divendres, 30 de març de 2012

Raons per no fer una vaga (o excuses de mal vagador)

(Traducido al castellano aquí)

Aquesta vaga no l'he feta. No ha estat una decisió que hagi tingut clara i, de fet, en el moment de convocar-se pensava fer-la. Durant aquests darrers dies he llegit moltes raons per fer la vaga, totes elles centrades en la reforma laboral (potser si s'haguessin centrat més en les retallades hagués vist més clar fer-la). Raons en contra n'he sentit potser menys, i de ben segur que el ventall ha estat més minso. A continuació exposaré les meves.

El primer dubte sorgí en veure que darrerament estic treballant més hores de les estipulades i que, fet i fet, el temps de vaga ja l'hauria compensat. La resposta és clara: no facis més hores del compte. Però hi ha feines en les que, per bé o per mal, tens un cert compromís amb el que fas i amb qui t'ho demana, ja sigui cap o client. La veritat, no em veia acabant just un dia més tard alguna de les feines que faig i dient que havia estat per la vaga. Així les coses, penso que a l'empresa on treballo, un dia de vaga meva no li suposa un prejudici, sinó un estalvi. Evidentment, una vaga indefinida o un seguit de vagues continuades, sí que li podria afectar.

Abstraiem-nos, doncs, de l'àmbit de la pròpia empresa. És una vaga general convocada per expressar la disconformitat amb una reforma laboral amb la que realment no hi estic d'acord. La única manera que tinc en aquests moments d'expressar la meva disconformitat és afegir-me a les mobilitzacions que hi hagi. De fet, aquest va ser el motiu principal pel que vaig fer la vaga del 29 de setembre, contra la reforma que havia fet el PSOE. Però aquella reforma l'havia feta un partit suposadament "d'esquerres". La gent que els havia votat no s'esperava allò. De fet, contradeia moltes de les coses que havien anat fent ells mateixos. En canvi, ara, la reforma és més exagerada, però l'ha feta qui sempre ha propugnat aquest tipus de política, i que resulta que "hem escollit" entre tots fa quatre dies, com aquell que diu. Què esperàvem? Algú dels que els va votar pensava que enfortirien els drets socials i mitigarien les retallades? Diguem que no em venia de gust tornar a posar diners de la meva butxaca per expressar la meva opinió a unes persones que ja saben que no penso com ells.

Un altre tema és l'efectivitat de la vaga. La convocatòria dels sindicats majoritaris propugna un "pacte social". La reforma a la que ens enfrontem té tal seguit de despropòsits que, encara que en treguis uns quants, seguirà sent igual d'efectiva a l'hora d'abaratir l'acomiadament i de rebaixar la protecció social. És possible que el govern s'assegui a negociar amb els sindicats. És possible que, de la mateixa manera que va passar amb les pensions, es rebaixin algunes de les mesures, però les que quedin seran suficients per a que les condicions que hem estat tenint fins fa poc temps, semblin pròpies d'un conte de fades.

I és aquí, al conte de fades, on comença un altre fil que m'ha fet pensar aquests dies que potser som massa hipòcrites. I és que la reforma laboral que ens han imposat, i que "ens converteix en esclaus", no deixa de ser encara molt més que un conte de fades per les condicions laborals de molts dels països que produeixen els bens que, tan barats, tenim a la nostra disposició. ¿Ens hem parat a pensar el que ens costaria un cotxe, una tele, un mòbil, la roba, els mobles i tantes altres coses de les que comprem si les produíssim enterament a un país on les condicions laborals fossin les nostres? No tinc xifres de tot això, però és possible que siguin més esfereïdores encara del que m'imagino, del que tots ens imaginem. ¿Per què, doncs, si estem disposats a comprar articles a aquests preus, no volem de cap manera que ens apliquin les condicions de qui els produeixen? Hem fet mai vaga pels drets d'aquestes persones? Estem disposats a pagar més i, per tant, a prescindir de molt del que tenim, per tal que tota aquesta gent tingui unes condicions com cal?

Fa temps vaig llegir una entrevista a Joan Melé que és un "banquer ètic". Era a la contra de La Vanguardia (llegiu-la aquí, si voleu) i em va sobtar un comentari sobre els participants del moviment del 15-M, als qui qüestionava que haguessin aparegut quan ens ha tocat el rebre, sabent que fa molt de temps que hi ha gent molt pobra al món. Sé que és una simplificació, i que hi haurà gent dins aquest moviment que ja fa temps que lluita per eliminar injustícies, aquí i a la resta del món. Però la veritat és que, si volem per nosaltres els drets socials que hem tingut fins aquestes darreres reformes, també els hauríem de demanar per la gent de la resta de països i estar disposats a acceptar-ne les conseqüències.

I és que, a la mínima que ens parem a pensar, ens adonem que no podem estendre el nostre estatus actual a tot el món perquè, senzillament, no n'hi prou per tots. I potser haurem de començar a compartir una mica més, tant la riquesa, com el treball, com molts dels recursos que malbaratem: menjar, aigua, energia, etc.; començar a valorar el que tenim i no donar-ho tot per fet.

No ho sé. Potser la bola se me n'ha anat un pèl més lluny del compte. Potser totes aquestes reflexions estan fora de lloc en un dia com avui. Potser són realment excuses d'un mal vagador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada