La sorpresa i els protagonismes

Doncs al final, després de dubtar bastant, vaig acabar votant a Podem. Aquest cop vaig sospesar l'abstenció, perquè em queda poca confiança en que la Unió Europea es pugui redreçar per a que serveixi als europeus, enlloc de a l'euro. Finalment em van convèncer els arguments de que no votar era donar-los carta lliure per seguir aprofundint en aquesta Europa neo-lliberal. Posats a votar, tenia l'opció de Izquierda Plural, però IU no em sembla que acabi de trencar amb la dinàmica política que hem viscut fins ara. No tinc la mateixa sensació amb ICV-EUiA, però aquest cop havia de votar tot el paquet. També em vaig plantejar l'opció d'Equo o, fins i tot, la del Partido X, que té propostes que considero interessants. En bona part és culpa meva, però aquestes dues opcions no les conec prou per decidir-me a votar-les.

Em quedava l'opció de Podem. Donada la meva implicació amb el Procés Constituent, l'he anat seguint des que va sorgir, ja que considero que ambdues opcions tenen molts punts em comú. De fet, només presentar-se vaig comentar la seva aparició en aquest bloc. Però em va costar acabar-me de decidir a votar-los, ja que en Pablo Iglesias anava agafant cada cop un protagonisme que pot ser perillós. Per exemple, detalls com el de la seva cara a la papereta em tiraven una mica enrere. Al final les explicacions de que era una manera de que s'identifiqués més fàcilment la seva candidatura em van semblar que justificaven l'elecció i vaig vèncer les meves reticències.

Al contrari del que apunten moltes de les anàlisis que s'han fet del fenomen, jo l'he vist molt poc al Pablo Iglesias per la tele. Les notícies de Podem m'han arribat a través de les xarxes socials. He llegit el seu programa i he anat seguint el s'anava coient. He votat aquesta opció pel seu programa, per la manera com ha estat elaborat, per les primàries en que es van escollir els candidats i també pels cercles que s'han muntat arreu. En definitiva, no he votat al Pablo Iglesias, sinó al projecte de fer les coses d'una manera diferent. I estic content d'haver-ho fet després de veure les reaccions que ha generat en el que anomenen "la casta" i en el seu més ferm subconjunt: "la caspa".

La sorpresa ha estat important. L'embranzida inicial també. Però ambdues coses s'han de saber gestionar, perquè mentre no es representa un perill per ningú, les coses són fàcils, però quan toques determinats estaments es posen en marxa els seus mecanismes de defensa. Ahir la Júlia Otero escrivia sobre com creu que respondrà la casta ofesa. Té raó en que ja han començat a cercar el taló d'Aquiles d'en Pablo Iglesias. Per això és encara més important que comenci a compartir com abans millor el seu protagonisme amb altra gent. I molt millor encara si és gent diferent, tant pel que fa a edat, professió, ubicació, etc. Podem obtindrà la força si aconsegueix ser l'aglutinador de moltes visions diverses, disposades a tirar endavant una altra manera de fer les coses. Perquè el cop que se li pot donar a una sola persona pot ser descomunal, però si el protagonisme es va rellevant, la casta quedarà desbordada.

Fa temps em van explicar que l'organització Alcohòlics anònims va sorgir després de que fracassessin moltes iniciatives en les que una persona famosa explicava com havia aconseguit deixar la beguda i la gent seguia el seu exemple. Si aquella persona tornava a caure, la moral dels seus seguidors queia per terra i molts reincidien. D'aquí sorgí l'anonimat com a força, com una manera de desvincular el projecte sencer dels possibles fracassos. No sé si aquesta explicació és certa, en tot cas, crec que és aplicable a tots els moviments que cerquin transformar la societat, perquè quan un representant rebi massa pressió, surtin 5 més per altra banda que prenguin el seu relleu. Llavors sí que no sabran on apuntar.

Els rebels

Avui he acabat el llibre d’un ”sinvergüensa” que s’ha llegit unes quantes de les entrades que he publicat al meu bloc (i altres que encara no he escrit) i les ha refós en llibre anomenat “La rebelión catalana”. Es tracta d'Antonio Baños i, bromes apart, ha escrit un llibre en to irònic que dóna una visió diferent de la que difonen els grans mitjans de comunicació sobre els motius per la independència. I no em refereixo només a les opinions contràries, sinó també a les argumentacions favorables, que sovint es basen només en motius econòmics o sentimentals, i que tenen un ressò molt ampli.

La resposta al discurs contra la independència que es fa des de fora de Catalunya és potser massa extensa pels que vivim aquí, però suposo que està orientada principalment als que viuen a la resta de l'estat, i no es poden crear un criteri propi en base a la seva pròpia experiència.

Les parts que he trobat més interessants han estat l'exposició inicial i les conclusions, on recalca que molts dels que votarem a favor de la independència no ho farem perquè ens vulguem desentendre de la resta d'Espanya, sinó que ens volem rebel·lar contra un estat que no entén la diversitat com una riquesa, sinó com un mal menor (en el millor dels casos, perquè sovint s'ha considerat una molèstia a eliminar). És interessant l'argumentació en favor de la sobirania del poble català i el reclam del dret a responsabilitzar-nos del nostre futur.

En fi, crec que és una visió interessant, que molts la tenim ja assumida, però que és convenient que es vagi coneixent també fora de Catalunya. Perquè som molts els que volem anar fent via amb la intenció d'obrir camí per a la resta de pobles de l'estat, des de la responsabilitat de cadascun d'ells. M'ha fet gràcia especialment la coincidència amb la frase final del comentari que vaig fer sobre un article de Javier Cercas (que també va apareixent al llibre). Acabava aquella entrada explicant els meus motius per la independència, i també feia una referència a que l'entenia com obrir camí per la resta, no pas com un desig de desvinculació.

El castell dels insults

Com em deien l'altre dia, els insults són un progrés de la civilització, perquè són millors que les garrotades. De tota manera, potser ha arribat l'hora de donar un pas més. Aquí teniu el conte d'aquesta nit: El castell dels insults.

Que descanseu!

Càrrecs o encàrrecs

A la meva feina fa poc que s'han celebrat eleccions al comitè d'empresa. Abans hi havia només una candidatura, a la que s'incorporava la gent interessada a participar. Llavors, el fet d'anar a votar era clarament un gest de suport a les persones que es presentaven. Des de fa uns anys, però, es presenten vàries llistes. Aquest cop, se'n presentaven quatre: tres lligades a sindicats i una altra independent. Dels que conec que es presenten (que són bastants) no tinc la sensació de que vulguin estar al comitè per les proteccions que ofereix. Em donen més bé la sensació de persones disposades a prestar un servei als companys.

Anem al procés de les eleccions. Els punts concrets de les diferents propostes han estat bàsicament els mateixos, perquè són els problemes que tenim. La manera d'afrontar-los pot canviar d'uns als altres però, a l'hora de la veritat, la força dependrà de la implicació de la plantilla, principalment. Durant la campanya les diferents llistes han demanat el vot. Unes ho han fet més en positiu, explicant el que pensen fer si surten escollides. Altres han posat més èmfasi en els aspectes negatius de la resta de candidatures. Un cop acabades les eleccions, que han tingut una participació molt baixa (poc menys d'un terç de la plantilla), les diferents valoracions han coincidit en agrair la participació als que ho han fet i especialment als que els han votat. En algun cas en que els resultats no han estat molt bons, es fa una autocrítica, i es demanen suggeriments per tal de millorar.

La impressió que m'ha deixat tot el procés és que les candidatures han estat orientades a obtenir vots. Han "ofert" la seva proposta als "companys-clients" per a que la "votin-comprin". Per una banda, els missatges han anat a convèncer de la pròpia opció. Però també han mirat d'adaptar-se al que es pensa que pot ser el que demana la gent, amb l'objectiu d'aconseguir més vots. Els companys de feina que s'han interessat pel procés electoral, s'han pensat a qui "donarien" el seu vot, a qui atorgarien aquest "benefici". En definitiva, hem traslladat l'esquema dels diferents governs, i els partits que hi opten, al comitè i sindicats/candidatures.

Aquest plantejament correspon a un esquema de càrrecs, on les persones escollides apliquen el seu criteri i van revalidant la confiança cada cert temps per poder-ho seguir fent. Si no han sabut interpretar el sentir de la gent, perdran el càrrec i no podran seguir fent aquella tasca. Perquè el seu objectiu és seguir-la fent, seguir prestant aquest servei. I no parlo de que sigui en benefici propi, per treure'n suc, sinó pel convenciment de que cal prestar-lo.

Jo crec que hi ha una altra manera de veure-ho. Si existeix el comitè és per cobrir unes necessitats. Les persones que s'ofereixen a participar-hi, estan disposades a prestar un servei. El favor el fan ells al presentar-se, no la resta de companys al votar-los. Si no tenen prou suport és perquè els receptors del servei no ho creuen necessari. Cap problema. Menys feina. Si el comitè té un suport del 33% de la plantilla només, si la resta de gent pensa que no cal per res, doncs deixem de perdre el temps i dediquem-lo a quelcom més productiu. Quan realment se senti la necessitat, llavors sí que tindrà sentit muntar-lo.

Aquest seria un esquema d'encàrrecs, on les persones escollides es presten a dedicar el seu temps per fer les tasques que els demés els encomanen, per cobrir les necessitats existents. Els representants, en aquest cas, no han d'anar interpretant el que vol la gent per veure si revaliden, sinó que han d'anar actuant per cobrir el que se'ls demana. Res més. No cal que els membres del comitè vagin investigant quines accions poden emprendre per donar millor servei a la gent, i que així els tornin a votar. Menys encara competir entre les diferents candidatures pels vots dels companys.

Està clar que a tots agraïm el reconeixement dels demés, que ens agrada obtenir vots quan fem una proposta a la resta de companys. Està clar que tenim el dret, i segurament el deure, d'exposar als nostres companys els nostres punts de vista i escoltar els seus, de manera que tots ens adonem de mancances de les que potser no érem conscients. Però no podem suposar que la plantilla no sap el que vol i que som nosaltres els qui la salvarem d'ella mateixa. Si els companys consideren que el que oferim no els interessa, doncs ho deixem córrer i ja en parlarem quan realment en vegin la necessitat.

Reescrivint el gènere

¿Heu provat de redactar documents que fan referència a col·lectius mixtos, mirant de que siguin igualitaris en el gènere? Personalment, quan ho faig tinc sovint la sensació d'estar dins l'acudit aquell on l'alcalde d'un poble li diu al secretari de l'Ajuntament:

- ¡Convoca una reunión para el viernes!.

- Señor alcade, - respon el secretari - viernes ¿va con be o con uve?

- Pues para el miércoles - decideix l'alcalde.

I és que alguns cops els textos es converteixen en galimaties indesxifrables, i tens temptacions d'eliminar-ne parts que volies incloure perquè no acabes de saber com expressar-les. Per resoldre el conflicte jo conec diverses opcions: repetir les terminacions incloent les femenines, usar l'arrova com a símbol ambivalent, referir-se als col·lectius mixtos en femení, alternar els dos gèneres en diferents frases, posar sempre una referència al col·lectiu masculí i al femení, o cercar fórmules neutres que permetin obviar el problema. Per a que us en feu una idea, si volem fer un comunicat a lis companyis d'empresa podem parlar de:

1. Els/les treballadors/ores de l'empresa
2. Els/les treballador@s (català oriental)
3. L@s treballador@s (català occidental)
4. L@s trabajador@s (castellà)
5. Les treballadores de l'empresa.
6. Els treballadors de l'empresa (en una frase) i les treballadores de l'empresa (en la frase següent).
7. Els treballadors i les treballadores de l'empresa.
8. Les treballadores i els treballadors de l'empresa.
9. Les persones que treballen a l'empresa.

Aplicar aquestes fórmules on sigui necessari dins un text pot fer-lo infumable. I això és quan escrivim, perquè si volem ser respectuosos al parlar, la cosa és complica,sobre tot en el cas de l'ús de l'arrova ;-).

No m'interpreteu mlament. És important que el llenguatge no ens indueixi a la discriminació. El que vull dir és que cap de les alternatives que conec m'agraden. Per mi la solució hauria de complir les següents condicions:

• Que servís tant pel llenguatge escrit com per l'oral. Això descarta els casos 1 al 4.
• Que no distorsionés el significat de la frase. Segons l'ús que s'ha fet habitualment del llenguatge, quan diem "les treballadores" li donem a li interlocutori la informació addicional de que en el col·lectiu només hi ha dones. Qui rep el missatge ha de deduir pel context que no estem usant el llenguatge com ho veníem fent. Més li podem embolicar encara si anem alternant el masculí i el femení. Aquest sistema és igualitari, però trasllada als dos gèneres l'ambigüitat que només tenia el masculí, de forma que estem perdent part de la capacitat de transmetre informació que teníem usant el gènere. Estem fent equivalents ambdues formes, eliminant l'especificació que suposava l'ús del femení, i que ja no teníem en el masculí. Això descarta els casos 5 i 6.
• Que no compliqués les construccions. Quan fem menció als dos col·lectius, les frases es poden allargar fins fer-les incomprensibles. L'ús de redaccions alternatives és una bona solució, però no sempre s'aconsegueix sense embolicar la troca. Això descarta els casos 7 a 9.

Així les coses, i donat que hem detectat una mancança en la llengua, jo optaria per l'opció valenta, consistent en crear el gènere neutre i reservar el masculí i el femení només per als col·lectius d'homes i dones, respectivament. Que és un embolic? Segurament. També ho és usar els ordinadors o aprendre que es pot pagar introduint una targeta de plàstic en un succedani dels antics "traga-discos". Però ens passem la vida complicant-nos-la, així que ja no ens ve d'aquí. I aquest sistema té l'avantatge de que no ens confondrà, perquè no li estarem canviant el significat a quelcom que ara ja existeix, sinó que disposarem d'una nova eina per representar millor la realitat.

Ah, que com seria el gènere neutre? Lis que sigueu primmiradis ja haureu endevinat la meva proposta a mesura que us heu anat quedant sorpresis per algunes faltes d'ortografia força estrambòtiques. Per lis que encara no la teniu clara, us diré que la lletra candidata al gènere neutre per a mi és la i, que queda enmig de la e i la o. A més, l'a s'associa al femení i la u fonèticament suggereix el masculí, mentre que la i no es decanta. Si cap lectori té una proposta millor estaré encantat de escoltar-la.

En aquests temps de revisions, de posar-ho tot potes enlaire, no veig perquè la llengua ha de ser intocable. Estimar-la és també canviar-la per a que ens sigui útil a totis, per a que ens faci més justis, més felicis i més solidàriis.

Munió europea

Vaig assistir a dos dels actes de les jornades "Unió Europea: Reforma o Ruptura?", organitzades pel Proces Constituent. El primer va ser el debat "Esquerdes i nusos històrics: entendre l'actual UE" amb Joan Tafalla, Gerardo Pisarello i Xavier Díez. El segon va ser la taula rodona "25M: les eleccions europees a debat" amb Quim Arrufat (CUP), Joan Coscubiela (ICV), Mireia Rovira (EUiA), Iñigo Errejón (Podemos), Oriol Amorós (ERC) i Xavier Domènech (membre del Procés Constituent). Els dos actes van ser força interessants, però el que volia comentar aquí sorgeix de les primeres intervencions a la taula rodona que van fer l'Oriol Amorós i en Joan Coscubiela, i el punt en comú que van tenir d'apostar per un impuls de la Unió Europea.

A la taula rodona (i també al debat anterior) tots els participants coincidien en els dèficits democràtics de l'actual UE i, en general, es qüestionaven els motius inicials pels que s'havia creat, lligant-los a un nou colonialisme i a la liberalització de l'economia, reduint al màxim la intervenció dels estats. Partint d'aquest punt, l'Oriol Amorós proposava impulsar una UE gran i pública, que fos capaç de plantar cara als gegants actuals dins el marc global. Posava com a exemple les operadores de telecomunicacions, que s'estima que quedaran reduïdes a 2 o 3 en pocs anys. Sostenia que una UE pública seria prou gran per frenar tendències com aquesta. Tot i que des d'un altre punt de vista, en Joan Coscubiela també apostava per una potenciació de la UE. El seu argument era que, encara que la UE tenia unes motivacions originals que anaven en contra dels treballadors, podíem "prémer l'accelerador" i passar al davant, reconvertint-la en un ens públic, al servei de la gent. I posava com a exemple el procés d'industrialització. En ambdós casos, encara que des de punts de vista diferents, es tracta d'agafar el control de la UE, de democratitzar-la, per posar-la al servei de les persones.

Quan ho estava sentint vaig pensar en dos del punts que havia tocat en Joan Tafalla en el debat anterior. D'una banda es preguntava si ens identifica més amb la condició d'europeus o la de mediterranis. D'altra banda, mencionà com el fet d'haver superat el peak oil i la consegüent escassedat energètica anirien fent inviable la globalització, si més no pel que fa a la deslocalització de la producció. També em va venir al cap el que jo havia escrit a l'entrada Divideix i venceràs, a principis d'aquest any, on afirmava que qui realment guanya dividint les parcel·les de poder no són els poderosos sinó els ciutadans, que entrem en una escala en la que es factible organitzar-nos d'una manera eficaç, ja que es tracta d'una escala més humana i abastable.

A partir d'aquestes qüestions, em pregunto si realment ens interessa una Unió Europea forta i gran, on es prenguin les principals decisions polítiques de forma conjunta. Per una banda, l'argument d'Oriol Amorós sobre com una Unió Europea gran pot competir amb els monstres de la globalització, implica acceptar la globalització com a terreny de joc, en un moment en que és qüestiona, no ja la seva conveniència, sinó la seva pròpia viabilitat. Segurament és possible una economia globalitzada amb menys disponibilitat de recursos, però a costa de que sigui una petita elit la beneficada, de que augmentin enormement les diferències entre la majoria cap cop més pobre i una petita minoria que ara ja és molt rica. Pel que fa a la idea de "prémer l'accelerador" que defensava en Joan Coscubiela, cal veure fins a quin punt és possible reconvertir processos que neixen en contra de la gent i per afavorir només a unes minories. Tornant a l'exemple de la industrialització ens podem preguntar si realment s'ha aconseguit guanyar aquest procés per als treballadors o si, en canvi, és aquest procés el que ens ha engolit i hem acabat fent nostres uns valors que ens van en contra, com pot ser la necessitat de "créixer" i "generar riquesa".

Les eleccions al Parlament europeu són un moment per decidir quines opcions poden ajudar-nos a curt termini a millorar les condicions de vida de les persones que hi viuen, però també cal replantejar-nos quin és el model al que volem arribar. I és aquí on enllaço amb el títol de l'entrada: som la Munió Europea, una multitud de persones que tenim en comú que vivim en un mateix continent (que no deixa de ser una divisió convencional). Podrem crear realment una Unió a partir d'aquesta munió de persones? Volem que les decisions més importants que ens afectin directament a les nostres vides es prenguin en aquest àmbit? Serem capaços de muntar una democràcia realment participativa en un àmbit tant gran? I si ho aconseguim, podrem blindar-la davant futurs segrests d'aquestes institucions? Jo respondria no a totes aquestes preguntes.

Fins fa poc molts hem cregut que les tradicions democràtiques de la resta d'estats de la Unió ens podien salvar de les mancances que pogués tenir el nostre. La veritat és que no sembla que estigui sent així, ara que van maldades. I és que si la Unió Europea ha de ser l'escut que ens protegeixi del nostre propi estat, anem malament, estem en fals. Si volem una democràcia on les persones participin en les decisions i en les responsabilitats, treballem en àmbits amb una escala humana, on l'organització sigui fàcil i es puguin controlar realment els excessos de poder. Si volem fer front a la globalització, potenciem les empreses i cooperatives petites i locals, i gravem les empreses multinacionals, no per estrangeres, sinó per descomunals. Amb això fem front als poders que avui estan dirigint els fils de les grans institucions, però també adaptem les nostres economies a una escassedat energètica que no trigarà en arribar, si no és que ja ho està fent. Si les nostres economies no estan preparades, els únics que podran sortir endavant seran les elits que hauran acumulat tots els recursos. Segurament aquest és un dels motius pels quals no s'està fent res sobre això, perquè ja els va bé per arribar al port on volen ens volen conduir.

Al que sí que li veig sentit és a una Unió Europea com a espai de cooperació entre les diferents nacions que la componguin. Un espai de cooperació que no té perquè ser únic, sinó que podria compartir-se, en el nostre cas, amb el dels països de la Mediterrània. A l'hora de prendre les decisions importants que afecten a la vida de les persones, és important la independència de cada un d'aquests àmbits per tal de que les pròpies persones participin i se'n responsabilitzin. Alhora, és essencial la interrelació amb la resta de nacions, tant per evitar possibles conflictes, com per enriquir-se mútuament amb les diverses experiències. Potser un bon resum del que vull transmetre en aquesta entrada és la famosa frase "Pensa globalment, actua localment".

Bon dia i bona hora

Un any més aquest cap de setmana ha tingut una horeta de menys. Hem acomplert amb el primer dels dos rituals de canvi d'hora que fem cada any. Com és tradició, hem tornat a sentir el molt que ens estalviem d'energia per una banda, però també les opinions escèptiques, que no creuen que sigui tan significatiu aquest estalvi. Una d'aquestes postures escèptiques, desenvolupada en aquesta entrada, és la que m'ha portat a escriure això. En aquest cas podem veure com l'Albert es va empipant a mesura que va escrivint, i acaba rebel·lant-se contra el fet que el canvi d'hora no sigui motivat per l'estalvi energètic, sinó per la sincronització amb la resta de països amb afanys comercials, per exemple. A aquest fet s'hi suma el de que segurament ens correspondria un fus horari diferent i estem a l'equivocat per una dèria d'en Franco de fer-li la rosca a Hitler. Al paràgraf final diu:

Em sembla que vol dir alguna cosa que la resposta política a la pregunta "com pots aprofitar millor el temps?" sigui "canvia l'hora". És una resposta en la línia del "Com es pot acabar amb la pobresa?" "Per decret".

I aquí és on enllaço jo. Per mi sí que hi ha un desfasament que cal corregir. Si no canviéssim l'hora, pels volts de Sant Joan sortiria el Sol poc després de les cinc i es pondria a dos quarts de nou. Durant l'any se'ns va espatllant la sincronització amb el nostre veí sideral i, quan la cosa no s'aguanta, ho arreglem amb un decret: canviem l'hora i així no hem de canviar els horaris. No fos cas que el rei de la creació hagués d'anar-se adaptant als capricis d'una estrella de segona anomenada Sol. Com que encara no hem aconseguit girar l'eix de rotació de la Terra per fer més productius els cicles industrials, doncs fem un parell de concessions anuals i ens provoquem un "jet lag" a tothom. Tot això em porta a recordar una adaptació d'un refrany ben conegut, que va fer un company de BUP: No por mucho amanecer, me levanto más temprano. I és veritat. Ens inventem persianes per poder seguir dormint quan hi ha llum de dia, i llums artificials per poder seguir desperts quan és de nit.

Jo sóc de ciutat. És possible que en altres àmbits encara en quedin més, però a Barcelona els únics horaris que s'adapten a la llum del Sol crec que són els dels tancaments del parcs. Que se'ns fa de nit? Enllumenat fins que enlluerni. Que fa fred? Calefacció fins que puguem anar en màniga curta. Que fa calor? Aire condicionat i jersei de coll alt per no agafar mal de gola, no fos cas que suéssim. Que cal pujar un pis? Posem un ascensor o unes escales mecàniques, no sigui que moguem el múscul que no toca. Que som sedentaris? Maquinetes al gimnàs.

És cert que és una bretolada canviar l'hora per no canviar els horaris. Els hauríem d'anar adaptant durant l'any, seguint el cicle de les estacions, aprofitant la llum del dia per treballar, però també per les activitats posteriors. Ens hauríem d'adaptar a les temperatures nosaltres, enlloc de provar de canviar el nostre entorn. Hauríem de tenir en compte on vivim i on pertanyem. Això no vol dir renunciar a la tècnica ni als ajuts que ens dóna, per sí usar-los quan ens calen, no per inèrcia. Sinó, ens acabem allunyant de la nostra essència i atrofiant els animals que som realment, fent-nos dependents d'una tècnica que potser aviat deixarem de dominar, o que només la dominaran alguns.

Apa, per a que veieu que no és l'Albert l'únic capaç de deixar escapar l'olla...