Punxa d'idees

Heu tractat mai amb les idees amb punxa? Són uns pensaments amb agulló esmolat, que fan mal fins i tot abans de que els pensem del tot. S'obren pas cap al nostre magí amb el seu fibló, que ens punxa de por, angoixa, tristor, vergonya, culpa, ràbia, impotència...

Jo me'ls imagino com els borinots que et volten a l'estiu. Pots provar d'apartar-los, però saps que no acaben de marxar mai. Quan els espantes amb la ma s'allunyen un temps, però segueixes sentint el seu brunzit, saps que ho tornaran a provar.

Alguns venen del passat, de les coses que haguéssim volgut fer o de les respostes que podíem haver donat. Quan s'instal·len dins nostre comencen a desplegar-se com universos paral·lels en que canviem el futur a partir d'un punt determinat i anem explorant totes les pel·lícules que en surten. I que mai viurem, perquè ja sabem que les paral·leles no es troben fins a l'infinit.

Altres venen de les incerteses del futur. Són monstres amb diferents mides de terribliblitat. Alguns estan dibuixats amb els traços fins de la probabilitat d'un llapis, mentre que n'hi ha que tenen la certesa d'una brotxa grossa. A cap d'ells ens hem encarat encara, però ja assagem les lluites que hi tindrem, sense saber si ens estem entrenant o cansant-nos debades.

Un cop el borinot s'instal·la al cervell sembla una sorra movedissa: com més en vols fugir, més fons clava el seu agulló i més clavat et deixa el dolor que provoca. A voltes sembla que l'únic que pot desplaçar una d'aquestes idees amb punxa és una altra de més grossa. Una punxa treu una altra punxa.

La bona notícia és que ningú ens obliga a quedar-nos en el nostre magí a enfonsar-nos. Tenim un petit coixí al darrera on podem seure a veure el que passa, a adonar-nos de la punxa que s'acosta. Podem aprendre a ser prou ràpids per veure la idea abans que ens punxi, i que la seva visió sigui l'antídot per la punxada. Podem aprendre a veure el borinot abans que la punxa.

Resignant-se a jugar, 1

Ei, que la pel·lícula és molt bona, eh? Et manté atent des que comença fins que acaba. Que si estan a punt d'aconseguir-ho, que si sembla que no... Mireu, no penso controlar si faig o no spoilers, així que d'aquí en endavant si seguiu llegint és sota la vostra responsabilitat, d'acord?
 

Deia que té tots els components que s'esperen d'una producció d'aquest estil. Acció, bon rotllet entre els cinc protagonistes, més bon rotllet encara entre els dos protoprotagonistes, un dolent fastigós i una certa moralina amb millora de la raça, perquè algunes de les mancances del creador inicial es resolen amb el relleu.
 

Sabeu? Vaig fer un experiment. No havia sentit parlar de la pel·li més enllà de saber que l'Spielberg n'havia fet una de nova. I un dia vaig llegir un titular: La filosofía tras 'Ready Player One', el mito de la caverna en tiempos de Instagram. Us poso l'enllaç per si us pica la curiositat, però la veritat és que no l'hi he trobat gaire el què a l'article. De tota manera, el titular em va fer pensar que podia ser que a la pel·lícula se li podia treure suc i vaig decidir fer quelcom que no sé si havia fet mai expressament: no assabentar-me de res més que del títol i el director abans d'anar-la a veure. I em va agradar l'experiment. Com us deia abans, el suc que li treu l'article no m'acaba de fer el pes, però penso que sí que se li pot donar una volta.
 

Com us deia al principi, en acabar de veure la pel·lícula vaig sortir del cinema content d'haver-hi anat. És tot un espectacle. Però el que planteja dóna molt que pensar. No pinta un futur utòpic. És una distòpia absoluta. És més, comença dient que la gent s'ha resignat, que ja no lluita, sinó que s'evadeix. Enumera les lluites fracassades i després presenta Oasis. Podria tenir un toc al món feliç d'en Huxley, però aquí tothom és conscient de que està fotut. Ningú s'enganya. La gent no viu feliç perquè la manipulen. Senzillament, es resignen a jugar.
 

I el problema és que una corporació malvada es vol fer amb el control d'Oasis. I està conduïda per l'únic personatge de la pel·lícula que deixa clar que no li veu cap solta a Oasis. És immune a la seva màgia. O, senzillament, no l'entén.
 

Quan sortim del cinema em comenten que els protagonistes al final no són tan bons, potser. El que guanya l'ou el comparteix amb els amics, però els demés, que els han ajudat a guanyar al dolent, hauran de seguir com fins ara. Cert. El joc és el joc. Suposo que si tothom guanya el joc perd la gràcia, oi?
 

Però hi ha més coses. La vida de la gent gira al voltant d'Oasis. Si moren allà han de començar de zero. Hi ha gent que hi ha invertit molts esforços i molt de temps. Però, quan en Z crida a la gent apareix un exercit enorme, disposat a perdre-ho tot. A la vida real, quan els estan perseguint van cap a a Les torres a refugiar-se. La gent de veritat s'acara amb el dolent, però a ell només li cal aixecar una pistola per a que el deixin passar fins la furgoneta. Estan disposats a jugar-s'ho tot dins el joc, però no mouen un dit a la realitat.
 

I el dolent? Sembla rabiós, venjatiu, obcecat. Però quan obra la porta i veu que ja no és a temps de recollir l'ou, accepta la derrota. Podia haver disparat a en Parzival i no ho fa. Si no hi ha negoci, no paga la pena cometre el crim. No és res personal realment, com li diu quan es troben.
 

Però el més curiós és el final. Tanquen Oasis un parell de dies a la setmana. Per a què? Per a que la gent mengi de manera decent? Per a que baixin el ritme? Per a obligar-los a veure la realitat que els envolta? Què passaria si es desintoxiquessin d'Oasis? Tornarien les revoltes que descriu al principi?
 

Jo no tinc clar que aquesta pel·lícula tingui més intenció que la de divertir. Però tampoc veig descabellat que vulgui donar peu pensar una mica. A mi el que em suggereix és que la gent està disposada a arriscar a Oasis perquè sap que si perd pot tornar a començar i podrà anar millorant. A la vida real no troba aquesta segona oportunitat. Potser hi és, però està molt més a ma a Oasis. És la sortida fàcil. Què passarà quan la sortida fàcil es taponi dos dies per setmana? La gent recuperarà les sortides més difícils?
 

Ready player two.

De dignitat i testicles

A l'entrevista que li va fer en Jordi Évole a en Carles Puigdemont, enregistrada a una setmana i mitja de l'1 d'octubre, el president es va ratificar en que el referèndum ho seria, que valdria per legitimar una declaració d'independència en el cas de que sortís que Sí. Això ho deia quan l'Estat ja havia deixat clar que no pensava permetre'l: havia fet registrar impremtes i conselleries, havia detingut càrrecs de la Generalitat, s'havia embarcat en un desplegament policial sense precedents...

La llista és llarga però, a més, en molts casos la legalitat de les actuacions era qüestionable: lleis per controlar el dèficit s'usen per intervenir els pagaments del referèndum, jutges que aprofiten una causa oberta per ordenar detencions de persones que no estaven implicades, i que estan sent investigades per tribunals de rang superior... I això ho fa un Estat que esgrimeix la defensa de la legalitat com argument per impedir un referèndum.

Davant la claredat meridiana de que s'asseguraran de que no es faci, i de que estan disposats a fer tot el que calgui, davant la sospita de que fotos de violència tampoc els molestarien, davant la manca de tants ingredients per a que el referèndum pugui legitimar una declaració d'independència, la resposta segueix sent "el farem". En Puigdemont parlava de no rendir-se, de desitjos insubornables. Sento parlar també de llibertat i de dignitat. I em pregunto si no és digne també acceptar que no s'ha pogut fer el que volies. Que qui està enfront està disposat a sacrificar el que calgui per sortir-se amb la seva però que tu no ho estàs. Que et saps aturar a temps i arriscar-te a que et diguin gallina, abans que lliscar barranc avall amb la furgoneta. Que no confons la dignitat amb la mida dels testicles.

Ara bé, acceptar una derrota quan és clara no vol dir legitimar l'actuació de l'altre. I no vol dir resignar-se a aquest model de convivència. El que hem vist aquest dia no és una comunitat plural amb un veí que ronca i un altre al que li puden els peus. No és tracta d'acceptar tics dels altres, sinó d'una imposició amb una força desmesurada. He sentit agitar fantasmes de l'octubre del 34 i de la Guerra Civil, parlar de la memòria històrica per argumentar que cal evitar caure en errors antics. Però la memòria històrica que jo entenc ha de servir per superar antics obstacles, no pas per resignar-se a un període d'extraordinària placidesa... només per una part de la població.

Qui ha pres la decisió d'usar tota la seva força per impedir quelcom tant innocu com una votació, que només calia declarar com invàlida, ha de saber que ha trencat un pacte, que ha conquerit però no ha convençut. D'alguna manera ha servit per posar les cartes sobre la taula. O potser el que s'ha posat són els testicles i ara tots som conscients de la hipertròfia dels d'un Estat espanyol que s'ha anat tornant més autoritari en tots els àmbits de la nostra vida, no només en el dels drets territorials.

Què caldrà fer? No en tinc la recepta, però penso que a les coses se'ls ha de dir pel seu nom i no fer creure a la gent que participen en un referèndum quan en realitat és una altra cosa (no dic mobilització, perquè ja sé que em direu). Crec que cal mesurar les forces i aplicar-les on poden moure la pedra. I cal cercar més forces i aliats, eixamplar la base que en diuen. I eixamplar la base no vol dir nomes dur més aigua al teu molí, sinó també escoltar als equidistants que partint de principis semblants als teus, no arriben a les mateixes conclusions que tu.

L'altre dia parlant sobre tot aquest tema, exposant tots els motius pels que creia que el que farem l'1-O no podrà ser considerat un referèndum vàlid, les respostes anaven sent del tipus "ja veuràs, segur que tot està previst" al seguir traient més inconvenients la resposta final va ser "segur que sí, tingues fe". Vés que no convertim l'independentisme en una religió.

La religió està molt bé per abordar l'inabordable. L'èpica és sensacional quan vols omplir la caixa de les taquilles dels cinemes. Però la combinació èpica-religió és una bomba a l'hora de resoldre encaixos socials. Anem amb compte i amb les oïdes obertes a tot el que ens envolta, no només al que és com nosaltres.

Vale que posavem un cartell amb en Franco?

- Ei, gent, se me n'ha acudit una de molt bona! Podríem aprofitar el 18 de juliol per penjar uns cartells amb la foto d'en Franco cridant a no votar l'1 d'octubre.

- Com vols dir? No ho acabo de veure...

- Sí, home! seria una cosa més o menys així...

- Ai, no ho sé... Què estaríem dient amb això?

- Claríssim: O vas a votar, o està fent el que faria en Franco!

- Ves, jo penso que si en Franco es trobés davant d'una convocatòria de referèndum d'independència no penjaria cartells. Més bé penjaria als que el convoquen, no? Vull dir que igual estem banalitzant...

- Ja, però és una llicència...

- I això del no a la República?

- És clar, tio! En Franco es va carregar la República i a la pregunta del referèndum parla de que l'estat independent de Catalunya tingui forma de República!

- O sigui, que si vas contra una República vas contra totes, oi?

- Exacte!

- Però la República que es va carregar en Franco era l'espanyola. I llavors Catalunya tenia un Estatut. El màxim que s'havia declarat era l'Estat català dins la República Federal Espanyola. No sona massa semblant a la pregunta actual, no? Vull dir que en això del federalisme nosaltres no hi creiem, no?

- A veure, si ens posem llepafils... El que m'has de reconèixer és que el cartell és impactant!

- Sí, això sí. Segur que se'n parla. Però què volem aconseguir?

- Sacsejar consciències! Convèncer a la gent de que cal anar a votar! Mira, l'Antonio Baños t'ho explica molt bé en aquest enllaç!

- Ah! L'Antonio Baños! El que es definia com anarquista quan Esquerres per la independència va llençar la campanya Referèndum, República. Sí!. Doncs ja és curiós que un anarquista pensi que abstenir-se és de franquistes, no? Vull dir que els anarquistes no ho són gaire, de franquistes. I en cavi sempre van rondinant amb la cantarella de que això de votar no serveix més que per perpetuar el sistema. I més encara si el que es vol es crear un estat més. Com si no en tinguéssim ja massa des del punt de vista anarquista!

- Però a vegades cal no ser tant purista...

- Cert, però d'aquí a titllar de franquistes als que pensin com tu pel sol fet de que segueixin més fidels que tu al que pensen...

- Moltes pegues li trobes tu. La campanya és impactant i ens servirà per obrir debat!

- Doncs jo penso que, més que debat, obrirà foc. M'explicaré. Si hi ha un franquista, aquest s'identificarà amb el cartell i no anirà a votar. Fins aquí d'acord, oi?

- Sí. Poc que els volem els vots dels franquistes...

- Home, si aconseguíssim que anessin a votar "No" seria un puntàs! Tindria molta més legitimitat un referèndum amb una participació molt alta i una victòria raonable, que un amb un 98% de "Sí" i un 30% de participació.

- Minúcies...

- D'acord. Anem als que ens interessen, els que l'últim que voldrien és que se'ls identifiqués amb Franco.
- Això, això! Segur que ho veuen i surten corrent a votar!

- O potser es consideren insultats i se'ls treuen les poques ganes que tenien.

- Què vols dir?

- Doncs vull dir que potser ells també pensen. És possible que s'adonin que és diferent prohibir i impedir una votació que no participar-hi si no es creu en ella.

- Però l'Estat que ens vol impedir votar és l'hereu del franquisme!

- Segurament, tot i que de moment no ens obliga a votar, sinó que respecta als que es volen abstenir. I l'Estat que volem muntar ens obligarà a votar sí o sí? Més que res és per si m'ho pregunten...

- Deixa't de foteses. Avui ho deia en David Fernández: el principi sagrat del franquisme és el mateix que el del 78: la sagrada unitat d'Espanya!

-  Ah! En David! Un paladí de la desobediència! Potser ara incorporarà el concepte de desobediència deguda, donat que ara es fa ressó del que diuen les parets amb un cartell original, no una foto del carrer.

- Sí, sí, és el que li he manllevat jo per fer aquesta entrada! És maginífic.

- Però ell normalment entra en debat aportant arguments i respectant el dels altres...

- És que arriba un punt que el primer és el primer!

- Però si volem la independència, havíem quedat que calia eixamplar la base social que la recolzava, no? Vols dir que coses com aquesta no allunya més que apropa?

- Mira, noi, la independència mola un munt, però saps què et dic?

- Què?

- Que no és res comparada amb el plaer de tenir raó!

Garantia de referèndum

A la meva entrada anterior expressava els meus dubtes respecte a la possibilitat d'aplicar els resultats del referèndum en els termes en que es planteja o sigui, sense un mínim de participació i donant per vàlida l'opció que tregui una majoria simple. I no ho qüestionava des del punt de vista de si és just o no (qüestionament totalment legítim), sinó des de la perspectiva més pragmàtica de com aplicar un resultat contra corrent si no és prou contundent.

Així doncs, puc pensar que el referèndum pot ser positiu o no; que potser no és la millor estratègia en el moment en què estem; que és possible que el resultat sigui prou confús per no desencallar res. Però si és fa, estaré del costat del referèndum. Perquè des del principi he cregut que era la solució. I és clar que no és el que volia. M'encantaria tenir-ne un de tranquil. Amb normes clares amb les que tothom estés a gust, i debats tranquils i serens, plens d'arguments constructius. Em temo que hauria d'esperar una mica massa. Així doncs, tenim el que tenim.

I darrerament sento parlar molt de com de malament està feta aquesta convocatòria i de les poques garanties que té. Haurà de tenir les màximes que es pugui, però les que no es puguin perquè hi ha un estat en contra que farà tot el possible per a que no se celebri, no se li poden exigir als que convoquen el referèndum. Qui es queixi haurà de plantejar una alternativa. Creïble. En cas contrari, el que està dient és "accepteu que no podeu decidir com voleu organitzar-vos".

El referèndum havia estat el punt de trobada de gran part de la població catalana. Aquí s'hi incloïen els del PSC i tot al 2012. Llavors eren només ells els del referèndum pactat. La resta deia que havia de ser unilateral o no subordinat. Era una declaració de sobirania. Ara ja volem una sobirania amb garanties.

Doncs si voleu garanties mireu a Escòcia, que votaren que no partint d'un argument força central referit a la pertinença a la Unió Europea i, en menys de 2 anys, es van trobar preparant la sortida de la UE, garantida pel paraigües del Regne Unit. Al final sembla que la única unió que els garanteixen és la que no tenien clar de voler.

Les coses van com van. Si portem anys demanant exercir la nostra sobirania, crec que més que queixar-nos perquè no és com voldríem, el que cal és provar de que surti el millor possible. Cal mirar de que la gent el faci seu i digui el que pensa. Si no s'està d'acord amb el que es pregunta, es pot expressar amb un vot nul. Però anant a votar expresses que creus que la sobirania és aquí. Menyspreant les garanties, sempre que siguin les màximes que s'hagin pogut oferir, el que diem és que la sobirania és en un altre lloc. I aquest altre lloc no és el "poble espanyol". Són les institucions d'un estat que ens nega les garanties que mereixem.

Una altra cosa és què fer dels resultats obtinguts. Com que no hi ha acord, la negociació està servida. Sempre que aquests resultats hagin parlat clar. I com més clar parlin, més força tindran. La seva força serà la seva millor garantia.

Desobediència deguda

Fa prop d'un any, poc abans de la Diada, em van comentar un debat en que en Quim Arrufat i la Teresa Forcades defensaven el RUI. Em van explicar els arguments que empraven i aquell mateix dia vaig començar una entrada en aquest bloc, que no va passar d'esborrany.

Ara sembla que ja el tenim aquí, tot i que ha perdut la U i la I per quedar en un referèndum, que pot ser és més seriós. Però, encara que no s'expliciti, tot apunta a que serà per la independència i unilateral, perquè no sembla que hi hagi molta predisposició a pactar-lo per la part de l'Estat. Així doncs, tenim un RUI encobert amb una pregunta descoberta: Vol que Catalunya esdevingui un estat independent en forma de República?

I l'entrada ha reviscolat, tot recordant els arguments que m'explicaven, i que ara no aconsegueixo trobar per internet. Si ho vaig entendre bé i la memòria no em falla, la idea era que es cridaria a la gent a votar en el referèndum al·legant que estava convocat pel Parlament català, escollit democràticament. Llavors, la gent que no participés hauria de ser conscient que estava renunciant al dret a dir-hi la seva i hauria d'acatar el resultat. No sé si l'explicació ha estat massa matussera, però això és el que em va quedar.

Des que va començar el famós procés, jo he cregut que això s'havia de resoldre consultant a la gent en un referèndum. També crec que aquest referèndum s'ha de fer, encara que no ho vulgui l'Estat. Però també cal tenir en compte les dades que tenim sobre la taula. I a mi els números no em surten.

Si es fa un referèndum per la independència, hauria de servir per legitimar una declaració d'independència. Unilateral, és clar. Si no és unilateral no és una declaració, sinó un pacte. Anem a suposar que el problema del cens està resolt, que podem disposar-ne d'un irrefutable. Aquest no és un tema menor, ja que cal establir una edat mínima o veure què passa amb els catalans que no estan empadronats a Catalunya: podrien votar els que fossin a l'estranger, però no els que haguessin anat a viure a altres indrets de l'Estat? Vinga, va, imaginem que ho tenim tot resolt.

Si al referèndum vota afirmativament la meitat més un dels censats la cosa està clara, encara que participació fos només dels partidaris de la independència. Però això no passarà. Llavors ens podem trobar amb un referèndum amb unes xifres similars al 9N: una participació per sota del 50% amb una victòria clara de la independència. Què fem llavors?

Els podem anar a dir als qui no han participat que allà ells, que el referèndum l'ha convocat un parlament democràtic i que han d'acatar el resultat. No només això: han de donar suport al presumible enfrontament amb l'Estat amb mesures de pressió com vagues generals o mesures similars per tal d'aconseguir fer complir un resultat que no és el seu.

L'obediència deguda eximeix de responsabilitat penal per delictes comesos en el compliment d'una ordre. En aquest cas hauríem de convèncer a la gent que practiqués la desobediència deguda: s'enfrontés a les pressions de l'Estat per defensar una cosa en que no creu, per així romandre fidels a un parlament democràticament escollit que estaria desobeint les lleis dictades per una altre parlament democràticament escollit de rang superior dins la llei. Es pot adduir que parlar de democràticament escollit i Parlament espanyol és un oxímoron. Potser sí, però no pas més que en el cas del català.

I ara tinc una visualització curiosa: veig al Quim Arrufat o a la Teresa Forcades explicant als qui no volen mobilitzar-se que cal que ser obedients a la desobediència. Que la desobediència independentista és molt més genuïna que la no-independentista perquè... Trobeu cap argument? Com no sigui que el nostre país és més petit...

Si la manera de convèncer als que no estan convençuts és fer-los acatar una llei que consideren il·legítima anem malament, tenint en compte que és l'argument que s'ha emprat fins ara pels que s'oposen a permetre qualsevol tipus de referèndum.

La base caldrà ampliar-la per convenciment. El que no podem és aplicar els arguments que hem estat blasmant fins ara. Ens trauria la legitimitat, i la legalitat no la tenim.

¡Dustin, Tootsie que sabes!

L'havia vista fa molt temps. Llavors no havia sentit a parlar de molts dels feminismes dels que ara sí en tinc notícia. La vaig trobar una comèdia entretinguda. Fa poc temps, però, vaig llegir sobre una entrevista que li havien fet al Dustin Hoffman on parlava d'aquesta pel·lícula. Ahir la vaig cercar de nou, després de veure Tootsie altre cop. La podeu veure aquí. No he aconseguit una versió subtitulada que m'agradi.

Bàsicament explica que va voler fer la prova de que el caracteritzessin com a dona creïble abans de tirar endavant el projecte. Quan es va veure, va demanar ser més guapa, però li van dir que allò era el màxim que podien aconseguir. Llavors ell va tenir una revelació. Es va veure a ell mateix rebutjant parlar amb algú com la seva versió femenina, mentre que ara sentia que podia ser algú realment interessant. Va entendre que li havien rentat el cervell i que s'havia pogut perdre la relació amb moltes dones durant la seva vida, per la prevenció que tenia davant les que no compleixen els estàndards de bellesa. En aquest sentit, per ell la pel·lícula no havia estat una comèdia.

Aquest descobriment de l'actor és interessant. Des del punt de vista d'un home és clar. I des del punt de vista d'una dona? Això ja ho tenen assumit. Des de ben petites els fan saber que les jutjaran pel seu físic. No és cap novetat. De tota manera, és d'agrair que algun home del ressò d'en Dustin Hoffman faci arribar un missatge així, ja que arribarà molt més lluny i no el titllaran de feminazi.

L'Edu que va veure la pel·lícula ahir no és el mateix que la va veure fa uns anys, i la va veure des d'un altre angle. Més enllà de la reflexió sobre la bellesa que apuntava en Dustin Hoffman, és una cinta de Hollywood dels anys 80 i potser se'n pot treure més suc.

És evident que Tootsie no és guapa. Però triomfa. Triomfa perquè és un home que es relaciona amb gent que pensa que és una dona. Va vestida com una dona. Parla de manera afectada, com se suposa que ha de fer una dona. És coqueta i juga a deixar-se intentar seduir. Però actua com un home a l'hora de marcar els límits. I a la pel·lícula, moltes dones i alguns homes la feliciten. Es converteix en un referent. Un referent del que haurien de fer les dones. Un home que els ensenya a les dones com s'han de comportar. A favor de la pel·lícula cal dir que ho fa d'una manera accidental, sense intencionalitat. Senzillament reacciona per sobreviure quan es troba amb les mateixes dificultats que tenen les dones que l'envolten.

Davant de la pel·lícula podem pensar que no deixa de ser un intent masclista més de rentar-se la cara, pensar que és una ficció i que no va enlloc. Però suposem que passava de veritat. Una explicació del triomf de Tootsie podrien ser les hormones, que el fan més agressiu que una dona i fan que no es deixi trepitjar. Però hi ha molts altres factors, que són els que m'han posat aquest matí davant l'ordinador.

Tootsie és una dona sense història de dona. Es troba en situacions injustes i les viu per primer cop en pròpia carn. Les viu quan ja és una persona adulta i formada. I es rebel·la amb els recursos de que l'han dotat des de petit, els d'un home. Això em fa recordar una intervenció molt reveladora sobre l'explicació de perquè hi ha menys dones en el terreny de la física. Mireu-la aquí. És molt interessant.

Vist des d'aquest punt de vista, la pel·lícula es torna molt més interessant. Ell viu unes experiències de les que sempre havia estat, com a mínim espectador, quan no part activa. I les viu des de l'altra banda, enfrontant-les des d'un bagatge diferent i amb la certesa de tenir una porta d'emergència per escapar en qualsevol moment i tornar al seu rol masculí. De fet, quan li allarguen el contracte no es queda particularment content. Bé és cert que ell també vol fugir de la mentida en la que s'ha anat acorralant, però quedar-se sense la porta de fugida l'angoixa.

A la conversa final amb la Jessica Lange ell li diu que havia estat millor home amb ella mentre feia de dona del que havia estat mai amb cap dona fent d'home. Ara ja només li calia aprendre a seguir-ho fent, però vestit com a home. Ho aconseguirà? La pel·lícula acaba aquí. L'hem de continuar cadascú per la nostra banda, corregint constantment els corrents amb que ens mou la societat, depenent de la roba que portem a sobre.