diumenge, 20 d’abril del 2014

Munió europea

Vaig assistir a dos dels actes de les jornades "Unió Europea: Reforma o Ruptura?", organitzades pel Proces Constituent. El primer va ser el debat "Esquerdes i nusos històrics: entendre l'actual UE" amb Joan Tafalla, Gerardo Pisarello i Xavier Díez. El segon va ser la taula rodona "25M: les eleccions europees a debat" amb Quim Arrufat (CUP), Joan Coscubiela (ICV), Mireia Rovira (EUiA), Iñigo Errejón (Podemos), Oriol Amorós (ERC) i Xavier Domènech (membre del Procés Constituent). Els dos actes van ser força interessants, però el que volia comentar aquí sorgeix de les primeres intervencions a la taula rodona que van fer l'Oriol Amorós i en Joan Coscubiela, i el punt en comú que van tenir d'apostar per un impuls de la Unió Europea.

A la taula rodona (i també al debat anterior) tots els participants coincidien en els dèficits democràtics de l'actual UE i, en general, es qüestionaven els motius inicials pels que s'havia creat, lligant-los a un nou colonialisme i a la liberalització de l'economia, reduint al màxim la intervenció dels estats. Partint d'aquest punt, l'Oriol Amorós proposava impulsar una UE gran i pública, que fos capaç de plantar cara als gegants actuals dins el marc global. Posava com a exemple les operadores de telecomunicacions, que s'estima que quedaran reduïdes a 2 o 3 en pocs anys. Sostenia que una UE pública seria prou gran per frenar tendències com aquesta. Tot i que des d'un altre punt de vista, en Joan Coscubiela també apostava per una potenciació de la UE. El seu argument era que, encara que la UE tenia unes motivacions originals que anaven en contra dels treballadors, podíem "prémer l'accelerador" i passar al davant, reconvertint-la en un ens públic, al servei de la gent. I posava com a exemple el procés d'industrialització. En ambdós casos, encara que des de punts de vista diferents, es tracta d'agafar el control de la UE, de democratitzar-la, per posar-la al servei de les persones.

Quan ho estava sentint vaig pensar en dos del punts que havia tocat en Joan Tafalla en el debat anterior. D'una banda es preguntava si ens identifica més amb la condició d'europeus o la de mediterranis. D'altra banda, mencionà com el fet d'haver superat el peak oil i la consegüent escassedat energètica anirien fent inviable la globalització, si més no pel que fa a la deslocalització de la producció. També em va venir al cap el que jo havia escrit a l'entrada Divideix i venceràs, a principis d'aquest any, on afirmava que qui realment guanya dividint les parcel·les de poder no són els poderosos sinó els ciutadans, que entrem en una escala en la que es factible organitzar-nos d'una manera eficaç, ja que es tracta d'una escala més humana i abastable.

A partir d'aquestes qüestions, em pregunto si realment ens interessa una Unió Europea forta i gran, on es prenguin les principals decisions polítiques de forma conjunta. Per una banda, l'argument d'Oriol Amorós sobre com una Unió Europea gran pot competir amb els monstres de la globalització, implica acceptar la globalització com a terreny de joc, en un moment en que és qüestiona, no ja la seva conveniència, sinó la seva pròpia viabilitat. Segurament és possible una economia globalitzada amb menys disponibilitat de recursos, però a costa de que sigui una petita elit la beneficada, de que augmentin enormement les diferències entre la majoria cap cop més pobre i una petita minoria que ara ja és molt rica. Pel que fa a la idea de "prémer l'accelerador" que defensava en Joan Coscubiela, cal veure fins a quin punt és possible reconvertir processos que neixen en contra de la gent i per afavorir només a unes minories. Tornant a l'exemple de la industrialització ens podem preguntar si realment s'ha aconseguit guanyar aquest procés per als treballadors o si, en canvi, és aquest procés el que ens ha engolit i hem acabat fent nostres uns valors que ens van en contra, com pot ser la necessitat de "créixer" i "generar riquesa".

Les eleccions al Parlament europeu són un moment per decidir quines opcions poden ajudar-nos a curt termini a millorar les condicions de vida de les persones que hi viuen, però també cal replantejar-nos quin és el model al que volem arribar. I és aquí on enllaço amb el títol de l'entrada: som la Munió Europea, una multitud de persones que tenim en comú que vivim en un mateix continent (que no deixa de ser una divisió convencional). Podrem crear realment una Unió a partir d'aquesta munió de persones? Volem que les decisions més importants que ens afectin directament a les nostres vides es prenguin en aquest àmbit? Serem capaços de muntar una democràcia realment participativa en un àmbit tant gran? I si ho aconseguim, podrem blindar-la davant futurs segrests d'aquestes institucions? Jo respondria no a totes aquestes preguntes.

Fins fa poc molts hem cregut que les tradicions democràtiques de la resta d'estats de la Unió ens podien salvar de les mancances que pogués tenir el nostre. La veritat és que no sembla que estigui sent així, ara que van maldades. I és que si la Unió Europea ha de ser l'escut que ens protegeixi del nostre propi estat, anem malament, estem en fals. Si volem una democràcia on les persones participin en les decisions i en les responsabilitats, treballem en àmbits amb una escala humana, on l'organització sigui fàcil i es puguin controlar realment els excessos de poder. Si volem fer front a la globalització, potenciem les empreses i cooperatives petites i locals, i gravem les empreses multinacionals, no per estrangeres, sinó per descomunals. Amb això fem front als poders que avui estan dirigint els fils de les grans institucions, però també adaptem les nostres economies a una escassedat energètica que no trigarà en arribar, si no és que ja ho està fent. Si les nostres economies no estan preparades, els únics que podran sortir endavant seran les elits que hauran acumulat tots els recursos. Segurament aquest és un dels motius pels quals no s'està fent res sobre això, perquè ja els va bé per arribar al port on volen ens volen conduir.

Al que sí que li veig sentit és a una Unió Europea com a espai de cooperació entre les diferents nacions que la componguin. Un espai de cooperació que no té perquè ser únic, sinó que podria compartir-se, en el nostre cas, amb el dels països de la Mediterrània. A l'hora de prendre les decisions importants que afecten a la vida de les persones, és important la independència de cada un d'aquests àmbits per tal de que les pròpies persones participin i se'n responsabilitzin. Alhora, és essencial la interrelació amb la resta de nacions, tant per evitar possibles conflictes, com per enriquir-se mútuament amb les diverses experiències. Potser un bon resum del que vull transmetre en aquesta entrada és la famosa frase "Pensa globalment, actua localment".

8 comentaris:

  1. Ja ho diu la dita, "d'aquelles noces, aquests confits”, encara que, en aquest cas, crec que li escau més la versió castellana “de aquellos lodos, estos barros”. I és que, de vegades, resulta imprescindible anar a l’origen de les coses per tal de saber cap on hem de tirar i en el cas de la “Desunió Europa”, per mi no hi ha més lloc que el cubell de les escombreries, perquè tal com va dir la Miren Etxezarreta en un altre dels debats de les Jornades, la U.E va nèixer com a Comunitat Econòmica Europea i és filla de la CECA.
    Fa uns dies, el Juan Carlos Monedero, a la presentació a Barcelona de “Podemos”, deia citant a Saint-Exupéry que si vols construïr un vaixell cal evocar anhel de mar. La frase és preciosa i la idea que acull fonamental, però també és molt important l’embarcació que construeixis i el rumb que prenguis perquè és ben clar que no és el mateix anar en pastera que en iot o que dirigir-te a las Caiman o a Ceuta.
    Tantmateix, la tripulació i el passatge d’aquesta embarcació són elements sustancials del viatge i aquesta U.E és ben evident que està conduïda per una colla de pirates que a la ciutadania de a peu ens tracta com a condemnats a gal·leres.
    Per tant, per mi resulta imprescindible construïr una nova embarcació amb una altra tipus de modus de fer, de navegar, de reconduïr el rumb perquè tots arribem a bon port i on no hi hagi camarots de tercera classe.
    Per suposat, no hem de menystenir la qüestió de les dimensions i aquí coincideixo totalment amb la idea que proposes Eduard d’una “Unió Europea com a espai de cooperació entre les diferents nacions que la componguin” perquè és absolutament de bojos deixar en mas de gent que ni coneixem tot allò que afecta al nostre dia a dia.
    De tota manera, jo més que parlar d’escala humana, parlaria d’escala natural perquè la humanitat sovint s’oblida que nosaltres només som una part més d’aquest planeta, diuen que blau.
    Voldria afegir que, per mi, també és rellevant el nom que tindria aquest grup de gents. A mi m’agrada Comunitat Europea, així com una gran comunitat de veïns on sabem que qualsevol cosa que jo faci afecta als altres i, com ja comentava en una altra entrada teva (a la que per cert dec una merescuda resposta al teu feedback), sentir aquests altres com una mica nostres.
    I aquí és on potser, I malgrat tot lo dit, desmonto la paradeta perquè a mi, la veritat en costa sentir com a meus, per exemple els suecs, desconec totalment la seva realitat i maneres de fer i, perdona la simplicitat, només podria dir-te que són uns d’aquells de l’Europa rica. I tampoc sé perquè són rics ni en tinc ni fava de la seva història i, el més important, obviament, no sóc jo, sino un munt de persones que tampoc ho saben i que formen part de la ”Desunió Europea”.
    En qualsevol cas, i parlant més que dimensions de distàncies, em fa gràcia la gent que coneix millor Praga i que no sap ni situar Manresa al mapa. No diguem ja Extramadura, “el far west espanyol”, sí aquell lloc d’on ha vingut molta gent a Catalunya que conforma això que ara en diuen els inmigrants espanyols, dels que es veu que en formo part.
    Llavors què, hauríem de muntar un altre grup només mediterrani, o hispano-americà o hispano-català-americà, …?
    Ai Senyor… tants caps, tants barrets … Tantes barretines, tants “sombreros cordobeses”, tants, tants… què porten a les Europes. Ni idea, jo només conec els barrets d’Ascot que surten a l’Hola…

    ResponElimina
  2. En primer lloc, Elisa, dir-te que m'agrada molt el teu comentari-conversa d'avui. Bàsicament comparteixo amb tu les poques esperances de reconvertir aquesta UE en quelcom aprofitable. Pel que fa al nom, m'agrada la proposta de Comunitat Europea, on li hagi caigut l'adjectiu d'Econòmica que tingué abans de Maastricht.

    Pel que fa a les coneixences entre les gents de les diferents parts d'Europa, segurament tenim lligams més forts amb altres països no europeus. Aquesta Comunitat no s'hauria d'aturar al continent europeu, sinó que el criteri de pertinença s'hauria de basar en unes condicions de democràcia participativa, que garantissin la sintonia dels pobles que hi pertanyessin.

    De tota manera reconec que, ara per ara, tinc més clar el que no funciona que no pas el que podria funcionar. Però també tinc clar que, tot i actuar aquí i ara, que és el que tenim al nostre abast, ens costarà molt tirar endavant sense la cooperació amb altres països. I també tinc clar que tot serà més fàcil si aquests altres països ens són propers, tant en distància com en cultura.

    Moltes gràcies pel comentari!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Edu, Elisa muy buen post y comentario muy acertado. Pero yo muevo ficha intentando añadir un nuevo elemento.
      Para facilitar la comprensión de lo que quiero explicar, creo que es importante ver el vídeo Tedx de Genís Roca, La sociedad digital de Genís Roca http://tedxtalks.ted.com/video/TEDxGalicia-Genis-Roca-La-socie, porque mi comentario va enfocado a todo lo que el comenta. Lo siento Edu, sabes que soy un fanted.
      Ahora como junto la sociedad conectada con la CEE, es sencillo, actualmente tenemos la tecnología para saber que está pasando en cada sitio y en cada momento, es un trabajo de responsabilidad ciudadana informarte, contrastar la información e intentar ser objetivo e imparcial en las conclusiones. Una vez hecho este ejercicio debemos compartir aquello que consideramos relevante.
      Ejemplo, si una institución gubernamental, jurídica, empresa etc. ha tomado una decisión que consideras adecuada la debes apoyar, en cambio si la decisión es incorrecta se debe criticar. Un ejemplo sencillo, porque no criticamos la publicidad de empresas esclavistas como zara o benneton?
      Para los órganos de gobierno, sea del nivel que sea desde local hasta comunitario, se debe exigir una transparencia total y que se hagan las explicaciones necesarias. Si el presidente de mi escalera ha tomado alguna decisión que no comprendo, iré a visitarle y le preguntaré los motivos que le han llevado a ello. Los gobiernos deberían ser como los presidentes de las escaleras pero a lo grande.
      Por este motivo prefiero gobiernos de zonas pequeñas ya que administrativamente deberían ser más accesibles, pero no creo que convenga perder el poder de ir todos a una, ya sea a nivel europeo o a nivel pueblos del mediterráneo para aquellos temas que requieran un mayor consenso, como podría ser entrar en guerra contra algún país o controlar que las empresas cumplan las normas éticas.
      En conclusión no veo mal la CEE, veo mal su falta de ética y el control por parte de los países más ricos, pero eso también lo veo mal en el Banco Europeo, en el FMI, en el gobierno español, en la generalitat, en la diputación, en el ayuntamiento y en mi bloque de vecinos.
      Una cita relacionada con barcos que me gusta mucho, "Un barco en el puerto está seguro. Pero no es para eso que se construyen los barcos" William Sheed. Actúa y participa para cambiar la forma de gobernar, no es solo culpa de los políticos sino del pueblo que ha permitido que se degrade el sistema.
      Ahora tenemos los medios para evitar que se actúe impunemente, no lo permitamos.

      Elimina
    2. David, bàsicament estic d'acord amb tu, en el que dius de que no hem de perdre la capacitat d'anar tots a una. El matís que afegiria és crec que la sobirania, la capacitat de decisió, no s'ha de cedir a un organisme tant gran com la Unió Europea, sinó que cal que es quedi en àmbits més propers. Jo volia expressar la meva desconfiança en la nostra capacitat de controlar, des de les bases, un organisme tant monstruós. Per mi l'ideal és la col·laboració en temes afins i negociació en el cas conflictes d'interessos, abordant els problemes des d'una perspectiva global. Per això ho resumia amb la frase final: "Pensa globalment, actua localment".

      Pel que fa al tema de la guerra, sé que hi ha casos en els que sembla que l'única manera de respondre a una agressió, és defensant-se amb les armes. La meva opinió és que mai s'han arreglat les coses per la violència. Però he de reconèixer que tampoc m'he trobat personalment en una disjuntiva així.

      Elimina
    3. Hablas de que los órganos con capacidad de decisión "¿Estados?", queden en ámbitos cercanos. Yo hablo de gobiernos "¿Estados?" se correspondan a zonas pequeñas. Creo que básicamente está idea vendría a ser la misma.
      Cuando hablo de estar todos a una, ya sea para entrar en un conflicto, creo que es importante recordar que un señor bajito y con bigotito que dirigía un país que cabalgaba hacia el máximo desarrollo y esplendor, un señor que en la intimidad hablaba en catalán, seguramente tan bien como su mujer habla el inglés en público, decidió de forma unilateral y personal meter a un Estado soberano en una guerra. Personalmente creo que ese es un ejemplo claro donde quedo de manifiesto para que no sirve la CEE, Porque hay que reformular la CEE y que sea un órgano ético que vete cualquier actividad poco ética. No creo que sea un piensa, sino un controla globalmente los actos de empresas / gobiernos. Para mi un caso evidente sería, empresa poco ética, se graba con unos aranceles sus productos dentro de la CEE. Creo que ahora nos tocaría decidir que consideramos poco ético.
      No sólo debería controlar la ética de gobiernos / empresas, sino también niveles de contaminación, uso de pesticidas, control de pesca, niveles energéticos, monopolios, niveles de endeudamiento, que estamos endeudando, etc. Creo que el poder que le otorgaría es muy grande, pero creo que necesario para que las administraciones / empresas no pierdan el norte. Me pregunto qué pasaría si marcas textiles perdieran un mercado como el europeo, en el momento en que se demostrará que sus productos se manofacturan por personas en semiesclavitud.
      Cambiaría la frase por Piensa en red, actua localmente y controla globalmente.

      Elimina
    4. En primer lloc, David, sembla que una estranya telepatia va fer que mencionessis el gravamen als articles poc ètics: feia poques hores jo havia posat un comentari en el mateix sentit en
      una entrada d'un altre bloc. Així doncs, estic d'acord en que aquesta podria ser una de les funcions d'una Unió Europa forta. Però a mi aquest model segueix sense convèncer-me.

      Dius que li atorgaries un poder molt gran per a que pogués controlar els governs i les empreses. Per tant, també controlaria les nostres vides. La pregunta és qui controlaria aquest ens? Què és el que el faria ètic? Per què ens podríem refiar de que no prendria decisions arbitràries? Com ho faríem per impedir-ho si ho fes?

      Si el senyor del bigotet ens vol posar en una guerra i no aconseguim aturar-lo a nivell de l'estat, com ho faríem per impedir que ens hi poses un suposat líder europeu? Coordinant-nos els ciutadans de tots el països, fent manifestacions?

      Per mi el concepte xarxa a està inclòs en la frase, però si calgués introduir-lo el deixaria com: Pensa globalment, coordina't en xarxa, decideix i actua localment.

      Salut i seguim, David, que això es posa interessant... ;¬)

      Elimina
    5. Vayamos por partes.
      Yo no otorgaría poder para controlar gobiernos y empresas, otorgaría poder para penalizar aquellos gobiernos y empresas que tuvieran unos comportamientos poco éticos.
      Cómo se penalizaría, pues de forma económica.
      Cómo determinar si un comportamiento es poco ético, para empezar se debería basar en los derechos humanos universales, cualquier gobierno o empresa pertenecientes a la CEE que tenga prácticas que los infrinja, se penaliza y se hace público.
      Segundo punto sería controlar el robo al estado, ya sea por no pagar impuestos o robar directamente.
      Tercer punto, sobornos para conseguir favores de la administración pública.
      Cuarto punto control sobre cargos en empresas que han sido privatizadas al menos durante cinco décadas.
      ¿Sigo?

      Elimina
    6. No cal que segueixis, David. Declarar una guerra no va contra cap dels supòsits que has exposat, o sigui que no ens hagués lliurat de la intervenció a Iraq. Privatitzar els recursos bàsics no és corrupció, és neo-liberalisme. És una opció política determinada, que a tú et poc semblar poc ètica, però hi ha molta gent que no compartiria la teva opinió. Per altres, la intervenció de l'estat és el que és poc ètic perquè diuen que afecta a la lliure competència. Segurament, per ells el que és poc ètic és garantir mínims per a tothom, perquè crea ganduls. Dius que no s'hauria de controlar que no es paguessin impostos. Què passaria si un govern gravés amb un 1% les grans fortunes i amb un 50% les rendes petites? Fer objecció fiscal davant el que es considera una situació injusta és poc ètic? Qui decidiria quin d'aquests comportaments és o no ètic? Si cedeixes el poder de decidir el que és ètic o no a un ens que no podràs controlar t'estàs convertint en el seu esclau.

      Elimina