dilluns, 13 d’agost de 2012

Crisi? quina crisi?


A l’any 1975 Supertramp va treure un àlbum amb el títol “Crisis? What Crisis?” El fons de la coberta era un escenari industrial desgavellat, en blanc i negre, ple de fums sortint de xemeneies altes. En primer pla, enmig de totes les deixalles, es veia, a tot color, la foto d’un home en banyador, assegut en una cadira de platja, sota un para-sol i prenent un refresc, totalment aliè al seu entorn. Un company de classe d’aquella època em va explicar que feia referència a les declaracions d’un ministre que havia estat de viatge per una país tropical i havien aparegut fotos seves en una platja, mentre al Regne Unit havia esclatat no sé ben bé quina crisi. En tornar, els periodistes li havia preguntat què opinava de la crisi i ell havia respost “Crisis? What Crisis?” Evidentment, la frase li havia proporcionat un bon allau de crítiques i s’havia fet famosa. No he pogut corroborar aquesta versió (tampoc m’hi he matat gaire), però suposo que em devien colar un gol en el seu dia, ja fos conscientment o inconscient (potser el qui m’ho explicà s’ho creia realment).

Al 2007, quan va començar a esclatar tot el sidral que tenim muntat, jo estava als llimbs, enfeinat en altres tasques, i no em vaig informar gaire. Vaig entendre que hi havia una crisi financera, que havia provocat grans commocions a les borses de tot arreu. Al meu parer, no hi havia escassetat de res del que necessitem per viure: hi seguien havent els mateixos aliments, les mateixes fonts d’energia i, en general, els mateixos bens de consum que uns mesos abans. No hi havia hagut cap desastre climàtic, ni s’havien esgotat de cop els pous de petroli, etc. Així, doncs, la conclusió que en vaig treure va ser que era un nou cicle de les crisis que havien anat apareixent, que serviria per collar una mica més les condicions laborals dels treballadors amb l’amenaça de l’acomiadament, i que s’acabaria resolent com les altres que havia viscut, tornant a un període de vaques grosses. Vist en perspectiva, em sento com el protagonista de la coberta de l’àlbum de Supertramp.

Suposo que el missatge de que la nostra economia anava bé, que estava controlada m’havia anat calant i l’havia interioritzat. Sí que veia que la bombolla immobiliària havia de petar, que no era lògic que els preus arribessin als nivells en els que eren. Evidentment, era conscient que calia cercar altres fonts d’energia i potenciar-les, que els recursos s’havien d’estalviar (menjar, aigua, energia, ...) Però no era prou conscient de la urgència, estava enfeinat en seguir dins una roda, de la que veia difícil sortir. Per exemple, podia comprar un pis a un preu desorbitat, o pagar un lloguer irracional també. Com que em va semblar que la podria assumir, vaig anar pel camí de la compra, comptant que era un lloguer irracional, al final del qual et regalaven un pis com a premi a la fidelitat. No vaig demanar crèdits per comprar res (pis apart), però em vaig anar creant unes necessitats que calia mantenir.

Ara ja som al bell mig de la tempesta. Tots els indicadors se n’han anat en orris i resulta que hem estat gastant molt més del que teníem, perquè trèiem els diners d’una bombolla, que ha petat, i ara cal tornar-los. No ho acabo de tenir clar, però em fa l’efecte que els hem de tornar als qui han maquinat tot aquest embolic, la roda en que estàvem atrapats, i que ara ens ha petat als morros.

I aquí és on torno al principi, aquesta crisi ens està posant davant de la crua realitat, però abans de que arribi la crisi de veritat, la de les mancances del que realment ens cal. Perquè els diners no es mengen. Ni l’or ens dóna energia per moure’ns o escalfar-nos. Aquesta crisi no és gens lluny, però com abans canviem la nostra manera de fer millor. I ara, no es que sigui més fàcil viure fora de la roda de consum en que estàvem, sinó que la roda s'està desmuntant i ens està fent fora. Així que haurem d’aprendre a valorar altres coses, que segurament són més importants que les que ens portaven de cap fins ara. Ho haurem de fer per força, però el resultat pot no ser pitjor, com a mínim en alguns sentits. I és possible que ens ajudi a canviar el rumb abans que ens acabem el que realment necessitem per viure.

En certa manera, sí que podem dir Crisi? Quina crisi?

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada