Una vegada hi havia un bosc imaginari on hi vivien moooooltes formigues i unes quantes cigales (Déu n'hi do, encara les que hi havia). Durant tot l'estiu, les formigues anaven emmagatzemant menjar, mentre les cigales anaven fent classes de cant i declamació i aprenien boniques cançons. Unes cigales cantaven balanços positius, accions preferents i interessos assegurats. Altres entonaven melodies de seguretat i confiança. I així fou com moltes formigues portaren el seu gra als dipòsits de les cigales, amb garanties de solvència i esperances de beneficis, pensant en passar un hivern comfortable.
Però va resultar que els dipòsits tenien forats per on s'anava escapant tot el gra. El més curiós del cas és que, per molt gra que s'escapés, el nivell superior es mantenia intacte i superava totes les proves que altres cigales li anaven fent. Fins que un dia la fina capa superficial va acabar de caure, mostrant uns dipòsits buits i famolencs. Com que els dipòsits buits fan molt mal efecte i hi havia gra de formigues d'altres boscos, les cigales responsables van decidir omplir-los amb el que entre totes les formigues s'havia apartat per ajudar-se unes a les altres, guarir-se quan es posessin malaltes, ajudar a créixer a les petites formiguetes o cercar noves maneres de facilitar-se la vida totes plegades. Però ho feien contentes perquè era el que calia.
Així doncs, a les pobres cigales que havien administrat els grans dipòsits foradats, ningú no les estimava ja. Van haver de deixar els dipòsits amb unes colossals indemnitzacions que, curiosament, no anaven lligades a com de buits quedessin els graners, i retirar-se a altres gestionar altres dipòsits que encara no estiguessin del tot buits. Les altres cigales, que havien entonat cants de seguretat i confiança, van haver d'acarar la situació amb una enorme responsabilitat, prenent mesures molt doloroses que mai s'haguessin atrevit a prendre si no se'ls hagués presentat una oportunitat com aquesta.
Finalment, les formigues, un cop passat el disgust, pogueren tornar a fer el que més els agradava: recollir tot el gra que poguessin, però aquest cop enmig de l'hivern. Això sí, se'ls havia tret de sobre la pressió de fer-ho ràpid, perquè les cigales responsables els havien allunyat la incòmoda jubilació.
Però va resultar que els dipòsits tenien forats per on s'anava escapant tot el gra. El més curiós del cas és que, per molt gra que s'escapés, el nivell superior es mantenia intacte i superava totes les proves que altres cigales li anaven fent. Fins que un dia la fina capa superficial va acabar de caure, mostrant uns dipòsits buits i famolencs. Com que els dipòsits buits fan molt mal efecte i hi havia gra de formigues d'altres boscos, les cigales responsables van decidir omplir-los amb el que entre totes les formigues s'havia apartat per ajudar-se unes a les altres, guarir-se quan es posessin malaltes, ajudar a créixer a les petites formiguetes o cercar noves maneres de facilitar-se la vida totes plegades. Però ho feien contentes perquè era el que calia.
Així doncs, a les pobres cigales que havien administrat els grans dipòsits foradats, ningú no les estimava ja. Van haver de deixar els dipòsits amb unes colossals indemnitzacions que, curiosament, no anaven lligades a com de buits quedessin els graners, i retirar-se a altres gestionar altres dipòsits que encara no estiguessin del tot buits. Les altres cigales, que havien entonat cants de seguretat i confiança, van haver d'acarar la situació amb una enorme responsabilitat, prenent mesures molt doloroses que mai s'haguessin atrevit a prendre si no se'ls hagués presentat una oportunitat com aquesta.
Finalment, les formigues, un cop passat el disgust, pogueren tornar a fer el que més els agradava: recollir tot el gra que poguessin, però aquest cop enmig de l'hivern. Això sí, se'ls havia tret de sobre la pressió de fer-ho ràpid, perquè les cigales responsables els havien allunyat la incòmoda jubilació.
Veus, les formigues encara haurien d'estar-ne agraïdes X))))
ResponElimina