dilluns, 24 d’abril de 2017

Zona de càmfora

Ben segur que haureu sentit parlar de les maldats de la zona de confort, de com n'és de saludable abandonar-la. Per què és tan nefasta aquest zona? En aquest enllaç podeu llegir la definició segons la Viquipèdia. Però si no teniu massa ganes de llegir coses espesses reserveu-les pel meu bloc i apreneu què és la zona de confort amb aquest vídeo. Amb tot això haureu arribat a la mateixa conclusió que tothom: cal sortir de la zona de confort. Com a mínim en teoria, que després tots sabem com costa fer-ho.

Però fa uns dies, parlant amb una companya de feina força joveneta, em va repetir el mantra altre cop, referint-se a que calia provar noves experiències laborals. Com que a mi que m'agrada dur la contrària, li vaig dir que això de sortir de la zona de confort estava sobrevalorat, que sortir per sortir, sense un objectiu clar, o era d'inconscients, o era que la zona no era tan confortable al cap i a la fi. Llavors vaig recordar una definició en broma que havia escrit jo, poc després de prendre la que ha estat la decisió més significativa per sortir de la meva zona de confort dins l'àmbit laboral. El 7 de setembre de 2015 vaig escriure a Facebook:

Zona de alcanfor. Ámbito en el que una persona se siente segura y con poco riesgo, aunque se esté apolillando.

I de sobte vaig veure que realment la definició no encaixa amb la paraula. Les zones descrites en la definició de la Viquipèdia o en el vídeo que he enllaçat són nocives, se'ns mengen. En el vídeo posa exemples com embussos de trànsit, caps que criden o discussions de parella. I sí que és cert que són zones de les que costa sortir, zones previsibles en les que no ens suposa un esforç moure'ns. Però són zones que sentim com nocives, que no ens agraden. Tenen l'olor ranci de la càmfora i podem sentir com les seves rutines ens van arnant i ens anem sentint com una ombra del que havíem estat.

I totes aquestes sensacions, què tenen de confortables? Per a mi confort és un casa calenta on aixoplugar-se, un llit on descansar i sentir com el cos allibera les seves tensions, una roba còmoda que t'acarona a l'hora que et dóna llibertat de moviments. Una armadura no n'és de confortable, així com tampoc ho és un llit de punxes. I si enlloc de pensar en coses confortables penso en persones que em conforten, em venen al cap amics i família, petons i abraçades, converses i rialles. No pas desconeguts esquerps i esfereïdors, ni cops, ni empentes, ni crits, ni plors. I per molt que visqués en una rutina de desconeguts perillosos entre els que et mous a empentes i crits, no se m'acudiria pensar que soc en una zona confortable. D'això sempre se n'ha dit infern.

Llavors, si la zona al final no era confortable, qui va escollir el nom? Per què ho va fer? Quin interès tenim a menysprear el que ens conforta per empènyer-nos a l'aventura? Per què aquesta fal·lera de descobridors, de conqueridors? Com sempre, aquesta societat nostra blasma el més natural i sostenible dels estats: el de mínima energia. Ja va bé de tant en tant fer una cursa o aixecar una pedra, però quan cerquem quelcom que ens interessa, que ens captiva. Potser com a molt per deixondir-nos de tant en tant i mantenir-nos a punt per quan calgui.

Però el mantra de la zona de confort el que ens diu és que quan ja saps fer una cosa has de cercar-ne una altra que encara no la puguis fer. Amb prou feines has acabat d'aprendre a fer quelcom i et sents confortable amb el que fas, que ja has de cercar nous reptes, la paraula màgica amb la que denominem moltes feines absurdes i que hem d'encarar amb esperit positiu per tal de créixer com a persones. Perquè cal créixer constantment, ampliar horitzons, envair nous àmbits, diversificar interessos. No ens podem quedar quiets perquè ens cauríem de la bicicleta. O potser és un reactor a on anem pujats, a hores d'ara?

La zona de càmfora ens arna. Cal fugir-ne i cal saber que és possible fer-ho, per molt fondo que ens sembli el forat des de dins. Però els conforts ens conforten i ens fan forts. Ens construeixen sobre bases sòlides que ens permeten caminar segurs i no pas sobre piscines de Maizena, que hem de travessar corrent per no enfonsar-nos. No permetem que ens robin els conforts, que ens facin estar en un estat d'indefensió i inseguretat, fugint sempre endavant per por a quedar-nos gaudint del que som.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada