dissabte, 18 d’agost de 2012

Guanyar-se la vida

(Traducido al castellano aquí)

Tots els animals tenen una vida al néixer. Les seves preocupacions principals són conservar-la, fer-la créixer i reproduir-la. Els humans que vivim en les societats que els seus components denominen avançades, tenim uns nivells de desenvolupament que ens permetrien conservar la vida, fer-la créixer i reproduir-la d'una manera controlada. I això ho podríem fer a nivell global, de tota la Terra. L'únic que caldria és abordar els problemes amb visió general i a llarg termini.

Però seria massa fàcil, així que cada un dels éssers humans d'aquestes societats hem de demostrar a la resta de la societat la nostra vàlua per tenir accés als bens comuns. Com ho fem? Doncs "guanyant-nos la vida". Deixant de banda que no tots partim en igualtat de condicions, pràcticament  tothom  ha de trobar una feina, una activitat per la qual algú estigui disposat a pagar.

A mesura que la tecnologia va avançant, moltes feines que requerien ma d'obra les passen a fer màquines. És clar que apareixen noves feines, més especialitzades, per manegar-les o dissenyar-ne de noves. Però, en general, es necessita molta menys ma d'obra. Si la disminució consisteix en passar de treballar dotze hores diàries sense festius, a treballar-ne 40 o menys a la setmana, perfecte. Però arriba un punt en que comença no fer falta tanta gent. Com que tothom s'ha de guanyar la vida, cal crear més llocs de treball.

Les maneres com es van creant nous llocs de treball són molt diverses. En primer lloc, apareix la classe mitjana, que té accés a moltes comoditats reservades abans a les classes benestants. Un cop cobertes aquestes comoditats, cal anar-ne cercant de noves, per poder generar més llocs de treball. Aquí hi ha un gran inversió d'imaginació per crear necessitats noves.

Però no es poden crear necessitats constantment, així que caldrà tirar per altres vies. Hi ha feines que mai s'acaben per la seva pròpia naturalesa. Es tracta de la producció del que consumim: aliments, aigua, energia, etc. Per aquesta via, podem crear llocs de treball si gastem més. Això ens porta a potenciar un excés de consum, amb el que més gent s'hi podrà guanyar la vida. Malauradament, sovint l'excés de demanda provoca que es forci la producció, generant productes de pitjor qualitat, dels quals n'acabarem llençant una bona part.

Hi ha altres bens que no són de consum, pròpiament. Hi ha pobles caçadors que recuperen les fletxes que usen, mentre encara serveixen. Abans, al desmuntar una tanca, no només es conservaven les fustes en bon estat, sinó fins i tot els claus que encara servien. La roba s'anava gastant però s'anava sargint. Una altra manera d'aconseguir més llocs de treball es convertir tots aquests bens que es desgasten en bens de consum. Entrem així de ple en els articles d'usar i llençar. Ja tenim tota una sèrie de gent treballant sempre, perquè el que produeixen es llençarà. Això genera uns residus impressionants, però... On és el problema? La gestió dels residus també suposa més llocs de treball!

I els bens no perennes? Si una fletxa o un clau es reusava, més encara les eines, les arades, la ceràmica, els mobles,  etc. Però cal fer rendibles i donar continuïtat a les indústries creades per produir, ja no només eines, sinó també electrodomèstics, cotxes, etc. Llavors apareix la obsolescència programada, o sigui, una presa de pèl descarada. Així com el lema d'usar i tirar és indiscutible, ja que s'usava com a reclam de certs articles i es venia com una bondat, crec que l'obsolescència programada no és una cosa reconeguda oficialment, però tots experimentem dia a dia que les coses s'espatllen més enllà del que és raonable, i més aviat cada cop. Així, ens cal anar renovant rentadores, neveres, cotxes, mòbils, ordinadors. Els residus són encara més difícils de gestionar, però això són, en definitiva, més llocs de treball.

Aquests sistemes ja fa temps que rutllen, encara que s'han anat exagerant. Però poc a poc s'ha muntat una roda de la que és pràcticament impossible mantenir-se al marge si vius en una societat "avançada". Senzillament, els productes "ben fets" ja no existeixen, perquè sortirien massa cars i ja no es fabriquen. I com que tenim tantes comoditats, hi ha tasques que ja no les fem, les portem a fer a fora, o atraiem a gent de països que prèviament hem espoliat per a que ens les vinguin a fer a casa.

I llavors, de què treballem nosaltres? Bé, al meu entendre, una de les noves fonts de llocs de treball és la hipertròfia del control i la gestió. Com que cada cop les coses es fan més lluny, es més necessari controlar-les i es comencen a crear capes i més capes de gent que treballa per a validar que el que es fa és correcte i per fer un seguiment de que tot segueix el seu curs. Sense estendre'm més en aquest punt, aquestes feines només es justifiquen si realment apareixen "problemes", per la qual cosa solen ser sota tensió i força estressants. Un efecte d'aquesta tensió és que solen prolongar-se més enllà de la jornada estipulada.

Amb tots aquests elements sobre la taula, es pot dir que, massa sovint, perdem treballant la vida que ens guanyem treballant. Fa temps tenia un molt bon cap de projecte que usava sovint la dita M'és igual treballar que fer feina. Fa no tant vaig descobrir que anava etimològicament errat: segons sembla, mentre que feina ve del verb fer i fa referència a les coses que han de ser fetes, l'origen de la paraula treballar és un instrument de tortura dels romans. Avui en dia la diferència entre ambdues paraules s'ha perdut, però molt millor seria que ens dediquéssim a fer el que ha de ser fet, enlloc de torturar-nos per guanyar-nos la vida.

2 comentaris:

  1. La qüestió per mi radica en viure en comunió amb la natura i no en conflicte amb ella.
    Potser si aprenguéssim a gaudir més de les petites coses que aquest planeta ens ofereix no necessitaríem tant embolcall plastificat: targetes, silicones, tupperwares…
    Per què necessitem aquestes coses que a més a més perjudiquen la nostra salut? Per què no podem tornar a dinar a casa un àpat com Déu mana? Per què hem de portar un ritme tan accelerat que no ens permet aturar-nos a gaudir de tot en tots els seus detalls?
    Jo no crec que hi hagi un excedent de temps, sino que en pervertim el seu ús a la recerca de la quantitat i no de la qualitat.
    Fa poc he fet un vestidet per una nena. Per descomptat que no volia comprar-lo, perquè el regal no és la peça de roba sino l’amor i l’energia que hi ha a cada punt del teixit.
    Per cert, jo encara em sargeixo la roba.
    M’encanta el teu blog i les teves reflexions Eduard, per això m’he aventurat a fer el meu humil comentari

    ResponElimina
    Respostes
    1. En primer lloc, gràcies per la teva aportació, Elisa. Els comentaris ajuden a enfocar les coses de maneres diferents i li donen "vidilla" al bloc.
      En quant al contingut, estic d'acord amb el que dius. Cal que mirem el que és important, enlloc de crear-nos falses necessitats. Cal que recuperem el temps per nosaltres, enlloc de deixar-lo escapar o pervertir-ne l'ús, com bé dius.
      Aquesta entrada estava centrada en els aspectes negatius del món laboral que vivim. Vaig escriure una mena de continuació, enfocada en positiu: Guanyar-se la mort.

      Elimina