Com deia a l'entrada anterior, volia donar-li una volta al treball per objectius, o sigui al sistema d'avaluació de les tasques desenvolupades, en funció d'uns objectius definits d'antuvi, i que té repercussió en la retribució de l'avaluat. Aquesta influència pot ser directa (té una part variable que depèn del grau de consecució dels objectius) o indirecta (difícilment hi haurà un increment de sou o de categoria si l'avaluació és negativa). Per extensió, també s'hi podrien incloure les feines que fa un proveïdor per un client i que es bonifiquen o penalitzen en funció de diverses mesures sobre els resultats.
Hi ha molta literatura sobre el tema i no en soc expert, francament, però una de les regles mnemotècniques que s'utilitzen per definir com han de ser els objectius ve de l'anglès i diu que han de ser S.M.A.R.T. Dit d'una altra manera, han de ser:
El primer punt el trobo necessari. És important que tota organització tingui clars els seus objectius i també que defineixi quins han de ser els dels seus components. A més, els objectius inabastables poden ser lloables en el terreny de les idees, però solen provocar desencís si es tracta de treballar per assolir-los. En aquest sentit, sempre m'ha agradat la frase "Ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible".
En canvi, el segon punt el trobo recomanable, però el veig perillós. El fet d'objectivar és bo, perquè ens ajuda a despendre'ns dels nostres prejudicis quan examinem la realitat que ens envolta. També ens dóna criteris per valorar l'efectivitat del que estem fent i decidir quina és la millor manera de tirar endavant. Però la mesura ha de ser una eina supeditada a la fi que es persegueix, i no convertir-se en una finalitat en si mateixa.
Si hom pot fer-se seu l'objectiu de l'organització, ja no és necessari "treballar per objectius". Hi ha molta gent que fa tasques de forma voluntària perquè creu en elles, ja sigui en ONG, en associacions veïnals, culturals, religioses, polítiques, etc. En aquests àmbits també podem establir mesures per objectivar els resultats obtinguts, però si les mesures no acaben de donar-nos una idea adequada de la realitat, les adaptem i punt. No tenen sentit per elles mateixes sinó en tant que són una eina útil per arribar a l'objectiu.
Quan una organització no aconsegueix que els seus integrants facin seus els objectius que els marca, llavors els "motiva" vinculant els objectius personals als de l'organització. És més, ni tan sols té necessitat de clarificar l'objectiu de l'organització, només li cal definir bé què és el que espera d'aquella persona. Quan es tracta d'una relació empresa-treballador o client-proveïdor, sovint tots els actors proven d'obtenir el màxim benefici, i són forces que no van en la mateixa direcció. En aquest context, establir un "treball per objectius" implica convertir les mesures en finalitats, enlloc d'eines.
I per què no són bones les mesures com a finalitats? Aquí és on entra una tercera accepció d'objectiu: l'aparell que capta la llum que reflecteixen els objectes tridimensionals i en moviment, i la converteix en una imatge plana i fixa. Quan establim els objectius, partim d'una situació actual i en fem una foto. Sobre aquesta foto prenem les nostres mesures de forma que siguin reproduïbles i establim com volem que hagin canviat quan arribi el moment de l'avaluació. Les tres característiques que ens quedaven es poden vincular a les d'un objectiu fotogràfic i això ens pot donar una imatge dels perills que amaguen:
Evidentment, tot això és una simplificació. Els objectius es mesuren en funció de més d'un paràmetre, per corregir els diferents casos que puguin sorgir i evitar que incompliments per part d'un dels actors perjudiquin a altres. Però això el que fa és crear un entramat cada cop més espès i allunyat de la realitat, amb unes regles de joc tan complexes que requereixen esforços desmesurats i allunyen encara més les mesures de l'objectiu inicial. Així, a voltes, el procés sembla un joc de taula on és més important saber aprofitar les regles establertes, que no pas arribar a bon port. El primer pla no l'ocupa el fet que surti tot bé, sinó que el que va malament sigui responsabilitat d'algú altre.
I acabem tenint uns objectius desenfocats. Les mesures, lluny de ser objectives, passen a ser els objectius i tot plegat ens fa invertir molt de temps, esforç i salut en tasques buides, que només serveixen per nodrir una maquinària que se'ns està engolint. Llavors apareixen l'estrés, les depressions i les experiències traumàtiques que ens fan situar les coses al seu lloc i donar-les-hi la importància que realment tenen, i que mai haguéssim hagut d'oblidar.
Quina sortida té tot això? Potser adonar-nos que les nostres feines han sofert el mateix procés de degradació, i que el que era un mitjà s'ha convertit en un objectiu. Em refereixo als diners, és clar. Si ens ho parem a pensar, van aparèixer com una mesura de l'estima que tenim els éssers humans pels diferents bens, ja siguin objectes o serveis, com un barem per facilitar l'intercanvi. L'objectiu era fabricar quelcom o oferir un servei i la mesura de l'utilitat del fruit del nostre treball eren els diners que se n'obtenien. Ara els diners són l'objectiu i el fruit de la nostra feina o el producte que ofereix una empresa és el mitja per obtenir-los, i aquesta perversió ens duu a fer disbarats com crear necessitats inexistents per poder fabricar coses inútils que permetin recollir munts de diners, o com fabricar coses que durin poc perquè les haguem de canviar sovint.
I pot semblar que cercar una feina que tingui un fruit ben reconegut i mirar de trobar la manera de guanyar diners és la mateixa cosa. Jo crec que la diferència la marca la resposta que donem a la pregunta: Creus que la teva feina tindria sentit si no estigués remunerada?
Hi ha molta literatura sobre el tema i no en soc expert, francament, però una de les regles mnemotècniques que s'utilitzen per definir com han de ser els objectius ve de l'anglès i diu que han de ser S.M.A.R.T. Dit d'una altra manera, han de ser:
- Specific: específics, concrets, clars, entenedors, sense equívocs;
- Measurable: mesurables, quantificables, amb un criteri clar per decidir fins quin punt s'han assolit;
- Attainable: accessibles, abastables, possibles;
- Relevant: pertinents, apropiats al que es vol aconseguir;
- Time-framed: acotats en el temps.
Està clar que per a que es puguin llegir com un acrònim s'han d'endreçar tal i com els he posat però, com els manaments, es poden resumir en dos, que es poden extraure de dues de les accepcions que té la pròpia paraula:
- Que siguin objectius, o sigui, que marquin la fi a aconseguir. Això implica que siguin R (pertinents, ben encaminats cap a la destinació) i A (abastables per a que no estiguin abocats al fracàs).
- Que siguin objectius, o sigui, independents del criteri personal de qui els valora. Això implica S (especificitat, concreció, que no deixin lloc a dubtes), M (possibilitat de mesurar-los o quantificar-ne el grau d'assoliment) i T (enmarcats en un període de temps, que forma part de la mesura, de fet).
El primer punt el trobo necessari. És important que tota organització tingui clars els seus objectius i també que defineixi quins han de ser els dels seus components. A més, els objectius inabastables poden ser lloables en el terreny de les idees, però solen provocar desencís si es tracta de treballar per assolir-los. En aquest sentit, sempre m'ha agradat la frase "Ho vam aconseguir perquè no sabíem que era impossible".
En canvi, el segon punt el trobo recomanable, però el veig perillós. El fet d'objectivar és bo, perquè ens ajuda a despendre'ns dels nostres prejudicis quan examinem la realitat que ens envolta. També ens dóna criteris per valorar l'efectivitat del que estem fent i decidir quina és la millor manera de tirar endavant. Però la mesura ha de ser una eina supeditada a la fi que es persegueix, i no convertir-se en una finalitat en si mateixa.
Si hom pot fer-se seu l'objectiu de l'organització, ja no és necessari "treballar per objectius". Hi ha molta gent que fa tasques de forma voluntària perquè creu en elles, ja sigui en ONG, en associacions veïnals, culturals, religioses, polítiques, etc. En aquests àmbits també podem establir mesures per objectivar els resultats obtinguts, però si les mesures no acaben de donar-nos una idea adequada de la realitat, les adaptem i punt. No tenen sentit per elles mateixes sinó en tant que són una eina útil per arribar a l'objectiu.
Quan una organització no aconsegueix que els seus integrants facin seus els objectius que els marca, llavors els "motiva" vinculant els objectius personals als de l'organització. És més, ni tan sols té necessitat de clarificar l'objectiu de l'organització, només li cal definir bé què és el que espera d'aquella persona. Quan es tracta d'una relació empresa-treballador o client-proveïdor, sovint tots els actors proven d'obtenir el màxim benefici, i són forces que no van en la mateixa direcció. En aquest context, establir un "treball per objectius" implica convertir les mesures en finalitats, enlloc d'eines.
I per què no són bones les mesures com a finalitats? Aquí és on entra una tercera accepció d'objectiu: l'aparell que capta la llum que reflecteixen els objectes tridimensionals i en moviment, i la converteix en una imatge plana i fixa. Quan establim els objectius, partim d'una situació actual i en fem una foto. Sobre aquesta foto prenem les nostres mesures de forma que siguin reproduïbles i establim com volem que hagin canviat quan arribi el moment de l'avaluació. Les tres característiques que ens quedaven es poden vincular a les d'un objectiu fotogràfic i això ens pot donar una imatge dels perills que amaguen:
- Specific. Hem d'aconseguir que l'objectiu sigui concret i entenedor. Necessitarem una distància focal gran, haurem de tenir un teleobjectiu, fixar-nos en un o varis aspectes concrets per ser capaços de mesurar-los, perquè si tenim un gran angular hi haurà massa coses per mesurar i serà molt difícil fer-ho, ja que sortiran molt petites a la foto. Això condueix a l'especialització. Cadascú fa la tasca que li pertoca, mirant el detall concret que té per objectiu i perdent la perspectiva, perquè no se'l valorarà per tenir-la. A més, què passa si feu una foto amb un gran angular i se us desvia uns graus la càmera? El paisatge se segueix apreciant i ens podem fer una idea correcta. En canvi, si passa el mateix amb un tele, podem passar d'enquadrar un arbre a que aparegui el gos que s'hi ha acostat (no diré a fer què). Si a un programador li encomanen que faci una pantalla en la que apareixen botons que quan els polses no fan res, quan l'entregui s'haurà de refer, però ell haurà complert amb el seu objectiu. Fins i tot, si s'adona que no té sentit i no posa el botó, veurà qüestionada la qualitat de la seva feina per no haver obtingut l'objectiu que tenia assignat.
- Measurable. La imatge que obtinguem ha de ser el més clara possible per poder prendre mesures correctes. Necessitem una bona obertura de diafragma per tenir el màxim de llum i no tenir tant gra. Però perdem profunditat de camp (i més si tenim en compte que anem amb un tele). Haurem d'afinar molt què és el que mesurem, perquè davant de l'objectiu hi ha moltes coses a diferents distàncies. Si ens equivoquem, pot ser que fem la foto d'un arbre a través d'una finestra i ens surti enfocada una mosca del vidre i l'arbre tot borrós. Exagerat? Potser, però què passa si un objectiu és que baixi el nombre de reclamacions d'un telèfon d'assistència i el motiu de que s'aconsegueixi és que, com que no es resol res, la gent ja passa de trucar? Direu, doncs marxaran a una altra companyia. Però com que els objectius són per tot arreu, inclosa la competència, els clients aniran rotant fins que s'adonin que no paga la pena.
- Time-framed. Per a que l'avaluació sigui efectiva s'ha de fer acotada en el temps i no pot allargar-se molt, perquè perdria l'efecte motivador. Necessitem una velocitat d'exposició més o menys ràpida, res de trípode i paciència, i deixar que la llum vagi entrant tota la nit, fins que els estels facin cercles. Això vol dir que el que es valorarà és el curt i, com a molt, mig termini. Sortirà una foto molt bonica del cotxe saltant molt amunt en un canvi de rasant, però no apareixerà quan s'estavella al caure malament perquè se l'ha fet saltar més del compte, i l'avaluat ja hagi cobrat el seu incentiu i estigui en una altra empresa. És més, és possible que l'avaluat no tingui més remei que fer saltar així el cotxe per tal a'aconseguir l'objectiu que li han marcat. En aquest terreny els exemples surten com bolets, des de l'explotació salvatge de recursos naturals fins les bombolles de tot tipus.
Evidentment, tot això és una simplificació. Els objectius es mesuren en funció de més d'un paràmetre, per corregir els diferents casos que puguin sorgir i evitar que incompliments per part d'un dels actors perjudiquin a altres. Però això el que fa és crear un entramat cada cop més espès i allunyat de la realitat, amb unes regles de joc tan complexes que requereixen esforços desmesurats i allunyen encara més les mesures de l'objectiu inicial. Així, a voltes, el procés sembla un joc de taula on és més important saber aprofitar les regles establertes, que no pas arribar a bon port. El primer pla no l'ocupa el fet que surti tot bé, sinó que el que va malament sigui responsabilitat d'algú altre.
I acabem tenint uns objectius desenfocats. Les mesures, lluny de ser objectives, passen a ser els objectius i tot plegat ens fa invertir molt de temps, esforç i salut en tasques buides, que només serveixen per nodrir una maquinària que se'ns està engolint. Llavors apareixen l'estrés, les depressions i les experiències traumàtiques que ens fan situar les coses al seu lloc i donar-les-hi la importància que realment tenen, i que mai haguéssim hagut d'oblidar.
Quina sortida té tot això? Potser adonar-nos que les nostres feines han sofert el mateix procés de degradació, i que el que era un mitjà s'ha convertit en un objectiu. Em refereixo als diners, és clar. Si ens ho parem a pensar, van aparèixer com una mesura de l'estima que tenim els éssers humans pels diferents bens, ja siguin objectes o serveis, com un barem per facilitar l'intercanvi. L'objectiu era fabricar quelcom o oferir un servei i la mesura de l'utilitat del fruit del nostre treball eren els diners que se n'obtenien. Ara els diners són l'objectiu i el fruit de la nostra feina o el producte que ofereix una empresa és el mitja per obtenir-los, i aquesta perversió ens duu a fer disbarats com crear necessitats inexistents per poder fabricar coses inútils que permetin recollir munts de diners, o com fabricar coses que durin poc perquè les haguem de canviar sovint.
I pot semblar que cercar una feina que tingui un fruit ben reconegut i mirar de trobar la manera de guanyar diners és la mateixa cosa. Jo crec que la diferència la marca la resposta que donem a la pregunta: Creus que la teva feina tindria sentit si no estigués remunerada?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada