dissabte, 30 de setembre de 2017

De dignitat i testicles

A l'entrevista que li va fer en Jordi Évole a en Carles Puigdemont, enregistrada a una setmana i mitja de l'1 d'octubre, el president es va ratificar en que el referèndum ho seria, que valdria per legitimar una declaració d'independència en el cas de que sortís que Sí. Això ho deia quan l'Estat ja havia deixat clar que no pensava permetre'l: havia fet registrar impremtes i conselleries, havia detingut càrrecs de la Generalitat, s'havia embarcat en un desplegament policial sense precedents...

La llista és llarga però, a més, en molts casos la legalitat de les actuacions era qüestionable: lleis per controlar el dèficit s'usen per intervenir els pagaments del referèndum, jutges que aprofiten una causa oberta per ordenar detencions de persones que no estaven implicades, i que estan sent investigades per tribunals de rang superior... I això ho fa un Estat que esgrimeix la defensa de la legalitat com argument per impedir un referèndum.

Davant la claredat meridiana de que s'asseguraran de que no es faci, i de que estan disposats a fer tot el que calgui, davant la sospita de que fotos de violència tampoc els molestarien, davant la manca de tants ingredients per a que el referèndum pugui legitimar una declaració d'independència, la resposta segueix sent "el farem". En Puigdemont parlava de no rendir-se, de desitjos insubornables. Sento parlar també de llibertat i de dignitat. I em pregunto si no és digne també acceptar que no s'ha pogut fer el que volies. Que qui està enfront està disposat a sacrificar el que calgui per sortir-se amb la seva però que tu no ho estàs. Que et saps aturar a temps i arriscar-te a que et diguin gallina, abans que lliscar barranc avall amb la furgoneta. Que no confons la dignitat amb la mida dels testicles.

Ara bé, acceptar una derrota quan és clara no vol dir legitimar l'actuació de l'altre. I no vol dir resignar-se a aquest model de convivència. El que hem vist aquest dia no és una comunitat plural amb un veí que ronca i un altre al que li puden els peus. No és tracta d'acceptar tics dels altres, sinó d'una imposició amb una força desmesurada. He sentit agitar fantasmes de l'octubre del 34 i de la Guerra Civil, parlar de la memòria històrica per argumentar que cal evitar caure en errors antics. Però la memòria històrica que jo entenc ha de servir per superar antics obstacles, no pas per resignar-se a un període d'extraordinària placidesa... només per una part de la població.

Qui ha pres la decisió d'usar tota la seva força per impedir quelcom tant innocu com una votació, que només calia declarar com invàlida, ha de saber que ha trencat un pacte, que ha conquerit però no ha convençut. D'alguna manera ha servit per posar les cartes sobre la taula. O potser el que s'ha posat són els testicles i ara tots som conscients de la hipertròfia dels d'un Estat espanyol que s'ha anat tornant més autoritari en tots els àmbits de la nostra vida, no només en el dels drets territorials.

Què caldrà fer? No en tinc la recepta, però penso que a les coses se'ls ha de dir pel seu nom i no fer creure a la gent que participen en un referèndum quan en realitat és una altra cosa (no dic mobilització, perquè ja sé que em direu). Crec que cal mesurar les forces i aplicar-les on poden moure la pedra. I cal cercar més forces i aliats, eixamplar la base que en diuen. I eixamplar la base no vol dir nomes dur més aigua al teu molí, sinó també escoltar als equidistants que partint de principis semblants als teus, no arriben a les mateixes conclusions que tu.

L'altre dia parlant sobre tot aquest tema, exposant tots els motius pels que creia que el que farem l'1-O no podrà ser considerat un referèndum vàlid, les respostes anaven sent del tipus "ja veuràs, segur que tot està previst" al seguir traient més inconvenients la resposta final va ser "segur que sí, tingues fe". Vés que no convertim l'independentisme en una religió.

La religió està molt bé per abordar l'inabordable. L'èpica és sensacional quan vols omplir la caixa de les taquilles dels cinemes. Però la combinació èpica-religió és una bomba a l'hora de resoldre encaixos socials. Anem amb compte i amb les oïdes obertes a tot el que ens envolta, no només al que és com nosaltres.

4 comentaris:

  1. Aquí lo único que importa es saber quien la tiene más grande así que se miden...
    las democracias.

    ResponElimina
  2. Edu! Carai, com escrius i penses! Puc fer voltar el teu escrit?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Oi tant. És per això que el publico. No sé ben bé qui ets (tot i que m'ho imagino), però gràcies pel comentari!

      Elimina