Vaig assistir a dos dels actes de les jornades "Unió Europea: Reforma o Ruptura?", organitzades pel Proces Constituent. El primer va ser el debat "Esquerdes i nusos històrics: entendre l'actual UE" amb Joan Tafalla, Gerardo Pisarello i Xavier Díez. El segon va ser la taula rodona "25M: les eleccions europees a debat" amb Quim Arrufat (CUP), Joan Coscubiela (ICV), Mireia Rovira (EUiA), Iñigo Errejón (Podemos), Oriol Amorós (ERC) i Xavier Domènech (membre del Procés Constituent). Els dos actes van ser força interessants, però el que volia comentar aquí sorgeix de les primeres intervencions a la taula rodona que van fer l'Oriol Amorós i en Joan Coscubiela, i el punt en comú que van tenir d'apostar per un impuls de la Unió Europea.
A la taula rodona (i també al debat anterior) tots els participants coincidien en els dèficits democràtics de l'actual UE i, en general, es qüestionaven els motius inicials pels que s'havia creat, lligant-los a un nou colonialisme i a la liberalització de l'economia, reduint al màxim la intervenció dels estats. Partint d'aquest punt, l'Oriol Amorós proposava impulsar una UE gran i pública, que fos capaç de plantar cara als gegants actuals dins el marc global. Posava com a exemple les operadores de telecomunicacions, que s'estima que quedaran reduïdes a 2 o 3 en pocs anys. Sostenia que una UE pública seria prou gran per frenar tendències com aquesta. Tot i que des d'un altre punt de vista, en Joan Coscubiela també apostava per una potenciació de la UE. El seu argument era que, encara que la UE tenia unes motivacions originals que anaven en contra dels treballadors, podíem "prémer l'accelerador" i passar al davant, reconvertint-la en un ens públic, al servei de la gent. I posava com a exemple el procés d'industrialització. En ambdós casos, encara que des de punts de vista diferents, es tracta d'agafar el control de la UE, de democratitzar-la, per posar-la al servei de les persones.
Quan ho estava sentint vaig pensar en dos del punts que havia tocat en Joan Tafalla en el debat anterior. D'una banda es preguntava si ens identifica més amb la condició d'europeus o la de mediterranis. D'altra banda, mencionà com el fet d'haver superat el peak oil i la consegüent escassedat energètica anirien fent inviable la globalització, si més no pel que fa a la deslocalització de la producció. També em va venir al cap el que jo havia escrit a l'entrada Divideix i venceràs, a principis d'aquest any, on afirmava que qui realment guanya dividint les parcel·les de poder no són els poderosos sinó els ciutadans, que entrem en una escala en la que es factible organitzar-nos d'una manera eficaç, ja que es tracta d'una escala més humana i abastable.
A partir d'aquestes qüestions, em pregunto si realment ens interessa una Unió Europea forta i gran, on es prenguin les principals decisions polítiques de forma conjunta. Per una banda, l'argument d'Oriol Amorós sobre com una Unió Europea gran pot competir amb els monstres de la globalització, implica acceptar la globalització com a terreny de joc, en un moment en que és qüestiona, no ja la seva conveniència, sinó la seva pròpia viabilitat. Segurament és possible una economia globalitzada amb menys disponibilitat de recursos, però a costa de que sigui una petita elit la beneficada, de que augmentin enormement les diferències entre la majoria cap cop més pobre i una petita minoria que ara ja és molt rica. Pel que fa a la idea de "prémer l'accelerador" que defensava en Joan Coscubiela, cal veure fins a quin punt és possible reconvertir processos que neixen en contra de la gent i per afavorir només a unes minories. Tornant a l'exemple de la industrialització ens podem preguntar si realment s'ha aconseguit guanyar aquest procés per als treballadors o si, en canvi, és aquest procés el que ens ha engolit i hem acabat fent nostres uns valors que ens van en contra, com pot ser la necessitat de "créixer" i "generar riquesa".
Les eleccions al Parlament europeu són un moment per decidir quines opcions poden ajudar-nos a curt termini a millorar les condicions de vida de les persones que hi viuen, però també cal replantejar-nos quin és el model al que volem arribar. I és aquí on enllaço amb el títol de l'entrada: som la Munió Europea, una multitud de persones que tenim en comú que vivim en un mateix continent (que no deixa de ser una divisió convencional). Podrem crear realment una Unió a partir d'aquesta munió de persones? Volem que les decisions més importants que ens afectin directament a les nostres vides es prenguin en aquest àmbit? Serem capaços de muntar una democràcia realment participativa en un àmbit tant gran? I si ho aconseguim, podrem blindar-la davant futurs segrests d'aquestes institucions? Jo respondria no a totes aquestes preguntes.
Fins fa poc molts hem cregut que les tradicions democràtiques de la resta d'estats de la Unió ens podien salvar de les mancances que pogués tenir el nostre. La veritat és que no sembla que estigui sent així, ara que van maldades. I és que si la Unió Europea ha de ser l'escut que ens protegeixi del nostre propi estat, anem malament, estem en fals. Si volem una democràcia on les persones participin en les decisions i en les responsabilitats, treballem en àmbits amb una escala humana, on l'organització sigui fàcil i es puguin controlar realment els excessos de poder. Si volem fer front a la globalització, potenciem les empreses i cooperatives petites i locals, i gravem les empreses multinacionals, no per estrangeres, sinó per descomunals. Amb això fem front als poders que avui estan dirigint els fils de les grans institucions, però també adaptem les nostres economies a una escassedat energètica que no trigarà en arribar, si no és que ja ho està fent. Si les nostres economies no estan preparades, els únics que podran sortir endavant seran les elits que hauran acumulat tots els recursos. Segurament aquest és un dels motius pels quals no s'està fent res sobre això, perquè ja els va bé per arribar al port on volen ens volen conduir.
Al que sí que li veig sentit és a una Unió Europea com a espai de cooperació entre les diferents nacions que la componguin. Un espai de cooperació que no té perquè ser únic, sinó que podria compartir-se, en el nostre cas, amb el dels països de la Mediterrània. A l'hora de prendre les decisions importants que afecten a la vida de les persones, és important la independència de cada un d'aquests àmbits per tal de que les pròpies persones participin i se'n responsabilitzin. Alhora, és essencial la interrelació amb la resta de nacions, tant per evitar possibles conflictes, com per enriquir-se mútuament amb les diverses experiències. Potser un bon resum del que vull transmetre en aquesta entrada és la famosa frase "Pensa globalment, actua localment".