Tretze de setembre

Ja fa dos dies del tercer gran 11 de setembre d'aquests darrers anys. A la manifestació de fa dos anys no hi vaig anar, tot i que a darrera hora m'hi hagués afegit, si no fos perquè era fora de Barcelona. Ho explicava llavors en aquesta entrada. No hi pensava anar en un principi perquè tot semblava centrar-se en el "pacte fiscal", però es va començar a parlar també del "pacte social" i en aquesta part de la mani sí que hi hagués encaixat.

L'any passat vaig anar a la cadena humana que enllaçava amb la Via catalana, però es desviava per encerclar la seu de La Caixa i recordar que no qualsevol independència ens val. Quan el Procés constituent va fer aquella convocatòria hi va haver crítiques perquè suposava trencar la "unitat". Dies abans de l'acte vaig explicar la meva postura en aquesta altra entrada. Aquell dia vaig tornar a casa content. Havia participat en un acte multitudinari, però havia pogut expressar quines eren les meves inquietuds, per a que volia jo que servís una hipotètica independència.

Enguany, el Procés constituent va convocar una concentració dins mateix d'un tram de la V, amb parlaments de diferents persones, tant de Catalunya com de fora, que expressaven el mateix que l'any passat: que no volem qualsevol independència, sinó una centrada en les persones i bastida a partir de la participació de tots. Personalment, la independència té sentit si és una eina de transformació social també. No es pot plantejar des d'un punt de vista de "sentiments nacionals", perquè no ens durà enlloc més que on ens vulguin portar els que tenen els mitjans de manejar aquests sentiments. I sé que, com jo, molta gent ha arribat a la conclusió de que avui votaria a favor de la independència per impossibilitat de convertir l'estat uniformador en que vivim en un de plurinacional. Però això ja ho he explicat molts cops. Ara em volia centrar és en l'estat d'ànim amb que vaig tornar a casa.

L'any passat havia assistit a una concentració en la que es tocaven totes les tecles que considero importants, no només el dret a decidir sobre l'estat on volem viure. Enguany, després dels parlaments organitzats pel procés constituent hi havia la megafonia de la V. De fet, ja es barrejaven cap al final de l'acte del Procés. La megafonia de la V anava donant instruccions alhora que amenitzava la mani-FESTA-ció. El to dels missatges em feia sentir estrany. Ho va descriure molt bé un company, durant la cerveseta de després, dient que alguna estona li havia semblat estar en una festa dels Súpers de TV3. Jo hi afegiria la sensació d'estar en un parc temàtic.

No hi havia cap missatge de com volem que sigui el nou país, tant sols que volem que ens deixin ser nosaltres. No hi havia contingut, per tal que tothom hi cabés. L'únic denominador comú eren les banderes i la gran bandera que s'anava formant a base de samarretes grogues i vermelles. Quantes samarretes es deuen haver venut? No ho sé pas, segur que moltes. La gent anava seguint les instruccions per formar una foto que publicar, que aparegués a tots els mitjans de comunicació. Admirable per una banda. Esfereïdor per l'altra. S'admeten dissidències en aquesta bandera que es va formar? Jo em vaig quedar a la vora d'aquella performance de la gran bandera, al principi dels jardinets de Gràcia o aguantant la pancarta del PC, foragitat pel que sentia pels altaveus. No és que sempre que vagi a una manifestació estigui del tot d'acord amb el que sento o amb les pancartes que s'hi veuen, però en aquest cas em molestava el to utilitzat. Llavors potser no li vaig posar paraules però avui el titllaria d'infantilitzant.

La manifestació va ser impressionant, s'ha de reconèixer. Trobo perfecte que tots ens posem d'acord per demostrar quina és la nostra voluntat, que volem ser sobirans per decidir el nostre futur. Però quan ho comparo amb qualsevol de les altres mobilitzacions, no ho entenc. Per exemple, quan ens hem de posar d'acord per muntar una candidatura que transformi la ciutat, tot són problemes. Cadascú té clar quina és la seva posició i quins punt el fan diferent del veí. I estem parlant de com volem viure, a què volem dedicar els nostres esforços i com volem relacionar-nos amb els nostres veïns. En aquests àmbits ens estem jugant realment el que seran les nostres vides, ja sigui dins o fora d'Espanya. En canvi, quan parlem de la "qüestió nacional", tot és convergència i unió (i no em refereixo a CiU, tot i que potser és significatiu que quadrin tant bé aquestes sigles). No veure-ho clar és defugir la "qüestió central". I, a sobre, la manera de reivindicar-ho és mitjançant la uniformització i seguint ordenadament les consignes d'un altaveu.

"Ara és l'hora" es llegia a les samarretes. De què? Què farem quan siguem independents? A la V hi havia pancartes reclamant el suport d'Angela Merkel o Barack Obama. Són ells els que ens han d'ajudar? Una amiga madrilenya aquest matí em deia que mosqueja que ningú parli del "després". Jo vull pensar que som bastants els que hi pensem i en parlem, però que no tenim el ressò mediàtic que tenen els simplificadors d'ambdós bàndols: els catastrofistes que ens envien a l'espai exterior o l'illa de Robinson Crusoe i els teletubbies que ens parlen d'un prat verd, modern i privatitzat, en el que tot serà color de rosa. Però sempre cap la possibilitat de que sigui un optimista i realment siguem massa pocs els que ens preocupa el "després" ja avui.

Passats dos dies de la manifestació, veig clar que em vaig equivocar. Després dels parlaments, havia d'haver anat al carrer Bruc, a la ratlla que pretenia convertir la V en una A d'Anarquisme i d'Autogestió. Perquè mentre siguem capaços d'ajuntar tanta gent per formar una bandera i no aconseguim posar-nos d'acord per desmuntar les estructures que realment ens estan espoliant, no estarem recuperant la sobirania, sinó que estarem penjant la titella d'una creueta diferent. I, sí, en aquest cas em refereixo a la creueta que apareix al cartell de la pel·lícula "The Godfather".

Pesat, present i fotut

L'estiu és mandrós de mena. La calor i les vacances ens retornen a les migdiades i les "cançons de l'estiu" ajuden a aplanar-nos els pocs pics d'encefalograma que aconsegueixen superar la humitat enganxosa. Les estrenes cinematogràfiques també ens porten a pensar que no és moment de cavilacions profundes i lectures farragoses. En aquest context, la meva darrera entrada va baixar del tren en l'estació equivocada. És només per això que ara en faig una versió més refrescant, de cerveseta i escopinyes, podríem dir.

El que ja ha succeït és pesat en molts sentits. Anem acumulant el temps i les experiències que ens  conformen. A partir de l'adultesa el pes del temps ens va carregant les espatlles, fins que a la vellesa ens fa feixuc fins i tot el caminar. És pesat en vivències, en encerts i en errades, en decisions que no sabrem mai si van ser les milors o les pitjors, encara que algunes ens donen moltes pistes... El pes del passat pesat ens fa ser com som, però és un llast en el que no podem viure, perquè ja no el podem canviar.

L'esdevenidor és un miratge, una quimera que ens imaginem i cap a la que caminem, però que no podem modelar al nostre gust. Podem provar d'endevinar-lo, de parar-lo, però no tenim garanties de com serà. És un temps fotut, el futur, que sovint ens fa viure de determinada manera sense tenir-ne garantits els efectes. No podem habitar el fotut futur, perquè ni tan sols sabem si hi arribarem.

Això només ens deixa el present del que estem vivim cada moment, el present que ens regala la vida en cada instant. Algú deia, ja fa molt temps, que cal que neixin flors a cada instant. Ho deia en aquell passat tant pesat, treballant per futur que era fotut, tot lluitant per a que ho fos menys. Tenia present que el present és el present pel que ens cal donar les gràcies, perquè és l'únic que ens pertany.

No sé si ho he fet més lleuger o més feixuc, però m'ho estic passant bé escrivint-ho. Estic gaudint el present final de les vacances. Fins aviat!

Ocurrències recurrents

Una nit, fa molts anys, vaig escriure el que em passava pel cap. Ho vaig escriure per a mi, llavors no tenia bloc ni intenció d'obrir-ne cap. No sé si abans de posar-la en paper tenia clara la idea que hi vaig plasmar. El que sí que sé és que l'he tinguda força present des d'aleshores. Tant és així que la primera entrada que vaig escriure en aquest bloc, després de la presentació, anava sobre aquell text antic. Ha estat i és un objectiu clar i difícil alhora. Segurament estic molt lluny d'abastar-lo, però ho segueixo provant.

En aquesta setmana d'exhibicionisme blogaire m'he decidit a penjar el text original que vaig escriure fa gairebé 16 anys. El format ha canviat (ja no és bolígraf sobre paper) i també he revisat la redacció que no vaig tenir present quan tant sols buidava el pap. Si avui ho escrigués no ho faria de la mateixa manera, però he preferit deixar l'original. Les circumstàncies en les que he pensat en Cèlsius i Kelvin des de llavors han estat moltes i diverses, però sempre m'ha ajudat a posar les coses al seu lloc.

Bon profit!

Una dèria

Internet té molts avantatges i molts inconvenients. Un d'ells (no us diré pas en quin calaix el poso) és la temptació d'exhibir les pròpies dèries. Avui m'ha tocat a mi sucumbir a ella així que, pels que tingueu curiositat i/o valor, aquí us deixo l'enllaç.

Les defenses de Pujol

Aquesta entrada sorgeix de la lectura d'un article de la revista cafeambllet.com i dels comentaris subsegüents. L'article carrega contra una defensa de la figura de Pujol, feta per Fernando Trias de Bes des del diari Ara. A part de la seva vivència personal respecte a la figura de Jordi Pujol, l'únic argument que esgrimeix Trias de Bes és que l'impost de successions és injust i que molta gent ha mirat d'estalviar-se'l. L'article de cafeambllet.com aporta les dades de que el diari Ara està impulsat per la família Carulla, investigada per Hisenda per casos de frau fiscal, i que l'avi de Fernando Trias de Bes figura en la mateixa llista de defraudadors, publicada l'any 1959, en la que hi figurava el pare de Jordi Pujol. A partir d'aquí deslegitima la defensa pel fet que el "perdó" que atorga l'autor a en Pujol suposa un greuge comparatiu amb tots els que han pagat l'impost de successions i suposa una minva dels ingressos necessaris per mantenir els serveis públics. Un altre aspecte de l'article de Trias de Bes és que perdona només el fet de no haver declarat l'herència, no pas un enriquiment il·lícit que pogués haver tingut a partir de la posició de poder que ostentà durant 23 anys.

Als comentaris subsegüents s'enceta una polèmica en la que un dels participants qualifica de mesquí l'article de cafeambllet.com, perquè dóna per suposat que no és només aquest el delicte que ha comès Pujol sinó que se li atribueix també corrupció (francament no ho he sabut veure a l'article), perquè lliga les defenses mencionades amb les subvencions que reben els mitjans on apareixen i perquè vincula el frau comés per Pujol amb els desnonaments i les llistes d'espera. Segons aquesta persona, és mesquí suposar que hi poden haver hagut més irregularitats, suposar que els mitjans de comunicació que reben subvencions obeeixen als interessos de les seves fonts d'ingressos i suposar que els nostres mals venen d'un lloc diferent del que anomena "finançament escandalós de la Generalitat".

Començant pel final, per valorar la importància que tenen el frau fiscal i el sistema de finançament català en la manca de recursos a Catalunya podem comparar dues estimacions: la de les balances fiscals amb la que es fa del frau fiscal. Depenent del tipus de comptabilització que es faci, les balances fiscals es mouen entre 9.000 i 16.000 milions d'euros. El frau fiscal a nivell de tot l'estat, ronda entre els 70.000 i 80.000 milions d'euros. Si el repartim de manera proporcional a la població, partint de que Catalunya té una setena part de la de l'Estat, quedaria entre uns 10.000 i 11.000 milions d'euros. Ja sé que el càlcul és molt poc acurat, però només tracto de constatar que el pes d'ambdós factors és similar, que no es pot menystenir el frau fiscal davant els problemes de finançament. Segurament, part dels diners que no retornen segons les balances fiscals van a parar a corrupció i evasió fiscal en altres parts de l'Estat, però com que aquí, a Catalunya, també en tenim una bona mostra, no crec que aquest pugui ser un argument a esgrimir.

Ara bé, l'autor d'aquells comentaris, està comparant dues pèrdues d'ingressos per les arques catalanes. Per a mi, donat que quantitativament són d'un ordre de magnitud similar, és més important fer una comparació qualitativa. Així, si suposem que les balances fiscals són diners que s'inverteixen en infraestructures públiques en altres parts de l'Estat, prefereixo que aquest sigui el motiu de que tinguem menys ingressos, que no pas que quedin a les butxaques dels qui decideixen de forma unilateral que els impostos que els pertoquen són injusts.

I és que en aquests comentaris apareix també un aspecte que és possible que cali si es segueix insistint en l'anomenat "espoli fiscal": com que l'Estat ens cobra de més, estem legitimats per evadir impostos. Sobre aquesta justificació podem fer dues lectures. La primera, més informal, seria com una extensió de la dita "quién roba a un ladrón tiene cien años de perdón". Fins i tot es menciona que seria més ètic donar els diners a ONG o projectes locals abans de que vagin a parar a un Estat que roba. Es podria fer una segona lectura d'aquest comportament, que en un principi podria semblar justificar-lo més encara, equiparant aquesta mena d'evasió a una espècie de desobediència civil, de rebel·lia. Però en aquests arguments falla un punt primordial: els diners no han anat a parar a una altra banda, sinó que han quedat a la butxaca del defraudador. És més, la desobediència civil implica donar la cara. Per exemple, quan s'aplica l'objecció de consciència fiscal, s'anuncia i justifica, i s'accepten les conseqüències que hi hagin pogut haver. Quan s'entra en un supermercat i s'agafa menjar per repartir-lo entre qui no el té, es fa a cara descoberta i, explicant els motius i acceptant la responsabilitat dels actes. En aquest cas, no va ser el Robin Hood que va robar al ric Estat espanyol, per donar-ho als pobres, a menys que considerem "pobres" la seva dona i els seus fills, sinó que ho va amagar durant 34 anys. I no hem d'oblidar que el "ladrón" a qui roba som tots nosaltres, no pas l'Estat, que seguirà cercant altres maneres de recaptar el que li cal, i ho farà recaure en tothom.

D'altra banda, la posició de Jordi Pujol durant 23 dels 34 anys d'ocultació del frau, no era la d'un ciutadà qualsevol que no té accés al poder, sinó que formava part de l'estructura de l'Estat, a través de  l'autonomia de Catalunya. I venia les fites aconseguides dins aquest joc com assoliments de la gestió del seu govern. El poder, encara que sigui limitat, no és una posició gaire adequada per a la desobediència civil. I això enllaça amb la segona qualificació de mesquí de l'article, que venia donada pel fet de que diners públics s'utilitzin per subvencionar mitjans de comunicació. Està clar que és legal que una entitat privada decideixi gastar els diners com vulgui. Si un banc condona un deute a un diari a canvi d'intervenir en la informació que publica, segurament no incompleix cap llei actual. Això porta a una desigualtat important, en la que els poderosos tenen molta més influència en la informació que es transmet que la resta de la societat. Però quan aquesta intervenció es produeix amb diners públics, mitjançant les subvencions, són els diners de tots els que s'estan usant per canviar l'opinió de la gent en favor de qui decideix donar aquestes subvencions. Denunciar això no és, de cap manera, mesquí.

Pel que fa a la primera mesquineria, la d'afegir altres delictes de corrupció al que ja ha confessat de frau fiscal el propi Jordi Pujol, jo no he sabut trobar on s'explicita això en el text de cafeambllet.com, si no és el fet que compara les defenses esmentades amb les que es fan dels acusats de corrupció del PP, els propis mitjans d'aquell partit. Comparteixo amb l'autor del comentari la necessitat de no adjudicar-li a Pujol delictes que no s'hagin demostrat. Respecto la seva decisió i la de Fernando Trias de Bes de creure que aquesta ha estat la única irregularitat que ha comés Jordi Pujol. Però no és pot considerar mesquí el fet de sospitar que tot això pugui anar més enllà, donades les circumstàncies en les que s'ha emès el comunicat.

En primer lloc, com deia un article poc després de que es fes pública la confessió de Pujol, una veritable confessió hauria de ser molt més explícita, quantificant el frau i detallant-ne la ubicació. És clar que en Pujol no estava obligat a fer-ho, però també ha de ser conscient que la no especificació deixa volar la imaginació. Si no li va convenir donar una xifra, sembla lògic pensar que sigui prou elevada com per a que li surti més a compte deixar-la a la lliure especulació que aclarir-la. Si l'herència fos prou petita, segurament hagués sortit més ben parat donant el màxim de detalls possible.

Un altre factor a tenir en compte és que havia negat tenir diners en paradisos fiscals, cosa que ara ha reconegut. Per què ho reconeix ara i no abans? El seu escrit comença parlant de les "informacions aparegudes des de fa quasi dos anys". No explica perquè no ho va admetre en el primer moment, perquè va estar-ho negant i perquè decideix fer-ho ara. Com en el cas anterior, no estava obligat a fer-ho, però aquesta indeterminació alimenta les especulacions. Si hi hagués una bona explicació per a les negacions anteriors, li hagués anat millor donar-la. Tot això no ajuda pas a donar-li credibilitat, ni a confiar en la falsedat del que negui avui en dia.

Però encara hi ha un altre punt en com ha dut aquest afer que també fa pensar. En menys d'una setmana de fer públic el comunicat va renunciar als privilegis per haver estat president de la Generalitat i als que tenia dins el partit. En els del partit no hi entraré, perquè és un afer intern, però pel que fa als d'expresident, trobo encertat que hi renunciés abans de que li fossin retirats. És el més semblant a una dimissió que podia fer i, donada la tradició en dimissions que tenim al país, es d'agrair. Ara bé, aquesta renúncia porta implícita l'acceptació de que no mereix aquests privilegis, però els ha mantingut durant més de 10 anys. Més enllà dels honors, els beneficis incloïen una pensió de més de 86.000 €/any, una oficina de treball, amb despatx i tres treballadors assignats, i cotxe oficial amb xofer. Encara que els treballadors cobrin poquet, aviat suposaran entre els 3 uns 60.000 €/any. No sabria quantificar exactament el cost del lloguer del despatx (sembla que al Passeig de Gràcia) i del cotxe oficial amb xofer, però no crec que baixi de 20.000 €/any. Si sumem tot això, i ho multipliquem pels més de 10,5 anys que ho ha estat gaudint resulta que ens ha suposat a tots plegats una quantitat superior als 1,7 milions d'euros. Si ara ell mateix renuncia a seguir tenint aquests privilegis, també hauria de considerar immerescut haver-los gaudit durant aquests anys. Oi que hagués estat un bon senyal de penediment i bona voluntat retornar també tots aquests diners ?

En definitiva, cal ser curós i no donar per fet el que no s'hagi demostrat però, alhora, cal reconèixer el dret a dubtar de la bona fe i les bones intencions d'algú que s'ha comportat com ho ha fet en Jordi Pujol.

M.A.D.A.M.

Hi ha personatges que formen part de la nostra història. Quan un d'ells obra el seu cor a la CiUtadania amb un terrabastall com el que va provocar aquest divendres passat el Molt Auditable ex-Dirigent d'una Autonomia Mediterrània amb el seu comunicat, què menys que dedicar-li una cançó?

Ningú sap on ho té,

si herència o tres per cent,

potser en un compte a Suïssa,

qui sap si a Liechtenstein.

No a la plaça de Sant Jaume

que va estar vint-i-tres anys,

fent de Molt Honorable

de la Generalitat.

I els nois de convergència

el senten sempre parlar,

amb somnis de Ramoneta,

amant de qualsevol amant!

Ara veuen que és un jeta

qui el cor els feia esvalotar.

Fortunes que s'amaguen,

impostos a estalviar.

Oi que es veu que toca parlar avui, M.A.D.A.M.?

sense que sirenes vinguin a buscar

tots els que estan al vostre voltant, M.A.D.A.M.

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

Quina herència més rodona té, M.A.D.A.M.!

Les fortunes són gentils i sensuals,

Qui se us creurà d'ara en endavant, M.A.D.A.M.?

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

I te'n niràs a'ndorra

maleta plena de milions

barrets i barretines

capaces de tapar-ho tot;

enveja de barcenes

que no han tingut la sort

d'estar trenta-quatr'anys

podent-se fer el boig.

Oi que es veu que toca parlar avui, M.A.D.A.M.?

sense que sirenes vinguin a buscar

tots els que estan al vostre voltant, M.A.D.A.M.

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

Quina herència més rodona té, M.A.D.A.M.!

Les fortunes són gentils i sensuals,

Qui se us creurà d'ara en endavant, M.A.D.A.M.?

No'm toqueu els nens

i us ensenyo el pen!

CiU, CiU, res no hi diu.

Disculpa'm Lluís, per manllevar-te la tonada.

Nota: La lletra ha variat una mica respecte la primera versió de la versió.

Confluir sense diluir

Avui he llegit unes crítiques de l'Ada Colau a l'alcalde del Prat per haver cobrat 12.000 € de dietes de la Federació de Municipis de Catalunya, tot i tenir un sou de 100.000 € anuals. Ho titlla de "cleptocràcia". A partir d'això elSingular.cat diu que Ada Colau posa verd Lluís Tejedor (ICV), ara.cat diu que Ada Colau qualifica de "cleptocràcia" les retribucions de l'alcalde d'ICV del Prat. No sé perquè tinc la sensació que els dos mitjans no tenen gaire interès en que l'entesa que proposa Guanyem Barcelona tiri endavant. Però el fet és que l'Ada Colau ho ha tuitejat i alguns dels que figuren com a primers signants han seguit la línia de càrrega contra ICV per aquest afer. I aquí és on jo volia posar cullerada.

En primer lloc, que quedi clar que també sóc de l'opinió que un sou de 100.000 € dóna per cobrir, amb escreix, la feina addicional que suposi participar en la FMC. També m'afegeixo a l'opinió de que el model de municipalisme que vull no és aquest, ni tampoc és el de la professionalització de la política. Ara bé, què és el que es pretén amb Guanyem Barcelona? Cal pertànyer a una generació impol·luta que mai s'hagi apartat del camí recte? O ens fixem en els plantejaments d'ara en endavant? I que consti de que no es tracta de dir que el passat no compta i ara comencem de nou. Però permeteu-me que hi doni una volta a partir del poc que sé d'aquest cas en concret.

Per començar poso sobre la taula els elements que tinc, que són els que prenc com a base. Es tracta d'un alcalde que porta 30 anys en el càrrec, amb un sou elevat i unes dietes que, en principi, semblen legals. En tot cas, la crítica no li ve per la il·legalitat, sinó per no haver-hi renunciat. Tampoc se li estan criticant actuacions concretes que hagi fet o que la feina per la que les ha cobrades no s'hagi efectuat. Si hi ha altres aspectes a més dels anteriors, sapigueu que els desconec i que no els he tingut en compte en el raonament que faig a continuació.

Per mi el que és important és el plantejament que faci l'alcade (i sobre tot ICV) a partir d'ara. No em val judicar unes actuacions fetes sota uns paràmetres que no són els actuals. M'explicaré. Si una persona està en un càrrec durant 30 anys, és perquè és la seva professió, no una activitat temporal assumida com un servei a la comunitat. Però no és això el que se li està criticant, si més no en primera instància. També cal tenir present que, fa pocs anys, aquesta professionalització no era vista com una cosa perjudicial per la majoria de gent. Es tractava de contractar persones vàlides que sabessin tirar endavant projectes per a la comunitat. En ajuntaments petits potser tenia més sentit una dedicació parcial, però en els més grans crec que era poc qüestionada aquesta professionalització. Segons aquest esquema, un alcalde era comparable al director d'una empresa pública d'una certa envergadura. ¿Els sous de la gent que es dedicava als serveis públics havien de ser menors que els equivalents en l'empresa privada? Això implicaria que les persones més ben preparades anessin cap al sector privat, o que fos quelcom vocacional... mantingut durant 30 anys.

Si ho veiem des d'aquesta perspectiva, va cobrar diners extra per fer feines addicionals, tenint un salari que potser és equiparable al que tindria en una empresa privada amb un volum similar al de l'Ajuntament del Prat. Per a mi, hi ha un paral·lelisme entre això i quan, al fer la declaració de l'IRPF, s'aplica la desgravació del 15% de l'import dedicat a la compra d'un pis, o quan s'accepta que una empresa doni tiquets restaurant com a part de la retribució, que no computen com a ingressos. Poso aquests dos exemples, perquè jo em trobo en ambdòs casos. Les dues desgravacions són legals, però considero que són injustes. La primera, perquè l'únic que feia és incrementar el preu dels pisos, al no estar lligada a uns criteris de necessitat. Acabava anant a parar a les butxaques dels venedors-constructors, a l'augmentar els diners disponibles per part dels compradors. La segona, perquè les persones que no tenen tiquets també han de dinar, però no es poden descomptar el seu cost dels ingressos, a l'hora de fer la declaració. I ja em perdonareu, però ho seguiré fent, encara que votaria per a que s'eliminessin si pogués. Però hauria de ser un canvi de les regles del joc per a tothom, no pas només per a mi.

Sé que no és ben bé el mateix, perquè la pròpia classe política fixa les condicions que regeixen per a ells. Però també és cert que no hi ha hagut un seguiment de totes aquestes accions per part de la majoria de la població. Aquesta desmobilització ha propiciat el problema de la professionalització, del qual s'acaben derivant el del sou o les dietes.

Si ara mirem cap endavant, tenim dues opcions: judicar als que volen participar en un projecte com Guanyem Barcelona pels seus comportaments passats, ja siguin motivats per la rutina, la deixadesa o la mandra (fixeu-vos que hi excloc la mala fe) o fixar-nos en els seus plantejaments actuals i les ganes que tinguin d'arremangar-se per contribuir. Si s'opta per la segona jo m'apunto encantat. Si l'escollida és la primera, em sembla que m'hauré de quedar al marge, que m'he passat molts anys adormit i encara tinc moltes contradiccions per treballar.

Pel que he llegit, les crítiques es dirigeixen més a ICV que a EUiA, encara que també. És clar que hi ha hagut moltes actuacions millorables. També és cert que qui no s'equivoca mai, és perquè mai no fa res. És possible que hi hagi estructures en els partits massa professionalitzades, i que costin de moure. No ho sé, ho desconec. Però crec que si el que mirem són les bases i no l'estructura, veurem molta gent que pot apuntar-se. I no només parlo de les bases d'ICV, sinó també d'ERC i del PSC. I, si m'apureu, potser petits comerciants i autònoms que tradicionalment hagin votat a CiU, podrien creure que val la pena tornar les institucions als ciutadans. No ho sé, potser sóc massa optimista. Caldrà veure-ho. Però no tanquem les portes del projecte als veïns que hi vulguin participar, només pel fet de que no sempre hagin vist les coses de la mateixa manera que les veuen ara. Fixem-nos, sobre tot, en si comparteixen les bases, el mínims del manifest, com se'ls anomenà a la presentació de Guanyem Barcelona.