Del dicho al hecho

Molts coneixereu la dita castellana "Del dicho al hecho hay un gran trecho". En el seu ús normal, la distància entre les intencions i les accions s'interpreta com quelcom negatiu. La dita ens indueix a malfiar-nos de les promeses. Però diversos missatges que m'han arribat de punts diferents aquests darrers dies, m'han fet pensar en aquesta frase des del punt de vista positiu: sort que hi ha una gran distància entre el que es diu i el que es fa; sort que determinades paraules es queden en això tant sols, sense passar als fets.

A aquests pensaments hi arribava arrel del llibre "M'agrada la família que m'ha tocat" de la psicòloga infantil Carme Thió. En aquest llibre diu moltes coses que, un cop sentides poden semblar obvies, però normalment no actuem com si ho fossin. Una d'aquestes coses és la evidència de que els sentiments es tenen, no s'hi pot fer res. El que cal és actuar sobre la manera de gestionar-los, però no es pot pretendre no tenir-los. Així, per exemple, la gelosia, la ràbia i la ira apareixen. El que cal és saber què fer-ne, com canalitzar-les, com controlar les accions que ens provoquen. Però no es pot pretendre anul·lar aquests sentiments.

També vaig anar a parar a la dita mencionada, rumiant sobre una conversa amb una amiga psicòloga. M'explicava com havia ajudat a un noi amb problemes d'adaptació social a entendre que no calia que canviés els seus sentiments, sinó que havia d'aprendre a saber quan i com expressar-los, valorant les conseqüències que tindrien les seves accions. Això em va recordar el personatge de Millennium que fa de primer tutor de la Lisbeth Salander, i que li recalca la necessitat de fer una anàlisi de conseqüències abans d'actuar.

Sé que els dos missatges anteriors no són totalment equivalents, però tenen en comú l'acceptació dels sentiments i la gestió que se'n fa. I això m'ha anat donant voltes pel cap, sense acabar d'arribar a una conclusió definitiva, així que ho poso aquí per escrit per veure si m'ajudeu a treure'n l'entrellat. Els sentiments i les idees estan força lligats. Imaginem que ens apareix un sentiment d'odi contra algú que creiem que ens està perjudicant. I posaré dos exemples oposats per a que ens puguem identificar o enfrontar a cada un d'ells: un jove aturat pot sentir odi cap uns dirigents corruptes que s'embutxaquen diners públics i li barren el seu futur, mentre que un altre el sent cap als immigrants que competeixen amb ell per trobar una feina. Deixant de banda quin ens resulta més simpàtic, els dos tenen aquest odi i han de fer-ne alguna cosa.

Una primera opció és negar el sentiment. Jo crec que és la nostra cultura judeo-cristiana la ens fa creure que podem escollir el que ens passa pel magí. Tenim una forta noció del que és bo i és dolent, i no necessàriament lligada a la religió. En conseqüència, no ens permetem tenir idees que no s'ajustin a la nostra moral. I insisteixo en que no necessàriament aquesta moral ha de ser religiosa. Segurament a algú d'esquerres li costarà admetre's a sí mateix tenint pensaments homòfobs o racistes. Potser és que sóc un bitxo raro, però havent estat educat en un societat homòfoba i racista, els primers contactes amb homosexuals o amb gent de fora em vam suposar un esforç per controlar les idees que em venien, encara que no les volgués admetre.

L'opció de la negació és viable si va acompanyada d'una elaboració del sentiment o la idea, si es fa el possible per no amplificar-la i es pot relativitzar, emmarcant-la en la moral en què creiem. Per exemple, una bona cura contra la xenofòbia, és acostar-se als de fora, que suposadament t'estan robant la feina, i tractar amb ells, experimentant que són persones com tu. Per poder fer aquest pas, va bé negar les pors o el rebuig que puguis sentir per aquestes persones, perquè aquest esforç de negació t'ajudarà salvar el mur que te'n separa i et serà més fàcil acostar-t'hi. En aquest cas, expressar els sentiments t'aparta d'aquesta possibilitat i et dificulta aquest apropament.

Ara bé, si aquesta negació no es treballa, si no s'elaboren els sentiments negatius per tal de reconduir-los, el que es fa és tapar-los, segueixen allà podrint-se. Es tracta només d'una dissimulació i pots caure, per exemple, en un feminisme tipus "Cañete", que tant bons resultats hem vist que dóna. Com que realment no creus en el que estàs fent, és un engany per tu i pels demés. El més probable és que acabi sortint per una banda o l'altra. Davant aquesta possibilitat, "el dicho" és infinitament millor que "el hecho". En molts dels assassinats en massa que es van produint periòdicament als Estats Units, on un desequilibrat entra en un edifici i comença a disparar, ens parlen de persones introvertides, que segurament s'han anat guardant una rancúnia que els ha acabat fent esclatar.

Fa unes setmanes un jove de 19 anys celebrava al twitter la mort d'Isabel Carrasco i demanava que li donessin una arma per seguir matant gent del PP. Només cal donar una volta per determinats fòrums per veure com proliferen els comentaris agressius, ja siguin contra els immigrants, els catalans, els bascos, els madrilenys, etc. D'odis n'hi ha per tots els gustos. Amplificar-los per les xarxes o per qualsevol altre canal no ajuda a superar-los. Ben al contrari, amplifica l'odi dels que pensen igual i en genera o amplifica el dels que se senten agredits. No és un bon camí. Però es "un dicho", no "un hecho", i serveix per posar sobre la taula el problema que tenim. Si aquestes persones no han sabut canalitzar-ho, caldrà ajudar-les a fer-ho abans de que el tema se'ls en vagi de les mans. I aquí els demés hem de fer també una anàlisi de conseqüències, hem de pensar com ens interessa més tractar aquestes actituds. Em d'escollir entre reprimir a aquestes persones o rehabilitar-les, donant-les-hi eines per a que treballin aquests sentiments que tenen i que no poden ignorar.

La privatització reial

Amb el vostre permís, en aquesta entrada em permetre el luxe de fer convergir dues línies argumentals irrefutables, que avui en dia pocs dels que són realment demòcrates es veurien capaços de refutar. Més que res, perquè de ben segur que seria anticonstitucional.

La primera línia fa referència a l'eterna discussió sobre la titularitat dels serveis. Els experts saben bé que el sector privat gestiona els recursos molt millor del que ho fa el públic. De fet són capaços de donar un millor servei a un cost més baix i, a sobre, donar dividends als seus accionistes. També es coneguda la importància de fomentar la inversió privada enfront una despesa pública, que no és més que un llast pel creixement de l'economia, responsable últim del nostre benestar. És evident que no podem anar malbaratant els diners, que tots aportem amb els nostres impostos, en uns serveis públics luxosos que el que fan és generar una patuleia de ganduls que volen viure sense treballar.

Cal tenir en compte que els rics han de suportar aquest gran pes sobre les seves esquenes, ja que paguen per partida doble. En primer lloc, com que les seves fortunes són tant grans, encara que només en paguin un 1%, acaben aportant molts més diners que qualsevol treballador assalariat. No diguem ja que els aturats, aquella raça de gent passiva, incapaç de convertir-se en emprenedora o emigrar quan la fan fora d'una empresa amb beneficis, per tal de que en tingui més encara. Però també els afecten els impostos que paga la gent amb molt pocs ingressos, perquè encareixen els preus dels productes amb uns costos injustificables. Pot entendre's que es dediquin a eixugar els deutes financers que l'Estat hagi assumit, demostrant una gran responsabilitat, per impedir que el sistema econòmic caigui. Però no té cap sentit anar més enllà del llindar de beneficència en el cas de serveis públics, com la sanitat i l'educació.

Així doncs, ens queda clar que els serveis públics han de quedar reduïts a la més mínima expressió. Si a algú li interessa un servei de qualitat, que se'l pagui si pot, però que no l'obtingui a expenses d'aquests prohoms que fan gran el PIB del país.

La segona línia ha tornat a entrar amb força a la nostra actualitat amb l'abdicació de Joan Carles I, el campetxano. Ja ens ho va dir el, fins ara, cap de la ferotge oposició que ha de suportar el govern d'experts que ens està treient de la crisi: "A Espanya hi ha un rei, però els espanyols no som súbdits". I és que és veritat. El rei no mana. Ni tant sols és responsable dels seus actes (articles 56 i 64 de La Consti) i és per això que no se'l pot jutjar per ells. Vaja, que ens està prestant un servei, tu. Ens representa davant la resta de països, seguint els criteris que li marca el Govern, promulga les lleis que ha aprovat el parlament, etc. I ho fa amb molta gràcia perquè ha nascut per això. I, en el cas del futur Felip VI, el preparat, perquè des de petit s'han gastat molts diners en la seva formació per a que ho faci bé.

Ara bé, cal tanta pompa? Que mola està clar, però ¿de veritat tota aquella colla de pringats i aturats, que no es poden pagar la sanitat i no poden dur els seus fills a una bona escola, es mereixen que els representi algú tant ben preparat? Fixeu-vos que he dit que en la formació del príncep s'han gastat diners públics. No hagués estat millor una inversió privada? Qui vulgui rei que se'l pagui, home. Per cobrir el bàsic es pot tenir un funcionari que representi al populatxo. En canvi, la gent amb possibles sí que tindrien accés a un rei.

A més, aquesta mesura faria baixar els preus també, ja que al donar entrada a la gestió privada, i eliminar el monopoli actual, la lliure competència de mercat faria que podessis gaudir d'un rei a un preu molt més raonable. I tot això garantint, de passada, la llibertat d'elecció dels consumidors. Apart dels Borbons actuals, podríem rescatar els Àustries (de ben segur que tindrien una gran acollida dins la burgesia de les nostres terres; les modes tornen sempre, encara que sigui al cap de 300 anys). Els rics més estrafolaris podrien cercar opcions més exòtiques, recuperant faraons egipcis o altres dinasties extintes. Aquí ben segur que Sheldon Adelson, l'amo del que hagués estat Europa Vegas, ens hauria pogut donar un inestimable cop de ma.

Però el comunisme avança implacable en aquesta societat nostra. Ni tan sols els nois lliberals del PP s'han atrevit a plantejar aquesta possibilitat, conscients de que una població depauperada pot suportat moltes penalitats i ignomínies, pot resignar-se a una escola i una sanitat de beneficència, però que mai acceptarà la injustícia i la desigualtat que suposaria que no tots gaudíssim realment d'aquest servei públic reial.

N.B.: Aquesta idea ja l'havia apuntat fa temps a l'entrada Taxes, però aquí les seves bondats es revelen irrefutables.

La sorpresa i els protagonismes

Doncs al final, després de dubtar bastant, vaig acabar votant a Podem. Aquest cop vaig sospesar l'abstenció, perquè em queda poca confiança en que la Unió Europea es pugui redreçar per a que serveixi als europeus, enlloc de a l'euro. Finalment em van convèncer els arguments de que no votar era donar-los carta lliure per seguir aprofundint en aquesta Europa neo-lliberal. Posats a votar, tenia l'opció de Izquierda Plural, però IU no em sembla que acabi de trencar amb la dinàmica política que hem viscut fins ara. No tinc la mateixa sensació amb ICV-EUiA, però aquest cop havia de votar tot el paquet. També em vaig plantejar l'opció d'Equo o, fins i tot, la del Partido X, que té propostes que considero interessants. En bona part és culpa meva, però aquestes dues opcions no les conec prou per decidir-me a votar-les.

Em quedava l'opció de Podem. Donada la meva implicació amb el Procés Constituent, l'he anat seguint des que va sorgir, ja que considero que ambdues opcions tenen molts punts em comú. De fet, només presentar-se vaig comentar la seva aparició en aquest bloc. Però em va costar acabar-me de decidir a votar-los, ja que en Pablo Iglesias anava agafant cada cop un protagonisme que pot ser perillós. Per exemple, detalls com el de la seva cara a la papereta em tiraven una mica enrere. Al final les explicacions de que era una manera de que s'identifiqués més fàcilment la seva candidatura em van semblar que justificaven l'elecció i vaig vèncer les meves reticències.

Al contrari del que apunten moltes de les anàlisis que s'han fet del fenomen, jo l'he vist molt poc al Pablo Iglesias per la tele. Les notícies de Podem m'han arribat a través de les xarxes socials. He llegit el seu programa i he anat seguint el s'anava coient. He votat aquesta opció pel seu programa, per la manera com ha estat elaborat, per les primàries en que es van escollir els candidats i també pels cercles que s'han muntat arreu. En definitiva, no he votat al Pablo Iglesias, sinó al projecte de fer les coses d'una manera diferent. I estic content d'haver-ho fet després de veure les reaccions que ha generat en el que anomenen "la casta" i en el seu més ferm subconjunt: "la caspa".

La sorpresa ha estat important. L'embranzida inicial també. Però ambdues coses s'han de saber gestionar, perquè mentre no es representa un perill per ningú, les coses són fàcils, però quan toques determinats estaments es posen en marxa els seus mecanismes de defensa. Ahir la Júlia Otero escrivia sobre com creu que respondrà la casta ofesa. Té raó en que ja han començat a cercar el taló d'Aquiles d'en Pablo Iglesias. Per això és encara més important que comenci a compartir com abans millor el seu protagonisme amb altra gent. I molt millor encara si és gent diferent, tant pel que fa a edat, professió, ubicació, etc. Podem obtindrà la força si aconsegueix ser l'aglutinador de moltes visions diverses, disposades a tirar endavant una altra manera de fer les coses. Perquè el cop que se li pot donar a una sola persona pot ser descomunal, però si el protagonisme es va rellevant, la casta quedarà desbordada.

Fa temps em van explicar que l'organització Alcohòlics anònims va sorgir després de que fracassessin moltes iniciatives en les que una persona famosa explicava com havia aconseguit deixar la beguda i la gent seguia el seu exemple. Si aquella persona tornava a caure, la moral dels seus seguidors queia per terra i molts reincidien. D'aquí sorgí l'anonimat com a força, com una manera de desvincular el projecte sencer dels possibles fracassos. No sé si aquesta explicació és certa, en tot cas, crec que és aplicable a tots els moviments que cerquin transformar la societat, perquè quan un representant rebi massa pressió, surtin 5 més per altra banda que prenguin el seu relleu. Llavors sí que no sabran on apuntar.

Els rebels

Avui he acabat el llibre d’un ”sinvergüensa” que s’ha llegit unes quantes de les entrades que he publicat al meu bloc (i altres que encara no he escrit) i les ha refós en llibre anomenat “La rebelión catalana”. Es tracta d'Antonio Baños i, bromes apart, ha escrit un llibre en to irònic que dóna una visió diferent de la que difonen els grans mitjans de comunicació sobre els motius per la independència. I no em refereixo només a les opinions contràries, sinó també a les argumentacions favorables, que sovint es basen només en motius econòmics o sentimentals, i que tenen un ressò molt ampli.

La resposta al discurs contra la independència que es fa des de fora de Catalunya és potser massa extensa pels que vivim aquí, però suposo que està orientada principalment als que viuen a la resta de l'estat, i no es poden crear un criteri propi en base a la seva pròpia experiència.

Les parts que he trobat més interessants han estat l'exposició inicial i les conclusions, on recalca que molts dels que votarem a favor de la independència no ho farem perquè ens vulguem desentendre de la resta d'Espanya, sinó que ens volem rebel·lar contra un estat que no entén la diversitat com una riquesa, sinó com un mal menor (en el millor dels casos, perquè sovint s'ha considerat una molèstia a eliminar). És interessant l'argumentació en favor de la sobirania del poble català i el reclam del dret a responsabilitzar-nos del nostre futur.

En fi, crec que és una visió interessant, que molts la tenim ja assumida, però que és convenient que es vagi coneixent també fora de Catalunya. Perquè som molts els que volem anar fent via amb la intenció d'obrir camí per a la resta de pobles de l'estat, des de la responsabilitat de cadascun d'ells. M'ha fet gràcia especialment la coincidència amb la frase final del comentari que vaig fer sobre un article de Javier Cercas (que també va apareixent al llibre). Acabava aquella entrada explicant els meus motius per la independència, i també feia una referència a que l'entenia com obrir camí per la resta, no pas com un desig de desvinculació.

El castell dels insults

Com em deien l'altre dia, els insults són un progrés de la civilització, perquè són millors que les garrotades. De tota manera, potser ha arribat l'hora de donar un pas més. Aquí teniu el conte d'aquesta nit: El castell dels insults.

Que descanseu!

Càrrecs o encàrrecs

A la meva feina fa poc que s'han celebrat eleccions al comitè d'empresa. Abans hi havia només una candidatura, a la que s'incorporava la gent interessada a participar. Llavors, el fet d'anar a votar era clarament un gest de suport a les persones que es presentaven. Des de fa uns anys, però, es presenten vàries llistes. Aquest cop, se'n presentaven quatre: tres lligades a sindicats i una altra independent. Dels que conec que es presenten (que són bastants) no tinc la sensació de que vulguin estar al comitè per les proteccions que ofereix. Em donen més bé la sensació de persones disposades a prestar un servei als companys.

Anem al procés de les eleccions. Els punts concrets de les diferents propostes han estat bàsicament els mateixos, perquè són els problemes que tenim. La manera d'afrontar-los pot canviar d'uns als altres però, a l'hora de la veritat, la força dependrà de la implicació de la plantilla, principalment. Durant la campanya les diferents llistes han demanat el vot. Unes ho han fet més en positiu, explicant el que pensen fer si surten escollides. Altres han posat més èmfasi en els aspectes negatius de la resta de candidatures. Un cop acabades les eleccions, que han tingut una participació molt baixa (poc menys d'un terç de la plantilla), les diferents valoracions han coincidit en agrair la participació als que ho han fet i especialment als que els han votat. En algun cas en que els resultats no han estat molt bons, es fa una autocrítica, i es demanen suggeriments per tal de millorar.

La impressió que m'ha deixat tot el procés és que les candidatures han estat orientades a obtenir vots. Han "ofert" la seva proposta als "companys-clients" per a que la "votin-comprin". Per una banda, els missatges han anat a convèncer de la pròpia opció. Però també han mirat d'adaptar-se al que es pensa que pot ser el que demana la gent, amb l'objectiu d'aconseguir més vots. Els companys de feina que s'han interessat pel procés electoral, s'han pensat a qui "donarien" el seu vot, a qui atorgarien aquest "benefici". En definitiva, hem traslladat l'esquema dels diferents governs, i els partits que hi opten, al comitè i sindicats/candidatures.

Aquest plantejament correspon a un esquema de càrrecs, on les persones escollides apliquen el seu criteri i van revalidant la confiança cada cert temps per poder-ho seguir fent. Si no han sabut interpretar el sentir de la gent, perdran el càrrec i no podran seguir fent aquella tasca. Perquè el seu objectiu és seguir-la fent, seguir prestant aquest servei. I no parlo de que sigui en benefici propi, per treure'n suc, sinó pel convenciment de que cal prestar-lo.

Jo crec que hi ha una altra manera de veure-ho. Si existeix el comitè és per cobrir unes necessitats. Les persones que s'ofereixen a participar-hi, estan disposades a prestar un servei. El favor el fan ells al presentar-se, no la resta de companys al votar-los. Si no tenen prou suport és perquè els receptors del servei no ho creuen necessari. Cap problema. Menys feina. Si el comitè té un suport del 33% de la plantilla només, si la resta de gent pensa que no cal per res, doncs deixem de perdre el temps i dediquem-lo a quelcom més productiu. Quan realment se senti la necessitat, llavors sí que tindrà sentit muntar-lo.

Aquest seria un esquema d'encàrrecs, on les persones escollides es presten a dedicar el seu temps per fer les tasques que els demés els encomanen, per cobrir les necessitats existents. Els representants, en aquest cas, no han d'anar interpretant el que vol la gent per veure si revaliden, sinó que han d'anar actuant per cobrir el que se'ls demana. Res més. No cal que els membres del comitè vagin investigant quines accions poden emprendre per donar millor servei a la gent, i que així els tornin a votar. Menys encara competir entre les diferents candidatures pels vots dels companys.

Està clar que a tots agraïm el reconeixement dels demés, que ens agrada obtenir vots quan fem una proposta a la resta de companys. Està clar que tenim el dret, i segurament el deure, d'exposar als nostres companys els nostres punts de vista i escoltar els seus, de manera que tots ens adonem de mancances de les que potser no érem conscients. Però no podem suposar que la plantilla no sap el que vol i que som nosaltres els qui la salvarem d'ella mateixa. Si els companys consideren que el que oferim no els interessa, doncs ho deixem córrer i ja en parlarem quan realment en vegin la necessitat.

Reescrivint el gènere

¿Heu provat de redactar documents que fan referència a col·lectius mixtos, mirant de que siguin igualitaris en el gènere? Personalment, quan ho faig tinc sovint la sensació d'estar dins l'acudit aquell on l'alcalde d'un poble li diu al secretari de l'Ajuntament:

- ¡Convoca una reunión para el viernes!.

- Señor alcade, - respon el secretari - viernes ¿va con be o con uve?

- Pues para el miércoles - decideix l'alcalde.

I és que alguns cops els textos es converteixen en galimaties indesxifrables, i tens temptacions d'eliminar-ne parts que volies incloure perquè no acabes de saber com expressar-les. Per resoldre el conflicte jo conec diverses opcions: repetir les terminacions incloent les femenines, usar l'arrova com a símbol ambivalent, referir-se als col·lectius mixtos en femení, alternar els dos gèneres en diferents frases, posar sempre una referència al col·lectiu masculí i al femení, o cercar fórmules neutres que permetin obviar el problema. Per a que us en feu una idea, si volem fer un comunicat a lis companyis d'empresa podem parlar de:

1. Els/les treballadors/ores de l'empresa
2. Els/les treballador@s (català oriental)
3. L@s treballador@s (català occidental)
4. L@s trabajador@s (castellà)
5. Les treballadores de l'empresa.
6. Els treballadors de l'empresa (en una frase) i les treballadores de l'empresa (en la frase següent).
7. Els treballadors i les treballadores de l'empresa.
8. Les treballadores i els treballadors de l'empresa.
9. Les persones que treballen a l'empresa.

Aplicar aquestes fórmules on sigui necessari dins un text pot fer-lo infumable. I això és quan escrivim, perquè si volem ser respectuosos al parlar, la cosa és complica,sobre tot en el cas de l'ús de l'arrova ;-).

No m'interpreteu mlament. És important que el llenguatge no ens indueixi a la discriminació. El que vull dir és que cap de les alternatives que conec m'agraden. Per mi la solució hauria de complir les següents condicions:

• Que servís tant pel llenguatge escrit com per l'oral. Això descarta els casos 1 al 4.
• Que no distorsionés el significat de la frase. Segons l'ús que s'ha fet habitualment del llenguatge, quan diem "les treballadores" li donem a li interlocutori la informació addicional de que en el col·lectiu només hi ha dones. Qui rep el missatge ha de deduir pel context que no estem usant el llenguatge com ho veníem fent. Més li podem embolicar encara si anem alternant el masculí i el femení. Aquest sistema és igualitari, però trasllada als dos gèneres l'ambigüitat que només tenia el masculí, de forma que estem perdent part de la capacitat de transmetre informació que teníem usant el gènere. Estem fent equivalents ambdues formes, eliminant l'especificació que suposava l'ús del femení, i que ja no teníem en el masculí. Això descarta els casos 5 i 6.
• Que no compliqués les construccions. Quan fem menció als dos col·lectius, les frases es poden allargar fins fer-les incomprensibles. L'ús de redaccions alternatives és una bona solució, però no sempre s'aconsegueix sense embolicar la troca. Això descarta els casos 7 a 9.

Així les coses, i donat que hem detectat una mancança en la llengua, jo optaria per l'opció valenta, consistent en crear el gènere neutre i reservar el masculí i el femení només per als col·lectius d'homes i dones, respectivament. Que és un embolic? Segurament. També ho és usar els ordinadors o aprendre que es pot pagar introduint una targeta de plàstic en un succedani dels antics "traga-discos". Però ens passem la vida complicant-nos-la, així que ja no ens ve d'aquí. I aquest sistema té l'avantatge de que no ens confondrà, perquè no li estarem canviant el significat a quelcom que ara ja existeix, sinó que disposarem d'una nova eina per representar millor la realitat.

Ah, que com seria el gènere neutre? Lis que sigueu primmiradis ja haureu endevinat la meva proposta a mesura que us heu anat quedant sorpresis per algunes faltes d'ortografia força estrambòtiques. Per lis que encara no la teniu clara, us diré que la lletra candidata al gènere neutre per a mi és la i, que queda enmig de la e i la o. A més, l'a s'associa al femení i la u fonèticament suggereix el masculí, mentre que la i no es decanta. Si cap lectori té una proposta millor estaré encantat de escoltar-la.

En aquests temps de revisions, de posar-ho tot potes enlaire, no veig perquè la llengua ha de ser intocable. Estimar-la és també canviar-la per a que ens sigui útil a totis, per a que ens faci més justis, més felicis i més solidàriis.