en tingui més encara. Però també els afecten els impostos que paga la gent amb molt pocs ingressos, perquè encareixen els preus dels productes amb uns costos injustificables. Pot entendre's que es dediquin a eixugar els deutes financers que l'Estat hagi assumit, demostrant una gran responsabilitat, per impedir que el sistema econòmic caigui. Però no té cap sentit anar més enllà del llindar de beneficència en el cas de serveis públics, com la sanitat i l'educació.

Així doncs, ens queda clar que els serveis públics han de quedar reduïts a la més mínima expressió. Si a algú li interessa un servei de qualitat, que se'l pagui si pot, però que no l'obtingui a expenses d'aquests prohoms que fan gran el PIB del país.

La segona línia ha tornat a entrar amb força a la nostra actualitat amb l'abdicació de Joan Carles I, el campetxano. Ja ens ho va dir el, fins ara, cap de la ferotge oposició que ha de suportar el govern d'experts que ens està treient de la crisi: "A Espanya hi ha un rei, però els espanyols no som súbdits". I és que és veritat. El rei no mana. Ni tant sols és responsable dels seus actes (articles 56 i 64 de La Consti) i és per això que no se'l pot jutjar per ells. Vaja, que ens està prestant un servei, tu. Ens representa davant la resta de països, seguint els criteris que li marca el Govern, promulga les lleis que ha aprovat el parlament, etc. I ho fa amb molta gràcia perquè ha nascut per això. I, en el cas del futur Felip VI, el preparat, perquè des de petit s'han gastat molts diners en la seva formació per a que ho faci bé.

Ara bé, cal tanta pompa? Que mola està clar, però ¿de veritat tota aquella colla de pringats i aturats, que no es poden pagar la sanitat i no poden dur els seus fills a una bona escola, es mereixen que els representi algú tant ben preparat? Fixeu-vos que he dit que en la formació del príncep s'han gastat diners públics. No hagués estat millor una inversió privada? Qui vulgui rei que se'l pagui, home. Per cobrir el bàsic es pot tenir un funcionari que representi al populatxo. En canvi, la gent amb possibles sí que tindrien accés a un rei.

A més, aquesta mesura faria baixar els preus també, ja que al donar entrada a la gestió privada, i eliminar el monopoli actual, la lliure competència de mercat faria que podessis gaudir d'un rei a un preu molt més raonable. I tot això garantint, de passada, la llibertat d'elecció dels consumidors. Apart dels Borbons actuals, podríem rescatar els Àustries (de ben segur que tindrien una gran acollida dins la burgesia de les nostres terres; les modes tornen sempre, encara que sigui al cap de 300 anys). Els rics més estrafolaris podrien cercar opcions més exòtiques, recuperant faraons egipcis o altres dinasties extintes. Aquí ben segur que Sheldon Adelson, l'amo del que hagués estat Europa Vegas, ens hauria pogut donar un inestimable cop de ma.

Però el comunisme avança implacable en aquesta societat nostra. Ni tan sols els nois lliberals del PP s'han atrevit a plantejar aquesta possibilitat, conscients de que una població depauperada pot suportat moltes penalitats i ignomínies, pot resignar-se a una escola i una sanitat de beneficència, però que mai acceptarà la injustícia i la desigualtat que suposaria que no tots gaudíssim realment d'aquest servei públic reial.

N.B.: Aquesta idea ja l'havia apuntat fa temps a l'entrada Taxes, però aquí les seves bondats es revelen irrefutables.