dimecres, 24 de maig de 2017

Noves veritats

El País és una ostra que no es cansa mai de regalar-nos perles. I, com més gran és el gra de sorra, més grosses són les perles. El gra de sorra que els ha fet enfadar aquesta setmana deu ser de la mida d'una pedra de ronyó, perquè ha deixat anar aquesta meravellosa perla.

El resum és clar: la gent s'ha tornat a deixar entabanar. Darrerament, a la que els dones una urna, es tornen bojos i deixen de fer cas al que els diuen els experts que cal fer, emparrant-te i emperrant-se i emparant-se en uns ideals totalment absurds i impossibles. Com deia no se qui després de llegir l'editorial, només li faltava sol·licitar l'abolició immediata de la democràcia, perquè és un règim en que qualsevol pot opinar, encara que estigui clarament equivocat.

Però el que m'ha decidit a escriure avui, i ha posat títol a l'entrada, és que ara ja tenim confirmada l'existència d'un nou tipus de veritat. Fins ara teníem la veritat revelada, que ens la dictava Déu directament, mentre que l'adquirida ens l'havíem de currar nosaltres. O la veritat objectiva, a la que tothom podia arribar seguint uns passo reproduïbles, i que contrastava amb la veritat subjectiva, que ningú ens pot arrabassar perquè és veu des del nostre punt de vista. De manera semblant podíem parlar de veritat absoluta o relativa. Però en tots aquests casos la veritat ens du a la certesa, encara que no sigui compartida.

Sí que és cert que ens han advertit sempre del perill de les mitges veritats. Aquestes ens poden enganyar perquè donen una visió parcial de la realitat i només ens expliquen la part que interessa al relator. El País va un pas més enllà i ens introdueix el concepte de falses veritats. A veure, tanquem els ulls. Imaginem una veritat... que no ho és! Podríem dir que és una mentida o una equivocació. Però no. És una falsa veritat. Ja està! Així de senzill! I com és que parlen de les falses veritats amb tanta gràcia i salero? Serà que estan farts de fer-les anar?

Fa un temps que es parla de la postveritat. A mi el terme m'evoca a les afirmacions que ni es demostren ni sembla que calgui, perquè es fan amb l'orgull de qui sap que té la raó encara que no reflecteixi els fets. En aquest sentit El País ha fet postveritat de la postveritat i ja admet la possibilitat de que les veritats puguin ser falses. Tampoc cal ser tant llepafils!

Per a que vegeu que soc objectiu, trencaré una llança en favor del pamflet. En el seu text no parla agradablement de les falses veritats, sinó que utilitza el terme com a denúncia. La meva sorpresa era només pel fet que admetessin que les falses són un tipus més de veritats.

I a què aplica l'article el terme? Doncs, llegint el paràgraf, sembla que la raó, els arguments i el contrast amb els fets menaven directament a la candidatura de la Susana Díaz. La veritat, sabent que una candidatura tenia la veritat vertadera i l'altra tenia la veritat falsa, ha estat una irresponsabilitat deixar escollir a la gent. Perquè s'equivoquen. I és que tant se val que els militants semblin voler altres coses. Fer-los cas seria populista. I només hi ha una cosa pitjor que ser un populista: ser un populista barat!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada